Eppur si muove…

7 ag.

El Ministre de Justícia, Rafael Català (PP), ha obert la porta, amb unes recents declaracions,  a una reforma constitucional per delimitar les competències estatals i autonòmiques. És veritat que la Presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes (PP), s’ha afanyat a dir que el tema no està “sobre la taula”. Poc després, el President del Govern, Mariano Rajoy (PP), es mostrava molt menys taxatiu respecte a la reforma, malgrat mantenir el seu habitual to respecte a l’independentisme, de la que ha dit que “a la propera legislatura jo no em nego a fer una reforma de la Constitució”. Fa setmanes, C’s encarregava a una comissió d’experts una proposta de reforma constitucional.

Òbviament, cap de les dues suposa la transformació federal que els socialistes, la gent d’IU o la de Podemos està proposant, amb diferents graus encara de concreció. Però ja deia el federalista càntabre José M.Orense que “no se da fácil forma al hierro sino cuando está candente”, i resulta interessant veure com poc a poc va obrint-se pas el debat de la reforma constitucional, que té més camp a córrer del que alguns estan disposats a reconèixer encara.

De fet, el que proposa Català es correspon tan sols, per raó de la matèria (que no de l’enfoc), amb el que es contempla en les pàgines 25 a 28 del document “Per una reforma constitucional federal”, elaborat per la Fundació Rafael Campalans, o a les pàgines 53 a 55 del document “Por una reforma federal del Estado autonómico”, elaborat per la Fundació Alfonso Perales, o al punt 24 del document del PSOE titulat “Hacia una estructura federal del Estado”. El document sobre model d’Estat elaborat per IU també abasta molts altres àmbits. La gent de Podemos encara està elaborant les seves propostes programàtiques, en especial pel que fa al model territorial, però es poden seguir els debats de Podemos Federalismo i de Podemos Federarnos.

Per aquesta limitació de la proposta de Català, per la seva orientació, que intuïm, i pel moment i forma elegida, els socialistes hem criticat l’anunci del Ministre de Justícia i considerem que cal que el debat sobre la reforma constitucional, en el que defensem els nostres plantejaments federalistes, vagi molt més enllà i plantegi una transformació més profunda, cosa que hem recordat avui tant des del PSOE, com des del PSC.

Eppur si muove…

Ferran Pedret i Santos

Legitima el 27-S una declaració unilateral d’independència?

4 ag.

El President de la Generalitat, en ús de les seves atribucions, ha dissolt el Parlament i ha convocat els catalans i les catalanes a unes noves eleccions anticipades al Parlament de Catalunya.. Evidentment, unes eleccions al Parlament, si es convoquen i celebren conforme a l’ordenament i són justes, creïbles i transparents, per emprar la terminologia internacionalment acceptada, no són objectables des del punt de vista de la seva legitimitat o, a priori, de les garanties per al conjunt de la ciutadania.

Ara bé, això no suposa avalar el suposat caràcter plebiscitari de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Un plebiscit i unes eleccions parlamentàries tenen naturaleses diferents i acompleixen funcions diferents, per bé que en tots dos casos s’apel·li al cos electoral per tal que manifesti les seves preferències.

Un plebiscit (del llatí plebiscitum, i aquest de plebs poble i scitum —decisió, decret—), en la seva accepció moderna, suposa un gènere de votació en la que es crida al cos electoral a pronunciar-se directament sobre la seva organització política o l’equilibri de poders, o bé sobre una resolució, llei o proposició que li és sotmesa a consideració. Degut a alguns usos que històricament se li ha donat per part de règims tendents a l’autoritarisme, també es pot referir al tipus de votació en què es sol·licita l’aprovació o no de la política d’un president o govern, per intermediació de la qüestió sotmesa a consideració del cos electoral, prenent en aquests casos una connotació negativa des del punt de vista del principi democràtic.

De fet, seguint Maurice DUVERGER, a la seva obra Instituciones políticas y derecho constitucional (Ariel, Barcelona, 1984), afirma que “S’anomena plebiscit al vot de confiança personal a un home, essent referèndum l’aprovació o el refús d’un text” (pàg.81), i d’altra banda que “Les eleccions plebiscitàries es desenvolupen en condicions molt diferents a les de les democràcies liberals: en lloc de poder elegir entre diversos candidats, l’elector només pot atorgar o refusar la seva adhesió a un únic candidat”.

Si hi ha partits que decideixen concórrer en coalició, com s’ha anunciat, o bé per separat i amb un sol programa, o bé per separat i amb un punt comú al programa per defensar la independència, sigui en format de comprometre’s a una declaració unilateral d’independència, o sigui en format d’exigir, des de la hipotètica majoria assolida, l’obertura de negociacions amb el Govern espanyol a fi de negociar la secessió, són ben lliures de fer-ho.

Però hi haurà altres coalicions o partits que concorreran a les eleccions com el que són, unes eleccions legislatives ordinàries, per tal d’elegir els integrants del Parlament de Catalunya durant la seva XIa Legislatura. Això és així perquè les eleccions seran convocades amb aquest caràcter, entre altres qüestions perquè ni a la Constitució, ni a l’Estatut d’Autonomia, ni a la Llei Orgànica del Règim Electoral General existeix tal cosa com una elecció plebiscitària, i perquè convocar-les amb aquest caràcter hauria donat lloc a una impugnació que prosperaria sens dubte.

Unes eleccions parlamentàries pluralistes, en democràcia, no donen una resposta a una qüestió plantejada en termes binaris, sinó que dirimeixen una multiplicitat gairebé inesgotable d’altres assumptes, i no es poden reduir a una interpretació de cada vot com un sí o un no a la independència.

Els ciutadans i ciutadanes voten impulsats per diverses raons i incentius, i resulta molt difícil de sostenir, per no dir impossible, que l’elecció pugui llegir-se com un referèndum. És a dir, és impossible reduir la complexitat social electoralment expressada  a un single issue o tema –en aquest cas, la independència de Catalunya–, convertint unes eleccions en un succedani o substitut del que hauria de ser un referèndum.

Entre altres coses, perquè hauria d’existir un consens previ sobre el caràcter plebiscitari que no es produeix, essent que només li atorguen aquest caràcter algunes de les formacions que hi concorren. Però també val la pena esmentar que no totes les formacions partidàries de la independència hi concorren sota una única coalició i amb un únic lideratge i estratègia per assolir-la, sinó que n’hi ha diverses amb representació parlamentària actualment, i que tenen opcions de tornar-la a assolir. No és una qüestió menor el matís introduït per aquest fet, per als qui pretenguin fer una lectura plebiscitària del resultat, ja que impossibilita fer l’exercici (ja prou forçat en termes generals pel que s’ha explicat al paràgraf anterior), d’homogeneïtzar les voluntats de tots i cadascun d’aquests electors per interpretar-les posteriorment a voluntat.

El Codi de Bones Pràctiques en matèria de Referèndums, adoptat pel Consell per a les Eleccions Democràtiques a la seva 19a trobada (16 de desembre del 2006), i per la Comissió Europea per a la Democràcia mitjançant el Dret, o Comissió de Venècia, a la seva 70a sessió plenària (16-17 de març del 2007), requereix que “La pregunta sotmesa a votació ha de ser clara; no ha de ser capciosa, no ha de suggerir una resposta; els electors han d’estar informats dels efectes del referèndum; els votants han de poder respondre a les preguntes que se’ls plantegen amb un , un no, o un vot en blanc” (apartat I.3.1.c de l’esmentat document). D’altra banda, aquest mateix Codi de Bones Pràctiques requereix que “l’ús dels referèndums ha d’acomplir amb l’ordenament legal pres en la seva globalitat, i especialment les normes procedimentals. En particular, els referèndums no poden celebrar-se si la Constitució o un estatut de conformitat amb la Constitució no els preveu”.

Això, evidentment, és impossible de garantir si es pretén retòrcer la naturalesa i funció d’unes eleccions al Parlament de Catalunya per fer-les passar per un plebiscit o un referèndum.

Les eleccions parlamentàries, a qualsevol democràcia desenvolupada, i de ben segur a les del nostre entorn més immediat, tenen com a objectiu que la ciutadania integrada al cos electoral elegeixi els seus representants, que reben la responsabilitat d’assegurar el govern i el funcionament de les institucions, i aquest objectiu s’acompleix a través d’un procediment en el que es respectin els drets fonamentals en l’àmbit electoral (llibertat de sufragi, d’expressió, d’associació, etcètera), sota la tutela d’un poder independent.

Mancada de claredat des d’aquest punt de vista, la interpretació dels resultats en clau plebiscitària sembla deshonesta. Podem parlar també de la distorsió introduïda sobre la lectura del resultat electoral en lògica plebiscitària que es produeix per la nostra distribució territorial d’escons, i la infrarepresentació dels electors d’algunes circumscripcions, ja que alguns dels partidaris de la independència que es presenten a les properes eleccions consideren que n’hi ha prou amb una majoria expressada en escons per proclamar-la, deixant de banda l’expressió del vot popular.

En definitiva, entremesclar el caràcter d’unes eleccions parlamentàries pluralistes i el d’un plebiscit genera confusió i poca claredat en la lectura del resultat, no dóna accés als efectes pretesos pels partidaris de la independència ni legitima, sigui quin sigui el resultat assolit pels partidaris de la independència, una declaració unilateral d’independència. És més, una elecció plebiscitària, en democràcia, és ontològicament impossible: no existeix tal cosa. Se sol citar com a exemple, per contradir l’anterior afirmació, el canvi de règim provocat per les eleccions municipals d’abril de 1931, però sembla oblidar-se que Espanya es trobava en aquell moment sortint de la dictadura de Primo de Rivera i de la posterior dictablanda de Dámaso Berenguer i de Juan Bautista Aznar.

El resultat obtingut d’unes eleccions al Parlament de Catalunya no pot ser interpretat en clau plebiscitària, o com el resultat d’un referèndum, per les raons que ja han estat exposades. A més, per tant, no se’n deriven els efectes jurídics que són propis a aquestes darreres figures, sinó exclusivament els atribuïts en el nostre ordenament a unes eleccions al Parlament de Catalunya de caràcter ordinari. És a dir, els partidaris de la independència poden decidir interpretar políticament els resultats, en cas de resultar-ne vencedors, com un aval al seu projecte polític, però en cap cas això els deixa expedita una via al marge de l’ordenament jurídic per proclamar la independència de Catalunya.

Podem esmentar l’opinió emesa per la Comissió de Venècia, adoptada en la seva 98a sessió plenària (21-22 de març de 2014), relativa a si la decisió presa pel Consell Suprem de la República Autònoma de Crimea (Ucraïna), d’organitzar un referèndum sobre esdevenir un territori part de la Federació Russa o restaurar la Constitució de Crimea de 1992 és compatible amb els principis constitucionals, i les reflexions que s’hi contenen respecte a la qüestió de la protecció constitucional a la integritat territorial dels Estats com a estàndard a les constitucions europees (abordada en altres documents de la mateixa Comissió de Venècia, com ara en l’informe de 1999 titulat “Autodeterminació i secessió en el dret constitucional”), així com les conclusions sobre el fet que el referèndum de Crimea no s’ajustava als estàndards europeus. Encara que potser incorrem en subratllar allò que és obvi, sembla força clar que un procediment encara més confús i menys ajustat a l’ordenament jurídic aplicable a Catalunya resultaria tan o més allunyat dels estàndards europeus que el referèndum celebrat a Crimea.

La mateixa Comissió de Venècia, en l’Opinió emesa sobre la compatibilitat de la legislació existent a Montenegro relativa a l’organització de referèndums amb els estàndards internacionals aplicables, adoptada a la seva 65a sessió plenària (16-17 de desembre de 2005), afirmava que “la qüestió en discussió és possiblement la decisió més important que una comunitat política pot prendre per mitjans democràtics: la seva independència. Per tant, la matèria requereix el compromís més ampli possible de la ciutadania amb la resolució de la qüestió” (paràgraf 24), per tot seguit recomanar serioses negociacions entre tots els interessats per assegurar la legitimitat i credibilitat del referèndum, negociacions que, subsegüentment, van tenir lloc.

Aquesta reflexió posa el dit a la nafra d’un dels aspectes més desatesos al debat públic sobre aquestes qüestions. Per tal de dur a terme un procés amb totes les garanties, en el marc del qual es prengui una decisió sobre un afer tan transcendent com l’assenyalat al paràgraf anterior, és imprescindible que les parts estableixin un consens sobre el propi mecanisme a través del qual aquesta qüestió es pot dirimir, i sobre les condicions en les quals es pot considerar que ha quedat resolta.

Així, és exigible que tots els actors implicats formin part d’aquest consens, incloent-hi l’existència d’un ampli consens intern, entre la pròpia ciutadania catalana, a fi que de la legitimitat i licitud atribuïdes al mecanisme en sí, es pugui derivar un ple reconeixement de validesa i una atribució de legitimitat i licitud a qualsevol possible resultat, que és l’únic escenari desitjable, atès que el contrari no només impediria considerar resolta la qüestió, sinó que empitjoraria notablement la situació.

Prescindir total i absolutament del marc legal existent, engiponant unes eleccions suposadament plebiscitàries, o una ulterior declaració unilateral d’independència, és una opció que aboca la societat catalana al fracàs col·lectiu.  Una part dels actors implicats, incloent-hi una part significativa del cos electoral català, podrien legítimament (i fàcil), discutir-ne la licitud, i no sentir-se en absolut vinculats per la lectura dels resultats en clau plebiscitària, o pels actes que en funció d’aquest resultat una hipotètica majoria independentista decidís dur a terme. Seria, per tant, una greu irresponsabilitat sotmetre el país a les tensions i a la inestabilitat que sens dubte qualsevol decisió d’aquesta mena genera, sense tenir assegurat el consens bàsic sobre el mecanisme a través del qual resoldre la qüestió, que permeti que el resultat es consideri vàlid i vinculant per totes les parts implicades.

L’escenari en què es frustra permanentment la possibilitat de sotmetre directament a la consideració de la ciutadania catalana la qüestió de quina organització política es volen donar a si mateixos ens sembla absolutament indesitjable, per les moltes conseqüències negatives que entenem que tindria sobre el conjunt del cos social.

Aquest és un escenari al qual, per cert, també ens aboca una declaració unilateral d’independència, que esdevindria així no només unilateral respecte al conjunt de l’Estat o respecte al Govern espanyol, sinó també un acte imposat unilateralment sobre el conjunt de la ciutadania catalana, que no hauria pogut respondre, en les condicions establertes per la Comissió de Venècia respecte a les bones pràctiques pel que fa als referèndums.

Però l’escenari en què es pretén fer-ho sense que es produeixi aquest consens àmpliament majoritari respecte al mecanisme per resoldre la qüestió, ens sembla de conseqüències polítiques i socials difícilment previsibles, però gairebé impossibles de gestionar, especialment tenint en compte la diversitat d’opinions existents al respecte i les condicions materialment existents a Catalunya respecte a la distribució de preferències de la ciutadania.

El consens democràtic és relativament fràgil, i exigeix que una àmplia majoria de ciutadans concedeixin que les institucions i poders públics són alhora legítims i representatius. Què passaria amb les institucions o poders hipotèticament sorgides i sorgits d’un procés al qual una part significativa de la ciutadania catalana no confereix legitimitat o no considera representatives?

D’acord amb l’article 1 de la Convenció interamericana de Montevideo sobre les obligacions dels Estats, de 1933, que ha passat a formar part del dret consuetudinari internacional, es defineix que l’Estat, com a subjecte de Dret Internacional, ha de reunir els requisits de comptar amb una població permanent, un territori determinat, un Govern, i capacitat d’entrar en relacions amb altres Estats.

Més enllà dels efectes polítics de cara a l’exterior que pugui tenir qualsevol discussió, per part d’una part significativa de la població catalana, respecte a la legitimitat de la decisió per la qual es forma l’hipotètic Estat naixent, i per tant respecte a la legitimitat d’aquestes institucions (si pensem en el reconeixement per part de tercers Estats de l’hipotètic nou Estat), hem de pensar sobretot en les conseqüències polítiques internes d’una situació d’aquestes característiques, amb un conflicte de legitimitats entre dos governs, l’un pugnant per obtenir i l’altre per retenir un control sobre un territori i una població entre els quals les preferències respecte a la secessió no són ni molt menys uniformes. Ens sembla impensable que cap governant responsable vulgui posar els nostres conciutadans en aquesta tessitura.

Clos aquest excurs sobre la qüestió, fonamental, de que decisions tan transcendents s’han d’adoptar en el marc d’acords sobre la mateixa manera d’adoptar-los, tornem sobre la qüestió de la legitimitat d’una declaració unilateral d’independència en base al resultat d’unes eleccions al Parlament de Catalunya.

El Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació Racial (òrgan depenent de les Nacions Unides), per exemple, en la seva Recomanació General núm. XXI, de 1996, relativa al dret a la lliure determinació, afirma que “el dret internacional no ha reconegut el dret general dels pobles a declarar unilateralment la seva secessió d’un Estat”.

S’esmenta sovint l’Opinió consultiva de la Cort Internacional de Justícia sobre la conformitat amb el dret internacional de la declaració unilateral d’independència relativa a Kosovo, de 22 de juliol de 2010, com a legitimadora d’un dret a la secessió d’un poble que forma part d’un Estat prèviament constituït i, per tant, com a decisió que supera el caràcter donat al dret a la lliure determinació dels pobles per la Resolució 2625 (XXV), de l’AGNU.

No obstant això, aquesta posició no se sosté, per tal com l’Opinió consultiva s’encarrega d’aclarir expressament, al seu paràgraf 56, que “La qüestió plantejada a la Cort no l’obliga a adoptar una posició sobre si el dret internacional atorgava a Kosovo un dret positiu de declarar unilateralment la seva independència o, a fortiori, sobre si el dret internacional atorga en general un dret a entitats situades dins d’un Estat a separar-se unilateralment d’aquest. De fet, és enterament possible que un acte en particular, com una declaració unilateral d’independència, no infringeixi el dret internacional sense que necessàriament constitueixi l’exercici d’un dret que aquest li confereix. S’ha demanat a la Cort una opinió sobre el primer punt, no el segon”.

Resulta d’interès que aquesta asseveració de la Cort Internacional de Justícia es fa tot just a continuació d’un esment a la consulta que es va traslladar a la Cort Suprema del Canadà (sobre la que es tornarà), amb relació a la possible secessió de la província del Quebec, a fi de contrastar la diferència en l’encàrrec, ja que en aquell cas la pregunta era la que segueix: “Dóna el dret internacional a l’Assemblea Nacional, el parlament o el govern de Quebec el dret de declarar unilateralment la secessió de Quebec del Canadà? En tal sentit, existeix un dret a la lliure determinació de conformitat al dret internacional que atorgui a l’Assemblea Nacional, el parlament o el govern de Quebec el dret de declarar unilateralment la secessió de Quebec del Canadà?”

La Cort Internacional de Justícia, en la seva Opinió consultiva sobre la conformitat amb el dret internacional de la declaració unilateral de Kosovo, es pronuncia exclusivament sobre aquest acte concret, i no sobre l’existència d’un ius secessionis a disposició d’entitats situades dins d’un Estat ja constituït, matèria sobre la qual evita pronunciar-se expressament, ni tampoc sobre les conseqüències jurídiques de l’acte consistent en la declaració unilateral, com queda palès al paràgraf 51, on la Cort Internacional diu que la qüestió sotmesa a la seva consideració és “acotada i específica; se sol·licita l’opinió de la Cort sobre si la declaració d’independència s’ajusta o no al dret internacional. No es pregunta sobre les conseqüències jurídiques d’aquesta declaració. En particular, no es pregunta si Kosovo ha assolit la condició d’Estat. Tampoc es pregunta sobre la validesa o els efectes jurídics del reconeixement de Kosovo pels Estats que l’han reconegut com a Estat independent. (…) En conseqüència, la Cort no considera necessari abordar qüestions tals com si la declaració ha desembocat o no en la creació d’un Estat o quin és l’estat dels actes de reconeixement a fi de respondre a la qüestió plantejada per l’Assemblea General [de les Nacions Unides]”.

Finalment, val la pena assenyalar que la Cort Internacional de Justícia resol la qüestió de la conformitat de la declaració unilateral d’independència de Kosovo ad hoc, examinant tot un conjunt de situacions fàctiques i antecedents certament excepcionals, amb un abast pel que fa al seu pronunciament limitat per la pròpia formulació de la consulta, com hem vist. De fet, ni tan sols entra a valorar si el cas de Kosovo encaixava amb el que alguns sectors de la doctrina consideren com a remedial right to secession.

Des del punt de vista del nostre ordenament, tampoc no existeix una previsió constitucional respecte a l’exercici de l’autodeterminació en el seu aspecte extern, ni un mecanisme habilitat per a la secessió (tot i que es tornarà sobre aquesta qüestió més endavant), sinó que la Constitució afirma al seu article 2 la “indissoluble unitat de la nació espanyola”. Tampoc l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que s’insereix al bloc de constitucionalitat, no permet albirar cap mecanisme a través del qual es pugui realitzar el que algunes formacions pretenen si obtenen la victòria a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Ara bé, no és sobrer recordar, ni que sigui per establir una analogia amb la intensitat del que es pretén, que els articles 222 i 223 de l’Estatut estableixen que, entre altres condicions, la seva reforma “requereix el vot favorable de les dues terceres parts dels membres del Parlament“.

És a dir, per a reformar l’Estatut no n’hi ha prou amb la majoria simple de la meitat més un dels diputats, majoria amb la que algunes formacions que concorren a les properes eleccions al Parlament pretenen bastir tota una nova organització política de Catalunya, sinó que s’exigeix una majoria reforçada, qualificada. Aquest és un estàndard al dret constitucional europeu i en la immensa majoria de les democràcies quan s’han d’adoptar decisions de gran transcendència política, entre les quals es troben sens dubte les que tenen per objecte la modificació d’elements constitutius de l’Estat.

El sentit de la disposició és la salvaguarda dels consensos bàsics decidits democràticament, front a majories que poden ser conjunturals i que no haurien de poder originar transformacions tan radicals del nostre ordenament, i menys encara violentar-lo.

Cal recordar aquí el revers del conegut principi jurídic romà a maiori ad minus (qui pot allò que és més, pot allò que és menys), que és formulat com a minori ad maius (qui no pot allò que és menys, no pot allò que és més).

Més enllà de la discussió sobre la legalitat (des de la perspectiva internacional o interna), de la declaració unilateral d’independència, sobre la qual resulta prou evident la perspectiva dominant en la doctrina, és raonable exigir que, si per a una reforma de l’Estatut es requereix una majoria de dos terços dels parlamentaris, no seria legítim fonamentar una decisió notablement més transcendent, com ara una declaració unilateral d’independència, en una majoria menys qualificada. Això hauria de ser convingut sense recança, per bé que els defensors de la secessió unilateral, és clar, defensen el contrari.

Tornant al pla internacional, val la pena destacar que l’Opinió emesa per la Cort Suprema del Canadà relativa a certes preguntes sobre la secessió de Quebec del Canadà, del 20 d’agost de 1998, que és interessant per molts altres motius sobre els quals es tornarà més endavant, insisteix diverses vegades en la necessitat d’obtenir “Una clar vot majoritari a Quebec a favor de la secessió, responent a una pregunta clara.

La Comissió de Venècia, en l’Opinió emesa sobre la compatibilitat de la legislació existent a Montenegro relativa a l’organització de referèndums amb els estàndards internacionals aplicables, adoptada a la seva 65a sessió plenària (16-17 de desembre de 2005), també venia a subratllar la rellevància de comptar amb uns quòrums ben establerts i reforçats per tal d’adoptar la decisió de la secessió, que fixava en un 50% de participació al referèndum i un 55% de vots favorables a la secessió (i això en un cas en el qual el mecanisme de secessió estava previst a la constitució de la Unió de Sèrbia i Montenegro).

Aleshores, quina és la forma de resoldre la qüestió?

La Constitució espanyola de 1978 no contempla un mecanisme de secessió de les Comunitats Autònomes, tampoc per aquelles a les que reconeix que tenen un caràcter històric. Tanmateix, aquesta característica de la Constitució espanyola, com la de protegir la unitat nacional o la integritat territorial, no és una raresa en el dret constitucional comparat, i no la converteix per se en una flawed democracy, com defensen alguns partidaris de la independència, sinó que es configura més aviat com un estàndard europeu i internacional en les constitucions democràtiques.

En l’informe “Autodeterminació i secessió al dret constitucional”, adoptat l’any 1999, en la seva 41a trobada, per la Comissió de Venècia, es feia constar que “L’afirmació de la indivisibilitat de l’Estat implica clarament la proscripció de la secessió, i és comuna per almenys la meitat dels Estats contemplats en aquesta recerca. La indivisibilitat de l’Estat no s’ha de confondre amb el seu caràcter unitari, i per tant harmonitza amb el regionalisme i el federalisme.

D’altra banda, la mateixa Comissió de Venècia, en el paràgraf 17 de l’Opinió emesa en la seva 98a sessió plenària (21-22 de març de 2014), relativa al referèndum de Crimea, declarava que “Si la constitució d’Ucraïna no permet un referèndum de secessió, això no contradiu de cap manera els estàndards constitucionals europeus. Més aviat és típic que les constitucions dels Estats membres del Consell d’Europa no permetin la secessió. En l’informe sobre ‘Un marc de referència legal general per facilitar la solució dels conflictes etno-polítics a Europa , CDL-Inf(2000)16’, la Comissió de Venècia va fer notar: ‘El principi d’integritat territorial té una reconeixement molt estès, sigui explícitament o tàcita, en el dret constitucional. D’altra banda, la prohibició de la secessió o del redisseny de les fronteres està igualment estès al dret constitucional. Això no hauria de sorprendre ja que aquesta branca del dret constitueix els fonaments mateixos de l’Estat, que podria ser privat d’una de les seves parts constituents si es preveissin aquestes possibilitats’ “.

Això és, que les característiques de la Constitució espanyola pel que a la qüestió no són una raresa ni una anomalia democràtica, sinó que es relacionen íntimament amb la voluntat de permanència dels Estats i amb el fet que la secessió afecta, ni que sigui parcialment, a dos dels tres elements constitutius de l’Estat com a subjecte de Dret Internacional, com són territori i població. L’absència a la Constitució d’una menció expressa al dret a l’autodeterminació en el seu aspecte extern, o a un mecanisme de secessió, ni que sigui per prohibir-ho expressament, no es pot interpretar com una porta oberta a la possibilitat del reconeixement d’aquest dret, en especial fent una interpretació teleològica de la voluntat del legislador constitucional, tenint en compte els debats tinguts pel constituent, a proposta del diputat Letamendía, sobre la inclusió d’aquest dret a l’autodeterminació que permetés als pobles d’Espanya decidir si seguien formant-ne part o formaven un Estat propi independent, i com la proposta va ser àmpliament refusada.

Si fem un exercici de dret constitucional comparat, només les constitucions d’Etiòpia de 1994 i de Saint Christopher i Nevis de 1983, entre les vigents, contemplen el dret a la secessió de les seves parts constitutives. Entre les que ja no es troben vigents, només les constitucions de la URSS de 1977, la de la República Federal Iugoslava de 1974, la de Txecoslovàquia de 1990, i la de la Unió Estatal de Sèrbia i Montenegro de 2003, o la de Birmània entre el 1947 i el 1974, preveien el dret a la secessió de les seves parts constitutives. Existeix un consens en que les previsions constitucionals del Canadà (opinió consultiva de la Cort Suprema de 20 d’agost de 1998, ja esmentada), i de Sud-àfrica (secció 235 de la Constitució de 1996), no equivalen a un dret de secessió.

Tanmateix el Canadà i el Regne Unit han trobat fórmules per acomodar un mecanisme per sotmetre la qüestió a consideració de la ciutadania concernida. Com a antecedents relativament propers en el temps, i pel que fa a les característiques de les seves respectives societats, tot i que no des del punt de vista dels seus sistemes constitucionals, serà d’interès veure en base a quins fonaments han arribat a les seves solucions particulars per resoldre la qüestió.

Si el poble de Catalunya no és titular d’un dret a la lliure determinació, en el seu aspecte extern, ni tampoc d’un ius secessionis respecte de l’Estat espanyol, ni d’un dret a declarar-se’n unilateralment independent, de conformitat al dret internacional, i si la Constitució espanyola o l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no preveuen cap mecanisme de secessió ni recullen aquest dret a l’autodeterminació en el seu aspecte extern, hem de concloure senzillament que la qüestió de la independència de Catalunya no es pot plantejar? En absolut podem arribar a aquesta conclusió.

D’una banda, la Comissió Europea per a la Democràcia mitjançant el Dret (o Comissió de Venècia), en l’informe titulat “Autodeterminació i secessió al dret constitucional”, adoptat l’any 1999, en la seva 41a trobada, afirma en les seves conclusions que “Es troba en l’essència de la democràcia el permetre que diversos programes polítics siguin proposats i debatuts, fins i tot aquells que posen en qüestió la forma en què un Estat es troba actualment organitzat, en el benentès que no danyin la democràcia mateixa”.

De l’altra, val la pena examinar el fragment clau de l’Opinió de la Cort Suprema del Canadà relativa a certes preguntes sobre la secessió de Quebec del Canadà, del 20 d’agost de 1998, i que mutatis mutandi podria fornir solucions per al cas català. Si la seva aportació ha estat tant glossada és perquè la Cort va decidir no limitar-se a respondre les preguntes plantejades pel govern federal canadenc, sinó entrar en matèria a fi d’aportar solucions, fent-ho amb un esperit liberal, un format breu, i un llenguatge clar. El fragment és el que segueix:

La Constitució atorga ordre i estabilitat, i en conseqüència la secessió d’una província “sota l’empara de la Constitució” no es pot realitzar unilateralment, això és, sense una negociació de principis amb altres participants a la Confederació dins del marc constitucional existent.

Les nostres institucions democràtiques s’acomoden necessàriament a un procés continu de discussió i evolució, que es reflecteix en el dret que constitucionalment correspon a cada participant en la federació per iniciar canvis constitucionals. Aquest dret implica un deure a recíproc dels altres participants d’involucrar-se en discussions per abordar qualsevol iniciativa legítima per canviar l’ordre constitucional. Un vot clarament majoritari a Quebec a favor de la secessió, responent a una clara pregunta, conferiria legitimitat democràtica a la iniciativa de secessió que tota la resta d’altres participants a la Confederació haurien de reconèixer.

El Quebec no podria, malgrat un resultat clar del referèndum, pretendre invocar un dret d’autodeterminació per dictar a les altres parts de la federació les condicions de la secessió proposada. El vot democràtic, per molt forta que fos la majoria, no tindria efectes jurídics per ell mateix I no podria apartar els principis del federalisme I de l’Estat de Dret, ni els drets dels individus I les minories, o el funcionament de la democràcia en altres províncies o a Canadà en el seu conjunt. Els drets democràtics emparats per la Constitució no es poden separar de les obligacions constitucionals. Tampoc , però, es pot acceptar la proposició inversa: la contínua existència I funcionament de l’ordre constitucional canadenc no podria romandre indiferent a una clara expressió d’una clara majoria de quebequesos que no volguessin ja romandre a Canadà. Les altres províncies I el govern federal no tindrien base per denegar el dret del govern de Quebec a perseguir la secessió si una clara majoria del poble de Quebec tria aquesta fita, mentre fent això, Quebec respecti els drets dels altres. Les negociacions que seguirien a una votació d’aquesta mena abordarien l’acte potencial de la secessió així com les seves possibles condicions si la secessió continués efectivament. No hi hauria conclusions predeterminades per la llei sobre cap qüestió. Les negociacions haurien d’abordar els interessos de les altres províncies, del govern federal I de Quebec, i en efecte els drets de tots els canadencs tant dins com fora de Quebec, I específicament els drets de les minories.”

La solució aportada per la Cort Suprema del Canadà es fonamenta, com dèiem, en els propis valors presents a la Constitució del Canadà, de la qual, significativament, afirma que “la Constitució és més que un text escrit. Abasta el sistema global de normes i principis que regeixen l’exercici de l’autoritat constitucional. Una lectura superficial de previsions seleccionades del text constitucional, sense més, podria ser enganyosa. És necessari dur a terme una investigació més profunda dels principis subjacents que animen el conjunt de la Constitució, incloent-hi els principis del federalisme, la democràcia, el constitucionalisme i l’Estat de Dret, i el respecte per les minories. Aquests principis han d’informar la nostra apreciació de conjunt dels drets constitucionals i les obligacions que entrarien en joc en el supòsit que una clara majoria de quebequesos votés a favor de la secessió davant d’una clara pregunta”.

Finalment, trobem el plantejament de la nostra jurisprudència constitucional, relativa al caràcter no militant de la nostra democràcia, que per reiterada i coneguda no es cita. De fet, l’argument es veu reforçat per la inexistència de clàusules d’intangibilitat a la Constitució de 1978 (n’hi ha, en canvi, a constitucions democràtiques del nostre entorn més immediat), essent que tota ella és reformable, per bé que en alguns casos ho hagi de ser pel procediment agreujat.

La mateixa STC 42/2014, de 25 de març, que resol sobre la Resolució 5/X, del Parlament de Catalunya, per la que s’aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, declara que dins el marc de la Constitució una Comunitat Autònoma no pot convocar de manera unilateral un referèndum d’autodeterminació per tal de decidir sobre la seva integració a Espanya. Però a continuació, afirma amb igual èmfasi que la manifestació d’una aspiració política contrària a la Constitució ha de tenir encaix constitucional (en coherència amb anteriors pronunciaments del TC, que ha defensat que la nostra no és una “democràcia militant”, que exigeixi adhesió positiva), sempre que el seu exercici es plantegi d’acord amb la pròpia legalitat constitucional, amb respecte als principis de legitimitat democràtica, pluralisme i legalitat.

Segons continua el Tribunal Constitucional, la voluntat d’una part de l’Estat d’alterar l’estatus jurídic que li atorga el marc constitucional ha de trobar una via d’expressió, ja que no existeix un nucli normatiu inaccessible als procediments de reforma constitucional. De fet, el Tribunal Constitucional afegeix una reflexió final: qui pretén el que conté l’esmentada Resolució pot plantejar la reforma constitucional per tal que la seva aspiració pugui dur-se a terme.

El punctum dolens de tot l’assumpte és que l’opinió que sostingui una majoria de catalans amb relació a la seva organització política, econòmica, social i cultural és rellevant des de la perspectiva constitucional. Aquest pot ser i hauria de ser el punt de trobada dels qui creiem que la via democràtica és l’adient per dirimir la qüestió.

Hem de concloure que l’opinió que sostingui una majoria de catalans amb relació a la seva organització política, econòmica, social i cultural és rellevant des de la perspectiva constitucional, si tenim en compte tant el que s’ha exposat fins ara, com el fet que la Constitució espanyola de 1978, per moltes atzagaiades que hagi rebut, és la Constitució d’un Estat social i democràtic de Dret, que consagra a un lloc preeminent a l’apartat 1 del seu article 1el pluralisme polític com a valor superior de l’ordenament jurídic.

Aquesta preeminència del valor del pluralisme polític i del principi democràtic, juntament amb el fet que la Constitució no contempli clàusules d’intangibilitat, ha de conduir a la conclusió de que l’opinió que resulti ser majoritària entre els catalans en allò relatiu a llur organització política, a llurs relacions amb el conjunt d’Espanya, si s’expressa conforme a Dret, amb totes les garanties democràtiques, i de manera clara i inequívoca, ha de ser escoltada i respectada, i per tant tenir conseqüències polítiques en el nostre sistema constitucional, fins i tot si aquesta opinió implica un trencament de la integritat territorial protegida per l’article 2 de la Constitució. En la concreció d’aquestes conseqüències polítiques i constitucionals, concorrerà la voluntat del conjunt dels espanyols juntament amb la voluntat expressada per la ciutadania catalana.

A més, aquesta conclusió té l’avantatge de no requerir apel·lacions a la sobirania, ni reconèixer el dret a exercir la vessant externa del principi d’autodeterminació, ni del dret a la secessió correctora, ni del “dret a decidir”, que com hem vist són aspectes enormement controvertits, sinó tan sols al principi democràtic. Ja que seria transcendent l’opinió que pugui ser majoritària entre la ciutadania en general respecte a la seva organització política, ha de ser-ho també la que ho sigui entre la ciutadania catalana, a qui el bloc de constitucionalitat que ens hem donat ha dotat a més d’autonomia política i ha reconegut, per tant, com a subjecte polític.

L’aspecte intern del dret a l’autodeterminació de conformitat al Dret Internacional és al que la Cort Suprema del Canadà, en l’Opinió ja esmentada, al·ludeix quan manté que en tant que els quebequesos formen un poble, llur autodeterminació ja s’ha assolit dins del marc del Canadà. El mateix es podria predicar del cas dels catalans, però la qüestió és que la vessant interna del dret a l’autodeterminació no s’esgota ni es consumeix en el moment constituent.

El desllorigador es troba, doncs, en la vessant interna del dret d’autodeterminació, íntimament vinculat al principi democràtic, en combinació amb el concepte que es coneix en anglès com a ongoing self-determination, o autodeterminació permanent, per oposició a l’autodeterminació constitutiva .

Aquest és, a grans trets, el raonament que fa la Cort Suprema del Canadà en l’Opinió emesa en data 20 d’agost de 1998, sobre certes preguntes relatives a la secessió de Quebec del Canadà, encara que no citi expressament l’aspecte intern del dret d’autodeterminació ni, menys encara, per tractar-se d’un concepte menys pacífic, d’autodeterminació continuada.

Així, la distinció entre l’aspecte extern i l’intern del dret a l’autodeterminació es pot complementar amb la distinció entre l’aspecte constitutiu i l’aspecte permanent de l’autodeterminació (seguim aquí S. James ANAYA), essent que el dret a l’autodeterminació constitutiva requereix que l’ordre institucional instituït “sigui substancialment la creació de processos guiats per la voluntat del poble o dels pobles” governats per aquestes institucions, mentre el dret a l’autodeterminació permanent requereix que l’ordre institucional instituït, “independentment dels processos conduents a la seva creació o alteració, sigui un sota el qual la gent pugui viure lliure i desenvolupar-se lliurement sobre una base contínua”.

En el fons, en una integració de totes dues concepcions del dret a l’autodeterminació (la que distingeix entre aspecte intern i extern, i la que distingeix entre aspecte constitutiu i permanent), podem afirmar que el dret a l’autodeterminació en el seu aspecte constitutiu i extern no esgota el dret dels pobles a l’autodeterminació, sinó que en un règim democràtic amb el capteniment exigit per l’esmentat penúltim incís de l’apartat titulat El principi d’igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles de la Resolució 2625 (XXV) de l’AGNU (vid. apartat 8 del present document), aquest es manté viu en el seu aspecte intern i en el permanent.

En coherència amb allò que s’ha exposat, si el poble de Catalunya no és titular d’un dret a la lliure determinació, en el seu aspecte extern, ni tampoc d’un ius secessionis respecte de l’Estat espanyol, ni d’un dret a declarar-se’n unilateralment independent, de conformitat al dret internacional, i si la Constitució espanyola o l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no preveuen cap mecanisme de secessió ni recullen aquest dret a l’autodeterminació en el seu aspecte extern, podem concloure que sí que tenen un dret a ser escoltats, en virtut de l’aspecte intern i permanent del dret d’autodeterminació. En cas que els catalans es pronunciessin amb una majoria clara, conforme a dret, i responent a una pregunta clara i inequívoca, se n’haurien de derivar conseqüències polítiques que, amb el concurs de la voluntat del conjunt de la ciutadania espanyola, i salvant així la qüestió del demos sobirà, i seguint el model apuntat per la Cort Suprema del Canadà, permetessin la materialització d’aquest desig majoritari.

En la nostra situació present, la qüestió a resoldre és quin hauria de ser el vehicle d’expressió de la voluntat dels catalans i les catalanes, a la vista de la inexistència de negociacions entre el Govern espanyol i el català sobre com arbitrar una solució que permeti conèixer la voluntat de la ciutadania de Catalunya respecte a la secessió. Juristes de diverses generacions i adscripcions ideològiques, catalans i de la resta d’Espanya, han apuntat fórmules possibles, que requereixen o no canvis constitucionals segons el seu parer. No es poden reproduir totes aquí, però s’ha publicat molt al respecte.

En tot cas, qualsevol solució que es trobi, inclosa la transformació federal de l’Estat que els socialistes defensem, s’haurà de basar en el principi democràtic i en el respecte al principi de legalitat, és a dir, el respecte al Dret, el que no suposa la rigidesa pròpia del legalisme formalista, sinó tan sols lleialtat a l’Estat de Dret, i això exigeix lleialtat, si fossin menester reformes, al procediment de reforma de la llei, inclosa la Constitució.

Ferran Pedret i Santos

Carta a un ciutadà independentista

31 oct.

Com passa sovint quan es prova de debatre, les xarxes socials esdevenen inadequades. En atenció a aquest fet, una persona amb qui havia mantingut un llarg intercanvi d’opinions via Twitter ha decidit adreçar-me una extensa carta per exposar-me el seu punt de vista sobre la posició del PSC relativa a la qüestió que monopolitza el debat públic de fa uns anys ençà: la consulta sobre la independència de Catalunya. Sembla just correspondre tal exercici amb un de simètric, ni que sigui per reviscolar el gènere epistolar fora del seu terreny habitual. Ho faig ple de respecte per les seves opinions, tot i que ens molts aspectes en dissenteixi, i per les de qualsevol altre dels meus congèneres, com desitjaria que sempre es pogués produir el debat públic d’idees. Per raons òbvies relacionades amb l’economia de temps (i prefereixo avisar-ho aquí, acompanyat d’un somriure que no podeu veure), no podré correspondre a tothom de la mateixa manera, si mai teniu la pensada d’encetar debats amb mi.

En Rossend té l’amabilitat de resumir a l’inici del seu text el postulat del qual parteix:

“Primer: no heu defensat ni defenseu el dret a decidir, una posició legítima que jo preferiria que fos també explícita. Segon: pervertiu el terme amb ambigüitats i falsedats. Tercer: en tot això, la vostra prioritat ha estat només evitar que es voti per la independència.”

Tot seguit desgrana exemples i arguments, a voltes directament relacionats amb els tres punts de partida, a voltes adjacents o connexos, i en alguns casos no directament relacionats amb aquests tres punts. En la meva resposta, procuraré ser exhaustiu, per bé que això pugui fer el text més feixuc, però per evitar això darrer en allò possible i no reescriure arguments que ja he exposat, de tant en tant trobareu vincles a textos ja publicats aquí mateix o per tercers. Comencem.

Sobre el dret a decidir

Rossend, dius que no hem defensat ni defensem el dret a decidir. El problema principal d’aquest concepte és que es pot considerar una particularitat del debat públic català, tot i que trobi algun antecedent al debat públic basc (especialment al voltant de la iniciativa impulsada pel PNB, coneguda com a Pla Ibarretxe), i no resulta fàcil un consens sobre la seva definició o caracterització. Això és així per tal com s’ha introduït de bell nou, més com a forma d’expressar una aspiració, que amb la real intenció d’establir-lo com un dret diferenciat per la seva naturalesa, abast o efectes, del principi d’autodeterminació.

Està clar que el dret a decidir no es tracta d’un dret inserit al dret positiu, i si s’hi apel·la com a dret natural, per tal com s’invoca, resulta força difícil de distingir del principi d’autodeterminació. De fet, el caràcter purament instrumental de l’encunyació del terme, o la dificultat de distinció a què feia referència, ha estat reconegut públicament en diverses ocasions (1, 2), per alguns dels seus principals promotors. Entendràs, aquí, que em sembli que dir-nos que no el defensem, o que pervertim el terme “dret a decidir” amb ambigüitats i falsedats, quan el terme és de nou encuny, ambigu per mancat de definició mínimament pacífica, i concebut com a instrumental pels seus principals impulsors, és una crítica que he de refusar. Més aviat provem, respectuosament, d’aportar claredat a la qüestió, com modestament intento aquí mateix, en aquest i anteriors escrits, i també a les intervencions que faig en nom del PSC al Parlament (com a exemple, i perquè són les que més rarament arriben a coneixement públic, permet-me que et faciliti les que he fet en el marc de la Comissió d’Estudi del Dret a Decidir que, per cert, no ha arribat encara a cap conclusió).

Si del que es tracta és, doncs, d’entendre el dret a decidir com a denominació alternativa del dret a l’autodeterminació dels pobles, en la seva vessant externa (que és la que més s’identifica popularment com a autodeterminació), aleshores sí, hem de concloure que el PSC no considera que la vessant externa del principi d’autodeterminació sigui aplicable al cas català. Hi faig una referència en aquest text de gener de 2013. Em podria estendre en les raons per les quals entenem és així, però crec honestament que qualsevulla anàlisi rigorosa del que s’entén per autodeterminació en la seva vessant externa, fins i tot a la vista dels desenvolupaments teòrics posteriors a la Resolució 2625 (XXV), de Nacions Unides, porta a aquesta mateixa conclusió.

Tampoc creiem que ens sigui aplicable la doctrina, defensada per alguns notables autors, de l’aplicació de l’autodeterminació en la vessant externa com a expressió del que en diuen “Remedial right to secession“, o dret de secessió corrector. Allen Buchanan, un dels principals exponents d’aquesta corrent doctrinal (que no podem oblidar que és tan sols una de les diverses aproximacions doctrinals a un afer d’allò més discutit internacionalment, com és l’autodeterminació), postula que, per tal d’acreditar el dret d’una minoria territorialment concentrada a la secessió respecte de l’Estat del que forma part, s’ha de verificar que existeixi una d’aquestes situacions, que li sigui aplicable en concret a aquesta minoria:

a) Que s’hagi produït una annexió injusta del territori d’un Estat sobirà,

b) Que s’hagin produït violacions a gran escala de drets humans fonamentals

c) Que s’hagi produït una redistribució discriminatòria continuada i greu (distribució dels recursos de l’Estat que perjudica de manera injusta a una regió determinada) 

d) Que s’hagi produït una vulneració, per part de l’Estat, de les obligacions del règim autonòmic intraestatal, o la negativa continuada a negociar una forma d’autonomia intraestatal adequada.

Evidentment, des de l’independentisme es podrà adduir que es donen clarament tots o alguns dels supòsits, però a banda que els socialistes no hi convenim, crec sincerament que qualsevol observador neutral pot estar d’acord amb nosaltres i que, a ulls de la comunitat internacional, difícilment s’entendria que es pretengui el contrari.

Però si els socialistes creiem que Catalunya no té un dret a la secessió basat en la vessant externa del principi d’autodeterminació, ni tampoc un dret de secessió corrector, quina solució aportem?

Vaig fer-ne un esbós en aquest text de gener de 2014, però atès que en aquest apartat parlo del concepte que tenim del dret a decidir, he d’insistir en les reflexions que feia al final del text esmentat. Segons el nostre parer, encara que rarament ho hem explicitat amb aquesta formulació, per fer-nos més entenedors, el desllorigador es troba en la vessant interna del principi d’autodeterminació.

El punctum dolens de tot l’assumpte és que l’opinió que sostingui una majoria de catalans amb relació a la seva organització política, econòmica, social i cultural és rellevant des de la perspectiva constitucional. Hem de concloure que és així, tenint en compte l’aspecte intern del dret a lliure determinació dels pobles. A més, aquesta conclusió té l’avantatge de no requerir apel·lacions a la sobirania, ni a la vessant externa del principi d’autodeterminació, ni al dret a la secessió correctora, ni al dret a decidir, que com hem vist són aspectes enormement controvertits, sinó tan sols al principi democràtic. Ja que seria transcendent l’opinió que pugui ser majoritària entre la ciutadania en general respecte a la seva organització política, ha de ser-ho també la que ho sigui entre la ciutadania catalana, a qui el bloc de constitucionalitat que ens hem donat ha dotat a més d’autonomia política i ha reconegut, per tant, com a subjecte polític.

La Constitució espanyola de 1978, per moltes atzagaiades que hagi rebut, és la Constitució d’un Estat social i democràtic de Dret, que consagra a un lloc preeminent el pluralisme polític com a valor superior de l’ordenament jurídic.

Aquesta preeminència del valor del pluralisme polític i del principi democràtic, juntament amb el fet que la Constitució no contempli clàusules d’intangibilitat, ha de conduir a la conclusió de que l’opinió que resulti ser majoritària entre els catalans en allò relatiu a llur organització política, a llurs relacions amb el conjunt d’Espanya, si s’expressa conforme a Dret, amb totes les garanties democràtiques, i de manera clara i inequívoca, ha de ser escoltada i respectada, i per tant tenir conseqüències polítiques en el nostre sistema constitucional, fins i tot si aquesta opinió implica un trencament de la integritat territorial protegida per l’article 2 de la Constitució. En la concreció d’aquestes conseqüències polítiques i constitucionals, concorrerà la voluntat del conjunt dels espanyols juntament amb la voluntat expressada per la ciutadania catalana.

No és, en el fons, ni molt diferent ni molt distant de la solució que, al  seu dia, va posar damunt la taula l’Opinió de la Cort Suprema de Canadà, emesa l’any 1998, relativa a la secessió del Québec.

El que espero és que no haguem de trigar 15 o 20 anys, en una situació d’empat d’impotències, en arribar a aquesta conclusió, perquè estic absolutament convençut que, si trobem una sortida democràtica a l’actual situació de bloqueig, serà per aquest raonament, que és el que defensem els socialistes catalans.

Sobre si la prioritat del PSC ha estat que no es voti per la independència

Els socialistes catalans no som partidaris de la independència de Catalunya, no tan sols perquè pensem que no convingui als interessos dels catalans i les catalanes, que n’és la principal raó, sinó també perquè el federalisme es troba en l’arrel mateixa del nostre pensament. I del meu, si em permets la falca publicitària. Nosaltres vam beure del federalisme social de Proudhon, especialment a través de Pi i Margall, que va deixar escrit que “qui diu llibertat diu federalisme o no diu res, qui diu socialisme diu federalisme o no diu res“, però també de Valentí Almirall i tants altres federalistes d’esquerres, que d’aleshores ençà, han mantingut la idea federal de la unió en llibertat, refusant alhora que a cada nació li hagi de correspondre formar necessàriament el seu propi Estat independent, i que a cada Estat independent hi càpiga una sola nació. És només en aquest sentit que assumeixo que se’ns digui que la nostra prioritat és que no es voti per la independència (que no és el mateix que sobre la independència). Si de mi depèn, ho seguirà essent, i entenc que ben legítimament.

Rossend, parles també d’un mandat clar i diàfan, sorgit de les urnes el 25 de novembre de 2012, a fi de celebrar una consulta en què la independència fos una de les opcions incloses com a resposta, i en certa manera ho compares amb el cas escocès. L’SNP es va presentar a les eleccions amb un programa molt clar. Això ho concedeixo. Però ocorre el mateix en el cas de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012? Vegem-ho als programes de CiU (pàgines 12 a 17), en el del PSC (darrer paràgraf de l’apartat “un referèndum perquè els catalans i les catalanes decideixin“), o ICV-EUiA (pàgines 130 a 135). Cap d’aquests tres conté un mandat tan explícit o diàfan com pretens. M’estalvio els programes d’ERC i la CUP, que efectivament ho plantejaven obertament (i sumen 24 escons), i els del PP i C’s, que no són partidaris de la consulta (i sumen 28 escons).

Això vol dir que nosaltres, els socialistes, pensem que l’aspiració de molts catalans a la independència de Catalunya és il·legítima, i que cal impedir que es pugui expressar la voluntat dels catalans respecte a aquesta qüestió? En absolut.

Per tant, hauríem d’avalar l’actual procés i la manera com s’ha conduït políticament, la pregunta o la data triades? Jo crec que tampoc se’ns hi pot forçar. Ni interpretar, com fas, pel nostre dissens amb la conducció del procés, que el nostre interès és que no es pugui dirimir aquesta qüestió.

En aquest sentit, la proposta de pregunta que va formular al seu dia Iceta s’ha de llegir tan sols com una proposta, no com un intent d’imposició, que és com t’hi has referit. La formulació pot ser una altra, que en tot cas ha de ser clara, concisa i facilitar una resposta intel·ligible. Perfectament podria ser una pregunta que plantegi les opcions independència/model federal/statu quo.  Però no insistiré en aquesta idea que suggereixo ara, ni insistim especialment en aquella formulació d’Iceta, si t’hi has fixat, perquè el que nosaltres propugnem és que la pregunta ha de ser fruit d’un acord. Entre les forces catalanes, sí, i amb el govern espanyol, també. Ho va ser en el cas d’Escòcia, i amb això contradic el que afirmaves sobre el fet que els escocesos van decidir per si mateixos sobre què se’ls preguntava. La primera idea de Salmond incloïa la “devolution max“, que és com en diuen allà del que aquí en diríem federalització. I va ser el Govern britànic el que va optar per la resposta binària sí/no a la independència, en el que crec que va ser un error, perquè eliminava una opció que, probablement, hagués resultat majoritària i més satisfactòria.

Sobre el que estem insistint (1, 2, 3, 4, 5), és sobre un aspecte que ens sembla absolutament fonamental: qualsevol que sigui el procés mitjançant el qual es posi a consideració de la ciutadania catalana la qüestió de la secessió, resulta absolutament imperatiu que una àmplia majoria de la ciutadania li reconegui, d’entrada i amb independència del possible resultat que se’n derivi, plena legitimitat, plena licitud, al procés mateix.

L’escenari en què es frustra la possibilitat de sotmetre aquesta qüestió a la consideració de la ciutadania catalana quina organització política es volen donar a si mateixos ens sembla absolutament indesitjable, per les moltes conseqüències negatives que entenem que tindria sobre el conjunt del cos social.

Però l’escenari en què es pretén fer-ho sense que es produeixi aquest consens àmpliament majoritari respecte al procés de consulta mateix, ens sembla de conseqüències polítiques i socials absolutament imprevisibles, però gairebé impossible de gestionar, especialment tenint en compte la diversitat d’opinions existents al respecte i les condicions materialment existents a Catalunya respecte a la distribució de preferències de la ciutadania.

El consens democràtic és relativament fràgil, i exigeix que una àmplia majoria de ciutadans concedeixin que les institucions i poders públics són alhora legítims i representatius. Què passaria amb les institucions o poders hipotèticament sorgides d’un procés al qual una part significativa de la ciutadania catalana no confereix legitimitat o no considera representatives?

Per tant, la raó fonamental per la qual advoquem per una consulta acordada i legal, la forma més adient de la qual seria un referèndum, no és, com sovint s’addueix (i de debò que cansa l’eslògan), per subordinació al PSOE o a un més abstracte Madrid. És per compromís amb els nostres conciutadans de Catalunya i lleialtat a les raons per les quals ens vam fundar: per preservar la cohesió social i la unitat civil del poble de Catalunya.

Per això hem dit en alguna ocasió, i és tan sols per posar com a exemples els dos casos més propers en el temps i al nostre context, no perquè pensem que se’n pugui fer una translació automàtica, que ens agradaria una Llei de claredat com la canadenca, i un acord com en el cas del Regne Unit i Escòcia. Creiem que l’únic escenari desitjable és el d’un acord que permeti fixar les formes i garanties, la pregunta, els quòrums exigibles, etcètera, de bell antuvi, abans de començar. Fins i tot que prevegi cada quan es pot plantejar una decisió tan transcendent com aquesta. Ho volem així perquè entenem que és possible una sortida democràtica, però que també és exigible que la solució a la qual s’arribi pel concurs de la voluntat de la ciutadania ha de poder tenir una certa estabilitat.

El PSC treballa per la solució al bloqueig al voltant de la consulta que he comentat en aquest apartat i l’anterior, i estem convençuts que finalment ens en sortirem. Però no som nosaltres que ens hem autoimposat una data límit, en un context de majoria absoluta del PP. No som nosaltres els que hem dissenyat un procés pensant molt més en acumular forces i rendiments electorals, o en ampliar la base social i electoral de l’independentisme, molt més que en facilitar que els catalans puguin efectivament pronunciar-se respecte a les seves preferències pel que fa a llur organització política.

Sobre les eleccions plebiscitàries

No insistiré més, Rossend, en com en resulta de desafortunada qualsevol argumentació que pugui aproximar-se, ni que sigui mínimament, a la fal·làcia lògica de la reductio ad hitlerum. D’això en vam parlar prou a les xarxes socials. Simplement, m’hi ratifico.

Ara bé, això no suposa avalar unes suposades eleccions plebiscitàries. Evidentment, unes eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, si es convoquen i celebren conforme a l’ordenament i són justes, creïbles i transparents, per emprar la terminologia internacionalment acceptades, no són objectables des del punt de vista de la seva legitimitat o de les garanties per al conjunt de la ciutadania.

Si hi ha partits que decideixen concórrer en coalició, o bé per separat i amb un sol programa, o bé per separat i amb un punt comú al programa per defensar la independència, sigui en format de comprometre’s a una declaració unilateral d’independència, o sigui en format d’exigir, des de la hipotètica majoria assolida, l’obertura de negociacions amb el Govern espanyol a fi de negociar la secessió, són ben lliures de fer-ho.

Però hi haurà coalicions o partits, entre els quals el meu, però també ICV-EUiA, almenys pel que els he llegit fins ara, que consideren que unes eleccions al Parlament de Catalunya dirimeixen una multiplicitat gairebé inesgotable d’altres assumptes, i no es poden reduir a una interpretació de cada vot com un sí o un no a la independència. Els ciutadans i ciutadanes voten impulsats per diverses raons i incentius, i resulta molt difícil de sostenir que l’elecció pugui llegir-se com un referèndum (1, 2, 3, 4, 5). Mancada de claredat, la interpretació dels resultats en clau plebiscitària sembla deshonesta. Ja ni entro en la distorsió sobre la lectura del resultat electoral en lògica referendària que es produeix per la nostra distribució territorial d’escons, i la infrarepresentació dels electors d’algunes circumscripcions.

Sobre la fal·làcia per associació

Dius, Rossend, que ens hem convertit en aliats circumstancials del PP o C’s. Deixa’m dir-te, des del respecte i a fi de ser-te plenament honest en aquest intercanvi d’opinions, que considero que l’argument que desenvolupes a la teva carta per assenyalar aquest punt no és altra cosa que una particular adaptació de la clàssica fal·làcia per associació.

El fet que siguem contraris a la independència de Catalunya, per motius tan dissímils com els que porten a forces tan diverses com la CUP o CDC a ser-ne partidaris, no ens converteix a uns o altres en aliats circumstancials. Ho hem vist de manera ben crua en unes setmanes en què el legítim interès electoral de cada formació política del bloc que dóna suport al 9N s’ha fet més evident que en els darrers dos anys.

La polarització creixent, i un interès evident, poden portar a ignorar tots els matisos, per rellevants que siguin, especialment en política i en moments tan complexes com el present. Però el cert és que el PSOE està proposant, a diferència del PP, una transformació d’Espanya en un Estat federal. El cert, també, és que el PSOE està insistint, dia sí, dia també, en què parapetar-se en la llei o la Constitució, i persistir en l’immobilisme, no durà a una solució política de la situació que es viu a Catalunya.

Estic convençut que veurem, en temps propers, com l’escenari políticament molt obert que estem vivint propicia moviments que fa uns mesos ens haguessin semblat inversemblants.

Sobre la Catalunya nova en una Espanya federal, democràtica i social

No pateixis, Rossend, que no em dedicaré aquí a glossar la nostra proposta. No obstant, atès que titlles d’inconcreta la nostra proposta, et deixo a tall d’exemple un parell de documents sobre la reforma federal, un d’ells elaborat per la Fundació Rafael Campalans, vinculada al PSC, i l’altre per la Fundación Alfonso Perales, vinculada al PSOE d’Andalusia.

Evidentment, atès que l’elaboració d’una nova Constitució o d’una reforma constitucional ha d’acabar produint un text articulat fruit de la deliberació parlamentària, al seu moment caldran, i n’hi haurà, propostes de text articulat, però és absolutament normal que en aquest moment les propostes prenguin la forma dels documents que he enllaçat (n’hi ha d’altres, com la d’Izquierda Unida, que tampoc no prenen encara forma de text articulat).

Vaig apreciar, però, en el nostre intercanvi d’opinions a les xarxes que d’alguna manera es confonia la nostra opció per construir una Catalunya nova, federada dins d’una Espanya federal, democràtica i social.

Res del que he comentat anteriorment, pel que fa a la nostra opinió i posició respecte a una consulta o referèndum sobre el futur polític que els catalans volen per a si mateixos, no obsta per a formular una proposta pròpia. En aquest cas, com he comentat, és la del federalisme com a opció que, segons el nostre parer, és la millor per al conjunt de la ciutadania catalana i espanyola.

Si es produeix una consulta o referèndum, aspirem a que la nostra opció hi sigui present, i no pas de la manera fraudulenta i tendenciosa en què es pretén que és present a la proposta de pregunta pel 9N, sinó de manera clara.

Si assolim, com legítimament és la nostra aspiració, impulsar una nova Constitució federal, amb les majories socials i parlamentàries que requereix, i els ciutadans i ciutadanes de Catalunya la recolzen a les urnes (a les que hauran estat cridats, és clar, també la resta de ciutadans espanyols), nosaltres entendrem que la ciutadania catalana s’ha pronunciat respecte al seu futur polític col·lectiu de manera força innegable. De fet, de manera bastant exhaustiva i completa, ja que un projecte de Constitució regula el conjunt de la vida política, econòmica i social, a banda de determinar l’estructura territorial.

No són mútuament i necessària excloents. Pot haver-hi, com hi ha de manera innegable, una pugna política per veure quina arriba abans, però això és la constatació de la pluralitat d’interessos i visions que existeix en tota societat, i demostra que no hi ha una única sortida política en clau democràtica a l’actual situació, per bé que cadascú tingui les seves preferències. Però no resta gens de determinació al PSC en la seva exigència que hi hagi una sortida en clau autènticament democràtica al marasme actual en el qual ens trobem.

Cordialment,

Ferran Pedret i Santos

CiU i PP bloquegen una declaració del Parlament sobre els “robots assassins”

16 oct.

Els grups parlamentaris del PSC, ERC, ICV-EUiA, C’S i la CUP havien signat aquesta proposta de Declaració institucional (401MLB00002 – armes robòtiques) per tal que el Parlament reclami l’impuls d’un Tractat internacional per la prohibició d’aquestes armes plenament autònomes, amb capacitat per seleccionar objectius i disparar sobre aquests, sense intervenció humana en aquestes decisions.

Darrera aquesta declaració institucional, frustrada per la negativa de CiU i PP a signar-la, s’hi troba la preocupació pel ràpid desenvolupament d’unes tecnologies que suposen la delegació en màquines de la decisió de matar persones.

Experts internacionals i diverses ONG’s, agrupades en la campanya “Stop Killer Robots”, adverteixen que és impossible que aquestes armes robòtiques plenament autònomes puguin respectar els principis del Dret Internacional Humanitari, en especial pel que fa als principis de responsabilitat, proporcionalitat, distinció entre civils i combatents, necessitat militar, entre d’altres.

Cal recordar que aquests robots per a ús militar estan donant lloc també a versions per a ús policial, per la qual cosa la preocupació s’estén també al seu potencial ús com a instrument de control de masses en esdeveniments públics.

El PSC ha registrat, davant la dificultat d’aquesta declaració institucional per prosperar, una proposta de resolució amb continguts molt similars, que exigeix també compromisos al Govern de la Generalitat, en el sentit de no emprar ni permetre que s’emprin aquests robots plenament autònoms a Catalunya, en les seves versions d’ús policial.

Sortir de l’atzucac

14 gen.

El nostre país es troba enmig de la crisi econòmica més profunda i duradora des de la recuperació de la democràcia. Les seves conseqüències socials, així com les de les polítiques que en aquest context de crisi s’han estat aplicant, han estat i són devastadores, en termes de desigualtat, precarització i pèrdua de drets socials.

Però la crisi no és tan sols econòmica i social. D’una banda, el conjunt de les nostres institucions, per múltiples i diverses raons, s’ha desprestigiat a ulls d’un nombre creixent de ciutadans. D’altra banda, la pròpia activitat política se’n ressent, d’aquest desprestigi, no solament per la xacra de la corrupció, sinó també perquè existeix entre molts ciutadans la percepció, malgrat que d’altres molts no la compartim, de que no hi ha una diferenciació programàtica entre els grans partits, quan no una manifesta impotència dels parlaments i governs per desenvolupar llurs pròpies polítiques econòmiques, fiscals i socials, al marge dels interessos dels poders econòmics que pretenen escapar al control democràtic.

Existeix, en bona part com a conseqüència de tot l’anterior, un profund malestar amb el funcionament de la nostra certament imperfecta democràcia, compartit per amplis grups de ciutadans i ciutadanes.

Aquest malestar s’agreuja per la insatisfacció que, de forma manifesta, existeix amb relació al model d’organització territorial d’un Estat complex i plural com és Espanya.

Al creixement del malestar la dreta espanyola, sovint en conjunció amb la dreta catalana en l’apartat econòmic, laboral, social i d’ordre públic, hi està contribuint amb l’aplicació d’unes polítiques que, en el seu conjunt, suposen una involució democràtica i una ruptura dels consensos constitucionals, en buidar de contingut el programa social de la democràcia mitjançant les retallades, en dinamitar el model laboral, en restringir els drets civils i en pretendre un model territorial que tendeixi de nou al centralisme.

L’esquerra no tan sols ha de combatre aquestes polítiques, i revertir-ne les que tingui a l’abast, sinó que ha d’impulsar una profunda transformació de la nostra societat per tal de construir una democràcia avançada, en la qual crear condicions d’igualtat —i amb aquestes, per a una autèntica llibertat— sigui el centre de la preocupació i l’acció dels poders públics, assegurant a la vegada un desenvolupament sostenible.

A Catalunya existeixen, mesclades i a voltes superposades amb les generals causes de malcontentament, altres causes específiques, relacionades amb l’esdevenir del procés de reforma estatutària, amb el funcionament de l’autogovern i amb la relació de Catalunya amb el conjunt d’Espanya. Com a conseqüència d’això, l’independentisme ha agafat força, però més enllà d’aquest existeix una reivindicació àmpliament compartida: la de donar als catalans l’oportunitat d’expressar, en una consulta, quina és la seva opinió respecte a llur futur polític col·lectiu.

El PP, que al seu dia atià, amb inenarrable injustícia i insensatesa, però amb un evident afany de rèdit electoral, una vasta campanya contra el procés de reforma de l’Estatut català, actua ara de nou amb esbalaïdora irresponsabilitat, pretenent fer passar per fermesa la seva inacció i manca de cintura i finor política.

L’immobilisme, la política del cop de porta, i l’esperar a que el temps passi no aportaran cap solució. Al contrari, aquesta actitud de Mariano Rajoy  no sols delata la seva incapacitat i manca de lideratge, sinó que està enverinant una situació ja per si mateixa molt complexa.

D’altra banda, el bloc sobiranista català, més transversal ideològicament, s’endinsa en l’unilateralisme i l’acceleració dels ritmes, circumstància que, com argumentaré més endavant, tampoc contribueix a trobar solucions.

Qualsevol solució efectiva i no traumàtica que es trobi s’haurà de basar en el principi democràtic i en el respecte al principi de legalitat, és a dir, el respecte al Dret, el que no suposa la rigidesa pròpia del legalisme formalista, sinó tan sols lleialtat a l’Estat de Dret, i això exigeix lleialtat, si fossin menester reformes, al procediment de reforma de la llei, inclosa la Constitució.

Cal establir, entre les institucions catalanes i les del conjunt d’Espanya, un diàleg lleial, sincer i presidit per la claredat, pel que fa a les relacions de Catalunya amb el conjunt de l’Estat.

Per tal que aquest diàleg estigui presidit per la claredat, resulta imprescindible discernir alguns aspectes que en el debat públic sobre aquesta qüestió estan essent mistificats, sovint arterosament i a voltes per convicció, però de tal forma que dificulten de fet que es trobi una solució política.

El poble català es governa a si mateix. No sols ho fem mitjançant l’autonomia política dels nostres ens locals, sinó també mitjançant el govern i el conjunt de les institucions autonòmiques de Catalunya, així com mitjançant la nostra participació, com a ciutadans espanyols, a les institucions que ens hem donat per al govern comú.

No em puc estendre en aquest article en els arguments jurídics que ho sostenen, tot i que ho faré aviat en aquest mateix blog, però el cert és que no existeix com a tal, ni en el nostre ordenament intern, ni en el dret internacional, un dret a la secessió de Catalunya basat en el dret dels pobles a la lliure determinació, ja que Espanya és un Estat on el govern representa, sense discriminació, a tota la ciutadania del seu territori.

Això és ben sabut per les forces polítiques i socials de l’independentisme català, que en persecució de llurs objectius, van adaptar o encunyar el concepte del dret a decidir, no existent fins ara com a dret positiu ni en l’ordenament intern, ni en el dret internacional, i quina existència, naturalesa i distinció respecte del dret a la lliure determinació no és, ni molt menys, pacífica.

El fet de que l’exercici de tal dret es fonamenti en la declaració del poble català com a subjecte polític i jurídic sobirà no deixa d’incórrer en una petició de principi, ja que s’anuncia com a principi justament allò que legítimament es  pretén obtenir. Però a més suposa un plantejament que considero contraproduent, ja que dificulta les solucions polítiques possibles, i que és necessari assolir, ja que tal constructe necessàriament dificulta trobar un marc de referències comunes que habiliti un diàleg amb les forces polítiques d’àmbit estatal.

Així, si s’afirma que l’exercici del dret a decidir per part de la ciutadania catalana produeix per se efectes jurídics, inclòs el de posar en qüestió la integritat territorial de l’Estat, i prescindint del concurs de la sobirania del poble espanyol en el seu conjunt, tal com es formula el procés per part de les forces sobiranistes, no resulta fàcil distingir el dret a decidir d’una forma d’exercici del dret a la lliure determinació en el seu aspecte extern, en el qual, com s’ha dit, no hi troba lloc el cas català.

Tanmateix, i aquest és el punctum dolens de tot l’assumpte, l’opinió que sostingui una majoria de catalans amb relació a la seva organització política, econòmica, social i cultural és rellevant  des de la perspectiva constitucional. Hem de concloure que és així, tenint en compte l’aspecte intern del dret a lliure determinació dels pobles. A més, aquesta conclusió té l’avantatge de no requerir apel·lacions a la sobirania, sinó tan sols al principi democràtic. Ja que seria transcendent l’opinió que pugui ser majoritària entre la ciutadania en general, ha de ser-ho també la que ho sigui entre la ciudadania catalana, a qui el bloc de constitucionalitat que ens hem donat ha dotat a més d’autonomia política i ha reconegut, per tant, com a subjecte polític.

La Constitució espanyola de 1978, per moltes atzagaiades que hagi rebut, és la Constitució d’un Estat social i democràtic de Dret, que consagra a un lloc preeminent el pluralisme polític com a valor superior de l’ordenament jurídic.

Aquesta preeminència del valor del pluralisme polític i del principi democràtic, juntament amb el fet que la Constitució no contempli clàusules d’intangibilitat, ha de conduir a la conclusió de que l’opinió que resulti ser majoritària entre els catalans en allò relatiu a llur organització política, a llurs relacions amb el conjunt d’Espanya, si s’expressa conforme a Dret, amb totes les garanties democràtiques, i de manera clara i inequívoca, ha de ser escoltada i respectada, i per tant tenir conseqüències polítiques en el nostre sistema constitucional, fins i tot si aquesta opinió implica un trencament de la integritat territorial protegida per l’article 2 de la Constitució. En la concreció d’aquestes conseqüències polítiques i constitucionals, concorrerà la voluntat del conjunt dels espanyols juntament amb la voluntat expressada per la ciutadania catalana.

No és, en el fons, ni molt diferent ni molt distant de la solució que, al  seu dia, va posar damunt la taula l’Opinió de la Cort Suprema de Canadà, emesa l’any 1998, relativa a la secessió del Québec.

Tot el que s’ha dit no obsta per tal que, des del meu punt de vista, la millor opció per a la ciutadania catalana i per al conjunt de l’espanyola sigui la construcció d’un Estat federal, democràtic i social, ja que representa una oportunitat per transformar en profunditat la nostra societat, orientant-la a la consecució de la justícia social, així com per articular la pluralitat nacional, lingüística i cultural característiques d’Espanya, i projectar cap al futur unes noves bases compartides de convivència.

Com deia José M. Orense, un reconegut federalista càntabre, “no se da fácil forma al hierro sino cuando está candente”.

Ferran Pedret i Santos

Zona de perill

11 gen.

La ciutat-estat d’Hamburg, a Alemanya, va imposar des del 4 de gener d’enguany una zona d’excepció —literalment Gefahrengebiet, o zona de perill— sobre tres els barris d’Altona, Sternschanze i Sankt Pauli. Una extensió de terreny realment gran, on viuen més de vuitanta mil persones en total. Podeu fer-vos-en una idea si mireu la imatge que acompanya aquestes ratlles.

Des d’ahir, dia 10 de gener, la zona d’excepció, que també trobareu referida com a Ausnahmezustand, s’ha limitat considerablementen extensió, i ara abasta algunes illes de cases al voltant de cadascuna de les tres comissaries de policia de l’àrea.

La raó per la qual s’ha adoptat aquesta mesura és, segons s’al·lega per part del govern de la ciutat i del govern federal, un assalt a la comissaria de Davidwache i la violència amb la qual s’han expressat diverses protestes socials contra el desnonament de diverses famílies que vivien als edificis anomenats Esso-Häuser, així com per la venda del cinema abandonat que havia allotjat durant dècades el centre social autogestionat Rote Flora, o pel tractament dels refugiats i immigrants que s’han anat aplegant a Hamburg.

Deixant de banda les diverses versions sobre a qui cal atribuir l’inici dels enfrontaments entre manifestants i policies, i les rectificacions que les autoritats han hagut de fer en relació a l’assalt a la comissaria de Davidwache, el cert és que els incidents han estat greus, i hi ha hagut agents i manifestants ferits, però no han estat més greus que altres incidents ocorreguts durant protestes de tot signe a Alemanya en les darreres dècades.

La policia ha pogut i pot encara, dins d’aquesta zona d’excepció, en base a una norma de la ciutat-estat aprovada l’any 2005,  i sense necessitat que existeixi un motiu ni d’al·legar-lo —és a dir, indiscriminadament— retenir ciutadans en un espai públic durant un curt però indeterminat termini de temps, interrogar-les, exigir-los la identificació, escorcollar-los, així com incautar els objectes que estimin oportuns fruit d’aquest escorcoll.

La policia ha impedit l’entrada a aquests barris a algunes persones, ha efectuat indiscriminadament centenars d’identificacions i escorcolls, ha dut a terme desenes d’arrestos, alguns dels quals han estat qualificats d’arbitraris per part de diversos opinadors, i ha aplicat a algunes places i carrers una mena d’ordre d’allunyament de facto, exigint a ciutadans i ciutadanes que les abandonessin, sense cap motiu aparent, més enllà de l’al·legada intenció de prevenir incidents.

Els sistemes democràtics tenien en el seu origen, i haurien de mantenir, una prevenció especial cap a les situacions de concentració de poder, que deriven sovint en l’abús de poder. Els estats d’excepció, les legislacions d’excepció, o les zones d’excepció són figures que les constitucions democràtiques regulaven formalment amb una extrema cautela.

No és estrany, per tant, que la decisió d’aplicar aquesta zona d’excepció a Hamburg, que confereix poders especials a la policia i suspèn algunes llibertats civils, i més encara quan s’ha fet durant un temps prolongat, a una zona tan extensa i que abasta tanta població, hagi generat una polèmica constitucional a la República Federal Alemanya. Ha estat també la causa d’una extensió de les protestes a altres ciutats alemanyes, així com de la indignació d’una part de l’opinió pública europea.

Per què ens ha d’importar a nosaltres, això? Per solidaritat, sí, però també perquè ens afecta, és clar.

En la cruïlla entre seguretat i llibertat, que és certament complexa i sobre la qual hi ha un intens debat filosòfic, polític i jurídic, s’han anat imposant des de fa dècades les tesis i les pràctiques que, en nom de la seguretat, menys preocupades estan per la restricció dels drets i llibertats civils de la ciutadania.

La por és una eficaç eina de gestió del poder. Ens fa mesells, disciplinats, més disposats a renunciar a conquestes assolides molt àrduament en el terreny polític i social. Sovint ens fa, fins i tot, partícips en l’anorreament dels nostres propis drets o els dels nostres conciutadans, si és que no és el mateix, en suma.

Tot i que té antecedents des de ben antic, aquest ús de la por com a element de control social i d’autocontrol entre ciutadans s’ha vist accelerat des dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 contra les torres bessones del World Trade Center de Nova York. Des d’aleshores ençà hem vist guanyar intensitat, i estendre’s a més i més àmbits de la nostra vida i dels espais que habitem, a un discurs de la seguretat que no ha dubtat en anar restringint les nostres llibertats.

Des de l’aparent banalitat dels controls de seguretat, l’epítom dels quals són els aeroportuaris, fins a la proliferació també aparentment banal de les càmeres de videovigilància, que ha trobat el seu clímax al Regne Unit, passant pels potencials abusos en l’ús de dades biomètriques, la monitorització de l’activisme polític i social, o el creuament de dades personals amb finalitats comercials, o pel foment de la delació.

Des de la guerra preventiva i el war on terror de la justificació de la tortura i de Guantànamo i les presons i els vols secrets de la CIA per Europa, a les zones d’exclusió fortificades durant cimeres del G8 o el G20, passant per la ocupació policial de la ciutat de Barcelona en ocasió de la no visita del Banc Mundial, l’any 2001, o de l’efectiva visita del Banc Mundial, l’any 2012, passant també per les reformes del Codi Penal, de la Llei de Seguretat Ciutadana o la Llei de Seguretat Privada, i arribant a la Gefahrengebiet d’Hamburg.

És un llistat apressat i incomplet. Pot semblar que exagero i mixtifico. Però no. Són intensitats, escales i tons diferents d’un mateix procés d’anorreament progressiu de les conquestes en matèria de drets humans, llibertats civils, i en darrera instància també dels drets socials —el missatge és “conformitat o repressió“, en el fons—.

Es pretén l’asèpsia de l’espai públic, la neutralització de les formes de protesta social i la supressió de la disconformitat radical. La combinació del buidatge del programa social igualador de la democràcia i la restricció dels drets i de les llibertats civils en nom de la seguretat està convertint les democràcies europees en una clofolla buida, en democràcies aparents, cada cop més difícilment reconeixibles com a tals. Estem, efectivament, dins la zona de perill.

Ferran Pedret i Santos

La realitat i el desig (i 3) – La data

16 des.

El control i gestió dels temps i els ritmes és important en política, això és ben sabut.  En el transcurs dels darrers anys de la política catalana, ho hem vist, per exemple, emprat amb efectivitat en el procés sobiranista d’acumulació de forces a l’hora de guanyar momentum per a l’instant decisiu, mentre apreníem de la seva retroalimentació amb els sectors intransigents i reaccionaris del nacionalisme espanyol, o del paper destacat que per al seu èxit ha tingut l’involucració de moltes de les institucions del país i els mitjans de comunicació.

Però també hem après sobre la utilitat política d’allò que en el món de la comunicació anglosaxona en diuen cliffhanger. En l’estratègia seguida pels partidaris de la independència sempre hi ha hagut jalons simbòlics, cites ineludibles, instants de comunió i transcendència, moments històrics. Des de les consultes populars pel dret a decidir a les grans manifestacions, des de les declaracions institucionals a les fotos en sortir d’una cimera, des dels teatralitzats retorns presidencials en llaor de multituds relativament migrades, a la sincera emotivitat de la Via Catalana, totes i cadascuna de les dates han estat encerclades i subratllades als calendaris. Han estat fites innumerables, comptes enrera retransmesos, comentats i amplificats fins a l’extenuació, i sempre rera l’assoliment de cadascuna, n’apareix una de nova a l’horitzó, explicada com a tant o més rellevant que l’anterior.

Els partidaris més sincers de la causa sobiranista, doncs, viuen en un estat de vigília, alerta i mobilització permanent, l’ànim no decau perquè el procés, bloquejat des de la seva naixença, sembla sempre avançant, aprofundint-se, esdevenint irreversible. Sempre som, com diria l’inefable Francesc Homs, dues pantalles més enllà (algú, algun dia, gosarà més que jo, i analitzarà amb duresa el paper del Conseller de Presidència en la situació política catalana, jo de moment només li retrec l’inenarrable frivolitat de l’expressió, que ens remet al món dels videojocs, per referir-se a l’estat de coses en una societat catalana durament colpejada per la situació econòmica, social i política que vivim).

El cliffhanger permet mantenir la tensió narrativa del relat que s’expliquen a si mateixos i a tots nosaltres els qui encapçalen l’estratègia independentista. Permet mantenir, a alguns sectors de la població, permanentment anhelants, permet mantenir-los en l’inflor expectant, ensems joiosa i mortificant, de l’anticipació.

El domini de les cadències i la prosòdia, en aquesta forma de gestionar el relat d’un procés que està esdevenint cada cop més autoreferencial, també és important. Permet una segona utilitat d’aquesta successió de fites que esmentàvem, com és la de mantenir el debat públic centrat en aquella qüestió que es pretén assenyalar com a contradicció principal de la nostra societat (en aquest cas, la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya). Permet obviar la qüestió social, que sempre ha resultat poc confortable a CiU, i ho és en aquests moments per a ERC, entre altres coses perquè algunes d’aquestes fites es superposen en el temps amb debats incòmodes que queden així com notes al marge, com petiteses.

En el cas de l’acord per fixar una data, la del 9 de novembre de 2014, juntament amb una pregunta,  per a la teòrica celebració d’una consulta sobre la independència de Catalunya, es reuneixen a la perfecció totes les utilitats exposades anteriorment. Així, Artur Mas guanya temps per provar de remuntar unes pèssimes expectatives electorals, s’assegura l’aprovació d’uns pressupostos draconians, amb mínima atenció mediàtica al seu caràcter marcadament antisocial, supera momentàniament l’escull que sempre suposa l’autoimposició de dates límit que no es poden traspassar, i insufla determinació i optimisme entre els propis, davant l’efecte psicològic que té, sens dubte, conèixer quina pregunta els desitjarien fer als signants de l’acord, i en quina data els agradaria celebrar-la.

Què passarà quan la data s’acosti o arribi sense que hagi estat possible celebrar la consulta? Que, abans que aquest moment arribi, ja s’albirarà una altra fita: la celebració d’unes eleccions que alguns partits entomaran i explicaran com a plebiscitàries. Qui dia passa, any empeny, deu pensar Artur Mas.

Però aquesta reflexió sobre la data seria incompleta i poc sincera si no hi fes esment d’alguns aspectes que crec que cal tenir presents. En primer lloc, a ningú se li pot escapar que finalment la data en què efectivament es celebrarà el referèndum acordat entre el govern britànic i l’escocès, el 18 de setembre de 2014, és anterior a la data anunciada a Catalunya, contràriament al que demanaven alguns sectors influents de l’independentisme català.

En segon lloc, es tractaria d’una data no gaire llunyana de l’11 de setembre de 2014, en què resulta previsible una mobilització massiva de l’independentisme. De fet, tot l’any 2014, en què la commemoració del tricentenari del setge de 1714 es convertirà, amb ple suport institucional, en un clima d’exaltació patriòtica, i estarà planificat per a l’omnipresència d’un determinat relat i discurs, per a ésser una olla a pressió.

M’atreveixo a afirmar, en veient la data i la pregunta triades, i el biaix innegable sota el qual s’ha realitzat el debat públic a Catalunya, amb una desigualtat de mitjans notòria, que resulta pràcticament impossible garantir l’existència d’un debat públic serè, rigorós i racional sobre la qüestió plantejada, i encara menys que aquest es produeixi amb la necessària imparcialitat de les institucions públiques, i la també necessària neutralitat dels mitjans de comunicació públics.

Aquest article clou la sèrie de tres que es completa amb La realitat i el desig (1)La pregunta i La realitat i el desig (2) – La consulta, publicats en aquest mateix blog en dates 13 i 15 de desembre de 2013, respectivament.

Ferran Pedret i Santos

%d bloggers like this: