Arxius | Solidaritat RSS feed for this section

Zona de perill

11 gen.

La ciutat-estat d’Hamburg, a Alemanya, va imposar des del 4 de gener d’enguany una zona d’excepció —literalment Gefahrengebiet, o zona de perill— sobre tres els barris d’Altona, Sternschanze i Sankt Pauli. Una extensió de terreny realment gran, on viuen més de vuitanta mil persones en total. Podeu fer-vos-en una idea si mireu la imatge que acompanya aquestes ratlles.

Des d’ahir, dia 10 de gener, la zona d’excepció, que també trobareu referida com a Ausnahmezustand, s’ha limitat considerablementen extensió, i ara abasta algunes illes de cases al voltant de cadascuna de les tres comissaries de policia de l’àrea.

La raó per la qual s’ha adoptat aquesta mesura és, segons s’al·lega per part del govern de la ciutat i del govern federal, un assalt a la comissaria de Davidwache i la violència amb la qual s’han expressat diverses protestes socials contra el desnonament de diverses famílies que vivien als edificis anomenats Esso-Häuser, així com per la venda del cinema abandonat que havia allotjat durant dècades el centre social autogestionat Rote Flora, o pel tractament dels refugiats i immigrants que s’han anat aplegant a Hamburg.

Deixant de banda les diverses versions sobre a qui cal atribuir l’inici dels enfrontaments entre manifestants i policies, i les rectificacions que les autoritats han hagut de fer en relació a l’assalt a la comissaria de Davidwache, el cert és que els incidents han estat greus, i hi ha hagut agents i manifestants ferits, però no han estat més greus que altres incidents ocorreguts durant protestes de tot signe a Alemanya en les darreres dècades.

La policia ha pogut i pot encara, dins d’aquesta zona d’excepció, en base a una norma de la ciutat-estat aprovada l’any 2005,  i sense necessitat que existeixi un motiu ni d’al·legar-lo —és a dir, indiscriminadament— retenir ciutadans en un espai públic durant un curt però indeterminat termini de temps, interrogar-les, exigir-los la identificació, escorcollar-los, així com incautar els objectes que estimin oportuns fruit d’aquest escorcoll.

La policia ha impedit l’entrada a aquests barris a algunes persones, ha efectuat indiscriminadament centenars d’identificacions i escorcolls, ha dut a terme desenes d’arrestos, alguns dels quals han estat qualificats d’arbitraris per part de diversos opinadors, i ha aplicat a algunes places i carrers una mena d’ordre d’allunyament de facto, exigint a ciutadans i ciutadanes que les abandonessin, sense cap motiu aparent, més enllà de l’al·legada intenció de prevenir incidents.

Els sistemes democràtics tenien en el seu origen, i haurien de mantenir, una prevenció especial cap a les situacions de concentració de poder, que deriven sovint en l’abús de poder. Els estats d’excepció, les legislacions d’excepció, o les zones d’excepció són figures que les constitucions democràtiques regulaven formalment amb una extrema cautela.

No és estrany, per tant, que la decisió d’aplicar aquesta zona d’excepció a Hamburg, que confereix poders especials a la policia i suspèn algunes llibertats civils, i més encara quan s’ha fet durant un temps prolongat, a una zona tan extensa i que abasta tanta població, hagi generat una polèmica constitucional a la República Federal Alemanya. Ha estat també la causa d’una extensió de les protestes a altres ciutats alemanyes, així com de la indignació d’una part de l’opinió pública europea.

Per què ens ha d’importar a nosaltres, això? Per solidaritat, sí, però també perquè ens afecta, és clar.

En la cruïlla entre seguretat i llibertat, que és certament complexa i sobre la qual hi ha un intens debat filosòfic, polític i jurídic, s’han anat imposant des de fa dècades les tesis i les pràctiques que, en nom de la seguretat, menys preocupades estan per la restricció dels drets i llibertats civils de la ciutadania.

La por és una eficaç eina de gestió del poder. Ens fa mesells, disciplinats, més disposats a renunciar a conquestes assolides molt àrduament en el terreny polític i social. Sovint ens fa, fins i tot, partícips en l’anorreament dels nostres propis drets o els dels nostres conciutadans, si és que no és el mateix, en suma.

Tot i que té antecedents des de ben antic, aquest ús de la por com a element de control social i d’autocontrol entre ciutadans s’ha vist accelerat des dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 contra les torres bessones del World Trade Center de Nova York. Des d’aleshores ençà hem vist guanyar intensitat, i estendre’s a més i més àmbits de la nostra vida i dels espais que habitem, a un discurs de la seguretat que no ha dubtat en anar restringint les nostres llibertats.

Des de l’aparent banalitat dels controls de seguretat, l’epítom dels quals són els aeroportuaris, fins a la proliferació també aparentment banal de les càmeres de videovigilància, que ha trobat el seu clímax al Regne Unit, passant pels potencials abusos en l’ús de dades biomètriques, la monitorització de l’activisme polític i social, o el creuament de dades personals amb finalitats comercials, o pel foment de la delació.

Des de la guerra preventiva i el war on terror de la justificació de la tortura i de Guantànamo i les presons i els vols secrets de la CIA per Europa, a les zones d’exclusió fortificades durant cimeres del G8 o el G20, passant per la ocupació policial de la ciutat de Barcelona en ocasió de la no visita del Banc Mundial, l’any 2001, o de l’efectiva visita del Banc Mundial, l’any 2012, passant també per les reformes del Codi Penal, de la Llei de Seguretat Ciutadana o la Llei de Seguretat Privada, i arribant a la Gefahrengebiet d’Hamburg.

És un llistat apressat i incomplet. Pot semblar que exagero i mixtifico. Però no. Són intensitats, escales i tons diferents d’un mateix procés d’anorreament progressiu de les conquestes en matèria de drets humans, llibertats civils, i en darrera instància també dels drets socials —el missatge és “conformitat o repressió“, en el fons—.

Es pretén l’asèpsia de l’espai públic, la neutralització de les formes de protesta social i la supressió de la disconformitat radical. La combinació del buidatge del programa social igualador de la democràcia i la restricció dels drets i de les llibertats civils en nom de la seguretat està convertint les democràcies europees en una clofolla buida, en democràcies aparents, cada cop més difícilment reconeixibles com a tals. Estem, efectivament, dins la zona de perill.

Ferran Pedret i Santos

Anuncis

¡Que se jodan!

13 jul.

Aquesta setmana que va acabant-se hem vist una ciutat amarada de solidaritat pels qui treballen la mina. Una mina tantes voltes germinal en la nostra història, que ve molt de gust creure que ara pot tornar a ser-ho.

En aquesta mateixa setmana, a la mateixa ciutat, ens diuen, però a una distància irreal de la primera, incalculable, hem vist també una demolició. Una demolició que, per a major ignomínia, ha estat celebrada i aplaudida per la majoria parlamentària del PP. Tant ha estat l’entusiasme de la bancada de la dreta, que una de les diputades que l’integra, Sra.Andrea Fabra, no se n’ha pogut estar de subratllar amb un sonor ¡que se jodan!  l’anunci de la reducció de les prestacions per atur.

El que vam veure dimecres, el que avui fa el Consell de Ministres, no és un atac més contra l’Estat del Benestar. Suposa l’amputació del caràcter social i democràtic de l’Estat.

Si el primer ens havia d’impel·lir a confrontar els atacs amb alternatives que garantissin les conquestes socials o provessin d’aprofundir-les, el segon ens ha de revoltar, a totes les persones que ens neguem a assistir impassibles a la imposició d’un model social de matriu neoliberal amb el pretext de la crisi.

Davant de tot el que està passant, i davant del que inevitablement passarà si es segueix la política suïcida que ens recepten i ens imposen un cop rere l’altre, no hi ha mitges tintes possibles. Una oposició responsable, en aquest moment, no passa en absolut per seguir oferint grans acords nacionals, i encara menys hipotètics governs de concentració, a uns governs que confessen la seva impotència. Una suposada impotència que en realitat amaga la manca de voluntat política d’obrar altrament, perquè en realitat comparteixen la matriu ideològica de la que emana la creixentment limitada preselecció de polítiques públiques disponibles. Una suposada impotència que amaga amb prou feines un programa d’involucions democràtiques i contrareformes socials que fa ulls clucs al patiment de milions de ciutadans i ciutadanes.

Va escriure fa un temps Joan Salvat-Papasseït que res no era mesquí, però les polítiques que avui es fan i es desfan semblen entestades a contradir-lo: tot està essent mesquí. No m’hi estenc perquè em remeto a les idees que apunta el company David Lizoain a un dels seus darrers articles.

Fa temps que s’han creuat totes les línies vermelles i que han saltat totes les alarmes. No es pot permetre ni per un instant més que segueixi avançant la piconadora neoliberal que tot ho trinxa al seu pas. Una oposició responsable, ara mateix —i sempre— és la que es posa al davant de qui pretén destruir tot allò que amb tant d’esforç s’ha bastit, i el confronta fins l’extenuació, arreu i a tota hora.

Els socialistes tenim l’obligació de presentar alternatives —que n’hi ha!— a cadascuna de les polítiques neoliberals en què dogmàticament s’insisteix, malgrat que han fracassat estrepitosament una i altra vegada en el compliment de les seves preteses finalitats, i que han fet cada cop més pregona la catàstrofe social que a Europa esta suposant la gestió de la crisi, perquè la seva finalitat no és altra que la de distribuir cap avall els costos de la crisi, protegint únicament els interessos de les elits que s’amaguen rere l’eufemisme dels mercats.

Tenim l’obligació d’adonar-nos de la profunda ruptura que estem vivint i situar-nos a l’alçada del repte i l’amenaça que planteja. Ens hem de situar, sense cap mena de dubte, al costat i entre els qui es resisteixen a la derrota sense fi que suposa assumir l’embogida política del memoràndum del rescat, que existeix malgrat que ens el vulguin amagar. Ens hi hem d’oposar amb totes les nostres forces, cridar a una pacífica però determinada insurrecció contra l’anorreament que comporta, i construir des de baix, amb la gent i amb totes les forces socials i polítiques que vulguin canviar el rumb del nostre futur, senzillament per poder tenir-ne i que germini el que la lluita minera sembla haver despertat en nosaltres.

Ferran Pedret i Santos

La nova esclavitud: obligats a no treballar.

29 abr.

Aquest país necessita urgentment d’un nou pacte social per reconstruir la solidaritat intergeneracional basat en el mercat laboral. L’actual crisi econòmica iniciada al 2008 i les seves diferents fases (crisi financera, crisi del crèdit i de confiança i la darrera, crisi del deute sobirà que afecta especialment a Espanya) han tingut conseqüències dramàtiques sobre el mercat laboral, els comptes públics i ara, sobre les xarxes del  benestar i de protecció social.

Però no a tothom afecta per igual l’actual situació. Els joves catalans i espanyols hem vist com entre el 2007 i el 2010 la nostre taxa d’atur augmentava 25 punts. L’atur juvenil  (18 – 25 anys) a Espanya és del  43,6% i acumulem 909.000 joves en aquestes condicions.  La mitjana de la UE és del 20,7% i els països teòricament propers com Itàlia  (28,9%), Portugal (22,3%), Polònia (24,9%) o França (24,9%) tenen taxes substancialment inferiors.

Segons la OCDE la crisi ha provocat que els joves tinguem la meitat de possibilitats de trobar feina que la resta de la població i quan s’aconsegueix ho fem majoritàriament en condicions de temporalitat i incertesa.

Però la pregunta és, això només són xifres o és alguna cosa més? L’actual estat de les coses comportarà enormes conseqüències econòmiques, socials, institucionals, electorals i polítiques si com a societat no som capaços de donar una resposta adequada. Aquest és sens dubte un dels principals problemes econòmics i socials del país i el qualificaria d’insuportable si aspirem a ésser una societat avançada.

Però parem un moment a esbrinar que podria comportar tot això si la situació s’allarga agònicament.  Econòmicament estem desaprofitant la “generació millor preparada de la història d’Espanya”, empenyent a bona part dels nostres cervells a que marxin fora del país, desaprofitant talent i enormes inversions públiques en formació.

Socialment estem obligant a una generació a la dependència. El 60% dels menors de 30 anys conviuen amb els seus pares i 1 de cada 10 joves emancipats s’ha vist obligat a tornar a l’habitatge familiar. Podríem instal·lar a una gran bossa de ciutadans amb una vida per davant en la cultura de la inactivitat.

És possible que aquesta generació faci confiança en les institucions i se senti partícip de la societat a la que pertany? En aquestes condicions, ho dubto molt. Estem construint terreny abonat contra la política i a favor del populisme.  Serà difícil agregar voluntats a un projecte d’esperança a la generació més desesperançada. Els nascuts més enllà del 1980 seran més d’un 20% del cens electoral a les properes eleccions generals i el seu pes anirà augmentant elecció rere elecció.

No som el futur, el futur ja està aquí, està a casa sense poder accedir a un lloc de treball, sense poder emancipar-se i construir una vida pròpia.  No li podem donar l’esquena al nostre present perquè nosaltres mateixos destruiríem el nostre llegat.

Javier López

Primer Secretari de la Joventut Socialista de Catalunya

Hi havia una vegada un país on la gent va dir prou…

4 març

Estranyament, o potser no tant, no n’arriba gaire informació, però els ciutadans i ciutadanes d’Islàndia ja fa mesos que protagonitzen una autèntica revolució democràtica. Els bancs islandesos van expandir-se enormement els anys anteriors a l’esclat de la bombolla immobiliària als Estat Units. De fet, tenien molt capital als fons d’inversions nord-americans i britànics que varen veure’s afectats pels productes subprime. L’economia islandesa es va ressentir de la fallida de la seva sobredimensionada banca,  l’any 2008, i el propi govern (aleshores dominat per la dreta), va haver de reconèixer que el país es trobava en fallida tècnica.La moneda islandesa es va devaluar un 76%, amb la pèrdua de poder adquisitiu que això va comportar, mentre el deute dels bancs islandesos calia computar-lo per múltiples del Producte Interior Brut islandès.

La indignació ciutadana va ser majúscula, i es van produir una sèrie de mobilitzacions massives que envoltaven el parlament islandès, fins a provocar l’avançament de les eleccions legislatives, que va guanyar l’Aliança Socialdemòcrata (Samfylkingin), essent la primera ministra, des de febrer de 2009, Jóhanna Sigurðardóttir (socialdemòcrata), en coalició amb el Moviment de l’Esquerra Verda (Vinstrihreyfingin – grænt framboð ).

Es van nacionalitzar els principals bancs islandesos, augmentant el control democràtic sobre un sector tant important per un país com és el de les finances, i de pas augmentant la transparència del conjunt de la vida econòmica del país.

No obstant, la ciutadania islandesa va seguir mobilitzada, i gràcies a la pressió popular,  es va sotmetre a referèndum la llei que el parlament volia aprovar per retornar el deute de més de 3.500 milions d’euros contret pels bancs islandesos amb el Regne Unit i Holanda, a un 5,5% d’interès. Els islandesos voten massivament (93%), per no retornar el deute.

Mentrestant, el govern d’esquerres va començar una investigació per dirimir jurídicament les responsabilitats criminals de la crisi, i es dicten ordres de detenció contra diversos banquers i alts executius. La indignació ciutadana creix en conèixer-se que alguns dels alts executius de la banca islandesa han fugit a l’estranger.

A més, aquest ampli moviment ciutadà ha posat en marxa un procés constituent, amb l’elecció d’un comitè de redacció encarregat d’elaborar una nova Constitució per Islàndia, formada per 25 persones elegides entre les 522 candidatures presentades (per a presentar-se només calia ésser major d’edat i comptar amb l’aval de 30 conciutadans). Aquesta  comissió de redacció constituent ha començat els seus treballs el passat mes de febrer de 2011, i el text que proposi haurà de ser aprovat pel parlament islandès actual, i pel que es constitueixi després de les properes eleccions legislatives.

Però les innovacions democràtiques islandeses no acaben aquí, ni s’esgoten en el control democràtic de la vida econòmica i financera del país. També s’ha posat en marxa un programa conegut com a Iniciativa Islandesa de Mitjans de Comunicació Moderns, una proposta per legislar sobre els mitjans de comunicació amb l’objectiu d’assegurar la llibertat d’informació i d’expressió, la pluralitat i la independència i la transparència dels mitjans, apuntant un model més democràtic de mitjans de comunicació.

Podeu llegir l’article del professor de Ciència Política de la Universitat Complutense de Madrid, Alfonso Egea de Haro, que hem trobat avui a Público, al següent enllaç: Notícies islandeses

Un Món a Guanyar

Contra el desmantellament

2 març

En aquest mateix espai, fa uns dies, s’escrivia a aquest blog sobre la política de xoc que està aplicant la dreta des del govern de la Generalitat, i la necessitat de que el debat en el que el socialisme català està immers, essent imperatiu abordar-lo, no ens distragués de l’essencial tasca d’oposició que hem d’exercir. Avui llegim al diari Público una nota breu (titulada Profesionales contra el desmantelamiento), que ha escrit el catedràtic d’Economia Aplicada de la UB, Jorge Calero, que rebla el clau sobre aquest aspecte, fent-se ressó del manifest que més de 2000 metges que treballen a la sanitat pública catalana han subscrit en els darrers dies, manifest que  us convidem a llegir.

Un Món a Guanyar

Avall la realpolitik!

4 febr.

Les revoltes que, en aquest mes de febrer, s’estenen del Magrib al Màixriq, estan provocant el pànic dels diversos règims autocràtics de la zona. La desesperació per la manca de llibertats i d’oportunitats que ha empès la joventut de Tunísia i, amb ella, la resta del poble, a enderrocar la cleptocràcia del sàtrapa Ben Ali, està tenint unes conseqüències polítiques d’abast incalculable. Centenars de milers de persones d’aquests territoris han perdut la por i clamen per la fi de les tiranies. És aquest l’inici d’una onada democratitzadora en un conjunt de països que majoritàriament tractaven els seus habitants més com a súbdits que no pas com a ciutadans? Encara són massa les incerteses, tant a Egipte com a Tunísia, per afirmar-ho. El que és ben clar és que hi ha una aspiració democràtica innegable, formulada com un anhel de la llibertat i de posar fi al domini de règims corruptes i repressius. La manera apressada en què Marroc, Algèria, Líbia, Jordània o el Iemen estan oferint concessions aperturistes o subvencions massives als productes de primera necessitat mostren fins a quin punt es tem el contagi de la pèrdua de la por.

En l’hipotètic cas que a Tunísia, Egipte (amb l’enorme importància geoestratègica d’aquest país), i potser a altres països que estan vivint protestes massives, es consolidessin processos de transició cap a formes de govern més democràtiques, això suposaria un autèntic terratrèmol polític, també pel que fa a les relacions internacionals i a la narrativa de l’ordre mundial que ha imperat des de la fi de la guerra freda i, especialment, des de 2001.

Tot plegat són unes breus consideracions puntuals, parcials, sobre uns fets que mereixen molta més atenció, anàlisi i reflexió, i que probablement sembli estrany trobar a un blog dedicat bàsicament a provar de fer aportacions al debat que els socialistes catalans estem duent a terme després de la derrota soferta el passat 28 de novembre. No obstant, no cal fer massa malabarismes per connectar el que està passant en aquests dies a la riba sud del mediterrani amb algunes consideracions que puguin ser útils per al debat socialista.

En primer lloc, cal assumir que alguns dels règims polítics que van sorgir de la descolonització, si bé van produir cert encís entre l’esquerra europea per la tendència socialitzant que van tenir als seus inicis (Argèlia, Tunísia, Líbia, Egipte , Síria i Iraq), fins al punt que es teoritzava i semblava possible un panarabisme laic i socialista, i si bé la talla política de fundadors com Ben Bella, Bourguiba o Nasser era innegable, van degenerar paulatinament en dictadures que poques veus de l’esquerra han estat capaces de denunciar amb fermesa. Resulta grotesc per als militants socialistes d’arreu veure que només ara, després que els règims que sostenien trontollin, s’expulsi de la Internacional Socialista els partits de Ben Ali o Mubarak, sobretot tenint en compte que el partit tunisià opositor Fòrum Democràtic pel Treball i les Llibertats n’és membre observador.

En segon lloc, que les grans formacions socialistes europees, com a formacions de govern, quan ho han estat, i com a formacions d’oposició, en altres ocasions, no han estat capaces de trencar les pautes establertes per una realpolitik que dictava, en relació als règims autoritaris de l’Atlàntic al Golf pèrsic, una política de complaença i de posar sordina a la seva manca de respecte per les llibertats civils i polítiques. Fos amb l’excusa de no donar ales a un fonamentalisme islàmic que és certament enemic declarat de la llibertat, o bé fos pels interessos econòmics o estratègics de cada potència occidental, s’ha estat inexplicablement benvolent amb aquests règims.

En tercer lloc, mostren que la mobilització social és encara una poderosa eina de transformació política, capaç d’imposar-se, si l’acció és determinada i constant, a les pitjors circumstàncies i als interessos de poders que semblaven inamovibles i insuperables. Malgrat les especials circumstàncies que es donen a Egipte i Tunísia, els alçaments d’allà subratllen la vigència de l’acció col·lectiva com a forma de lluita política. A Europa part de l’esquerra sembla haver claudicat, pensant que tot esforç per produir un canvi profund és fútil.

Doncs bé, algunes de les lliçons que l’esquerra europea, i els socialistes catalans entre ells, pot aprendre d’aquests dies  agitats en què els pobles d’Egipte i Tunísia malden per la llibertat, és que el pragmatisme exacerbat i l’assumpció acrítica de la realpolitik passen, a l’esquerra, una factura incommensurable en termes de coherència, credibilitat i legitimitat moral. També que la mobilització social és encara, malgrat tots els esforços realitzats per convèncer-nos del contrari, una eina política de primer ordre per als que aspiren a transformar la realitat i no es conformen amb limitar-se a administrar-la, quan poden, i sempre dins dels marges tolerats.

Ferran Pedret

Estadístiques i persones

28 gen.

Interessant article el que publica avui a El Punt la psicòloga Dolors Renau, expresidenta de la Internacional Socialista de Dones.  Les consideracions que hi fa haurien de ser tingudes en compte en el debat sobre el futur del socialisme català que s’està produïnt. Podeu llegir-lo a l’enllaç següent: Estadístiques i persones

Un Món a Guanyar

%d bloggers like this: