Archive | Politica RSS feed for this section

Carta a un ciutadà independentista

31 oct.

Com passa sovint quan es prova de debatre, les xarxes socials esdevenen inadequades. En atenció a aquest fet, una persona amb qui havia mantingut un llarg intercanvi d’opinions via Twitter ha decidit adreçar-me una extensa carta per exposar-me el seu punt de vista sobre la posició del PSC relativa a la qüestió que monopolitza el debat públic de fa uns anys ençà: la consulta sobre la independència de Catalunya. Sembla just correspondre tal exercici amb un de simètric, ni que sigui per reviscolar el gènere epistolar fora del seu terreny habitual. Ho faig ple de respecte per les seves opinions, tot i que ens molts aspectes en dissenteixi, i per les de qualsevol altre dels meus congèneres, com desitjaria que sempre es pogués produir el debat públic d’idees. Per raons òbvies relacionades amb l’economia de temps (i prefereixo avisar-ho aquí, acompanyat d’un somriure que no podeu veure), no podré correspondre a tothom de la mateixa manera, si mai teniu la pensada d’encetar debats amb mi.

En Rossend té l’amabilitat de resumir a l’inici del seu text el postulat del qual parteix:

“Primer: no heu defensat ni defenseu el dret a decidir, una posició legítima que jo preferiria que fos també explícita. Segon: pervertiu el terme amb ambigüitats i falsedats. Tercer: en tot això, la vostra prioritat ha estat només evitar que es voti per la independència.”

Tot seguit desgrana exemples i arguments, a voltes directament relacionats amb els tres punts de partida, a voltes adjacents o connexos, i en alguns casos no directament relacionats amb aquests tres punts. En la meva resposta, procuraré ser exhaustiu, per bé que això pugui fer el text més feixuc, però per evitar això darrer en allò possible i no reescriure arguments que ja he exposat, de tant en tant trobareu vincles a textos ja publicats aquí mateix o per tercers. Comencem.

Sobre el dret a decidir

Rossend, dius que no hem defensat ni defensem el dret a decidir. El problema principal d’aquest concepte és que es pot considerar una particularitat del debat públic català, tot i que trobi algun antecedent al debat públic basc (especialment al voltant de la iniciativa impulsada pel PNB, coneguda com a Pla Ibarretxe), i no resulta fàcil un consens sobre la seva definició o caracterització. Això és així per tal com s’ha introduït de bell nou, més com a forma d’expressar una aspiració, que amb la real intenció d’establir-lo com un dret diferenciat per la seva naturalesa, abast o efectes, del principi d’autodeterminació.

Està clar que el dret a decidir no es tracta d’un dret inserit al dret positiu, i si s’hi apel·la com a dret natural, per tal com s’invoca, resulta força difícil de distingir del principi d’autodeterminació. De fet, el caràcter purament instrumental de l’encunyació del terme, o la dificultat de distinció a què feia referència, ha estat reconegut públicament en diverses ocasions (1, 2), per alguns dels seus principals promotors. Entendràs, aquí, que em sembli que dir-nos que no el defensem, o que pervertim el terme “dret a decidir” amb ambigüitats i falsedats, quan el terme és de nou encuny, ambigu per mancat de definició mínimament pacífica, i concebut com a instrumental pels seus principals impulsors, és una crítica que he de refusar. Més aviat provem, respectuosament, d’aportar claredat a la qüestió, com modestament intento aquí mateix, en aquest i anteriors escrits, i també a les intervencions que faig en nom del PSC al Parlament (com a exemple, i perquè són les que més rarament arriben a coneixement públic, permet-me que et faciliti les que he fet en el marc de la Comissió d’Estudi del Dret a Decidir que, per cert, no ha arribat encara a cap conclusió).

Si del que es tracta és, doncs, d’entendre el dret a decidir com a denominació alternativa del dret a l’autodeterminació dels pobles, en la seva vessant externa (que és la que més s’identifica popularment com a autodeterminació), aleshores sí, hem de concloure que el PSC no considera que la vessant externa del principi d’autodeterminació sigui aplicable al cas català. Hi faig una referència en aquest text de gener de 2013. Em podria estendre en les raons per les quals entenem és així, però crec honestament que qualsevulla anàlisi rigorosa del que s’entén per autodeterminació en la seva vessant externa, fins i tot a la vista dels desenvolupaments teòrics posteriors a la Resolució 2625 (XXV), de Nacions Unides, porta a aquesta mateixa conclusió.

Tampoc creiem que ens sigui aplicable la doctrina, defensada per alguns notables autors, de l’aplicació de l’autodeterminació en la vessant externa com a expressió del que en diuen “Remedial right to secession“, o dret de secessió corrector. Allen Buchanan, un dels principals exponents d’aquesta corrent doctrinal (que no podem oblidar que és tan sols una de les diverses aproximacions doctrinals a un afer d’allò més discutit internacionalment, com és l’autodeterminació), postula que, per tal d’acreditar el dret d’una minoria territorialment concentrada a la secessió respecte de l’Estat del que forma part, s’ha de verificar que existeixi una d’aquestes situacions, que li sigui aplicable en concret a aquesta minoria:

a) Que s’hagi produït una annexió injusta del territori d’un Estat sobirà,

b) Que s’hagin produït violacions a gran escala de drets humans fonamentals

c) Que s’hagi produït una redistribució discriminatòria continuada i greu (distribució dels recursos de l’Estat que perjudica de manera injusta a una regió determinada) 

d) Que s’hagi produït una vulneració, per part de l’Estat, de les obligacions del règim autonòmic intraestatal, o la negativa continuada a negociar una forma d’autonomia intraestatal adequada.

Evidentment, des de l’independentisme es podrà adduir que es donen clarament tots o alguns dels supòsits, però a banda que els socialistes no hi convenim, crec sincerament que qualsevol observador neutral pot estar d’acord amb nosaltres i que, a ulls de la comunitat internacional, difícilment s’entendria que es pretengui el contrari.

Però si els socialistes creiem que Catalunya no té un dret a la secessió basat en la vessant externa del principi d’autodeterminació, ni tampoc un dret de secessió corrector, quina solució aportem?

Vaig fer-ne un esbós en aquest text de gener de 2014, però atès que en aquest apartat parlo del concepte que tenim del dret a decidir, he d’insistir en les reflexions que feia al final del text esmentat. Segons el nostre parer, encara que rarament ho hem explicitat amb aquesta formulació, per fer-nos més entenedors, el desllorigador es troba en la vessant interna del principi d’autodeterminació.

El punctum dolens de tot l’assumpte és que l’opinió que sostingui una majoria de catalans amb relació a la seva organització política, econòmica, social i cultural és rellevant des de la perspectiva constitucional. Hem de concloure que és així, tenint en compte l’aspecte intern del dret a lliure determinació dels pobles. A més, aquesta conclusió té l’avantatge de no requerir apel·lacions a la sobirania, ni a la vessant externa del principi d’autodeterminació, ni al dret a la secessió correctora, ni al dret a decidir, que com hem vist són aspectes enormement controvertits, sinó tan sols al principi democràtic. Ja que seria transcendent l’opinió que pugui ser majoritària entre la ciutadania en general respecte a la seva organització política, ha de ser-ho també la que ho sigui entre la ciutadania catalana, a qui el bloc de constitucionalitat que ens hem donat ha dotat a més d’autonomia política i ha reconegut, per tant, com a subjecte polític.

La Constitució espanyola de 1978, per moltes atzagaiades que hagi rebut, és la Constitució d’un Estat social i democràtic de Dret, que consagra a un lloc preeminent el pluralisme polític com a valor superior de l’ordenament jurídic.

Aquesta preeminència del valor del pluralisme polític i del principi democràtic, juntament amb el fet que la Constitució no contempli clàusules d’intangibilitat, ha de conduir a la conclusió de que l’opinió que resulti ser majoritària entre els catalans en allò relatiu a llur organització política, a llurs relacions amb el conjunt d’Espanya, si s’expressa conforme a Dret, amb totes les garanties democràtiques, i de manera clara i inequívoca, ha de ser escoltada i respectada, i per tant tenir conseqüències polítiques en el nostre sistema constitucional, fins i tot si aquesta opinió implica un trencament de la integritat territorial protegida per l’article 2 de la Constitució. En la concreció d’aquestes conseqüències polítiques i constitucionals, concorrerà la voluntat del conjunt dels espanyols juntament amb la voluntat expressada per la ciutadania catalana.

No és, en el fons, ni molt diferent ni molt distant de la solució que, al  seu dia, va posar damunt la taula l’Opinió de la Cort Suprema de Canadà, emesa l’any 1998, relativa a la secessió del Québec.

El que espero és que no haguem de trigar 15 o 20 anys, en una situació d’empat d’impotències, en arribar a aquesta conclusió, perquè estic absolutament convençut que, si trobem una sortida democràtica a l’actual situació de bloqueig, serà per aquest raonament, que és el que defensem els socialistes catalans.

Sobre si la prioritat del PSC ha estat que no es voti per la independència

Els socialistes catalans no som partidaris de la independència de Catalunya, no tan sols perquè pensem que no convingui als interessos dels catalans i les catalanes, que n’és la principal raó, sinó també perquè el federalisme es troba en l’arrel mateixa del nostre pensament. I del meu, si em permets la falca publicitària. Nosaltres vam beure del federalisme social de Proudhon, especialment a través de Pi i Margall, que va deixar escrit que “qui diu llibertat diu federalisme o no diu res, qui diu socialisme diu federalisme o no diu res“, però també de Valentí Almirall i tants altres federalistes d’esquerres, que d’aleshores ençà, han mantingut la idea federal de la unió en llibertat, refusant alhora que a cada nació li hagi de correspondre formar necessàriament el seu propi Estat independent, i que a cada Estat independent hi càpiga una sola nació. És només en aquest sentit que assumeixo que se’ns digui que la nostra prioritat és que no es voti per la independència (que no és el mateix que sobre la independència). Si de mi depèn, ho seguirà essent, i entenc que ben legítimament.

Rossend, parles també d’un mandat clar i diàfan, sorgit de les urnes el 25 de novembre de 2012, a fi de celebrar una consulta en què la independència fos una de les opcions incloses com a resposta, i en certa manera ho compares amb el cas escocès. L’SNP es va presentar a les eleccions amb un programa molt clar. Això ho concedeixo. Però ocorre el mateix en el cas de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012? Vegem-ho als programes de CiU (pàgines 12 a 17), en el del PSC (darrer paràgraf de l’apartat “un referèndum perquè els catalans i les catalanes decideixin“), o ICV-EUiA (pàgines 130 a 135). Cap d’aquests tres conté un mandat tan explícit o diàfan com pretens. M’estalvio els programes d’ERC i la CUP, que efectivament ho plantejaven obertament (i sumen 24 escons), i els del PP i C’s, que no són partidaris de la consulta (i sumen 28 escons).

Això vol dir que nosaltres, els socialistes, pensem que l’aspiració de molts catalans a la independència de Catalunya és il·legítima, i que cal impedir que es pugui expressar la voluntat dels catalans respecte a aquesta qüestió? En absolut.

Per tant, hauríem d’avalar l’actual procés i la manera com s’ha conduït políticament, la pregunta o la data triades? Jo crec que tampoc se’ns hi pot forçar. Ni interpretar, com fas, pel nostre dissens amb la conducció del procés, que el nostre interès és que no es pugui dirimir aquesta qüestió.

En aquest sentit, la proposta de pregunta que va formular al seu dia Iceta s’ha de llegir tan sols com una proposta, no com un intent d’imposició, que és com t’hi has referit. La formulació pot ser una altra, que en tot cas ha de ser clara, concisa i facilitar una resposta intel·ligible. Perfectament podria ser una pregunta que plantegi les opcions independència/model federal/statu quo.  Però no insistiré en aquesta idea que suggereixo ara, ni insistim especialment en aquella formulació d’Iceta, si t’hi has fixat, perquè el que nosaltres propugnem és que la pregunta ha de ser fruit d’un acord. Entre les forces catalanes, sí, i amb el govern espanyol, també. Ho va ser en el cas d’Escòcia, i amb això contradic el que afirmaves sobre el fet que els escocesos van decidir per si mateixos sobre què se’ls preguntava. La primera idea de Salmond incloïa la “devolution max“, que és com en diuen allà del que aquí en diríem federalització. I va ser el Govern britànic el que va optar per la resposta binària sí/no a la independència, en el que crec que va ser un error, perquè eliminava una opció que, probablement, hagués resultat majoritària i més satisfactòria.

Sobre el que estem insistint (1, 2, 3, 4, 5), és sobre un aspecte que ens sembla absolutament fonamental: qualsevol que sigui el procés mitjançant el qual es posi a consideració de la ciutadania catalana la qüestió de la secessió, resulta absolutament imperatiu que una àmplia majoria de la ciutadania li reconegui, d’entrada i amb independència del possible resultat que se’n derivi, plena legitimitat, plena licitud, al procés mateix.

L’escenari en què es frustra la possibilitat de sotmetre aquesta qüestió a la consideració de la ciutadania catalana quina organització política es volen donar a si mateixos ens sembla absolutament indesitjable, per les moltes conseqüències negatives que entenem que tindria sobre el conjunt del cos social.

Però l’escenari en què es pretén fer-ho sense que es produeixi aquest consens àmpliament majoritari respecte al procés de consulta mateix, ens sembla de conseqüències polítiques i socials absolutament imprevisibles, però gairebé impossible de gestionar, especialment tenint en compte la diversitat d’opinions existents al respecte i les condicions materialment existents a Catalunya respecte a la distribució de preferències de la ciutadania.

El consens democràtic és relativament fràgil, i exigeix que una àmplia majoria de ciutadans concedeixin que les institucions i poders públics són alhora legítims i representatius. Què passaria amb les institucions o poders hipotèticament sorgides d’un procés al qual una part significativa de la ciutadania catalana no confereix legitimitat o no considera representatives?

Per tant, la raó fonamental per la qual advoquem per una consulta acordada i legal, la forma més adient de la qual seria un referèndum, no és, com sovint s’addueix (i de debò que cansa l’eslògan), per subordinació al PSOE o a un més abstracte Madrid. És per compromís amb els nostres conciutadans de Catalunya i lleialtat a les raons per les quals ens vam fundar: per preservar la cohesió social i la unitat civil del poble de Catalunya.

Per això hem dit en alguna ocasió, i és tan sols per posar com a exemples els dos casos més propers en el temps i al nostre context, no perquè pensem que se’n pugui fer una translació automàtica, que ens agradaria una Llei de claredat com la canadenca, i un acord com en el cas del Regne Unit i Escòcia. Creiem que l’únic escenari desitjable és el d’un acord que permeti fixar les formes i garanties, la pregunta, els quòrums exigibles, etcètera, de bell antuvi, abans de començar. Fins i tot que prevegi cada quan es pot plantejar una decisió tan transcendent com aquesta. Ho volem així perquè entenem que és possible una sortida democràtica, però que també és exigible que la solució a la qual s’arribi pel concurs de la voluntat de la ciutadania ha de poder tenir una certa estabilitat.

El PSC treballa per la solució al bloqueig al voltant de la consulta que he comentat en aquest apartat i l’anterior, i estem convençuts que finalment ens en sortirem. Però no som nosaltres que ens hem autoimposat una data límit, en un context de majoria absoluta del PP. No som nosaltres els que hem dissenyat un procés pensant molt més en acumular forces i rendiments electorals, o en ampliar la base social i electoral de l’independentisme, molt més que en facilitar que els catalans puguin efectivament pronunciar-se respecte a les seves preferències pel que fa a llur organització política.

Sobre les eleccions plebiscitàries

No insistiré més, Rossend, en com en resulta de desafortunada qualsevol argumentació que pugui aproximar-se, ni que sigui mínimament, a la fal·làcia lògica de la reductio ad hitlerum. D’això en vam parlar prou a les xarxes socials. Simplement, m’hi ratifico.

Ara bé, això no suposa avalar unes suposades eleccions plebiscitàries. Evidentment, unes eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, si es convoquen i celebren conforme a l’ordenament i són justes, creïbles i transparents, per emprar la terminologia internacionalment acceptades, no són objectables des del punt de vista de la seva legitimitat o de les garanties per al conjunt de la ciutadania.

Si hi ha partits que decideixen concórrer en coalició, o bé per separat i amb un sol programa, o bé per separat i amb un punt comú al programa per defensar la independència, sigui en format de comprometre’s a una declaració unilateral d’independència, o sigui en format d’exigir, des de la hipotètica majoria assolida, l’obertura de negociacions amb el Govern espanyol a fi de negociar la secessió, són ben lliures de fer-ho.

Però hi haurà coalicions o partits, entre els quals el meu, però també ICV-EUiA, almenys pel que els he llegit fins ara, que consideren que unes eleccions al Parlament de Catalunya dirimeixen una multiplicitat gairebé inesgotable d’altres assumptes, i no es poden reduir a una interpretació de cada vot com un sí o un no a la independència. Els ciutadans i ciutadanes voten impulsats per diverses raons i incentius, i resulta molt difícil de sostenir que l’elecció pugui llegir-se com un referèndum (1, 2, 3, 4, 5). Mancada de claredat, la interpretació dels resultats en clau plebiscitària sembla deshonesta. Ja ni entro en la distorsió sobre la lectura del resultat electoral en lògica referendària que es produeix per la nostra distribució territorial d’escons, i la infrarepresentació dels electors d’algunes circumscripcions.

Sobre la fal·làcia per associació

Dius, Rossend, que ens hem convertit en aliats circumstancials del PP o C’s. Deixa’m dir-te, des del respecte i a fi de ser-te plenament honest en aquest intercanvi d’opinions, que considero que l’argument que desenvolupes a la teva carta per assenyalar aquest punt no és altra cosa que una particular adaptació de la clàssica fal·làcia per associació.

El fet que siguem contraris a la independència de Catalunya, per motius tan dissímils com els que porten a forces tan diverses com la CUP o CDC a ser-ne partidaris, no ens converteix a uns o altres en aliats circumstancials. Ho hem vist de manera ben crua en unes setmanes en què el legítim interès electoral de cada formació política del bloc que dóna suport al 9N s’ha fet més evident que en els darrers dos anys.

La polarització creixent, i un interès evident, poden portar a ignorar tots els matisos, per rellevants que siguin, especialment en política i en moments tan complexes com el present. Però el cert és que el PSOE està proposant, a diferència del PP, una transformació d’Espanya en un Estat federal. El cert, també, és que el PSOE està insistint, dia sí, dia també, en què parapetar-se en la llei o la Constitució, i persistir en l’immobilisme, no durà a una solució política de la situació que es viu a Catalunya.

Estic convençut que veurem, en temps propers, com l’escenari políticament molt obert que estem vivint propicia moviments que fa uns mesos ens haguessin semblat inversemblants.

Sobre la Catalunya nova en una Espanya federal, democràtica i social

No pateixis, Rossend, que no em dedicaré aquí a glossar la nostra proposta. No obstant, atès que titlles d’inconcreta la nostra proposta, et deixo a tall d’exemple un parell de documents sobre la reforma federal, un d’ells elaborat per la Fundació Rafael Campalans, vinculada al PSC, i l’altre per la Fundación Alfonso Perales, vinculada al PSOE d’Andalusia.

Evidentment, atès que l’elaboració d’una nova Constitució o d’una reforma constitucional ha d’acabar produint un text articulat fruit de la deliberació parlamentària, al seu moment caldran, i n’hi haurà, propostes de text articulat, però és absolutament normal que en aquest moment les propostes prenguin la forma dels documents que he enllaçat (n’hi ha d’altres, com la d’Izquierda Unida, que tampoc no prenen encara forma de text articulat).

Vaig apreciar, però, en el nostre intercanvi d’opinions a les xarxes que d’alguna manera es confonia la nostra opció per construir una Catalunya nova, federada dins d’una Espanya federal, democràtica i social.

Res del que he comentat anteriorment, pel que fa a la nostra opinió i posició respecte a una consulta o referèndum sobre el futur polític que els catalans volen per a si mateixos, no obsta per a formular una proposta pròpia. En aquest cas, com he comentat, és la del federalisme com a opció que, segons el nostre parer, és la millor per al conjunt de la ciutadania catalana i espanyola.

Si es produeix una consulta o referèndum, aspirem a que la nostra opció hi sigui present, i no pas de la manera fraudulenta i tendenciosa en què es pretén que és present a la proposta de pregunta pel 9N, sinó de manera clara.

Si assolim, com legítimament és la nostra aspiració, impulsar una nova Constitució federal, amb les majories socials i parlamentàries que requereix, i els ciutadans i ciutadanes de Catalunya la recolzen a les urnes (a les que hauran estat cridats, és clar, també la resta de ciutadans espanyols), nosaltres entendrem que la ciutadania catalana s’ha pronunciat respecte al seu futur polític col·lectiu de manera força innegable. De fet, de manera bastant exhaustiva i completa, ja que un projecte de Constitució regula el conjunt de la vida política, econòmica i social, a banda de determinar l’estructura territorial.

No són mútuament i necessària excloents. Pot haver-hi, com hi ha de manera innegable, una pugna política per veure quina arriba abans, però això és la constatació de la pluralitat d’interessos i visions que existeix en tota societat, i demostra que no hi ha una única sortida política en clau democràtica a l’actual situació, per bé que cadascú tingui les seves preferències. Però no resta gens de determinació al PSC en la seva exigència que hi hagi una sortida en clau autènticament democràtica al marasme actual en el qual ens trobem.

Cordialment,

Ferran Pedret i Santos

CiU i PP bloquegen una declaració del Parlament sobre els “robots assassins”

16 oct.

Els grups parlamentaris del PSC, ERC, ICV-EUiA, C’S i la CUP havien signat aquesta proposta de Declaració institucional (401MLB00002 – armes robòtiques) per tal que el Parlament reclami l’impuls d’un Tractat internacional per la prohibició d’aquestes armes plenament autònomes, amb capacitat per seleccionar objectius i disparar sobre aquests, sense intervenció humana en aquestes decisions.

Darrera aquesta declaració institucional, frustrada per la negativa de CiU i PP a signar-la, s’hi troba la preocupació pel ràpid desenvolupament d’unes tecnologies que suposen la delegació en màquines de la decisió de matar persones.

Experts internacionals i diverses ONG’s, agrupades en la campanya “Stop Killer Robots”, adverteixen que és impossible que aquestes armes robòtiques plenament autònomes puguin respectar els principis del Dret Internacional Humanitari, en especial pel que fa als principis de responsabilitat, proporcionalitat, distinció entre civils i combatents, necessitat militar, entre d’altres.

Cal recordar que aquests robots per a ús militar estan donant lloc també a versions per a ús policial, per la qual cosa la preocupació s’estén també al seu potencial ús com a instrument de control de masses en esdeveniments públics.

El PSC ha registrat, davant la dificultat d’aquesta declaració institucional per prosperar, una proposta de resolució amb continguts molt similars, que exigeix també compromisos al Govern de la Generalitat, en el sentit de no emprar ni permetre que s’emprin aquests robots plenament autònoms a Catalunya, en les seves versions d’ús policial.

Zona de perill

11 gen.

La ciutat-estat d’Hamburg, a Alemanya, va imposar des del 4 de gener d’enguany una zona d’excepció —literalment Gefahrengebiet, o zona de perill— sobre tres els barris d’Altona, Sternschanze i Sankt Pauli. Una extensió de terreny realment gran, on viuen més de vuitanta mil persones en total. Podeu fer-vos-en una idea si mireu la imatge que acompanya aquestes ratlles.

Des d’ahir, dia 10 de gener, la zona d’excepció, que també trobareu referida com a Ausnahmezustand, s’ha limitat considerablementen extensió, i ara abasta algunes illes de cases al voltant de cadascuna de les tres comissaries de policia de l’àrea.

La raó per la qual s’ha adoptat aquesta mesura és, segons s’al·lega per part del govern de la ciutat i del govern federal, un assalt a la comissaria de Davidwache i la violència amb la qual s’han expressat diverses protestes socials contra el desnonament de diverses famílies que vivien als edificis anomenats Esso-Häuser, així com per la venda del cinema abandonat que havia allotjat durant dècades el centre social autogestionat Rote Flora, o pel tractament dels refugiats i immigrants que s’han anat aplegant a Hamburg.

Deixant de banda les diverses versions sobre a qui cal atribuir l’inici dels enfrontaments entre manifestants i policies, i les rectificacions que les autoritats han hagut de fer en relació a l’assalt a la comissaria de Davidwache, el cert és que els incidents han estat greus, i hi ha hagut agents i manifestants ferits, però no han estat més greus que altres incidents ocorreguts durant protestes de tot signe a Alemanya en les darreres dècades.

La policia ha pogut i pot encara, dins d’aquesta zona d’excepció, en base a una norma de la ciutat-estat aprovada l’any 2005,  i sense necessitat que existeixi un motiu ni d’al·legar-lo —és a dir, indiscriminadament— retenir ciutadans en un espai públic durant un curt però indeterminat termini de temps, interrogar-les, exigir-los la identificació, escorcollar-los, així com incautar els objectes que estimin oportuns fruit d’aquest escorcoll.

La policia ha impedit l’entrada a aquests barris a algunes persones, ha efectuat indiscriminadament centenars d’identificacions i escorcolls, ha dut a terme desenes d’arrestos, alguns dels quals han estat qualificats d’arbitraris per part de diversos opinadors, i ha aplicat a algunes places i carrers una mena d’ordre d’allunyament de facto, exigint a ciutadans i ciutadanes que les abandonessin, sense cap motiu aparent, més enllà de l’al·legada intenció de prevenir incidents.

Els sistemes democràtics tenien en el seu origen, i haurien de mantenir, una prevenció especial cap a les situacions de concentració de poder, que deriven sovint en l’abús de poder. Els estats d’excepció, les legislacions d’excepció, o les zones d’excepció són figures que les constitucions democràtiques regulaven formalment amb una extrema cautela.

No és estrany, per tant, que la decisió d’aplicar aquesta zona d’excepció a Hamburg, que confereix poders especials a la policia i suspèn algunes llibertats civils, i més encara quan s’ha fet durant un temps prolongat, a una zona tan extensa i que abasta tanta població, hagi generat una polèmica constitucional a la República Federal Alemanya. Ha estat també la causa d’una extensió de les protestes a altres ciutats alemanyes, així com de la indignació d’una part de l’opinió pública europea.

Per què ens ha d’importar a nosaltres, això? Per solidaritat, sí, però també perquè ens afecta, és clar.

En la cruïlla entre seguretat i llibertat, que és certament complexa i sobre la qual hi ha un intens debat filosòfic, polític i jurídic, s’han anat imposant des de fa dècades les tesis i les pràctiques que, en nom de la seguretat, menys preocupades estan per la restricció dels drets i llibertats civils de la ciutadania.

La por és una eficaç eina de gestió del poder. Ens fa mesells, disciplinats, més disposats a renunciar a conquestes assolides molt àrduament en el terreny polític i social. Sovint ens fa, fins i tot, partícips en l’anorreament dels nostres propis drets o els dels nostres conciutadans, si és que no és el mateix, en suma.

Tot i que té antecedents des de ben antic, aquest ús de la por com a element de control social i d’autocontrol entre ciutadans s’ha vist accelerat des dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 contra les torres bessones del World Trade Center de Nova York. Des d’aleshores ençà hem vist guanyar intensitat, i estendre’s a més i més àmbits de la nostra vida i dels espais que habitem, a un discurs de la seguretat que no ha dubtat en anar restringint les nostres llibertats.

Des de l’aparent banalitat dels controls de seguretat, l’epítom dels quals són els aeroportuaris, fins a la proliferació també aparentment banal de les càmeres de videovigilància, que ha trobat el seu clímax al Regne Unit, passant pels potencials abusos en l’ús de dades biomètriques, la monitorització de l’activisme polític i social, o el creuament de dades personals amb finalitats comercials, o pel foment de la delació.

Des de la guerra preventiva i el war on terror de la justificació de la tortura i de Guantànamo i les presons i els vols secrets de la CIA per Europa, a les zones d’exclusió fortificades durant cimeres del G8 o el G20, passant per la ocupació policial de la ciutat de Barcelona en ocasió de la no visita del Banc Mundial, l’any 2001, o de l’efectiva visita del Banc Mundial, l’any 2012, passant també per les reformes del Codi Penal, de la Llei de Seguretat Ciutadana o la Llei de Seguretat Privada, i arribant a la Gefahrengebiet d’Hamburg.

És un llistat apressat i incomplet. Pot semblar que exagero i mixtifico. Però no. Són intensitats, escales i tons diferents d’un mateix procés d’anorreament progressiu de les conquestes en matèria de drets humans, llibertats civils, i en darrera instància també dels drets socials —el missatge és “conformitat o repressió“, en el fons—.

Es pretén l’asèpsia de l’espai públic, la neutralització de les formes de protesta social i la supressió de la disconformitat radical. La combinació del buidatge del programa social igualador de la democràcia i la restricció dels drets i de les llibertats civils en nom de la seguretat està convertint les democràcies europees en una clofolla buida, en democràcies aparents, cada cop més difícilment reconeixibles com a tals. Estem, efectivament, dins la zona de perill.

Ferran Pedret i Santos

Tot es mou

3 febr.

Avui es publica una interessant enquesta a El Periódico, duta a terme per l’empresa d’estudis d’opinió Gesop. Aquesta enquesta d’àmbit estatal pot cridar l’atenció pels indicadors de vot: una caiguda de fins a 53 escons del PP (abans de saber-se els detalls sobre el cas Bárcenas), o una lleugeríssima recuperació del PSOE, de fins a 13 escons, juntament amb els notables creixements d’IU i, sobretot, d’UPyD.

Però, al meu parer, hi ha dades molt més interessants a l’enquesta. En general, les que la converteixen en una més de la sèrie d’estudis d’opinió que van confirmant el col·lapse del que ja hem parlat aquí. En concret, les dades que confirmen que, en una situació tan complexa i dura com l’actual, les certeses són poques i tot es mou a una velocitat vertiginosa, posant de manifest l’existència de corrents de fons i moviments tel·lúrics que, d’una o altra forma, afloraran.  Entre aquestes, en vull destacar les que indiquen que el 50,8% de la ciutadania espanyola es mostra favorable a una reforma de la Constitució Espanyola de 1978 en un sentit federal, i la que indica que el 50,7% es mostra favorable a que els catalans i les catalanes puguin votar en referèndum sobre si volen o no constituir un Estat independent.

Segur que les dificultats i els obstacles seran molts, però el que l’enquesta indica és que hi ha camp per córrer i que vivim en un d’aquells moments històrics en els quals es poden produir canvis en profunditat que haurien estat impensables fa només uns anys. El que indica és que resulta possible plantejar les modificacions legals necessàries per tal que es pugui celebrar sense impediments un referèndum en què es consulti a la ciutadania de Catalunya si vol o no un Estat independent. El que indica, també, és que resulta possible plantejar un Estat plenament federal, que compta amb més partidaris a mida que avança la triple crisi que vivim.

Segons el meu parer, l’opció d’una transformació constitucional en clau federal ha de representar l’oportunitat per la transformació en profunditat de la nostra democràcia. per la qual clama una bona part de la ciutadania, aquí i arreu. Si s’assoleix que una majoria significativa de la ciutadania del conjunt de l’Estat ho vegi des d’aquesta perspectiva, em compto entre els convençuts que és possible ampliar les aliances que ara s’apunten en l’enquesta. Una aliança de les classes populars i treballadores per produir una ruptura democràtica front a l’intent de furtar-nos-la en molts aspectes, però sobretot en allò que més la buida de contingut, com és l’anorreament del seu programa social igualador i emancipador. És moment d’intentar una reforma que serveixi per donar ple sentit als conceptes de Federació, Democràcia i Justícia Social.

Ferran Pedret i Santos

Mentrestant

1 febr.

L’any 1979  Manuel Sacristán i Giulia Adinolfi van fundar una revista de pensament polític, a la qual van posar per capçalera Mientras Tanto.  Mai no he tingut ocasió de preguntar-ho a cap de les persones directament involucrades en aquest interessant projecte, però sempre he tingut la sensació que la capçalera pretenia al·ludir a la necessitat d’elaborar teoria i exercir una determinada praxi política mentre no arribava el moment que en moltes de les tradicions de l’esquerra s’ha tendit a convertir en un mite: el de la Revolució.

A Catalunya, qui governa ara mateix sembla fiar-ho tot al procés que anomenen de construcció nacional (quan més aviat s’han dedicat a la desconstrucció nacional en tot allò que és tangible i concret), com si la mera culminació de l’esmentat procés obrés la solució a tots els problemes del país. No entraré ara en el debat sobre aquest punt en concret, perquè avui el que vull subratllar és que cal que deixin d’emprar aquest procés, en el qual tants esforços esmercen, com a excusa per no assumir les seves responsabilitats sobre l’ara i l’aquí.

El problemes del país són els problemes de les dones, dels homes i dels infants que viuen ara i aquí, i no és admissible que els remetin a un futur incert (dies incertus an, incertus quando), que és tant com dir-los que el seu regne no és d’aquest món. Tampoc no és admissible que s’excusin en l’acció o omissió d’altres instàncies per emparar les seves moltes omissions i les seves accions. Si cal respectar-los que defensin el projecte polític que vulguin per a Catalunya, és també exigible que s’ocupin del nostre mentrestant, dels nostres aquí i ara, però el que fan és tot el possible perquè ni tan sols se’n parli.

Però la realitat és tossuda, perquè mentrestant, a Catalunya, hi ha 885.000 persones a l’atur, un 52,14% dels menors de 25 anys han perdut la feina o no en troben, la taxa de risc de pobresa infantil és del 23,8%, una cinquena part dels catalans i les catalanes viu sota el llindar de la pobresa, es produeixen una mitjana de 102 desnonaments al dia, ha tornat el barraquisme a diversos indrets, i la gent als barris pateix doblement per la situació econòmica i per les retallades en educació, sanitat, i serveis socials. I se’n parla. Se’n parla més del que a alguns els agradaria, i molt menys del que caldria.

Mentrestant, a Catalunya, quasi un milió de treballadors i treballadores corren el risc de quedar-se sense conveni col·lectiu el proper 8 de juliol, degut al bloqueig per part de la patronal de la negociació col·lectiva sectorial, i amb l’enorme conflictivitat que això pot produir. Mentrestant, els pensionistes ja quasi han esgotat la possibilitat de mantenir els seus fills i néts amb unes magres pensions que van perdent poder adquisitiu. Mentrestant, a Catalunya, la majoria de la gent troba ja insuportable, i una burla grotesca, la successió de casos de corrupció d’ençà i d’allà, que recorden l’Itàlia de Tangentòpoli. I el més trist és que aquest breu repàs no pot ser sinó reflex molt parcial dels molts treballs pels que passa el país.

Mentre arriba o no la independència, que a parer d’alguns solucionaria màgicament tots els problemes del país, què pensa fer el Govern de la Generalitat? Què els dirà als ciutadans i ciutadanes quan els hagi d’explicar un nou pressupost amb 4.000 milions d’euros de retallades, que de ben segur recauran de nou en aspectes molt sensibles socialment? Molt em temo que el que pretén aquest Govern és ajornar indefinidament la resposta, ja que per ara no en té.

Mentrestant, mar de fons. Caldrà articular les alternatives per tal que el que es produeixi no sigui un esclat social, sinó, tal vegada, una autèntica rupura democràtica.

Ferran Pedret i Santos

Alguns apunts sobre dret a decidir i sobirania

22 gen.

Catalunya és un subjecte polític i jurídic, tal com es desprèn del text constitucional (Títol VIIIè), i estatutari (Títol Preliminar).

Ara bé, l’afirmació de la seva sobirania no és, en absolut, apodíctica. La sobirania d’aquest subjecte polític i jurídic està en qualsevol cas vinculada a l’abast que li han donat aquests dos textos que formen part del bloc de constitucionalitat, és a dir, que està delimitada pel seu marc competencial, i per tant no es pot predicar com a existent en termes absoluts, amb tots els atributs que en el marc de la Teoria Política o del Dret Internacional Públic es confereix al concepte de sobirania que, en forma molt resumida, podem expressar com a facultat sobre les facultats o, si es vol, com a facultat il·limitada i exclusiva sobre l’exercici de l’autoritat política (legislativa, judicial, executiva), sobre un territori o grup de persones.

Cal recordar, a més, que han estat els propis catalans i catalanes, en ús del dret d’autodeterminació en la seva vessant interna, els qui han establert l’abast d’aquesta sobirania, en el moment constituent de l’actual Estat, però també en el moment de recuperació de l’autonomia política de Catalunya i, en dates més recents, també en el moment en què s’aprovà àmpliament la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Pel que fa al dret a l’autodeterminació en la seva vessant externa, la Resolució 2625 (XXV), de 24 d’octubre de 1970, de l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides no l’empara en Estats com ara l’espanyol [1].

De fet, és perquè Catalunya no ho és actualment, de plenament sobirana (si és que en puritat existeixen sobiranies plenes en un món com el nostre), que els partidaris de la independència de Catalunya volen exercir allò que en el debat polític català s’anomena dret a decidir, per tal que els ciutadans i ciutadanes expressin si volen o no accedir a aquesta sobirania plena.

També és per això que els i les federalistes plantegem una idea que propugna la distribució de poder i per tant un sistema de sobiranies compartides, entre d’altres qüestions sobre les quals ara no m’estendré però en les que persistim i sobre les quals insisteixo.

Declarar d’entrada la plena sobirania de Catalunya és tant com prefigurar allò que la ciutadania encara no ha expressat.

Tanmateix, la situació política existent a Catalunya exigeix que, si es planteja la qüestió de la separació de Catalunya respecte d’Espanya, aquesta qüestió es dirimeixi de conformitat al principi democràtic, formulant una pregunta directa, concisa i senzilla a la ciutadania, que es pugui respondre de manera inequívoca.

Pel que fa a la determinació del démos, en aquesta decisió hi haurien de participar les persones que, de conformitat a l’article 7 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, tinguin la condició política de catalanes [2], i exclusivament aquestes.

No resulta necessari recórrer al concepte de sobirania per afirmar que la decisió sobre el futur col·lectiu dels catalans i les catalanes, pel que fa als vincles que vulguin mantenir o no amb la resta de pobles d’Espanya, correspon als primers i primeres.  N’hi ha prou amb apel·lar a una concepció radical de la democràcia. La postura contrària, en termes de respecte al principi democràtic, no es pot plantejar sense que esdevingui clarament una limitació de facto d’aquest principi democràtic.

Aquest, al meu entendre, pot ser i hauria de ser el punt de trobada dels qui creiem que la via democràtica és l’adient per dirimir la qüestió.

Per tal de dur a terme un procés amb totes les garanties, i que absolutament tots els actors implicats, incloent-hi el conjunt de la ciutadania, en reconeguin qualsevol possible resultat com a vàlid i legítim, que és l’únic escenari desitjable en cas que el procés es dugui a terme, la licitud d’aquest procés ha de ser incontestable.

A aquests efectes, cal explorar els espais d’acord possibles dins el marc legal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i del conjunt de l’Estat s’han atorgat.

Una de les fórmules possibles, però no la única, és la reforma de la Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, sobre Regulació de les Diferents Modalitats de Referèndum, a fi de permetre la celebració d’un referèndum vinculant sobre la qüestió de la secessió. Aquesta fórmula, no exempta de dificultats, és certament és menys complexa políticament i menys lenta que una reforma constitucional que contemplés directament la possibilitat de la secessió d’una part del territori.

Prescindir total i absolutament del marc legal existent és una opció que aboca el procés al fracàs. En primer lloc, perquè des de qualsevol de les instàncies necessàriament implicades en podrien discutir fàcilment la licitud i, fins i tot, bloquejar-lo absolutament. En segon lloc, pel fet que una part dels actors necessàriament implicats, incloent-hi una part significativa del cos electoral, podria sentir-se no vinculat per qualsevol resultat que acabés expressant-s’hi, o fins i tot no sentint-se cridat a participar-hi (com de manera molt òbvia va ocórrer, mutatis mutandis, en el conjunt sistemàtic de consultes sobiranistes que es van iniciar a Arenys de Munt i es van estendre pel territori). Seria, per tant, una greu irresponsabilitat sotmetre el país a les tensions i a la inestabilitat que sens dubte qualsevol procés d’aquesta mena genera, sense tenir assegurat que el resultat es consideri vinculant per totes les parts implicades.

De fet, i aquesta és una possibilitat que sembla remota i impensable, però que no es pot obviar, un capteniment del Govern de la Generalitat que prescindís total i absolutament del que prescriuen la Constitució, l’Estatut i les lleis, podria comportar l’aplicació de l’article 155 de la CE de 1978 [3]. Aquest és un escenari que cal combatre i evitar a tot preu, i per això cal exigir responsabilitat al President de la Generalitat, Sr. Artur Mas, tot demanant-li, en primer lloc, que no faciliti un pretext a qui pugui tenir temptacions recentralitzadores per concretar la major amenaça a l’autogovern de Catalunya des de la recuperació de la Generalitat.

Ferran Pedret i Santos


[1] Text del penúltim incís de l’apartat titulat El principi d’igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles, corresponent a l’Annex de la resolució 2625 (XXV) de l’ONU:

“Cap de les disposicions dels paràgrafs precedents s’entendrà en el sentit que autoritza o fomenta cap acció encaminada a trencar o menyscabar, total o parcialment, la unitat territorial  d’Estats sobirans i independents que es captinguin de conformitat amb el principi d’igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles abans descrit, i estiguin, per tant, dotats d’un govern que representi a la totalitat del poble del territori, sense distinció per raó de raça, creences o color.”

[2] Article 7 de l’EAC de 2006:

ARTICLE 7. LA CONDICIÓ POLÍTICA DE CATALANS

  1. Gaudeixen de la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya els ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s’exerceixen d’acord amb aquest Estatut i les lleis.
  2. Gaudeixen, com a catalans, dels drets polítics definits per aquest Estatut els espanyols residents a l’estranger que han tingut a Catalunya el darrer veïnatge administratiu, i també llurs descendents que mantenen aquesta ciutadania, si així ho sol·liciten, en la forma que determini la llei.

[3]  Article 155 de la CE de 1978:

  1.  Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
  2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

El col·lapse

6 des.

Avui, 6 de desembre, es recorda la fita que va suposar la Constitució de 1978. En el cinquè any d’una crisi de cicle capitalista que ha estat aprofitada per dinamitar el que quedava del pacte social sorgit de la segona guerra mundial, i per aplicar a marxes forçades un canvi de model social que està anorreant les conquestes socials dels darrers 150 anys, tenim certament poques coses a celebrar.

La demolició d’aquest pacte social de la segona postguerra mundial, al qual vam arribar aquí tard i malament a causa de la pervivència de la dictadura feixista de Franco, està suposant un procés d’intensa contrareforma social, amb la involució democràtica que li és inherent.

El consens constitucional que aquí va reflectir, amb tots els matisos i les carències que es vulguin, aquell pacte social, està per tant avui fortament erosionat, i per veure-ho només cal constatar el fet que amplis sectors socials se’n van sentint cada cop més allunyats. Ens trobem enmig d’una catàstrofe social, que l’austeritat cega i dogmàtica, sota el pretext de la crisi, no fa altra cosa que aprofundir i allargar, en el que no és altra cosa que un autèntic procés de despossessió material i de poder polític de les classes populars i treballadores del continent.

Al damunt de la catàstrofe, el marasme. Ens trobem davant d’un triple col·lapse. Tenim, d’una banda, el col·lapse financer i econòmic, amb el que sembla la definitiva negació del programa social emancipador i igualador que hauria de ser inherent a tota democràcia que vulgui fer-se digna de tal nom. De l’altra, i en bona part a causa de l’anterior, un col·lapse institucional-democràtic, en què el principi democràtic entra en conflicte amb les institucions que en teoria l’han d’encarnar, per tal com aquestes no només no han aprofundit plenament en la lògica democràtica, sinó que estan experimentant notòries involucions. Per últim, i també amb arrels en els dos primers, patim un col·lapse del model territorial d’autogovern que havia de permetre la formació d’un Estat plural des del punt de vista nacional, provocat pel bloqueig a les vies que havien provat de desenvolupar plenament la lògica federalitzant que emanava del sistema autonòmic configurat des de 1978.

Amb l’esberlament i col·lapse del pacte social i el consens constitucional que, mal que bé, el reflectia, estan col·lapsant també totes les institucions amb les que aquest s’havia identificat. Els governs, els parlaments, les institucions econòmiques i els poders financers, la justícia, la monarquia, els partits i sindicats que van participar de la construcció del pacte, veuen com cada cop més persones impugnen la seva representativitat i, més encara, la seva legitimitat. Dissortadament, en situacions com aquesta, existeix un risc cert d’involució democràtica, fins i tot més enllà de la que a hores d’ara ja s’està produint, per l’aparició dels qui creuen que la solució al nus gordià és sempre l’espasa, el puny de ferro o la mà dura, per molt que els representants actuals d’aquesta pulsió hagin après que les solucions autoritàries semblaran més assumibles si se’ls dóna l’aparença —només l’aparença— de democràcies.

Tal cosa només és possible, però, per la nostra inacció. Només és possible si l’esquerra social i política no troba la forma d’articular políticament un ampli moviment per l’aprofundiment democràtic, que en el fons és dir un ampli moviment per la plena llibertat i per la igualtat social. Essent com és absolutament necessari fer-ho, no ens podem conformar amb organitzar les resistències a l’actual Termidor, sinó que cal construir en cada lluita social i política les solidaritats que permetin construir aquesta aliança de les classes treballadores i populars, en un procés amb voluntat de superar el marasme en els que ens trobem, anant a l’arrel dels problemes que ens afecten, ja que la lògica capitalista és intrínsecament incompatible amb la lògica democràtica.

El moment actual se’ns presenta, per tant, també com a oportunitat històrica de produir un canvi profund i estructural en el nostre model social, en una direcció ben oposada al que ens imposa l’agenda neoliberal.S’imposa per tant, i no em reca dir-ho en aquests termes, una ruptura democràtica.

En el moment actual, aquesta ruptura democràtica a escala estatal passa per refer el projecte col·lectiu sobre noves bases, sobre uns fonaments democràtics més sòlids. Al meu entendre, passa per assolir la Constitució d’un Estat republicà, federal, realment democràtic i social, que afirmi el seu caràcter plurinacional i que serveixi com a palanca per canviar la constitució material de la nostra societat en un sentit plenament democràtic.

Ferran Pedret i Santos

%d bloggers like this: