Archive | Economia RSS feed for this section

¡Que se jodan!

13 jul.

Aquesta setmana que va acabant-se hem vist una ciutat amarada de solidaritat pels qui treballen la mina. Una mina tantes voltes germinal en la nostra història, que ve molt de gust creure que ara pot tornar a ser-ho.

En aquesta mateixa setmana, a la mateixa ciutat, ens diuen, però a una distància irreal de la primera, incalculable, hem vist també una demolició. Una demolició que, per a major ignomínia, ha estat celebrada i aplaudida per la majoria parlamentària del PP. Tant ha estat l’entusiasme de la bancada de la dreta, que una de les diputades que l’integra, Sra.Andrea Fabra, no se n’ha pogut estar de subratllar amb un sonor ¡que se jodan!  l’anunci de la reducció de les prestacions per atur.

El que vam veure dimecres, el que avui fa el Consell de Ministres, no és un atac més contra l’Estat del Benestar. Suposa l’amputació del caràcter social i democràtic de l’Estat.

Si el primer ens havia d’impel·lir a confrontar els atacs amb alternatives que garantissin les conquestes socials o provessin d’aprofundir-les, el segon ens ha de revoltar, a totes les persones que ens neguem a assistir impassibles a la imposició d’un model social de matriu neoliberal amb el pretext de la crisi.

Davant de tot el que està passant, i davant del que inevitablement passarà si es segueix la política suïcida que ens recepten i ens imposen un cop rere l’altre, no hi ha mitges tintes possibles. Una oposició responsable, en aquest moment, no passa en absolut per seguir oferint grans acords nacionals, i encara menys hipotètics governs de concentració, a uns governs que confessen la seva impotència. Una suposada impotència que en realitat amaga la manca de voluntat política d’obrar altrament, perquè en realitat comparteixen la matriu ideològica de la que emana la creixentment limitada preselecció de polítiques públiques disponibles. Una suposada impotència que amaga amb prou feines un programa d’involucions democràtiques i contrareformes socials que fa ulls clucs al patiment de milions de ciutadans i ciutadanes.

Va escriure fa un temps Joan Salvat-Papasseït que res no era mesquí, però les polítiques que avui es fan i es desfan semblen entestades a contradir-lo: tot està essent mesquí. No m’hi estenc perquè em remeto a les idees que apunta el company David Lizoain a un dels seus darrers articles.

Fa temps que s’han creuat totes les línies vermelles i que han saltat totes les alarmes. No es pot permetre ni per un instant més que segueixi avançant la piconadora neoliberal que tot ho trinxa al seu pas. Una oposició responsable, ara mateix —i sempre— és la que es posa al davant de qui pretén destruir tot allò que amb tant d’esforç s’ha bastit, i el confronta fins l’extenuació, arreu i a tota hora.

Els socialistes tenim l’obligació de presentar alternatives —que n’hi ha!— a cadascuna de les polítiques neoliberals en què dogmàticament s’insisteix, malgrat que han fracassat estrepitosament una i altra vegada en el compliment de les seves preteses finalitats, i que han fet cada cop més pregona la catàstrofe social que a Europa esta suposant la gestió de la crisi, perquè la seva finalitat no és altra que la de distribuir cap avall els costos de la crisi, protegint únicament els interessos de les elits que s’amaguen rere l’eufemisme dels mercats.

Tenim l’obligació d’adonar-nos de la profunda ruptura que estem vivint i situar-nos a l’alçada del repte i l’amenaça que planteja. Ens hem de situar, sense cap mena de dubte, al costat i entre els qui es resisteixen a la derrota sense fi que suposa assumir l’embogida política del memoràndum del rescat, que existeix malgrat que ens el vulguin amagar. Ens hi hem d’oposar amb totes les nostres forces, cridar a una pacífica però determinada insurrecció contra l’anorreament que comporta, i construir des de baix, amb la gent i amb totes les forces socials i polítiques que vulguin canviar el rumb del nostre futur, senzillament per poder tenir-ne i que germini el que la lluita minera sembla haver despertat en nosaltres.

Ferran Pedret i Santos

En vaga

28 març

Són moltes les persones que  han decidit que demà no aniran a la vaga. Algunes, perquè no volen. D’altres, perquè creuen que no poden. La majoria, perquè no gosen.

Aquestes ratlles van adreçades a les persones que creuen que no poden fer vaga, i molt especialment a les que tenen por del que pugui passar si van a la vaga.

Hi ha persones que creieu que no podeu fer vaga perquè ja us heu jubilat, perquè esteu a l’atur, perquè sou autònoms o professionals liberals, perquè estudieu, o bé perquè la vostra feina és tenir cura de la llar o de la vostra família. És cert que no podeu fer vaga en el sentit més estricte del terme. Però una vaga, i especialment aquesta, és molt més que no anar a treballar. És aturar la producció i la circulació com a forma de protesta i de reivindicació.

D’una manera o d’una altra, totes les persones podem sumar-nos a aquesta protesta, i podem trobar bones raons per fer-ho. Totes podem deixar de consumir durant el dia 29, anticipant o ajornant la compra o contractació d’allò que ens sigui necessari. Podem procurar minimitzar la despesa energètica, i podem no agafar cap transport. Podem ajornar les cites i reunions, o no anar als despatxos des dels quals desenvolupem la nostra professió. Podem no anar a classe i podem sumar-nos a les protestes que s’organitzen aquell dia. Podem mostrar el nostre suport a la vaga penjant una petita pancarta al nostre balcó o finestra. Podem parlar amb amistats i família sobre les nostres raons i, això és ben clar, podem anar a les grans manifestacions previstes per la tarda de demà. Podem fer-nos visibles. Exigir que se’ns escolti. Podem estar junts i juntes.

També hi ha persones, és clar, que teniu molta por d’anar a la vaga. És comprensible. Teniu por, potser, a causa de les insinuacions i amenaces que heu rebut a la feina. Teniu por, més sovint encara, de que la vostra participació a la vaga us situï en mala posició en el proper ajustament de plantilla. De ser acomiadades o no renovades o no ascendides o castigades en una o altra forma pel fet de donar suport a la vaga. O por de perdre el dia de sou, que tal com estan les coses, també és ben comprensible. I moltes us sentiu soles, aïllades, superades per l’angoixa que us produeix la sensació que cada dia tot és més incert, més precari. Per l’angoixa de no saber si demà podreu mantenir-vos o ajudar a mantenir a la vostra família.

La por és el nostre pitjor enemic. Ens paralitza, ens fa alhora més vulnerables i més febles. No esteu soles. És la por la que us aïlla les unes de les altres, i per tant de la font de tota força que sempre hem tingut les persones que vivim directament del nostre treball: la solidaritat, l’organització, la unió, l’acció col·lectiva. La por no ha conquerit mai cap dret per a nosaltres. Només quan l’hem vençuda i hem lluitat plegades hem avançat. Hem obtingut victòries abans i podem obtenir victòries ara. Juntes no tenim res a témer. Juntes ho podem tot.

Res del que està passant és inevitable, i no és cert que una vaga no serveixi per a res. Amb vagues i altres formes de protesta hem conquerit poc a poc i amb esforç gairebé tots els drets dels que gaudíem fins ara, i configurant un model de societat que ara s’està esberlant violentament, pels atacs que rep per part dels qui, malgrat haver obtingut victòries electorals, representen objectivament els interessos de la minoria privilegiada. Una minoria que està descarregant tot el pes de la crisi sobre les espatlles d’una majoria creixentment empobrida i precària. Una minoria que, amb la crisi com a pretext i amb la nostra por com a garantia, està aprofitant la situació per acumular molt més poder i imposar un canvi radical de model social.

Si la crisi va començar amb les subprime i a causa, bàsicament, de la desregulació dels mercats financers, com hem acabat dedicant-nos a destruir amb retallades salvatges la sanitat o l’educació públiques? Com és que se’ns diu que per sortir de la crisi i guanyar competitivitat hem d’assumir una reforma laboral extremadament agressiva amb els drets dels treballadors i les treballadores? No us sembla que, entre una cosa i l’altra, hi ha alguna cosa que no rutlla en el raonament?

Del que fem o deixem de fer nosaltres ara, ja que ens ha tocat viure un d’aquells instants de cruïlla històrica, en depèn com viurem nosaltres i els nostres fills. Totes les persones tenim la possibilitat de triar. Podem decidir que estem tan espantades que no gosem moure’ns, i aleshores condemnar-nos a viure sempre amb por, sempre en precari i sempre angoixades. O podem perdre la por demà, i adonar-nos de l’enorme poder que tenim quan estem juntes, quan estem determinades a lluitar i quan estem organitzades.

Això és el que està en joc. Per això, sí que pots, sí que gosaràs, i sí que voldràs, espero, acompanyar-nos demà en la vaga general.

Ens veiem als carrers!

Ferran Pedret i Santos

Llepafils?

24 febr.

El portaveu del Govern de la Generalitat, Sr.Francesc Homs, en relació a la possible instal·lació d’un complex de casinos i activitats annexes en terres catalanes, ens renya dient-nos que no podem permetre’ns ser llepafils en l’actual context de crisi. També ens diu que, per valorar el projecte de l’Eurovegas hem de valorar què hi guanyem i què cedim, i que no podem estar instal·lats en la cultura del no, sense proposar cap alternativa.

Em proposo doncs respondre a les angoixes del Sr.Homs en la forma més sintètica possible, analitzant els pros i contres del projecte que l’inversor Sheldon Aldelstone impulsa.

Els propagandistes del projecte, que s’han posat en marxa a una velocitat digna d’elogi, en destaquen els efectes positius per a la dinamització econòmica i la creació d’ocupació, i donen xifres desorbitades quan parlen dels llocs de treball que el projecte pot generar. Aquest és un argument a tenir en compte en temps de crisi, i especialment tenint en compte l’atur existent.

Descomptat l’anterior, que esdevé la principal i, goso dir, pràcticament la única raó per la qual es pot prendre en consideració el projecte, vegem què se’ns demana que cedim. El Sr.Adelson, que recentment s’ha reunit amb el President de la Generalitat, Sr.Artur Mas, pretén quelcom més que l’establiment d’una zona franca on instal·lar els seus negocis. Una zona franca pot suposar la no aplicació d’aranzels a les mercaderies que s’hi produeixen o que hi transiten, i fins i tot certes facilitats per instal·lar-hi empreses. El que Adelson pretén és crear una autèntica ciutat sense llei. El que demana és que a Eurovegas no s’hi apliqui la normativa laboral espanyola (ni tan sols el que en queda després de la reforma laboral salvatge que ha aprovat el PP), cosa que inclou la normativa sobre prevenció de riscos laborals. Que no s’hi apliqui tampoc la normativa sobre estrangeria, ni la d’horaris comercials, ni del tabac. Que els menors d’edat puguin entrar als casinos sense restriccions. Demana també no pagar quotes a la Seguretat social durant deu anys, no pagar IBI, ni IAE, ni l’impost sobre el joc que la Generalitat cobra als casinos, i una llarga llista d’altres exempcions i avantatges.

Què suposa això? D’entrada, deixar en paper mullat la Constitució de 1978 i constituir una exceptio legis impensable. Pels treballadors que hipotèticament contractés Eurovegas, suposa la negació absoluta de drets, quedar absolutament a mercè de l’empresari en tota situació, una precarietat absoluta pel que fa a retribucions, i evidents riscos per la salut pel no compliment de la normativa de prevenció de riscos, ni d’horaris comercials, ni cap altra. Des del punt de vista laboral, si a alguna cosa recorda la idea del Sr.Adelson és a les maquiles, espais on milions de treballadors i treballadores d’arreu del planeta són explotats i explotades per salaris molt baixos i en condicions penoses. De fet, hauria de fer-nos pujar la mosca al nas el fet que Adelson també reclami que no s’apliqui la Llei d’estrangeria a Eurovegas. Per què demana això? Potser és per a poder explotar mà d’obra estrangera que no tingui permís per residir o treballar fora de la seva ciutat sense llei? Els llocs de treball promesos, per tant, fan una ferum de semi-esclavatge i precarietat que empudega el conjunt del projecte, i situar un enclau d’aquest tipus enmig de Catalunya seria un cas de dumping social de manual, pressionant a la baixa la resta de salaris i condicions laborals de l’entorn.

Pel petit comerç, la competència de macro establiments que no compleixen la normativa d’horaris comercials ni cap altra obligació fiscal o amb la Tresoreria general de la Seguretat Social pot suposar una competència deslleial molt perillosa. A més, si els casinos i altres negocis d’Eurovegas no tributen o ho fan només simbòlicament, la seva contribució a la creació de riquesa és entre nul·la i escassa, limitant-se a escurar la butxaca dels incauts (no hi ha res més regressiu, pel que fa al repartiment de la riquesa, que un casino), i amassar una fortuna per al Sr. Adelson.

Cal també tenir en compte els efectes que la instal·lació d’un model de negoci com aquest té. Com està més que estudiat en els casos de Las Vegas i d’Atlantic City, una ciutat sense llei com la que pretén Adelson és un focus d’atracció per al crim organitzat, el blanqueig de capitals, les xarxes que es lucren amb la prostitució, i el tràfic il·legal de drogues. A més, models de negoci com el que se’ns proposa són proclius a generar una bombolla especulativa amb els terrenys del lloc designat per a la seva ubicació, i també amb els propers, i també són proclius a afavorir la corrupció.

No volem el model de ciutat que dibuixa Eurovegas, ni el model de turisme que comporta, i sí que tenim alternatives, que passen per invertir en clústers d’indústries del coneixement, una reindustrialització amb indústria lleugera i no contaminant, en combinació amb la recerca i el desenvolupament. Podem ser punters en energies renovables, en enginyeria, en cultura i comunicació. El model pot ser el 22@ i altres iniciatives semblants, però el que ens proposa CiU és rebre el Sr.Adelson la mateixa setmana que anuncia que deixa de finançar els campus d’excel·lència de les nostres universitats públiques. Un govern dels millors que retalla en sanitat, educació i serveis socials, que aplaudeix la reforma laboral que anorrea el dret del treball, un govern que no té una política industrial ni una política de creació d’ocupació, un govern que no inverteix, però que ens alliçona i renya perquè ens neguem a transigir amb un projecte com Eurovegas. Era previsible que usessin aquest to, que comença a ser cansat, de renyar als qui dissentim. Però no som ximples, veiem i notem el model de societat cap al que ens volen dur. Ni volem ni ens podem permetre una economia de casino, ni volem ni ens podem permetre viure en una societat de casino.

Hem de valorar Eurovegas per l’impacte que representa a mig i llarg termini, per l’efecte enormement negatiu que amaga sota la cara amable que les pel·lícules nord-americanes han estat transmetent sobre la ciutat situada a l’Estat de Nevada.

Dit tot això, jo no crec que se’ns pugui acusar de llepafils ni de no haver valorat què cedim. Eurovegas, especialment en els termes que pretén el Sr.Adelson, suposa renunciar a l’Estat de Dret, a les conquestes socials dels darrers 150 anys, als drets dels treballadors immigrats, i a que les activitats econòmiques contribueixin a l’esforç comú per sostenir el nostre model social.

Eurovegas és un miratge perillós, una promesa falsa en un moment de desesperació. De fet, és especialment mesquina per com es planteja en aquest moment de crisi. Se’ns dóna a triar entre la més absoluta de les precarietats i l’atur, en l’esperança que triarem el mal menor, pensant a curt termini, sense pensar en tot el que pot estar en joc. I la disjuntiva és falsa, hi ha alternatives.

Algunes persones, aquests dies, recordaven la película Bienvenido, Míster Marshall. Ho trobo inadequat. A la pel·lícula, el Sr.Marshall passava de llarg a tota velocitat i els veïns i veïnes quedaven amb un pam de nas. A la nostra història, el Sr.Adelson baixa del cotxe i, sobre la moqueta vermella i sense fer escarafalls, els anuncia que ha vingut a portar-los el crim organitzat, la droga i la inseguretat a la porta de casa, a prostituir les seves filles i a semi-esclavitzar els seus fills. I el veïnat, és clar, se’l mira amb cara estranya.

Ferran Pedret

El que està en joc

15 febr.

Fa relativament poc, visità el nostre país el Sr.Indermit Gill, cap d’economistes del Banc Mundial per a la zona d’Europa i d’Àsia, i el dia 24 de gener va efectuar les següents declaracions: Espanya ha d’apropar-se al model de protecció social dels Estats Units, i ha de liberalitzar el seu mercat de treball a l’estil dels països asiàtics emergents, treballant més hores, per menys salari, i endarrerint la jubilació.

Des dels sectors afins al neoliberalisme que domina l’agenda política, s’insisteix en que, essent impossible una devaluació monetària per recuperar competitivitat, ja que ens trobem dins la unió monetària de l’euro, l’únic camí que poden recórrer les economies perifèriques de la Unió Europea és el de la devaluació interna, en forma de devaluació social (de salaris, de serveis públics, de condicions laborals i de vida, per tant). Fa mesos m’ho resumia, en una mostra més de la saviesa popular, un dels meus oncles: o fem que els xinesos puguin treballar en les nostres condicions, o tots acabarem treballant en les condicions dels xinesos. Que ningú hi vegi ni un deix de xenofòbia, sinó ben al contrari, és una bona forma d’expressar el mateix que deia el Sr.Gill, però amb una intenció diametralment oposada.

Resulta cada cop més evident que l’existència d’un nombre creixent de persones condemnades a una existència en precarietat o a romandre a l’atur de per vida no respon a una conjuntura determinada, ni a una particular disfunció del sistema econòmic, sinó que constitueix la forma mateixa de les societats capitalistes avançades, en les quals aquesta precarietat no només facilita la mobilització i desmobilització de treballadors a plaer de l’empresari, sinó que fonamenta el domini polític dels pocs sobre els més, ja que, presoners de la necessitat i de l’endeutament, i entabanats per la idea de que la present política és inevitable, i atemorits permanentment, les nostres pors i incerteses es converteixen en la millor arma contra nosaltres mateixos. La por, novament, com a instrument de control social i polític.

Fixem-nos en com totes les mesures antisocials se’ns han presentat com a inevitables. Se’ns diu: retallades o el caos, obviant que la desregulació laboral i el desmantellament de tot el que és públic i comú no conduguessin directament al conflicte social, cada cop més accentuat.

El passat dia 10 de febrer, el Consell de Ministres va aprovar el Reial Decret-llei 3/2012, de mesures urgents per la reforma del mercat laboral. Es tracta d’una norma sobre la qual, poc abans de la seva aprovació, ens advertia el propi Ministre d’Economia, Luis de Guindos, en dir-nos que seria extremadament agressiva. I no mentia. La reforma va ben bé en aquesta línia, i satisfà moltes de les exigències dels sectors més durs de la patronal espanyola.

Hem disposat ja d’uns dies per analitzar el contingut de la reforma. En la forma més sintètica possible, es pot resumir dient-ne que es tracta d’una autèntica andanada contra el sistema de relacions laborals existent, destinada a precaritzar al conjunt dels assalariats i assalariades del país i a exercir una pressió a la baixa sobre els salaris, no a crear ocupació. Si aquesta asseveració us sembla poc rigorosa o bé fruit del meu innegable biaix ideològic, vegem-ho més en detall.

  • La reforma confereix àmplies facultats als empresaris per abaixar unilateralment el sou als seus treballadors, per modificar-ne la jornada i horaris, en funció de criteris vagues que permetran que aquestes facultats s’usin per pressionar a la baixa els salaris i a l’alça les jornades de treball. Per tant, deixa en paper mullat el model de flexibilitat pactada que els agents socials deien haver acordat fa escasses setmanes.
  • S’abarateix l’acomiadament. Se’ns diu que en els nous contractes ja no existirà la indemnització de 45 dies per any treballat, sinó que es generalitza la indemnització de 33 dies per any amb un topall de 24 mensualitats per als acomiadaments declarats improcedents en cas d’existir contractació indefinida. Això també és cert per als contractes ja existents, atès que a partir de l’entrada en vigor de la reforma, el còmput de la indemnització serà a raó de 33 dies per any treballat, computant-se’n 45 per any només pel període de contracte anterior a la reforma.
  • Es facilita l’acomiadament per causes objectives. Tots els acomiadaments es presumiran objectius d’entrada. Les empreses podran adduir “pèrdues actuals o previstes”, o bé que estan patint una “disminució de vendes o d’ingressos durant tres trimestres consecutius”. En ampliar i fer més incertes les causes al·legable, les empreses podran acomiadar directament amb 20 dies per any i un topall de 12 mensualitats, de manera que és aquesta, realment, la indemització que es generalitza.
  • Es crea un nou contracte indefinit per a autònoms i empreses de menys de 50 treballadors (que conformen la immensa majoria, un 95%, del teixit productiu del país), amb un període de prova d’un any. Aquesta és una de les trampes més evidents de la reforma. La no superació del període de prova, que l’empresari pot al·legar i serà pràcticament impossible d’objectivar en la majoria de casos, no dóna dret a cap indemnització, la qual cosa suposa que el que es crea és un contracte d’un any amb acomiadament lliure i gratuït per l’empresari. Una altra manera d’abaratir l’acomiadament i precaritzar les condicions de treball.
  • La reforma suposa la fi de la preceptiva autorització administrativa dels Expedients de Regulació d’Ocupació que fixin com a indemnització per acomiadament el mínim dels 20 dies per any treballat. Aquests, ara, només s’hauran de comunicar a l’autoritat laboral competent i, si no hi ha acord amb la representació dels treballadors, l’empresa podrà imposar unilateralment les condicions de l’ERO, de manera que s’anul·la la capacitat de negociació dels treballadors i treballadores per millorar les seves indemnitzacions més enllà del mínim legal previst.
  • La reforma possibilita l’aplicació d’Expedients de Regulació d’Ocupació al sector públic, de manera que és previsible que es visqui una onada d’acomiadaments que destrueixi més ocupació. Això també suposa facilitar el procés de desmantellament dels serveis públics que estan duent a terme els governs del PP i de CiU.
  • S’estén fins als 30 anys l’edat en què es podran celebrar contractes per la formació i l’aprenentatge, i es permet que el treballador, un cop completat un període de formació en una activitat concreta, pugui tornar a ser contractat com a aprenent en un altre sector. La retribució d’aquests contractes es fixa en la que estableixi el conveni d’aplicació i, en tot cas, mai pot ser inferior a l’SMI de 641,40€, resultant en la immensa majoria de casos en retribucions inferiors al que es paga per les mateixes tasques en altres tipus de modalitat contractual. Es tracta d’una altra mesura precaritzadora.
  • La reforma acaba amb els salaris de tramitació. Una mesura més destinada a anul·lar el poder de negociació dels treballadors i treballadores i dels seus representants. (Gràcies company Rabasco per fer-me notar aquest oblit en la primera versió del text).
  • Es posa fi a la ultraactivitat dels convenis col·lectius, limitant la pròrroga dels convenis que hagin arribat al final del període de vigència acordat a només 2 anys. La conseqüència d’això és que les empreses estaran poc o gens motivades per arribar a acords de negociació col·lectiva amb els seus treballadors i treballadores, tenint en compte que un cop finalitzats els dos anys de pròrroga que estableix la nova reforma, es perdran els drets adquirits, i les retribucions i els drets dels empleats patiran una regressió a allò que estigui recollit en l’Estatut dels Treballadors i en el contracte de treball i, en el cas de les retribucions, a manca de previsió específica en el contracte individual, al Salari Mínim Interprofessional.
  • Es prioritza l’aplicació dels convenis col·lectius d’empresa per sobre dels sectorials. És a dir, es prioritza el resultat de la negociació col·lectiva allà on el desequilibri entre la posició negociadora de l’empresari i la dels treballadors i treballadores és més favorable al primer.
  • Es facilita a les empreses despenjar-se dels convenis col·lectius d’àmbit superior. Les condicions que hauran de reunir les empreses per poder exercir aquest opting-out no estan clarament objectivades.
  • Es converteix la intermediació laboral en un negoci per a les Empreses de Treball Temporal, que malgrat tots els canvis legislatius d’ençà de 1994, segueixen essent un clar factor de precarització.
  • Les mesures d’incentiu a la contractació es basen gairebé en exclusiva en deduccions fiscals i bonificacions a les cotitzacions a la Seguretat social. Deixant de banda que no sembla el moment més adequat per privar d’uns recursos molt necessaris a la caixa de la Seguretat social o a la Hisenda pública, el cert és que l’experiència de les reformes laborals anteriors ensenya que no es tracta de mesures realment efectives per incentivar la contractació, ja que aquesta s’activa amb el creixement, que es pot assolir a través de mesures d’estímul a l’economia per generar demanda agregada, i certament no amb retallades de drets i serveis i una caiguda generalitzada de la despesa pública.
  • S’estableix que els aturats que estiguin cobrant la prestació realitzin serveis en benefici de la comunitat a través de convenis amb les administracions públiques. Cal recordar, en aquest punt, que la prestació d’atur no depèn de l’obsequiositat governamental, sinó que es tracta d’una prestació contributiva i un mecanisme de solidaritat mútua front al risc de perdre la feina, i que les cotitzacions efectuades pel conjunt dels treballadors en alta serveixen per garantir el dret a la prestació com a substitutiva de la renda del treball. És molt significatiu que el govern hagi explicat aquesta mesura dins l’apartat de “combat contra el frau”, ja que aclareix la seva voluntat d’estigmatitzar els perceptors de la prestació. El treball sense retribució o salari (i la prestació d’atur no ho és), està expressament prohibit pels tractats internacionals que Espanya té signats i ratificats. A més, sembla una forma massa òbvia d’emprar l’ingent exèrcit industrial de reserva que constitueixen els milions d’aturats que hi ha actualment per pressionar a la baixa el conjunt dels salaris.

Pensem el context en què es produeix la reforma. En plena crisi, mentre es desmantellen els serveis públics i es retallaen els drets socials. Així, a la pressió a la baixa sobre els salaris i a la rebaixa de les condicions laborals, cal sumar-hi la caiguda en picat del que s’ha anomenat sovint el “salari social”, allò que es pot considerar que cada ciutadà percep en forma de prestacions o drets universalment garantits, per exemple. La reforma, per tant, s’emmarca en un programa de desposessió de les classes populars (inclòs això que en diuen les classes mitges), que en restar-los independència econòmica, els fa perdre poder de negociació i poder polític, en favor d’altres que acumularan més poder al poder econòmic i mediàtic que ja tenen. En resulta una societat molt més injusta i desequilibrada, molt menys cohesionada encara. El futur que ens ofereix la dreta és en forma de passat. Volen desfer el camí i dur-nos a un capitalisme desregulat, neo-decimonònic. El que està en joc, per tant, és com viurem en les properes dècades. No podem permetre’ns ésser passius ni quedar-nos a casa. És moment d’organitzar-se i combatre.

La nostra no és una postura que s’aferri a liberalitats insostenibles, sinó que afirma que la sortida a l’atzucac actual no es troba en les receptes neoliberals que ens han dut al desastre i que amb insistència cega ens segueixen prescribint, ans al contrari, es troba en l’aprofundiment en la lògica democràtica en el camp social, econòmic i polític.

Hi ha alternatives, diguem-ho ben alt i clar el proper diumenge 19 de febrer, tot dient no a la reforma laboral. Vine a la manifestació de Barcelona, a les 12h del 19 de febrer, a Passeig de Gràcia amb Diagonal.

Ferran Pedret

PD: Algunes dels elements de l’anàlisi provenen de la resolució contra la reforma laboral aprovada pel 10è Congrés del PSC-Barcelona, que vaig tenir ocasió de defensar.

La gent normal

15 des.

En una Europa flagel·lada per la crisi, les polítiques eufemísticament designades com d’austeritat estan contribuint activament a aprofundir el daltabaix econòmic i, al capdamunt, estan esdevenint el pretext per anihilar definitivament els romanents del model social europeu.

La cimera del passat 9 de desembre suposa un punt culminant en el trencament del pacte social que havia regit des del final de la Segona guerra mundial. Els dirigents europeus, connivents o no, han ratificat la submissió de la política als interessos del que Luigi Ferrajoli ha anomenat els poders salvatges: poders, inclosos els corporatius, mediàtics i financers, que deixats sense límits ni control, tendeixen a concentrar-se i acumular-se, imposant-se a la ciutadania.

Al vell continent, la combinació de les receptes neoliberals pretèrites i les actuals, davant les quals podem meravellar-nos justificadament per la seva insistència en l’absurd econòmic i la seva inenarrable insensibilitat social, s’ha traduït en més de 25 milions d’aturats. La mateixa OCDE ha publicat recentment un informe en el que alerta que la bretxa entre rics i pobres és la més alta en els darrers 30 anys. No és casual. Es tracta de la indefectible conseqüència d’un programa de desmantellament de l’Estat social iniciat en l’era de Thatcher i Reagan, impulsat des del Consens de Washington, i que ara es pretén culminar.

L’exigència de majors sacrificis a la ja prou castigada ciutadania, per part dels seus respectius governs, resulta molt aclaridora del seu menyspreu o de la seva absoluta incomprensió de les angoixes i el patiment de la gent normal, com aquella pija a qui Pulp cantava i escarnia alhora en l’himne Common People.

La realitat és que a Catalunya i al conjunt de l’Estat la gent normal ho està passant francament malament. Amb més de 5 milions d’aturats a l’Estat, l’atur per sobre del 45% entre els menors de 25 anys, un 63% dels assalariats que cobren menys de 1.000€ al mes, un índex de temporalitat que va del 24,8% pel conjunt dels assalariats fins al 56,6% dels que tenen entre 20 i 24 anys, i tenint en compte que el preu de l’habitatge ha experimentat entre 1990 i 2007 un augment del 468%, la proposta efectuada pel BCE de crear minijobs retribuïts per sota dels 400€ al mes, junt amb la successió de retallades socials, esdevé incendiària.

Quin és l’horitzó que se’ns ofereix? Des de la dreta, ja ho sabem, els caducs dogmes que han portat al marasme actual i en els que cegament s’insisteix, contra tota evidència històrica dels resultats que se’n poden esperar.

Però i des de l’esquerra? Dels anys 80 ençà, el procés de colonització ideològica neoliberal va produir estranys fenòmens, com el de les terceres vies i altres mistificacions pretesament modernitzadores, que suposaven una implícita acceptació de l‘afirmació de Margaret Thatcher: No hi ha alternativa. L’acceptació acrítica d’algunes idees impulsades pel neoliberalisme, i una clara incapacitat per formular amb èxit un projecte alternatiu, han llastat l’esquerra europea durant massa anys, i l’han desconnectat de la gent a qui vol representar. No podem resignar-nos a assumir allò existent com l’únic possible. No compartim que, per preservar una certa justícia social, no hi hagi altra alternativa que reduir l’Estat social.

L’article PSC, de los recortes a la reforma,  publicat pels nostres companys Jordi Valls i Jordi William el passat 7 de desembre a La Vanguardia, ens ha resultat una lectura estimulant. Aquest article és un al·legat contra la temptació del vell socialisme en què podria caure el PSC, i exposa alguns arguments en relació als quals tenim reserves.

Creiem innecessària la prevenció contra un vell socialisme dins el PSC, com si hi hagués qui sostingués una incompatibilitat radical entre Estat i mercat, o una impossibilitat igualment radical de col·laboració público-privada. Ningú està en aquesta tesi, perquè ja fa molt de temps que el socialisme democràtic té resolt que el problema no és l’existència de mecanismes d’intercanvi de béns i serveis, sinó l’absència de regulació d’aquests. Tampoc ningú no es planteja la col·laboració público-privada com un tabú, com ho demostra la pròpia experiència de govern socialista a l’Ajuntament de Barcelona, perquè fa temps que en tenim clars els límits: els mercats no són, en absolut, uns bons administradors de drets.

El que cal és que el PSC assumeixi que l’autèntica disjuntiva actual es produeix entre els poders salvatges i la pròpia democràcia. Quan repetidament se’ns demanen més sacrificis, el que s’elideix, però no se’ns escapa, és que se’ns exigeix sacrificar la democràcia.

És això el que està en joc. Almenys ho és si concebem la democràcia no només com a aparença,  sinó com un règim polític que, lluny de limitar-se a reconèixer iguals, els crea. Els grans desequilibris de riquesa són grans desequilibris de poder, i és per això que la qüestió de la igualtat està estretament lligada a la qüestió de la democràcia.

Front a aquesta situació, la contribució del PSC ha de ser la de reconstruir-se no només com a opció d’alternança en el govern, sinó sobretot com a alternativa política al servei d’una immensa majoria de la ciutadania catalana, que n’està farta de patir i no poder esperar res. La manca d’una clara diferenciació entre opcions polítiques ha contribuït a la llunyania de bona part dels electors d’esquerres.

En la seva construcció, és evident que el PSC no pot optar per la negativa sistemàtica a tot, però resulta igualment clar que no pot assumir una proposta política que s’escuda en la crisi i s’excusa en la recerca de la sostenibilitat del l’Estat del Benestar per erosionar contínuament les conquestes socials.

Aquesta alternativa ha de basar-se en la idea que una bona societat, una societat realment democràtica, és aquella que forneix als seus integrants els elements materials suficients per dur a terme el seu projecte de vida amb autonomia i dignitat, que permet a totes les persones que la formen ésser igualment lliures. Això exigeix no només proporcionar igualtat d’oportunitats en la línia de sortida, sinó assolir una certa igualtat en la línia d’arribada.

Cal un nou contracte social que ho permeti, ja que el pacte social anterior està trencat. Per això cal posar en valor les propostes que apunten cap a la democràcia econòmica, la renda bàsica ciutadana, la regulació dels mercats financers, l’establiment d’un veritable govern econòmic de la UE, la revisió completa de la fiscalitat per fer-la més progressiva i més justa, o la sostenibilitat com a aposta estratègica i de solidaritat entre generacions, a més d’un ampli ventall d’alternatives que no són només imaginables i desitjables, sinó també viables. I urgents, perquè el patiment i l’angoixa de milions de persones, i el que està en joc, ens reclama ésser combatius i actuar amb determinació.

David Escudé i Ferran Pedret

Recuperar l’ambició

28 nov.

El diari Público duia dissabte passat un article, titulat Recuperar l’ambició, del qual us en recomanem la lectura pel seu interès, escrit pel company i amic David Lizoain, algun text del qual podeu trobar també en les pàgines d’aquest blog.

Un Món a Guanyar

El retorn del conservadurisme econòmic

24 nov.

Avui recomanem la lectura d’aquest article, publicat al diari El País, i escrit per Antón Costas i Xosé Carlos Arias, autors de La Torre de la Arrogancia. Políticas y mercados después de la tormenta, Ariel, 2011.

Un Món a Guanyar

%d bloggers like this: