Arxius | Dret RSS feed for this section

Zona de perill

11 gen.

La ciutat-estat d’Hamburg, a Alemanya, va imposar des del 4 de gener d’enguany una zona d’excepció —literalment Gefahrengebiet, o zona de perill— sobre tres els barris d’Altona, Sternschanze i Sankt Pauli. Una extensió de terreny realment gran, on viuen més de vuitanta mil persones en total. Podeu fer-vos-en una idea si mireu la imatge que acompanya aquestes ratlles.

Des d’ahir, dia 10 de gener, la zona d’excepció, que també trobareu referida com a Ausnahmezustand, s’ha limitat considerablementen extensió, i ara abasta algunes illes de cases al voltant de cadascuna de les tres comissaries de policia de l’àrea.

La raó per la qual s’ha adoptat aquesta mesura és, segons s’al·lega per part del govern de la ciutat i del govern federal, un assalt a la comissaria de Davidwache i la violència amb la qual s’han expressat diverses protestes socials contra el desnonament de diverses famílies que vivien als edificis anomenats Esso-Häuser, així com per la venda del cinema abandonat que havia allotjat durant dècades el centre social autogestionat Rote Flora, o pel tractament dels refugiats i immigrants que s’han anat aplegant a Hamburg.

Deixant de banda les diverses versions sobre a qui cal atribuir l’inici dels enfrontaments entre manifestants i policies, i les rectificacions que les autoritats han hagut de fer en relació a l’assalt a la comissaria de Davidwache, el cert és que els incidents han estat greus, i hi ha hagut agents i manifestants ferits, però no han estat més greus que altres incidents ocorreguts durant protestes de tot signe a Alemanya en les darreres dècades.

La policia ha pogut i pot encara, dins d’aquesta zona d’excepció, en base a una norma de la ciutat-estat aprovada l’any 2005,  i sense necessitat que existeixi un motiu ni d’al·legar-lo —és a dir, indiscriminadament— retenir ciutadans en un espai públic durant un curt però indeterminat termini de temps, interrogar-les, exigir-los la identificació, escorcollar-los, així com incautar els objectes que estimin oportuns fruit d’aquest escorcoll.

La policia ha impedit l’entrada a aquests barris a algunes persones, ha efectuat indiscriminadament centenars d’identificacions i escorcolls, ha dut a terme desenes d’arrestos, alguns dels quals han estat qualificats d’arbitraris per part de diversos opinadors, i ha aplicat a algunes places i carrers una mena d’ordre d’allunyament de facto, exigint a ciutadans i ciutadanes que les abandonessin, sense cap motiu aparent, més enllà de l’al·legada intenció de prevenir incidents.

Els sistemes democràtics tenien en el seu origen, i haurien de mantenir, una prevenció especial cap a les situacions de concentració de poder, que deriven sovint en l’abús de poder. Els estats d’excepció, les legislacions d’excepció, o les zones d’excepció són figures que les constitucions democràtiques regulaven formalment amb una extrema cautela.

No és estrany, per tant, que la decisió d’aplicar aquesta zona d’excepció a Hamburg, que confereix poders especials a la policia i suspèn algunes llibertats civils, i més encara quan s’ha fet durant un temps prolongat, a una zona tan extensa i que abasta tanta població, hagi generat una polèmica constitucional a la República Federal Alemanya. Ha estat també la causa d’una extensió de les protestes a altres ciutats alemanyes, així com de la indignació d’una part de l’opinió pública europea.

Per què ens ha d’importar a nosaltres, això? Per solidaritat, sí, però també perquè ens afecta, és clar.

En la cruïlla entre seguretat i llibertat, que és certament complexa i sobre la qual hi ha un intens debat filosòfic, polític i jurídic, s’han anat imposant des de fa dècades les tesis i les pràctiques que, en nom de la seguretat, menys preocupades estan per la restricció dels drets i llibertats civils de la ciutadania.

La por és una eficaç eina de gestió del poder. Ens fa mesells, disciplinats, més disposats a renunciar a conquestes assolides molt àrduament en el terreny polític i social. Sovint ens fa, fins i tot, partícips en l’anorreament dels nostres propis drets o els dels nostres conciutadans, si és que no és el mateix, en suma.

Tot i que té antecedents des de ben antic, aquest ús de la por com a element de control social i d’autocontrol entre ciutadans s’ha vist accelerat des dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 contra les torres bessones del World Trade Center de Nova York. Des d’aleshores ençà hem vist guanyar intensitat, i estendre’s a més i més àmbits de la nostra vida i dels espais que habitem, a un discurs de la seguretat que no ha dubtat en anar restringint les nostres llibertats.

Des de l’aparent banalitat dels controls de seguretat, l’epítom dels quals són els aeroportuaris, fins a la proliferació també aparentment banal de les càmeres de videovigilància, que ha trobat el seu clímax al Regne Unit, passant pels potencials abusos en l’ús de dades biomètriques, la monitorització de l’activisme polític i social, o el creuament de dades personals amb finalitats comercials, o pel foment de la delació.

Des de la guerra preventiva i el war on terror de la justificació de la tortura i de Guantànamo i les presons i els vols secrets de la CIA per Europa, a les zones d’exclusió fortificades durant cimeres del G8 o el G20, passant per la ocupació policial de la ciutat de Barcelona en ocasió de la no visita del Banc Mundial, l’any 2001, o de l’efectiva visita del Banc Mundial, l’any 2012, passant també per les reformes del Codi Penal, de la Llei de Seguretat Ciutadana o la Llei de Seguretat Privada, i arribant a la Gefahrengebiet d’Hamburg.

És un llistat apressat i incomplet. Pot semblar que exagero i mixtifico. Però no. Són intensitats, escales i tons diferents d’un mateix procés d’anorreament progressiu de les conquestes en matèria de drets humans, llibertats civils, i en darrera instància també dels drets socials —el missatge és “conformitat o repressió“, en el fons—.

Es pretén l’asèpsia de l’espai públic, la neutralització de les formes de protesta social i la supressió de la disconformitat radical. La combinació del buidatge del programa social igualador de la democràcia i la restricció dels drets i de les llibertats civils en nom de la seguretat està convertint les democràcies europees en una clofolla buida, en democràcies aparents, cada cop més difícilment reconeixibles com a tals. Estem, efectivament, dins la zona de perill.

Ferran Pedret i Santos

Llàstima dels obiter dicta !

6 oct.

Me l’he empassat sencera, la resolució per la que el jutge del Jutjat Central d’Instrucció número 1 de l’Audiència Nacional acorda l’arxiu de les actuacions iniciades en les Diligències Prèvies 105/2012 pels aldarulls que es van produir durant la concentració convocada en zones properes al Congrés dels Diputats el passat 25 de setembre.

Cal dir que, en la meva opinió, és una resolució ben fonamentada, que fa un repàs de totes les circumstàncies de fet, processals i de legislació material que porten a una conclusió jurídicament impecable, com és la de l’arxiu de les actuacions.

Vagi per endavant que sóc plenament contrari, des del punt de vista polític, tant per raons de discrepància sobre continguts bàsics de la convocatòria, com per raons tant tàctiques com estratègiques, de l’organització dels fets del 25 de setembre, encara que pugui entendre les raons que van portar a convocar la concentració.

La concentració estava comunicada i n’havia pres coneixement la Delegació del Govern a Madrid, no hi havia convocatòria de presa del Congrés, no hi ha constància de relació organitzada entre les diferents persones detingudes i posades a disposició de Jutjats diferents, en un recorregut policial que la resolució descriu tan detalladament que no ens queda més remei que compartir els retrets a l’actuació acusatòria policial que formula en jutge en qüestió.

D’altra banda la sessió parlamentària no va ser pertorbada en el seu desenvolupament i no es va impedir en cap moment ni l’entrada ni la sortida dels diputats, sense que es veiés afectada la seva lliure dedicació a les tasques parlamentàries que es van realitzar amb normalitat segons resulta del Diari de Sessions del Congrés dels Diputats de data 25 de setembre de 2012, públicament disponible a la pàgina web del Congrés.

No es donaven, per tant, els elements de fet imprescindibles per a l’existència d’un delicte contra les altes institucions de l’Estat, que seria el que podia haver determinat la competència de l’Audiència Nacional.

He conegut amb la lectura de la resolució l’increïble activitat processal de la policia – no em referiré a l’actuació al carrer, que són figues d’un altre paner – amb la pretensió de decidir quin Jutjat s’havia de fer càrrec de les persones detingudes, que supera el que puguem haver vist en les velles pel·lícules sobre repressió política que ens van fer estremir, i que ens porta el record de quan la policia decidia qui portava al TOP, el vell Tribunal d’Ordre Públic d’infausta memòria.

He vist també, en llegir la resolució, com la policia no atribueix actes concrets a cadascuna de les persones detingudes, ni acusa de delicte determinat, sinó que fa un capmàs en el que posa totes les persones i tots els delictes dels que les acusa en un mateix cistell sense compartiments interns.

L’extensió i la intensitat dels drets fonamentals de reunió i de manifestació estan profusament definides per abundants resolucions judicials de tot tipus i, com he llegit recentment “el dret de manifestació s’exerceix molestant” i jo afegiria que el de vaga també, per sortir al pas dels defensors d’estranyes “modulacions” d’aquests drets.

Fins aquí, un resum lleugerament comentat de les rationes decidendi, les raons de decidir de la resolució en qüestió, que em semblen impecables.

Llàstima dels obiter dicta!

Ai, aquesta temptació! Massa sovint hi cauen els jutjadors, que demostren en gran nombre una flaca excessiva per aquests “sigui dit de passada” que són els obiter dicta, que no formen part de les raons per les que es pren una decisió judicial determinada, però que consten en les resolucions i no sempre amb efectes benèfics.

En aquest cas discrepo absoluta i totalment de l’únic obiter dictum que es conté en la repetida resolució, que és el que es refereix a la impossibilitat jurídica de prohibir l’expressió d’opinions subjectives “máxime ante la convenida decadencia de la clase política”.

La meva discrepància és fonamentada, i ho explicito a continuació.

No existeix una classe política. Les classes socials són una altra cosa, clàssicament definides per la seva relació amb la propietat dels mitjans de producció, ara possiblement per la seva capacitat de decisió sobre el funcionament dels mecanismes econòmics més que no per la propietat.

Hi ha polítics al servei entregat d’una classe social, i hi ha polítics que treballen en defensa dels interessos de les classes populars. No tots són el mateix, ni formen una classe, per descomptat.

En parlar de “convenida decadència” el jutge està adherint-se a una opinió política sobre els polítics. Partim de la base de que qualsevol jutge té tot el dret a tenir opinions polítiques o a adherir-se o no a pensaments més o menys únics, o a rebre acríticament allò que els francesos defineixen com “idées reçues”, tot prescindint del que cadascú pugui pensar sobre la justesa de l’acusació de decadència.

El que no pot fer un jutge, i aquest ho ha fet, és expressar les seves opinions polítiques en una resolució en que es prenen decisions jurisdiccionals.

Això va més enllà d’un innocu obiter dictum. Això posa en innecessari perill tota l’argumentació jurídica impecable que precedeix. Això fa que es puguin fonamentar sospites de que la decisió, jurídicament impecable, ha estat presa per raons polítiques i no jurídiques. Això és un error.

Les raons que ens porten a tots plegats a cometre errors són múltiples i variades, no n’hi ha cap mena de dubte. Em temo, però que en aquest cas ens puguem trobar davant d’un error provocat per la necessitat sentida pel jutge de respondre a una imatge pública que no hauria d’existir, pel bé de la Justícia.

Els jutges – i els magistrats, per descomptat – haurien de ser coneguts només pel contingut de les seves resolucions, no per les seves opinions sobre altres matèries o per les seves actuacions en la vida social. Aquesta seria una gran aportació al prestigi de la Justícia, en contra de la carrera a la notorietat que fa massa anys que afecta alguns membres de la carrera judicial.

Recordo quan- fa massa anys – era un jove advocat i vaig sentir un experimentat procurador dels tribunals com deia “El nom del bon jutge només l’ha de conèixer el procurador, i encara!”

Ben al contrari que ara, amb la desbocada carrera a la fama d’alguns que els porta a enterbolir amb infumables obiter dicta impecables resolucions judicials.

Jordi Pedret i Grenzner

En vaga

28 març

Són moltes les persones que  han decidit que demà no aniran a la vaga. Algunes, perquè no volen. D’altres, perquè creuen que no poden. La majoria, perquè no gosen.

Aquestes ratlles van adreçades a les persones que creuen que no poden fer vaga, i molt especialment a les que tenen por del que pugui passar si van a la vaga.

Hi ha persones que creieu que no podeu fer vaga perquè ja us heu jubilat, perquè esteu a l’atur, perquè sou autònoms o professionals liberals, perquè estudieu, o bé perquè la vostra feina és tenir cura de la llar o de la vostra família. És cert que no podeu fer vaga en el sentit més estricte del terme. Però una vaga, i especialment aquesta, és molt més que no anar a treballar. És aturar la producció i la circulació com a forma de protesta i de reivindicació.

D’una manera o d’una altra, totes les persones podem sumar-nos a aquesta protesta, i podem trobar bones raons per fer-ho. Totes podem deixar de consumir durant el dia 29, anticipant o ajornant la compra o contractació d’allò que ens sigui necessari. Podem procurar minimitzar la despesa energètica, i podem no agafar cap transport. Podem ajornar les cites i reunions, o no anar als despatxos des dels quals desenvolupem la nostra professió. Podem no anar a classe i podem sumar-nos a les protestes que s’organitzen aquell dia. Podem mostrar el nostre suport a la vaga penjant una petita pancarta al nostre balcó o finestra. Podem parlar amb amistats i família sobre les nostres raons i, això és ben clar, podem anar a les grans manifestacions previstes per la tarda de demà. Podem fer-nos visibles. Exigir que se’ns escolti. Podem estar junts i juntes.

També hi ha persones, és clar, que teniu molta por d’anar a la vaga. És comprensible. Teniu por, potser, a causa de les insinuacions i amenaces que heu rebut a la feina. Teniu por, més sovint encara, de que la vostra participació a la vaga us situï en mala posició en el proper ajustament de plantilla. De ser acomiadades o no renovades o no ascendides o castigades en una o altra forma pel fet de donar suport a la vaga. O por de perdre el dia de sou, que tal com estan les coses, també és ben comprensible. I moltes us sentiu soles, aïllades, superades per l’angoixa que us produeix la sensació que cada dia tot és més incert, més precari. Per l’angoixa de no saber si demà podreu mantenir-vos o ajudar a mantenir a la vostra família.

La por és el nostre pitjor enemic. Ens paralitza, ens fa alhora més vulnerables i més febles. No esteu soles. És la por la que us aïlla les unes de les altres, i per tant de la font de tota força que sempre hem tingut les persones que vivim directament del nostre treball: la solidaritat, l’organització, la unió, l’acció col·lectiva. La por no ha conquerit mai cap dret per a nosaltres. Només quan l’hem vençuda i hem lluitat plegades hem avançat. Hem obtingut victòries abans i podem obtenir victòries ara. Juntes no tenim res a témer. Juntes ho podem tot.

Res del que està passant és inevitable, i no és cert que una vaga no serveixi per a res. Amb vagues i altres formes de protesta hem conquerit poc a poc i amb esforç gairebé tots els drets dels que gaudíem fins ara, i configurant un model de societat que ara s’està esberlant violentament, pels atacs que rep per part dels qui, malgrat haver obtingut victòries electorals, representen objectivament els interessos de la minoria privilegiada. Una minoria que està descarregant tot el pes de la crisi sobre les espatlles d’una majoria creixentment empobrida i precària. Una minoria que, amb la crisi com a pretext i amb la nostra por com a garantia, està aprofitant la situació per acumular molt més poder i imposar un canvi radical de model social.

Si la crisi va començar amb les subprime i a causa, bàsicament, de la desregulació dels mercats financers, com hem acabat dedicant-nos a destruir amb retallades salvatges la sanitat o l’educació públiques? Com és que se’ns diu que per sortir de la crisi i guanyar competitivitat hem d’assumir una reforma laboral extremadament agressiva amb els drets dels treballadors i les treballadores? No us sembla que, entre una cosa i l’altra, hi ha alguna cosa que no rutlla en el raonament?

Del que fem o deixem de fer nosaltres ara, ja que ens ha tocat viure un d’aquells instants de cruïlla històrica, en depèn com viurem nosaltres i els nostres fills. Totes les persones tenim la possibilitat de triar. Podem decidir que estem tan espantades que no gosem moure’ns, i aleshores condemnar-nos a viure sempre amb por, sempre en precari i sempre angoixades. O podem perdre la por demà, i adonar-nos de l’enorme poder que tenim quan estem juntes, quan estem determinades a lluitar i quan estem organitzades.

Això és el que està en joc. Per això, sí que pots, sí que gosaràs, i sí que voldràs, espero, acompanyar-nos demà en la vaga general.

Ens veiem als carrers!

Ferran Pedret i Santos

Llepafils?

24 febr.

El portaveu del Govern de la Generalitat, Sr.Francesc Homs, en relació a la possible instal·lació d’un complex de casinos i activitats annexes en terres catalanes, ens renya dient-nos que no podem permetre’ns ser llepafils en l’actual context de crisi. També ens diu que, per valorar el projecte de l’Eurovegas hem de valorar què hi guanyem i què cedim, i que no podem estar instal·lats en la cultura del no, sense proposar cap alternativa.

Em proposo doncs respondre a les angoixes del Sr.Homs en la forma més sintètica possible, analitzant els pros i contres del projecte que l’inversor Sheldon Aldelstone impulsa.

Els propagandistes del projecte, que s’han posat en marxa a una velocitat digna d’elogi, en destaquen els efectes positius per a la dinamització econòmica i la creació d’ocupació, i donen xifres desorbitades quan parlen dels llocs de treball que el projecte pot generar. Aquest és un argument a tenir en compte en temps de crisi, i especialment tenint en compte l’atur existent.

Descomptat l’anterior, que esdevé la principal i, goso dir, pràcticament la única raó per la qual es pot prendre en consideració el projecte, vegem què se’ns demana que cedim. El Sr.Adelson, que recentment s’ha reunit amb el President de la Generalitat, Sr.Artur Mas, pretén quelcom més que l’establiment d’una zona franca on instal·lar els seus negocis. Una zona franca pot suposar la no aplicació d’aranzels a les mercaderies que s’hi produeixen o que hi transiten, i fins i tot certes facilitats per instal·lar-hi empreses. El que Adelson pretén és crear una autèntica ciutat sense llei. El que demana és que a Eurovegas no s’hi apliqui la normativa laboral espanyola (ni tan sols el que en queda després de la reforma laboral salvatge que ha aprovat el PP), cosa que inclou la normativa sobre prevenció de riscos laborals. Que no s’hi apliqui tampoc la normativa sobre estrangeria, ni la d’horaris comercials, ni del tabac. Que els menors d’edat puguin entrar als casinos sense restriccions. Demana també no pagar quotes a la Seguretat social durant deu anys, no pagar IBI, ni IAE, ni l’impost sobre el joc que la Generalitat cobra als casinos, i una llarga llista d’altres exempcions i avantatges.

Què suposa això? D’entrada, deixar en paper mullat la Constitució de 1978 i constituir una exceptio legis impensable. Pels treballadors que hipotèticament contractés Eurovegas, suposa la negació absoluta de drets, quedar absolutament a mercè de l’empresari en tota situació, una precarietat absoluta pel que fa a retribucions, i evidents riscos per la salut pel no compliment de la normativa de prevenció de riscos, ni d’horaris comercials, ni cap altra. Des del punt de vista laboral, si a alguna cosa recorda la idea del Sr.Adelson és a les maquiles, espais on milions de treballadors i treballadores d’arreu del planeta són explotats i explotades per salaris molt baixos i en condicions penoses. De fet, hauria de fer-nos pujar la mosca al nas el fet que Adelson també reclami que no s’apliqui la Llei d’estrangeria a Eurovegas. Per què demana això? Potser és per a poder explotar mà d’obra estrangera que no tingui permís per residir o treballar fora de la seva ciutat sense llei? Els llocs de treball promesos, per tant, fan una ferum de semi-esclavatge i precarietat que empudega el conjunt del projecte, i situar un enclau d’aquest tipus enmig de Catalunya seria un cas de dumping social de manual, pressionant a la baixa la resta de salaris i condicions laborals de l’entorn.

Pel petit comerç, la competència de macro establiments que no compleixen la normativa d’horaris comercials ni cap altra obligació fiscal o amb la Tresoreria general de la Seguretat Social pot suposar una competència deslleial molt perillosa. A més, si els casinos i altres negocis d’Eurovegas no tributen o ho fan només simbòlicament, la seva contribució a la creació de riquesa és entre nul·la i escassa, limitant-se a escurar la butxaca dels incauts (no hi ha res més regressiu, pel que fa al repartiment de la riquesa, que un casino), i amassar una fortuna per al Sr. Adelson.

Cal també tenir en compte els efectes que la instal·lació d’un model de negoci com aquest té. Com està més que estudiat en els casos de Las Vegas i d’Atlantic City, una ciutat sense llei com la que pretén Adelson és un focus d’atracció per al crim organitzat, el blanqueig de capitals, les xarxes que es lucren amb la prostitució, i el tràfic il·legal de drogues. A més, models de negoci com el que se’ns proposa són proclius a generar una bombolla especulativa amb els terrenys del lloc designat per a la seva ubicació, i també amb els propers, i també són proclius a afavorir la corrupció.

No volem el model de ciutat que dibuixa Eurovegas, ni el model de turisme que comporta, i sí que tenim alternatives, que passen per invertir en clústers d’indústries del coneixement, una reindustrialització amb indústria lleugera i no contaminant, en combinació amb la recerca i el desenvolupament. Podem ser punters en energies renovables, en enginyeria, en cultura i comunicació. El model pot ser el 22@ i altres iniciatives semblants, però el que ens proposa CiU és rebre el Sr.Adelson la mateixa setmana que anuncia que deixa de finançar els campus d’excel·lència de les nostres universitats públiques. Un govern dels millors que retalla en sanitat, educació i serveis socials, que aplaudeix la reforma laboral que anorrea el dret del treball, un govern que no té una política industrial ni una política de creació d’ocupació, un govern que no inverteix, però que ens alliçona i renya perquè ens neguem a transigir amb un projecte com Eurovegas. Era previsible que usessin aquest to, que comença a ser cansat, de renyar als qui dissentim. Però no som ximples, veiem i notem el model de societat cap al que ens volen dur. Ni volem ni ens podem permetre una economia de casino, ni volem ni ens podem permetre viure en una societat de casino.

Hem de valorar Eurovegas per l’impacte que representa a mig i llarg termini, per l’efecte enormement negatiu que amaga sota la cara amable que les pel·lícules nord-americanes han estat transmetent sobre la ciutat situada a l’Estat de Nevada.

Dit tot això, jo no crec que se’ns pugui acusar de llepafils ni de no haver valorat què cedim. Eurovegas, especialment en els termes que pretén el Sr.Adelson, suposa renunciar a l’Estat de Dret, a les conquestes socials dels darrers 150 anys, als drets dels treballadors immigrats, i a que les activitats econòmiques contribueixin a l’esforç comú per sostenir el nostre model social.

Eurovegas és un miratge perillós, una promesa falsa en un moment de desesperació. De fet, és especialment mesquina per com es planteja en aquest moment de crisi. Se’ns dóna a triar entre la més absoluta de les precarietats i l’atur, en l’esperança que triarem el mal menor, pensant a curt termini, sense pensar en tot el que pot estar en joc. I la disjuntiva és falsa, hi ha alternatives.

Algunes persones, aquests dies, recordaven la película Bienvenido, Míster Marshall. Ho trobo inadequat. A la pel·lícula, el Sr.Marshall passava de llarg a tota velocitat i els veïns i veïnes quedaven amb un pam de nas. A la nostra història, el Sr.Adelson baixa del cotxe i, sobre la moqueta vermella i sense fer escarafalls, els anuncia que ha vingut a portar-los el crim organitzat, la droga i la inseguretat a la porta de casa, a prostituir les seves filles i a semi-esclavitzar els seus fills. I el veïnat, és clar, se’l mira amb cara estranya.

Ferran Pedret

El que està en joc

15 febr.

Fa relativament poc, visità el nostre país el Sr.Indermit Gill, cap d’economistes del Banc Mundial per a la zona d’Europa i d’Àsia, i el dia 24 de gener va efectuar les següents declaracions: Espanya ha d’apropar-se al model de protecció social dels Estats Units, i ha de liberalitzar el seu mercat de treball a l’estil dels països asiàtics emergents, treballant més hores, per menys salari, i endarrerint la jubilació.

Des dels sectors afins al neoliberalisme que domina l’agenda política, s’insisteix en que, essent impossible una devaluació monetària per recuperar competitivitat, ja que ens trobem dins la unió monetària de l’euro, l’únic camí que poden recórrer les economies perifèriques de la Unió Europea és el de la devaluació interna, en forma de devaluació social (de salaris, de serveis públics, de condicions laborals i de vida, per tant). Fa mesos m’ho resumia, en una mostra més de la saviesa popular, un dels meus oncles: o fem que els xinesos puguin treballar en les nostres condicions, o tots acabarem treballant en les condicions dels xinesos. Que ningú hi vegi ni un deix de xenofòbia, sinó ben al contrari, és una bona forma d’expressar el mateix que deia el Sr.Gill, però amb una intenció diametralment oposada.

Resulta cada cop més evident que l’existència d’un nombre creixent de persones condemnades a una existència en precarietat o a romandre a l’atur de per vida no respon a una conjuntura determinada, ni a una particular disfunció del sistema econòmic, sinó que constitueix la forma mateixa de les societats capitalistes avançades, en les quals aquesta precarietat no només facilita la mobilització i desmobilització de treballadors a plaer de l’empresari, sinó que fonamenta el domini polític dels pocs sobre els més, ja que, presoners de la necessitat i de l’endeutament, i entabanats per la idea de que la present política és inevitable, i atemorits permanentment, les nostres pors i incerteses es converteixen en la millor arma contra nosaltres mateixos. La por, novament, com a instrument de control social i polític.

Fixem-nos en com totes les mesures antisocials se’ns han presentat com a inevitables. Se’ns diu: retallades o el caos, obviant que la desregulació laboral i el desmantellament de tot el que és públic i comú no conduguessin directament al conflicte social, cada cop més accentuat.

El passat dia 10 de febrer, el Consell de Ministres va aprovar el Reial Decret-llei 3/2012, de mesures urgents per la reforma del mercat laboral. Es tracta d’una norma sobre la qual, poc abans de la seva aprovació, ens advertia el propi Ministre d’Economia, Luis de Guindos, en dir-nos que seria extremadament agressiva. I no mentia. La reforma va ben bé en aquesta línia, i satisfà moltes de les exigències dels sectors més durs de la patronal espanyola.

Hem disposat ja d’uns dies per analitzar el contingut de la reforma. En la forma més sintètica possible, es pot resumir dient-ne que es tracta d’una autèntica andanada contra el sistema de relacions laborals existent, destinada a precaritzar al conjunt dels assalariats i assalariades del país i a exercir una pressió a la baixa sobre els salaris, no a crear ocupació. Si aquesta asseveració us sembla poc rigorosa o bé fruit del meu innegable biaix ideològic, vegem-ho més en detall.

  • La reforma confereix àmplies facultats als empresaris per abaixar unilateralment el sou als seus treballadors, per modificar-ne la jornada i horaris, en funció de criteris vagues que permetran que aquestes facultats s’usin per pressionar a la baixa els salaris i a l’alça les jornades de treball. Per tant, deixa en paper mullat el model de flexibilitat pactada que els agents socials deien haver acordat fa escasses setmanes.
  • S’abarateix l’acomiadament. Se’ns diu que en els nous contractes ja no existirà la indemnització de 45 dies per any treballat, sinó que es generalitza la indemnització de 33 dies per any amb un topall de 24 mensualitats per als acomiadaments declarats improcedents en cas d’existir contractació indefinida. Això també és cert per als contractes ja existents, atès que a partir de l’entrada en vigor de la reforma, el còmput de la indemnització serà a raó de 33 dies per any treballat, computant-se’n 45 per any només pel període de contracte anterior a la reforma.
  • Es facilita l’acomiadament per causes objectives. Tots els acomiadaments es presumiran objectius d’entrada. Les empreses podran adduir “pèrdues actuals o previstes”, o bé que estan patint una “disminució de vendes o d’ingressos durant tres trimestres consecutius”. En ampliar i fer més incertes les causes al·legable, les empreses podran acomiadar directament amb 20 dies per any i un topall de 12 mensualitats, de manera que és aquesta, realment, la indemització que es generalitza.
  • Es crea un nou contracte indefinit per a autònoms i empreses de menys de 50 treballadors (que conformen la immensa majoria, un 95%, del teixit productiu del país), amb un període de prova d’un any. Aquesta és una de les trampes més evidents de la reforma. La no superació del període de prova, que l’empresari pot al·legar i serà pràcticament impossible d’objectivar en la majoria de casos, no dóna dret a cap indemnització, la qual cosa suposa que el que es crea és un contracte d’un any amb acomiadament lliure i gratuït per l’empresari. Una altra manera d’abaratir l’acomiadament i precaritzar les condicions de treball.
  • La reforma suposa la fi de la preceptiva autorització administrativa dels Expedients de Regulació d’Ocupació que fixin com a indemnització per acomiadament el mínim dels 20 dies per any treballat. Aquests, ara, només s’hauran de comunicar a l’autoritat laboral competent i, si no hi ha acord amb la representació dels treballadors, l’empresa podrà imposar unilateralment les condicions de l’ERO, de manera que s’anul·la la capacitat de negociació dels treballadors i treballadores per millorar les seves indemnitzacions més enllà del mínim legal previst.
  • La reforma possibilita l’aplicació d’Expedients de Regulació d’Ocupació al sector públic, de manera que és previsible que es visqui una onada d’acomiadaments que destrueixi més ocupació. Això també suposa facilitar el procés de desmantellament dels serveis públics que estan duent a terme els governs del PP i de CiU.
  • S’estén fins als 30 anys l’edat en què es podran celebrar contractes per la formació i l’aprenentatge, i es permet que el treballador, un cop completat un període de formació en una activitat concreta, pugui tornar a ser contractat com a aprenent en un altre sector. La retribució d’aquests contractes es fixa en la que estableixi el conveni d’aplicació i, en tot cas, mai pot ser inferior a l’SMI de 641,40€, resultant en la immensa majoria de casos en retribucions inferiors al que es paga per les mateixes tasques en altres tipus de modalitat contractual. Es tracta d’una altra mesura precaritzadora.
  • La reforma acaba amb els salaris de tramitació. Una mesura més destinada a anul·lar el poder de negociació dels treballadors i treballadores i dels seus representants. (Gràcies company Rabasco per fer-me notar aquest oblit en la primera versió del text).
  • Es posa fi a la ultraactivitat dels convenis col·lectius, limitant la pròrroga dels convenis que hagin arribat al final del període de vigència acordat a només 2 anys. La conseqüència d’això és que les empreses estaran poc o gens motivades per arribar a acords de negociació col·lectiva amb els seus treballadors i treballadores, tenint en compte que un cop finalitzats els dos anys de pròrroga que estableix la nova reforma, es perdran els drets adquirits, i les retribucions i els drets dels empleats patiran una regressió a allò que estigui recollit en l’Estatut dels Treballadors i en el contracte de treball i, en el cas de les retribucions, a manca de previsió específica en el contracte individual, al Salari Mínim Interprofessional.
  • Es prioritza l’aplicació dels convenis col·lectius d’empresa per sobre dels sectorials. És a dir, es prioritza el resultat de la negociació col·lectiva allà on el desequilibri entre la posició negociadora de l’empresari i la dels treballadors i treballadores és més favorable al primer.
  • Es facilita a les empreses despenjar-se dels convenis col·lectius d’àmbit superior. Les condicions que hauran de reunir les empreses per poder exercir aquest opting-out no estan clarament objectivades.
  • Es converteix la intermediació laboral en un negoci per a les Empreses de Treball Temporal, que malgrat tots els canvis legislatius d’ençà de 1994, segueixen essent un clar factor de precarització.
  • Les mesures d’incentiu a la contractació es basen gairebé en exclusiva en deduccions fiscals i bonificacions a les cotitzacions a la Seguretat social. Deixant de banda que no sembla el moment més adequat per privar d’uns recursos molt necessaris a la caixa de la Seguretat social o a la Hisenda pública, el cert és que l’experiència de les reformes laborals anteriors ensenya que no es tracta de mesures realment efectives per incentivar la contractació, ja que aquesta s’activa amb el creixement, que es pot assolir a través de mesures d’estímul a l’economia per generar demanda agregada, i certament no amb retallades de drets i serveis i una caiguda generalitzada de la despesa pública.
  • S’estableix que els aturats que estiguin cobrant la prestació realitzin serveis en benefici de la comunitat a través de convenis amb les administracions públiques. Cal recordar, en aquest punt, que la prestació d’atur no depèn de l’obsequiositat governamental, sinó que es tracta d’una prestació contributiva i un mecanisme de solidaritat mútua front al risc de perdre la feina, i que les cotitzacions efectuades pel conjunt dels treballadors en alta serveixen per garantir el dret a la prestació com a substitutiva de la renda del treball. És molt significatiu que el govern hagi explicat aquesta mesura dins l’apartat de “combat contra el frau”, ja que aclareix la seva voluntat d’estigmatitzar els perceptors de la prestació. El treball sense retribució o salari (i la prestació d’atur no ho és), està expressament prohibit pels tractats internacionals que Espanya té signats i ratificats. A més, sembla una forma massa òbvia d’emprar l’ingent exèrcit industrial de reserva que constitueixen els milions d’aturats que hi ha actualment per pressionar a la baixa el conjunt dels salaris.

Pensem el context en què es produeix la reforma. En plena crisi, mentre es desmantellen els serveis públics i es retallaen els drets socials. Així, a la pressió a la baixa sobre els salaris i a la rebaixa de les condicions laborals, cal sumar-hi la caiguda en picat del que s’ha anomenat sovint el “salari social”, allò que es pot considerar que cada ciutadà percep en forma de prestacions o drets universalment garantits, per exemple. La reforma, per tant, s’emmarca en un programa de desposessió de les classes populars (inclòs això que en diuen les classes mitges), que en restar-los independència econòmica, els fa perdre poder de negociació i poder polític, en favor d’altres que acumularan més poder al poder econòmic i mediàtic que ja tenen. En resulta una societat molt més injusta i desequilibrada, molt menys cohesionada encara. El futur que ens ofereix la dreta és en forma de passat. Volen desfer el camí i dur-nos a un capitalisme desregulat, neo-decimonònic. El que està en joc, per tant, és com viurem en les properes dècades. No podem permetre’ns ésser passius ni quedar-nos a casa. És moment d’organitzar-se i combatre.

La nostra no és una postura que s’aferri a liberalitats insostenibles, sinó que afirma que la sortida a l’atzucac actual no es troba en les receptes neoliberals que ens han dut al desastre i que amb insistència cega ens segueixen prescribint, ans al contrari, es troba en l’aprofundiment en la lògica democràtica en el camp social, econòmic i polític.

Hi ha alternatives, diguem-ho ben alt i clar el proper diumenge 19 de febrer, tot dient no a la reforma laboral. Vine a la manifestació de Barcelona, a les 12h del 19 de febrer, a Passeig de Gràcia amb Diagonal.

Ferran Pedret

PD: Algunes dels elements de l’anàlisi provenen de la resolució contra la reforma laboral aprovada pel 10è Congrés del PSC-Barcelona, que vaig tenir ocasió de defensar.

De què parlem quan parlem de rescats?

20 abr.
Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos
Eduardo Galeano

Un bon company em deia ahir que es pot parlar de rescat quan es fa a mans d’algú que s’està ofegant un flotador salvavides, però que en canvi veia força més difícil que l’acció es pugui qualificar de rescat quan el que se li diu al que s’està ofegant és que ens doni un ronyó, un ull, i que nedi amb força fins la barca, que li atansarem un cable on es pugui aferrar.

Doncs bé, la metàfora sobre el que ha passat a Grècia, Irlanda i Portugal és menys exagerada del que sembla. De fet, les draconianes condicions imposades a cadascun d’aquests Estats a canvi de la injecció financera aportada per la resta de socis de la Unió Europea té molt més a veure amb els programes d’ajust estructural que, guiats pel Consens de Washington, van imposar el Banc Mundial i el Fons Monestari Internacional a diversos països llatinoamericans en les darreres dècades del segle passat, que no pas amb un autèntic mecanisme de solidaritat.

Les conseqüències socials en varen resultar devastadores. Pel que fa a la recuperació econòmica que suposadament havien de contribuir a generar, la seva eficàcia és força més que qüestionada, i són molts els economistes, fins i tot fora dels cercles de l’economia crítica, que obertament els blasmen.

La crisi financera que va esclatar l’any 2008, però que es covava des de molt abans, ha anat derivant en una fallida generalitzada del model socioeconòmic capitalista. En el nostre àmbit particular, les especificitats de la crisi espanyola han fet que ara el debat es centri en el dèficit públic , l’austeritat, i la crisi del deute públic. Recomano encaridament la lectura del Manifest dels economistes aterrits (Ed.Barataria, 2011), que desmunta i combat alguns dels llocs comuns sobre aquestes qüestions a les quals el discurs dominant voldria circumscriure el debat públic. Però com no és l’objectiu d’aquesta nota (ja ho hem fet i ho farem en altres), estendre’s en el marc general de les causes de la crisi i les politiques que els socialistes, en la meva modesta opinió, hauríem d’adoptar per combatre-les i transformar profundament el marc socioeconòmic en què vivim, per superar definitivament el domini dels darrers 40 anys del discurs i les polítiques neoliberals, em centraré en l’afer del deute públic i els rescats.

A l’Estat espanyol li està resultant notablement més car obtenir finançament dels inversors privats que fa uns anys. Les emissions de deute del tresor públic, tant a curt com a mitjà i llarg termini, s’han encarit. És a dir, els inversors exigeixen major rendibilitat per als seus capitals a l’hora de prestar-los a Espanya, i per tant al conjunt de ciutadans i ciutadanes ens resulta més car retornar els crèdits així obtinguts als inversors que ens han prestat els diners, resultant-ne majors dificultats per finançar les inversions públiques, sigui en l’àmbit que sigui (polítiques socials, ensenyament, infraestructures, etcètera). Però el que difícilment es debat públicament és per què això és així. Els mitjans tendeixen a donar la informació econòmica com si es tractés de la meteorològica. Amb la  mateixa resignació que acceptem el fat quan hi ha una gran tempesta, es pretén que assumim els fenomens econòmics. Doncs no és així, amb l’economia no s’hi val a preguntar si plourà.

L’economia és una activitat humana, i per tant està subjecta a una sèrie de convencions socials. És a dir, subjecta a normes que la regulen, que democràticament hauríem de poder decidir. En les darreres dècades, però, hem vist més aviat com s’anava desregulant, despareixent totes les normes que embridaven l’activitat econòmica i, és clar, en un capitalisme desbocat, els diners s’han posat no al servei de les persones i sota el control democràtic d’aquestes, sinó al servei de la maximització del benefici al termini més curt possible. Aquesta és una conducta depredadora,, que respon a la naturalesa mateixa del capitalisme, les conseqüències econòmiques, socials, i ambientals de la qual són ben visibles arreu i ja no se’ns poden amagar.

En el cas del deute públic, la opacitat i manca de brides dels mercats en què es negocia afavoreix comportaments concertats per a alterar la percepció del risc de prestar diners a l’Estat espanyol (però també el d’altres Estats, és clar). És a dir, comportaments concertats per especular amb el deute públic, per alterar-ne artificialment el preu, per a la qual cosa la solvència de l’Estat ja no és l’indicador. En això, cal tenir molt present el paper ignominiós de les agències de qualificació de riscos (Standard&Poor’s, Fitch, Moody’s), i d’altres agents inversors, que alguns ciutadans estem provant de combatre.

Però ens podríem estalviar molts d’aquests problemes si posèssim de nou normes, democràticament decidides, que regulin l’espai econòmic i social en el qual tots estem cridats a desenvolupar les nostres vides. En el cas concret del deute, es podria pensar en diverses mesures, que ja han aestat apuntades per economistes diversos, com ara emetre deute públic conjunt per part dels Estats que comparteixen l’euro com a moneda única, crear una agència pública de qualificació de riscos, auditada regularment, regular el mercat del deute per aportar transparència a la seva negociació, reforçar la regulació que impedeixi als agents qualificadors privats invertir en aquells actius que qualifiquen, ni tan sols indirectament, o bé reformular el Banc Central Europeu, per posar-lo al servei d’una governança econòmica europea que sigui democràtica. I la llista no és exhaustiva i està limitada per la meva mala memòria.

Si no fem res i la crisi del deute s’agreuja, l’eventualitat d’un rescat a Espanya, que tothom s’apressa a desmentir com a hipòtesi remota, suposaria un esclat social sense precedents en un país que ja pateix situacions extremadament preocupants (en especial, però no tan sols, per l’alarmant atur juvenil i l’exasperant manca de perspectives de futur de la joventut). Suposaria també un cop dur, molt difícil d’entomar, en les circumstàncies actuals, per la zona euro i pel conjunt de la Unió Europea.

Resulta molt interessant la lectura de l’article d’en Josep Borrell que avui ens ofereix el diari Público, en relació, precisament, a l’assumpte dels —soi-disantsrescats. Els socialistes hem d’evitar la catàstrofe social i el terratrèmol polític que de ben segur suposaria trobar-nos en la situació d’acceptar un pla d’ajust estructural a la portuguesa. I en aquest sentit, la lluita és política, per un sortida d’esquerres a la crisi. Que els ecos de Parva que sou ens arribin nítids i atronadors: és l’hora de la ciutadania, posem-nos en marxa i ja no ens aturem.

Ferran Pedret

El 10-A i el dret a decidir

11 abr.

Diversos sectors del nacionalisme i l’independentisme català han impulsat, arreu del país, una sèrie de consultes a la ciutadania, en les quals la pregunta que es feia era si s’està o no d’acord amb el fet que Catalunya esdevingui un Estat independent. La darrera de les consultes va culminar ahir a la ciutat de Barcelona. La notorietat pública d’aquesta iniciativa, promoguda per entitats i associacions privades, i la seva capacitat per situar les consultes al centre del debat públic, desplaçant altres qüestions i obligant les institucions, les forces polítiques, els mitjans de comunicació i el conjunt de la societat a definir-se al voltant de la qüestió plantejada, no és altra cosa que la constatació de l’èxit de la iniciativa, al marge i més enllà dels resultats al·legats pels organitzadors, pel que fa a la participació i al suport a la opció independentista.

Cal constatar i reconèixer la intel·ligència política del plantejament, des de la perspectiva de qui pretengui promoure la causa independentista, ja que resulta evident que genera un impuls per a aquestes idees en la lluita constant per l’hegemonia cultural que es produeix entre les diverses opcions ideològiques i polítiques.

No és aquest, però, l’únic efecte de les consultes. De manera concomitant, apareix la construcció d’un clàssic procés d’acumulació de forces, i també d’un moviment que vertebra l’independentisme més enllà de la seva fragmentació entre diverses opcions polítiques, al voltant d’una opció estratègica per l’autodeterminació i una opció tàctica per mètodes de propaganda amb aparença de desafiament pacífic a l’Estat.  Aquest moviment situa algunes de les forces que volen representar políticament els ciutadans i ciutadanes que aspiren a la independència de Catalunya davant la tessitura de deixar-se desbordar o bé posar de manifest les pròpies contradiccions — o tensions, si es prefereix així —. Perquè existeix una contradicció intrínseca, una tensió evident, en algunes forces polítiques nacionalistes que aspiren alhora a representar a sectors de l’electorat que aposten per la independència, juntament amb d’altres sectors socials que no ho tenen, ni molt menys, tan clar. Com a corol·lari d’aquesta contradicció, es posa de manifest la difícil conjugació d’ésser formacions polítiques fortament institucionalitzades i alhora adoptar estratègies que passen per una ruptura evident amb l’arquitectura institucional present. Hem vist, en aquest sentit, l’evolució de Convergència Democràtica de Catalunya,  que s’ha anat implicant en aquestes consultes. Primer amb recança, i després agafant velocitat de creuer, amb la participació de figures com Jordi Pujol o Artur Mas. Però haurem de veure encara com afrontarà aquesta formació política, a l’hora de la veritat, la votació al Parlament de Catalunya que li plantegen els sobiranistes de Solidaritat Catalana per la Independència.

D’altra banda, i sense que sigui contradictori amb el que s’ha dit fins ara, les consultes també plantegen, des de la mateixa perspectiva de l’independentisme, alguns punts febles. En primer lloc, a ningú se li escapa que ens trobem davant d’una iniciativa bàsicament propagandística, sense que l’ús d’aquest terme pretengui introduir cap connotació negativa, i per tant és considerada per molts, entre els quals m’incloc, una forma agosarada i altament efectiva de difondre una determinada opció política, però en cap cas un referèndum vàlid ni celebrat amb totes les garanties (ho poso de relleu malgrat que es tracti d’una obvietat en la qual coincideixen els propis convocants, per bé que darrerament ho amaguin). Això fa que una part de l’estratègia, ben enfocada intencionalment, falli clamorosament: les persones que no combreguen amb l’opció independentista no han picat l’esquer i no han entrat al joc de legitimar les consultes amb la seva participació. Aquest extrem és fàcilment constatable en veient els resultats de les consultes des del seu inici a Arenys de Munt fins la seva conclusió a Barcelona. Tant és així, que al seu moment hi va haver una certa dissensió en el camp independentista sobre la conveniència o no de convocar consultes en grans nuclis urbans, en els quals aquesta feblesa es pogués fer palesa. En segon lloc, i com els propis promotors saben, existeix el problema de donar continuïtat a una iniciativa que tendeix a consumir-se en si mateixa, per la impossibilitat pràctica de produir un canvi real en les estructures polítiques existents. Això pot conduir a una certa frustració dels qui hagin pogut donar suport a aquesta tàctica, i fer renéixer alguns dels problemes d’entesa que existeixen, com és natural, en el si d’un moviment independentista que és transversal en l’espectre ideològic esquerra-dreta, i força divers en molts aspectes relacionats amb les cultures polítiques i organitzatives.

No obstant, com dèiem abans, la principal virtut d’aquesta iniciativa, des del punt de vista independentista, haurà estat la de situar durant un temps el debat públic en un marc conceptual favorable al seu relat sobre la societat en què vivim, i en un moment oportú per als seus interessos, atès tant el pronunciament del Tribunal Constitucional en relació l’Estatut d’autonomia de 2006, com el grau de cansament i desencís que la situació política general ha generat.

El PSC i les consultes

Des de la perspectiva del PSC, que no ha estat mai, ni ho està ara, a favor de la independència de Catalunya, aquesta iniciativa l’ha obligat a afrontar determinades dificultats, i també determinats debats. En primer lloc, la dificultat de mesurar amb extrema prudència les reaccions a la iniciativa, ja que una resposta histriònica no faria sinó donar ales a la notorietat de les consultes, mentre l’intent d’ignorar-les i actuar com si no existissin el duria no només a errar en l’anàlisi de la conjuntura política, sinó també a una pèrdua de credibilitat certa. En segon lloc, la de situar el debat públic en un marc conceptual més favorable a l’èxit del discurs propi, centrat en la dialèctica esquerra-dreta i, de forma menys evident, però clarament subjacent, en la dialèctica treball-capital, així com, pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya, centrat en la solució federal. En tercer lloc, la de liderar una postura el més unitària possible al voltant del desenvolupament i aprofundiment de l’autogovern, amenaçada tant pels qui estiren la corda per l’extrem de l’involucionisme, perquè proven d’evitar aquest aprofundiment, com pels qui l’estiren per l’extrem de l’independentisme, perquè proven de transitar un camí allunyat de la lògica autonòmica o federal. En quart lloc, la d’evitar una procés de polarització que pogués conduir a una radicalització progressiva de postures i fins i tot a un trencament de la unitat civil del poble català (preservada fins ara); unitat que és perfectament compatible amb la multiplicitat d’opcions polítiques existents. Per últim, obliga al PSC a afrontar dos debats: el primer d’ells, sobre l’autodeterminació i la democràcia del procés, el segon d’ells, que ha estat un debat persistent al llarg de la història del pensament socialista: l’encaix entre el socialisme i la qüestió nacional.

Autodeterminació

Pel que fa al primer dels debats, cal assenyalar que les consultes que s’han celebrat a Catalunya des del 2009 fins ahir mateix, eren promogudes sota l’argument del dret dels catalans a decidir sobre el seu futur. És a dir, sota l’argument de l’autodeterminació. Deixant de banda qüestions àmpliament debatudes, com és la de la naturalesa del dret a l’autodeterminació dels pobles que recull la Carta de les Nacions Unides (que inclou el dret a decidir les formes del seu desenvolupament en termes també econòmics i socials), i l’abast que aquest dret reconegut ha de tenir, tenint en compte el context del procés de descolonització en què es va fixar, així com que les Nacions Unides no consideren Catalunya com a un dels territoris pendents de descolonitzar (com passa, en canvi, amb altres territoris encara depenents del Regne Unit o de França, per exemple), hi ha altres arguments sobre l’autodeterminació que els socialistes hauríem de poder considerar.

En primer lloc, sóc de la opinió que estar a favor del dret dels pobles a determinar lliurement el seu futur no implica necessàriament estar a favor de consultes com la que ahir es va celebrar a Barcelona. Aquest és el meu cas, sense anar més lluny. A la consulta d’ahir li objecto diverses qüestions d’ordre formal, com ara l’absència de les mínimes garanties democràtiques exigides pels estàndards internacionals pel que fa a processos electorals, en tractar-se d’una consulta no oficial, promoguda, organitzada i supervisada exclusivament pels partidaris d’una de les opcions sotmeses a consideració, amb l’estranya figura del vot anticipat (en el darrer cas, durant cinc mesos), i tots els problemes de credibilitat dels índexs de participació que es deriven de les dues qüestions exposades anteriorment, entre d’altres aspectes formals que no continuo exposant per mirar d’alleugerir un text ja prou extens. Però, atès que aquesta objecció es pot trobar, al seu torn, contestada prou legítimament pels partidaris de la consulta, que al·legarien que ja els agradaria promoure una consulta oficial, en els mateixos termes que han plantejat la no oficial, exposaré també algunes de les objeccions de fons que mantinc a aquest tipus de consultes.

Una d’elles és que la consulta planteja a la ciutadania que es pronuncïi sobre si Catalunya ha de ser un Estat independent o no. L’absència d’altres opcions, com per exemple la federal, la confederal, o la d’esvenir un estat lliure associat (que van plantejar al seu dia alguns dels que ara han promogut la consulta), desdibuixa la possibilitat d’exercir realment el dret d’autodeterminació, ja que ens permet escriure els rengles del nostre futur col·lectiu només en paper pautat. L’absència de deliberació prèvia en seu parlamentària cancel·la tot matís. Segons el meu parer, una consulta només és plantejable si hi ha hagut prèviament un debat públic, a través de representants elegits democràticament, i formant part d’un procés de validació democràtica els passos i mecanismes del qual siguin coneguts i acceptats prèviament, si no per totes les parts, almenys sí per una majoria qualificada de les mateixes. Aquest procés hauria de contemplar també l’obertura d’un període constituent i la validació democràtica del text constitucional del nou Estat, ja que la pregunta sobre quin seria el tipus de Catalunya independent que es planteja és perfectament legítima. Altrament, les possibles consultes em semblen poc legítimes per plebiscitàries i per buscar dreceres de poca qualitat democràtica. A més, s’hauria de pensar en mecanismes per exercir la lliure determinació dels pobles en qualsevol de les direccions possibles. Així com s’objecta, per part de l’independentisme, que la Constitució espanyola no tingui previst un mecanisme democràtic de secessió d’una part de l’Estat (la qual cosa, per cert, la convertiria en una raresa en el camp del dret constitucional, ja que es poden comptar amb els dits d’una mà les constitucions que preveuen situacions semblants), també es podria objectar que els referèndums es plnategen sempre de sortida i mai es preveuen mecanismes d’integració.

Així, segons el meu parer, el que els partidaris de la independència haurien de fer, si volen plantejar a la ciutadania catalana el fet de constituir un nou Estat, és cercar la manera de formar majories disposades a fer els canvis en el marc normatiu actual que serien necessaris a tals efectes. El cert és que a les eleccions celebrades en aquest país, han concorregut formacions polítiques obertament partidàries de la independència de Catalunya, i fins al moment no s’ha formulat en via parlamentària cap iniciativa que hagi reunit una majoria a favor de donar passos reals en aquest sentit. Veurem què passa al Parlament en els propers mesos.

Socialisme i qüestió nacional

Ha estat aquesta darrera una qüestió debatuda àmpliament en el camp socialista, i aventuro que ho seguirà essent per molt de temps. Des d’Otto Bauer o Rosa Luxemburg, al més proper Andreu Nin, passant per una infinitud de noms propis del socialisme, molts i moltes han debatut sobre aquest tema. Els socialistes som internacionalistes, i a voltes ha semblat que això oferia un difícil encaix per a l’anomenada qüestió nacional en la teoria socialista. Intentaré exposar que no és així.

Segons el meu parer, l’anàlisi de l’estructura econòmica capitalista, de les formes d’explotació i dominació existents, i la reflexió al voltant de les possibles maneres de superar-les, condueix indefectiblement a la convicció de la transcendència de la dimensió internacional de les qüestions econòmiques i socials. La lluita de classes, que existeix malgrat que el lèxic emprat en aquestes ratlles pugui semblar demodé a molta gent, es produeix també en un pla internacional, i el desenvolupament del sistema capitalista, que va tenir un paper germinal en el naixement dels Estats nacionals actuals, ho ha anat posant de relleu fins arribar a l’actual fase anomenada de globalització, que no és altra cosa que una acceleració i un augment d’intensitat de les dinàmiques pròpies del capitalisme. Per això els socialistes som molt conscients de que cal oferir una alternativa a nivell internacional, i de que la ciutadania que desitja que la situació canviï ha de prendre consciència d’aquesta realitat, coordinant-se  globalment  i estrenyent els llaços de solidaritat internacionalista. Si en èpoques pretèrites, a les beceroles del moviment obrer, hi havia una forta consciència internacionalista que es traduïa en accions concretes, aquesta és ara més necessària que mai.

Però aquesta realitat internacional que fonamenta bona part del nostre anàlisi de la realitat i que determina bona part del nostre pensament, és realment tan difícil de conciliar amb la qüestió nacional? Vagi per davant que crec que res no obsta per a un perfecte encaix entre la ideologia socialista i la comprensió i integració en el nostre discurs de la qüestió nacional. Els socialistes partim d’un anàlisi de la infraestructura i la superestructura de la societat. En aquesta superestructura hi trobem els aspectes culturals que ens permeten entendre la qüestió nacional. Hem d’abordar aquest debat, doncs, sense temor.  Les persones som éssers socials, que vivim immerses i interactuant en una xarxa de relacions que simultàniament contribuïm a crear i dissoldre, i ens desenvolupem en un determinat marc social i cultural. Per això, fets com la llengua que es comparteix, o les tradicions o la història comunes, esdevenen rellevants per comprendre com es formen els sentiments de pertinença nacional. Nosaltres, que no som nacionalistes, som plenament conscients de l’existència d’aquests sentiments i de com aquests influeixen fortament en el capteniment polític de les persones. Nosaltres, que no som nacionalistes, comprenem que la identitat nacional de cadascú es una construcció que pot adoptar diverses formes, és a dir, que la identitat nacional de cada persona en concret pot estar composada de formes molt variades i complexes, per superposició, commixtura o juxtaposició d’identitats diverses, per diferents capes o prioritats. Pot ser, per posar dos extrems en consideració, un sentiment de pertinença exclusiu, o bé caracteritzar-se per una absència absoluta d’identificació nacional.

Per això, i pel fet que també comprenem que aquesta construcció no és tampoc un artifici, sinó que existeixen elements objectius com la llengua o la història que es troben en la base del fenomen, nosaltres podem afirmar que la qüestió nacional és rellevant en tant que fenomen social i cultural — polític, per tant —, i que uneix molts individus amb un sentiment de pertinença col·lectiva que no podem pretendre substituir per la consciència de classe o la consciència internacionalista. Més aviat, com a socialistes, nosaltres afirmem rotundament l’absoluta compatibilitat del fet que cadascú visqui amb llibertat i plenitud la seva identitat nacional, amb el fet de que, a més, els qui prenem consciència de la necessitat de superar el capitalisme i caminar cap al socialisme, prenguem consciència dels interessos coincidents dels explotadors i opressors d’arreu amb independència de la seva nacionalitat (malgrat els sagnants enfrontaments als quals ens aboquen periòdicament pel repartiment dels mercats), o que lluitem solidàriament i colze a colze amb tots els explotats i oprimits del planeta per alliberar-nos de la barbàrie capitalista, altre cop amb absoluta independència de la nostra nacionalitat. És en aquest sentit, en el de la lluita contra tota explotació o dominació, que es pot afirmar que la lluita per l’emancipació dels pobles oprimits és, en essència, part integrant de la lluita de classes.

A més, la comprensió del fet nacional ens reafirma en la nostra solidaritat amb les lluites que pretenen defensar el dret de les persones que comparteixen una llengua o una història comunes a desenvolupar-se lliure i autònomament, sense cap altre límit que el respecte a la voluntat dels ciutadans i ciutadanes que conformen aquest col·lectiu. Crec fermament que les persones tenen el dret de determinar lliurement la forma en què volen organitzar-se, tant des del punt de vista administratiu i polític, com social i econòmic, i el socialisme no només pot assumir perfectament aquest principi dins dels seus esquemes de pensament, sinó que en el fons és un dels seus principis bàsics, sobre el que ens basem quan intentem formar una majoria social i política favorable a la construcció d’una societat socialista, lliure, igualitària, solidària, sense classes, ni fronteres, ni més explotació de l’home per l’home, ni més explotació irracional dels recursos naturals, ni cap opressió nacional, política o discriminacions per raó de gènere, ètnia, religió o pensament.

Dit això, cal també dir que, en la meva opinió, aquest dret de les persones a determinar lliurement la forma en què volen organitzar-se, amb l’abast ampli que exposava al paràgraf anterior, s’exerceix millor — quan hi ha llibertat política per a fer-ho —, a través de l’acció de les forces socials i polítiques i del mesurament dels seus respectius suports (amb el posterior atorgament de representació), que no pas mitjançant referèndums. Les consultes em semblen per tant, com he dit, una magnífica operació de propaganda independentista (i de retruc una bona carnassa per la dreta carpetovetònica), però del tot inconsistents des del punt de vista democràtic.

Sigui dit també, per últim, que considero que el poble català s’ha expressat reiteradament sobre la forma en què vol governar-se, i ho fa en cada ocasió en què tria entre les diverses opcions polítiques que concorren als comicis, essent que les opcions netament independentistes mai han pogut acreditar una majoria social o política. Els socialistes, que concebem el federalisme no només com una determinada arquitectura político-administrativa, sinó com una completa forma d’organització social, aspirem a una unió voluntària de pobles lliures, i estem convençuts que la solució federal és la millor per a Catalunya.

Però de ben segur, ja ho he dit, que en seguirem debatent, i serà un debat interessant…

Ferran Pedret

%d bloggers like this: