Arxius | Convocatòries RSS feed for this section

En vaga

28 març

Són moltes les persones que  han decidit que demà no aniran a la vaga. Algunes, perquè no volen. D’altres, perquè creuen que no poden. La majoria, perquè no gosen.

Aquestes ratlles van adreçades a les persones que creuen que no poden fer vaga, i molt especialment a les que tenen por del que pugui passar si van a la vaga.

Hi ha persones que creieu que no podeu fer vaga perquè ja us heu jubilat, perquè esteu a l’atur, perquè sou autònoms o professionals liberals, perquè estudieu, o bé perquè la vostra feina és tenir cura de la llar o de la vostra família. És cert que no podeu fer vaga en el sentit més estricte del terme. Però una vaga, i especialment aquesta, és molt més que no anar a treballar. És aturar la producció i la circulació com a forma de protesta i de reivindicació.

D’una manera o d’una altra, totes les persones podem sumar-nos a aquesta protesta, i podem trobar bones raons per fer-ho. Totes podem deixar de consumir durant el dia 29, anticipant o ajornant la compra o contractació d’allò que ens sigui necessari. Podem procurar minimitzar la despesa energètica, i podem no agafar cap transport. Podem ajornar les cites i reunions, o no anar als despatxos des dels quals desenvolupem la nostra professió. Podem no anar a classe i podem sumar-nos a les protestes que s’organitzen aquell dia. Podem mostrar el nostre suport a la vaga penjant una petita pancarta al nostre balcó o finestra. Podem parlar amb amistats i família sobre les nostres raons i, això és ben clar, podem anar a les grans manifestacions previstes per la tarda de demà. Podem fer-nos visibles. Exigir que se’ns escolti. Podem estar junts i juntes.

També hi ha persones, és clar, que teniu molta por d’anar a la vaga. És comprensible. Teniu por, potser, a causa de les insinuacions i amenaces que heu rebut a la feina. Teniu por, més sovint encara, de que la vostra participació a la vaga us situï en mala posició en el proper ajustament de plantilla. De ser acomiadades o no renovades o no ascendides o castigades en una o altra forma pel fet de donar suport a la vaga. O por de perdre el dia de sou, que tal com estan les coses, també és ben comprensible. I moltes us sentiu soles, aïllades, superades per l’angoixa que us produeix la sensació que cada dia tot és més incert, més precari. Per l’angoixa de no saber si demà podreu mantenir-vos o ajudar a mantenir a la vostra família.

La por és el nostre pitjor enemic. Ens paralitza, ens fa alhora més vulnerables i més febles. No esteu soles. És la por la que us aïlla les unes de les altres, i per tant de la font de tota força que sempre hem tingut les persones que vivim directament del nostre treball: la solidaritat, l’organització, la unió, l’acció col·lectiva. La por no ha conquerit mai cap dret per a nosaltres. Només quan l’hem vençuda i hem lluitat plegades hem avançat. Hem obtingut victòries abans i podem obtenir victòries ara. Juntes no tenim res a témer. Juntes ho podem tot.

Res del que està passant és inevitable, i no és cert que una vaga no serveixi per a res. Amb vagues i altres formes de protesta hem conquerit poc a poc i amb esforç gairebé tots els drets dels que gaudíem fins ara, i configurant un model de societat que ara s’està esberlant violentament, pels atacs que rep per part dels qui, malgrat haver obtingut victòries electorals, representen objectivament els interessos de la minoria privilegiada. Una minoria que està descarregant tot el pes de la crisi sobre les espatlles d’una majoria creixentment empobrida i precària. Una minoria que, amb la crisi com a pretext i amb la nostra por com a garantia, està aprofitant la situació per acumular molt més poder i imposar un canvi radical de model social.

Si la crisi va començar amb les subprime i a causa, bàsicament, de la desregulació dels mercats financers, com hem acabat dedicant-nos a destruir amb retallades salvatges la sanitat o l’educació públiques? Com és que se’ns diu que per sortir de la crisi i guanyar competitivitat hem d’assumir una reforma laboral extremadament agressiva amb els drets dels treballadors i les treballadores? No us sembla que, entre una cosa i l’altra, hi ha alguna cosa que no rutlla en el raonament?

Del que fem o deixem de fer nosaltres ara, ja que ens ha tocat viure un d’aquells instants de cruïlla històrica, en depèn com viurem nosaltres i els nostres fills. Totes les persones tenim la possibilitat de triar. Podem decidir que estem tan espantades que no gosem moure’ns, i aleshores condemnar-nos a viure sempre amb por, sempre en precari i sempre angoixades. O podem perdre la por demà, i adonar-nos de l’enorme poder que tenim quan estem juntes, quan estem determinades a lluitar i quan estem organitzades.

Això és el que està en joc. Per això, sí que pots, sí que gosaràs, i sí que voldràs, espero, acompanyar-nos demà en la vaga general.

Ens veiem als carrers!

Ferran Pedret i Santos

Anuncis

El que està en joc

15 febr.

Fa relativament poc, visità el nostre país el Sr.Indermit Gill, cap d’economistes del Banc Mundial per a la zona d’Europa i d’Àsia, i el dia 24 de gener va efectuar les següents declaracions: Espanya ha d’apropar-se al model de protecció social dels Estats Units, i ha de liberalitzar el seu mercat de treball a l’estil dels països asiàtics emergents, treballant més hores, per menys salari, i endarrerint la jubilació.

Des dels sectors afins al neoliberalisme que domina l’agenda política, s’insisteix en que, essent impossible una devaluació monetària per recuperar competitivitat, ja que ens trobem dins la unió monetària de l’euro, l’únic camí que poden recórrer les economies perifèriques de la Unió Europea és el de la devaluació interna, en forma de devaluació social (de salaris, de serveis públics, de condicions laborals i de vida, per tant). Fa mesos m’ho resumia, en una mostra més de la saviesa popular, un dels meus oncles: o fem que els xinesos puguin treballar en les nostres condicions, o tots acabarem treballant en les condicions dels xinesos. Que ningú hi vegi ni un deix de xenofòbia, sinó ben al contrari, és una bona forma d’expressar el mateix que deia el Sr.Gill, però amb una intenció diametralment oposada.

Resulta cada cop més evident que l’existència d’un nombre creixent de persones condemnades a una existència en precarietat o a romandre a l’atur de per vida no respon a una conjuntura determinada, ni a una particular disfunció del sistema econòmic, sinó que constitueix la forma mateixa de les societats capitalistes avançades, en les quals aquesta precarietat no només facilita la mobilització i desmobilització de treballadors a plaer de l’empresari, sinó que fonamenta el domini polític dels pocs sobre els més, ja que, presoners de la necessitat i de l’endeutament, i entabanats per la idea de que la present política és inevitable, i atemorits permanentment, les nostres pors i incerteses es converteixen en la millor arma contra nosaltres mateixos. La por, novament, com a instrument de control social i polític.

Fixem-nos en com totes les mesures antisocials se’ns han presentat com a inevitables. Se’ns diu: retallades o el caos, obviant que la desregulació laboral i el desmantellament de tot el que és públic i comú no conduguessin directament al conflicte social, cada cop més accentuat.

El passat dia 10 de febrer, el Consell de Ministres va aprovar el Reial Decret-llei 3/2012, de mesures urgents per la reforma del mercat laboral. Es tracta d’una norma sobre la qual, poc abans de la seva aprovació, ens advertia el propi Ministre d’Economia, Luis de Guindos, en dir-nos que seria extremadament agressiva. I no mentia. La reforma va ben bé en aquesta línia, i satisfà moltes de les exigències dels sectors més durs de la patronal espanyola.

Hem disposat ja d’uns dies per analitzar el contingut de la reforma. En la forma més sintètica possible, es pot resumir dient-ne que es tracta d’una autèntica andanada contra el sistema de relacions laborals existent, destinada a precaritzar al conjunt dels assalariats i assalariades del país i a exercir una pressió a la baixa sobre els salaris, no a crear ocupació. Si aquesta asseveració us sembla poc rigorosa o bé fruit del meu innegable biaix ideològic, vegem-ho més en detall.

  • La reforma confereix àmplies facultats als empresaris per abaixar unilateralment el sou als seus treballadors, per modificar-ne la jornada i horaris, en funció de criteris vagues que permetran que aquestes facultats s’usin per pressionar a la baixa els salaris i a l’alça les jornades de treball. Per tant, deixa en paper mullat el model de flexibilitat pactada que els agents socials deien haver acordat fa escasses setmanes.
  • S’abarateix l’acomiadament. Se’ns diu que en els nous contractes ja no existirà la indemnització de 45 dies per any treballat, sinó que es generalitza la indemnització de 33 dies per any amb un topall de 24 mensualitats per als acomiadaments declarats improcedents en cas d’existir contractació indefinida. Això també és cert per als contractes ja existents, atès que a partir de l’entrada en vigor de la reforma, el còmput de la indemnització serà a raó de 33 dies per any treballat, computant-se’n 45 per any només pel període de contracte anterior a la reforma.
  • Es facilita l’acomiadament per causes objectives. Tots els acomiadaments es presumiran objectius d’entrada. Les empreses podran adduir “pèrdues actuals o previstes”, o bé que estan patint una “disminució de vendes o d’ingressos durant tres trimestres consecutius”. En ampliar i fer més incertes les causes al·legable, les empreses podran acomiadar directament amb 20 dies per any i un topall de 12 mensualitats, de manera que és aquesta, realment, la indemització que es generalitza.
  • Es crea un nou contracte indefinit per a autònoms i empreses de menys de 50 treballadors (que conformen la immensa majoria, un 95%, del teixit productiu del país), amb un període de prova d’un any. Aquesta és una de les trampes més evidents de la reforma. La no superació del període de prova, que l’empresari pot al·legar i serà pràcticament impossible d’objectivar en la majoria de casos, no dóna dret a cap indemnització, la qual cosa suposa que el que es crea és un contracte d’un any amb acomiadament lliure i gratuït per l’empresari. Una altra manera d’abaratir l’acomiadament i precaritzar les condicions de treball.
  • La reforma suposa la fi de la preceptiva autorització administrativa dels Expedients de Regulació d’Ocupació que fixin com a indemnització per acomiadament el mínim dels 20 dies per any treballat. Aquests, ara, només s’hauran de comunicar a l’autoritat laboral competent i, si no hi ha acord amb la representació dels treballadors, l’empresa podrà imposar unilateralment les condicions de l’ERO, de manera que s’anul·la la capacitat de negociació dels treballadors i treballadores per millorar les seves indemnitzacions més enllà del mínim legal previst.
  • La reforma possibilita l’aplicació d’Expedients de Regulació d’Ocupació al sector públic, de manera que és previsible que es visqui una onada d’acomiadaments que destrueixi més ocupació. Això també suposa facilitar el procés de desmantellament dels serveis públics que estan duent a terme els governs del PP i de CiU.
  • S’estén fins als 30 anys l’edat en què es podran celebrar contractes per la formació i l’aprenentatge, i es permet que el treballador, un cop completat un període de formació en una activitat concreta, pugui tornar a ser contractat com a aprenent en un altre sector. La retribució d’aquests contractes es fixa en la que estableixi el conveni d’aplicació i, en tot cas, mai pot ser inferior a l’SMI de 641,40€, resultant en la immensa majoria de casos en retribucions inferiors al que es paga per les mateixes tasques en altres tipus de modalitat contractual. Es tracta d’una altra mesura precaritzadora.
  • La reforma acaba amb els salaris de tramitació. Una mesura més destinada a anul·lar el poder de negociació dels treballadors i treballadores i dels seus representants. (Gràcies company Rabasco per fer-me notar aquest oblit en la primera versió del text).
  • Es posa fi a la ultraactivitat dels convenis col·lectius, limitant la pròrroga dels convenis que hagin arribat al final del període de vigència acordat a només 2 anys. La conseqüència d’això és que les empreses estaran poc o gens motivades per arribar a acords de negociació col·lectiva amb els seus treballadors i treballadores, tenint en compte que un cop finalitzats els dos anys de pròrroga que estableix la nova reforma, es perdran els drets adquirits, i les retribucions i els drets dels empleats patiran una regressió a allò que estigui recollit en l’Estatut dels Treballadors i en el contracte de treball i, en el cas de les retribucions, a manca de previsió específica en el contracte individual, al Salari Mínim Interprofessional.
  • Es prioritza l’aplicació dels convenis col·lectius d’empresa per sobre dels sectorials. És a dir, es prioritza el resultat de la negociació col·lectiva allà on el desequilibri entre la posició negociadora de l’empresari i la dels treballadors i treballadores és més favorable al primer.
  • Es facilita a les empreses despenjar-se dels convenis col·lectius d’àmbit superior. Les condicions que hauran de reunir les empreses per poder exercir aquest opting-out no estan clarament objectivades.
  • Es converteix la intermediació laboral en un negoci per a les Empreses de Treball Temporal, que malgrat tots els canvis legislatius d’ençà de 1994, segueixen essent un clar factor de precarització.
  • Les mesures d’incentiu a la contractació es basen gairebé en exclusiva en deduccions fiscals i bonificacions a les cotitzacions a la Seguretat social. Deixant de banda que no sembla el moment més adequat per privar d’uns recursos molt necessaris a la caixa de la Seguretat social o a la Hisenda pública, el cert és que l’experiència de les reformes laborals anteriors ensenya que no es tracta de mesures realment efectives per incentivar la contractació, ja que aquesta s’activa amb el creixement, que es pot assolir a través de mesures d’estímul a l’economia per generar demanda agregada, i certament no amb retallades de drets i serveis i una caiguda generalitzada de la despesa pública.
  • S’estableix que els aturats que estiguin cobrant la prestació realitzin serveis en benefici de la comunitat a través de convenis amb les administracions públiques. Cal recordar, en aquest punt, que la prestació d’atur no depèn de l’obsequiositat governamental, sinó que es tracta d’una prestació contributiva i un mecanisme de solidaritat mútua front al risc de perdre la feina, i que les cotitzacions efectuades pel conjunt dels treballadors en alta serveixen per garantir el dret a la prestació com a substitutiva de la renda del treball. És molt significatiu que el govern hagi explicat aquesta mesura dins l’apartat de “combat contra el frau”, ja que aclareix la seva voluntat d’estigmatitzar els perceptors de la prestació. El treball sense retribució o salari (i la prestació d’atur no ho és), està expressament prohibit pels tractats internacionals que Espanya té signats i ratificats. A més, sembla una forma massa òbvia d’emprar l’ingent exèrcit industrial de reserva que constitueixen els milions d’aturats que hi ha actualment per pressionar a la baixa el conjunt dels salaris.

Pensem el context en què es produeix la reforma. En plena crisi, mentre es desmantellen els serveis públics i es retallaen els drets socials. Així, a la pressió a la baixa sobre els salaris i a la rebaixa de les condicions laborals, cal sumar-hi la caiguda en picat del que s’ha anomenat sovint el “salari social”, allò que es pot considerar que cada ciutadà percep en forma de prestacions o drets universalment garantits, per exemple. La reforma, per tant, s’emmarca en un programa de desposessió de les classes populars (inclòs això que en diuen les classes mitges), que en restar-los independència econòmica, els fa perdre poder de negociació i poder polític, en favor d’altres que acumularan més poder al poder econòmic i mediàtic que ja tenen. En resulta una societat molt més injusta i desequilibrada, molt menys cohesionada encara. El futur que ens ofereix la dreta és en forma de passat. Volen desfer el camí i dur-nos a un capitalisme desregulat, neo-decimonònic. El que està en joc, per tant, és com viurem en les properes dècades. No podem permetre’ns ésser passius ni quedar-nos a casa. És moment d’organitzar-se i combatre.

La nostra no és una postura que s’aferri a liberalitats insostenibles, sinó que afirma que la sortida a l’atzucac actual no es troba en les receptes neoliberals que ens han dut al desastre i que amb insistència cega ens segueixen prescribint, ans al contrari, es troba en l’aprofundiment en la lògica democràtica en el camp social, econòmic i polític.

Hi ha alternatives, diguem-ho ben alt i clar el proper diumenge 19 de febrer, tot dient no a la reforma laboral. Vine a la manifestació de Barcelona, a les 12h del 19 de febrer, a Passeig de Gràcia amb Diagonal.

Ferran Pedret

PD: Algunes dels elements de l’anàlisi provenen de la resolució contra la reforma laboral aprovada pel 10è Congrés del PSC-Barcelona, que vaig tenir ocasió de defensar.

Reapropiem-nos de les nostres vides!

11 març

Jornades de debat:

“REAPROPIEM-NOS DE LES NOSTRES VIDES!”
Dissabte, 19 de març de 2011

El Col·lectiu Inflexió ens convida a participar en les jornades de debat i de proposta d’acció que han organitzat. Tindran lloc el dissabte 19 de març, al Centre Cívic Can Felipa (c/Pallars, 277). Si teniu pensat assistir a les jornades o bé a alguna de les seves sessions,  podeu omplir el següent formulari d’inscripció (la inscripció és gratuïta).
Avancem el programa definitiu de les jornades:

09.30h. Anòxia.   El capitalisme s’imposa a la democràcia. David Casassas (Inflexió) / Toni Comín (Inflexió)

Una societat justa -és a dir, capaç de satisfer de manera suficient els ideals de llibertat, d’igualtat i de fraternitat- no és possible en el marc d’una economia capitalista: aquesta ha estat una de les intuïcions centrals del pensament d’esquerres des dels seus orígens. Sabem, però, que el segle XX es va clausurar amb la convicció hegemònica que el capitalisme era l’única opció disponible per organitzar l’economia de qualsevol societat del planeta. Avui, de fet, ja no és la democràcia la que domestica el capitalisme, sinó el capitalisme el que controla la democràcia. En aquest context, com es fonamenta des de l’esquerra la convicció que hi ha una incompatibilitat (difícilment superable) entre capitalisme i justícia social? A partir d’aquí, els ciutadans ens podem donar dret a imaginar i a construir alternatives?

12.00h. Reapropiem-nos de les nostres vides. Pràctiques i idees en clau emancipadora. Adriana Sabaté (CCOO)

Efectivament, podem i volem imaginar i construir alternatives. Proposem conèixer i debatre algunes pràctiques i idees en clau emancipadora. El que segueix no pretén ser un llistat exhaustiu, i evidentment no esgota els temes sobre els que ens agradaria parlar. Per això seguirem organitzant debats sobre el temes que no han tingut cabuda en aquestes primeres jornades, sempre orientats a la construcció d’alternatives.

1.       Democràcia Econòmica – Elvira Durán (Associació Projecte Democràcia Econòmica)
2.       Democràcia en el treball – Ana Arisa (Cooperativa Entorn) / Chakir el Homrani (UGT)
3.       Banca Ètica – Jordi Mari (FETS-Finançament Ètic i Solidari)
4.       Habitatge – Gerardo Pisarello (Observatori Drets Econòmics, Socials i Culturals)
5.       Renda Bàsica – Daniel Raventós (Xarxa Renda Bàsica)
6.       Fiscalitat justa – Òscar Mateos (Plataforma una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària)
7.       Control col·lectiu dels mercats financers Antonio Fuertes Esteban (ATTAC-Acordem)

14.30h. Pausa per dinar

16.00h. Debat sobre Pràctiques i idees en clau emancipatòria

17.00h. Desertar i construir. Estratègies per superar  l’ordre actual Ferran Pedret (Inflexió)

Sabem que hi ha idees i experiències en clau emancipadora. És possible, però, dotar-les de coherència i direcció per avançar en la superació de l’ordre actual? Si certament és possible, com probablement compartim, també és cert que les estratègies assajades no han assolit aquest objectiu. Amb les aportacions dels participants, volem esbossar estratègies per desbordar la realitat.

20.00h. Festa per una inflexió (inclou sopar)

La inscripció és gratuïta.

Tiquets opcionals: Dinar (12€), Sopar+festa (14€), Festa (5€). S’abonaran in situ
Transport: Metro L4-Poblenou, Trambesòs – Pere IV, Busos 36, 40, 42, 91, 141, N8 i N11

Un Món a Guanyar

%d bloggers like this: