Arxius | Juny, 2016

Europa

24 juny

Des del Tractat de París de 1951, que va donar naixença a la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, i des dels Tractats de Roma de 1957, que van establir la Comunitat Econòmica Europea i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica, el projecte europeu havia anat aprofundint-se, i ampliant els Estats que en formaven part.

Anteriorment, Noruega, Suïssa i Islàndia havien paralitzat els seus respectius processos d’adhesió al projecte europeu, com a resultat del vot negatiu, en referèndum, per part de la seva ciutadania. Però mai fins ara un Estat membre no n’havia sortit. La ciutadania del Regne Unit així va decidir-ho, ahir mateix. Les conseqüències de la decisió són de tot ordre, i no tan sols econòmiques, aquestes darreres, amb tota seguretat, negatives per a tots nosaltres, britànics inclosos.

En la política interna del Regne Unit, ja hi ha conseqüències immediates, i la distribució territorial de les preferències entre el remain i el leave augura futures dificultats. Cal prendre nota de les preferències a Irlanda del Nord i Escòcia, però també del vot ben diferent que han emès algunes de les grans ciutats britàniques, o el nord d’Anglaterra respecte al sud, per exemple.

En la política europea, el Brexit suposa un terratrèmol. Està per veure quines en seran les rèpliques, però les forces polítiques que cavalquen sobre la tendència al replegament identitari que recorre el continent han acollit eufòriques el resultat, i s’han apressat a reclamar referèndums per seguir l’exemple del Regne Unit.

No és la meva intenció aquí, però, provar d’establir un catàleg exhaustiu de les previsibles conseqüències de la decisió, repàs de les moltes causes concomitants del resultat, ni , ja que molt se n’ha escrit i se n’escriurà encara, per persones molt més autoritzades que jo mateix.

El que modestament vull fer és cridar l’atenció sobre la necessitat de refer un projecte europeu que superi els bloquejos i inèrcies actuals, de doblar els esforços per plantejar des de l’esquerra un model d’Europa que venci les dècades de domini neoliberal que, a ulls vista, han anorreat fins ara l’ambició de construir una autèntica federació europea, compartida per tants —de Jean Monnet a Altiero Spinelli— .

Aquesta ambició del federalisme europeu no es limitava a construir simplement un espai de lliure circulació de treballadors, béns, serveis i capitals. Suposava mecanismes d’integració econòmica, sí, en els que s’ha avançat molt, però havia de suposar també mecanismes d’integració política i social, la progressiva construcció d’un demos europeu que és encara massa feble per sobreposar-se a la pulsió nacionalista que repunta a Europa.

Se’ns gira molta feina, però no podem defallir en el combat per una Europa democràtica, social i federal, a l’escala de la qual podem bastir solucions compartides a molts dels grans problemes que afecten a les nostres vides.

Ferran Pedret i Santos

Anuncis
%d bloggers like this: