Mistificacions

27 ag.

Les eleccions novament anticipades del proper 27 de setembre són d’una innegable transcendència, per tal com algunes formacions polítiques les plantegen com el punt d’arrencada d’una secessió unilateral de Catalunya respecte de la resta d’Espanya. És per això que les habituals entrevistes als candidats en un període preelectoral, sempre interessants, susciten ara un interès extraordinari i mereixen ser analitzades amb deteniment.

El proppassat 20 d’agost hem tingut ocasió de llegir-ne dues que, per diferents motius, però amb un punt de connexió, val la pena comentar.

Una és la realitzada al candidat de la llista Junts pel Sí, Raül Romeva, publicada per Eldiario.es. L’altra és la realitzada al candidat de la llista Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell, publicada per Vilaweb.

Pel que fa a la primera entrevista, a la pregunta sobre si hi hauria marxa enrere possible després d’una hipotètica declaració unilateral d’independència, com ara una negociació amb l’Estat, que realitza l’entrevistador, Romeva responia el següent: “Hi ha qui parla d’Estat federal. Podríem arribar a parlar de federalisme, a condició que el subjecte a federar sigui una Catalunya sobirana. Sense aquesta prèvia no hi ha altra opció vàlida.”

Anem a pams. Romeva, tot i emprar el terme federalisme, deu referir-se a una solució confederal, o no tindria sentit la condició prèvia que postula. Vull suposar que no pretén enganyar els partidaris del federalisme, que no acostumem a fer passar bou per bèstia grossa. N’hi ha que juguen amb les paraules per afirmar que al federalisme només s’hi pot arribar per la prèvia secessió i la posterior federació. L’argument és fal·laç: de federalismes, per raó del seu origen, n’hi ha del tipus coming together (en els quals diversos Estats o territoris preexistents es federen i construeixen un Estat federal, perdent la plena sobirania que sembla reclamar Romeva), però n’hi ha també molts del tipus holding together (en que a la creació de l’Estat federal s’hi arriba mitjançant la transformació d’un Estat prèviament centralitzat, o descentralitzat, que adquireix aquesta condició, certament amb participació de les noves unitats constitutives de l’Estat federal).

D’altra banda, venint del primer candidat d’una llista que anuncia una declaració d’independència si assoleix la majoria absoluta al proper Parlament, sorprèn l’afirmació que s’estaria disposat a negociar la integració de Catalunya en una confederació (no pas federació, com hem vist), que la reunís de nou amb una Espanya de la que s’acaba de separar. Vull pensar que no pretén enganyar els partidaris de la independència emprant el seu vot com a simple mitjà per guanyar avantatge negociador.

En darrer lloc, podríem aturar-nos en el debat sobre si existiria tal cosa com la sobirania o com una Catalunya sobirana, en un món com el nostre, fins i tot en la hipòtesi de la secessió, però això, tot i interessant i rellevant per al debat públic existent a Catalunya sobre la seva futura organització política, ens duria a una excurs que desbordaria la pretensió d’aquestes ratlles.

Pel que fa a la segona entrevista, resulta interessant que Rabell, després d’una sèrie de preguntes mitjançant les quals l’entrevistador intenta, i aconsegueix, que el candidat de CSQP digui que votaria a favor de la independència en determinades circumstàncies, respongui primer “que la solució més raonable de l’estat espanyol seria arribar a una fórmula democràtica d’encaix de tipus federal o confederal que respectés plenament el reconeixement de la plurinacionalitat i els drets democràtics i l’expressió nacional catalana”, per tot seguit afirmar el següent:Jo no tinc cap problema amb la independència. I encara et diré més: estic convençut que ateses les característiques de la societat catalana, el pes de les classes populars, els vincles històrics, culturals, amb la resta de pobles de l’estat espanyol, una república catalana independent seria probablement el primer pas cap a una entesa federal o confederal si hi hagués les condicions per fer-la. Jo crec que aquest és el camí més natural.

Lamentablement, trobem de nou la confusió entre una solució federal o una de confederal. Només la segona és teòricament possible si estem parlant d’arribar-hi ex secessionis. Vull pensar que amb això no es pretén induir a confusió als molts federalistes que existeixen entre els potencials votants de Podem o d’ICV-EUiA, formacions integrades a la candidatura que Rabell encapçala, provant de convèncer-los que la independència és el “camí més natural” per assolir el seu objectiu.

No puc fer sinó discrepar del plantejament que suposa que una hipotètica secessió de Catalunya conduiria al naixement d’una Espanya confederal on Catalunya fos una de les seves parts constituents. Em sembla, fins i tot, d’enorme ingenuïtat pensar que aquest és un escenari plausible.

Pel que fa al plantejament que pretén que, de la secessió catalana, en podria sorgir una Espanya federal, basti dir que es tracta d’una impossibilitat ontològica, per la qual cosa cal entendre que, o bé es pretén mistificar el significat del federalisme, o bé s’insinua que la intenció és emprar un conat de secessió per obtenir leverage a l’hora de negociar un nou estatus de Catalunya dins d’Espanya, el que sembla deshonest amb els votants que aspiren a la creació d’un Estat català independent.

Que cadascú defensi la seva opció, però les coses clares: la secessió és un projecte incompatible amb la naixença d’una Espanya federal, que veurà la llum si el federalisme és vist no només com la fórmula més adient per a l’organització territorial d’un Estat plurinacional com és Espanya, sinó sobretot com la palanca per a l’aprofundiment en el seu caràcter social i democràtic, com a eina per a la transformació que tanta gent anhela, a Catalunya i arreu d’Espanya.

Ferran Pedret i Santos

Advertisements

Una resposta to “Mistificacions”

  1. Benvolgut Ferran,

    Aneu tant desorientats que necessiteu agafar-vos a qualsevol petit sortint per no caure, encara que el vostre argument caigui pel seu pes.

    El que ha dit Romeva i Rabell és d’una lògica extrema i per moltes voltes que intenteu donar al missatge a veure si el deformeu prou, el missatge és clar i només la vostra falta d’honestedat el pot desvirtuar.

    En primer lloc, que hi hagi federacions “holding together” o que n’hi hagi que no admeten la sobirania dels estats que les integren no vol dir que Catalunya no pugui posar com a condició “sine qua non” el reconeixement de la sobirania. I això no fa la solució ni més federal ni més confederal.

    En segon lloc, encara que tècnicament canviés el nom de la cosa (que no canvia), és absurd que vulgueu vendre que això és “enredar” la gent, com si el ciutadà mig que es defineix federal no volgués admetre una confederació.

    En tercer lloc, el missatge és sempre el mateix, i no canviarà per molt que vosté pretengui no entendre’l per poder enredar la troca. Si guanya “el procés”, i guanyarà, s’engegarà la desconnexió. I a mitja desconnexió, Castella pot proposar un referèndum, aquell que no ens heu deixat fer.

    El que diu JpS és que aquest referèndum porta implícit el reconeixement de sobirania. Si no hi ha el reconeixement de sobirania, no es durà endavant.

    Si aquest referèndum es porta a terme (que no es durà, perquè vosaltres PSOE no voleu), pot portar implicita una “devolution” federal, confederal o autonòmica. El que sigui. Feta ja o promesa. És igual, sempre que es reconegui la sobirania i puguem tornar a votar quan ho incompliu.

    I si aquest referèndum va acompanyat d’una opció federal potent (que no passarà) vostès tindran la seva via federal “holding together” immaculada.

    Aquest ha estat sempre el pla i això diuen els entrevistats. No hi ha trampa ni cartró per part d’ells.

    Finalment, afirmeu que la secessió és incompatible amb el naixement de l’Espanya federal. Com si vosaltres tinguessiu cap mena de capacitat demostrada de preveure el futur. Vosaltres que deieu que ZP acceptaria el que negociessiu. Vosaltres que deieu que la crisi no existia, que només era una desacceleració suau. Vosaltres que afirmàveu que l’estafatut era bó. Vosaltres que creieu que el PSOE de Castella seria aliat de Catalunya.

    Jo no sé si la secessió és compatible amb el naixement d’una Espanya Federal. Soc independentista i per tant espero que no. Perquè crec que qualsevol tracte federal/confederal amb Castella sempre serà pitjor que la relació bidireccional entre estats lliures.

    Però com a mínim no soc tant neci com per pretendre que puc preveure el futur. Castella només respon als fets consumats. Als collons damunt la taula, que és el que comprenen perquè és el que els és culturalment consustancial. És totalment possible que Castella, després d’un periode de dol que s’allargarà uns anys, s’avingui a explorar camins de col·laboració. O potser no.

    Però afirmar taxativament que no és deshonest, amb el demés i amb un mateix.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: