Legitima el 27-S una declaració unilateral d’independència?

4 ag.

El President de la Generalitat, en ús de les seves atribucions, ha dissolt el Parlament i ha convocat els catalans i les catalanes a unes noves eleccions anticipades al Parlament de Catalunya.. Evidentment, unes eleccions al Parlament, si es convoquen i celebren conforme a l’ordenament i són justes, creïbles i transparents, per emprar la terminologia internacionalment acceptada, no són objectables des del punt de vista de la seva legitimitat o, a priori, de les garanties per al conjunt de la ciutadania.

Ara bé, això no suposa avalar el suposat caràcter plebiscitari de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Un plebiscit i unes eleccions parlamentàries tenen naturaleses diferents i acompleixen funcions diferents, per bé que en tots dos casos s’apel·li al cos electoral per tal que manifesti les seves preferències.

Un plebiscit (del llatí plebiscitum, i aquest de plebs poble i scitum —decisió, decret—), en la seva accepció moderna, suposa un gènere de votació en la que es crida al cos electoral a pronunciar-se directament sobre la seva organització política o l’equilibri de poders, o bé sobre una resolució, llei o proposició que li és sotmesa a consideració. Degut a alguns usos que històricament se li ha donat per part de règims tendents a l’autoritarisme, també es pot referir al tipus de votació en què es sol·licita l’aprovació o no de la política d’un president o govern, per intermediació de la qüestió sotmesa a consideració del cos electoral, prenent en aquests casos una connotació negativa des del punt de vista del principi democràtic.

De fet, seguint Maurice DUVERGER, a la seva obra Instituciones políticas y derecho constitucional (Ariel, Barcelona, 1984), afirma que “S’anomena plebiscit al vot de confiança personal a un home, essent referèndum l’aprovació o el refús d’un text” (pàg.81), i d’altra banda que “Les eleccions plebiscitàries es desenvolupen en condicions molt diferents a les de les democràcies liberals: en lloc de poder elegir entre diversos candidats, l’elector només pot atorgar o refusar la seva adhesió a un únic candidat”.

Si hi ha partits que decideixen concórrer en coalició, com s’ha anunciat, o bé per separat i amb un sol programa, o bé per separat i amb un punt comú al programa per defensar la independència, sigui en format de comprometre’s a una declaració unilateral d’independència, o sigui en format d’exigir, des de la hipotètica majoria assolida, l’obertura de negociacions amb el Govern espanyol a fi de negociar la secessió, són ben lliures de fer-ho.

Però hi haurà altres coalicions o partits que concorreran a les eleccions com el que són, unes eleccions legislatives ordinàries, per tal d’elegir els integrants del Parlament de Catalunya durant la seva XIa Legislatura. Això és així perquè les eleccions seran convocades amb aquest caràcter, entre altres qüestions perquè ni a la Constitució, ni a l’Estatut d’Autonomia, ni a la Llei Orgànica del Règim Electoral General existeix tal cosa com una elecció plebiscitària, i perquè convocar-les amb aquest caràcter hauria donat lloc a una impugnació que prosperaria sens dubte.

Unes eleccions parlamentàries pluralistes, en democràcia, no donen una resposta a una qüestió plantejada en termes binaris, sinó que dirimeixen una multiplicitat gairebé inesgotable d’altres assumptes, i no es poden reduir a una interpretació de cada vot com un sí o un no a la independència.

Els ciutadans i ciutadanes voten impulsats per diverses raons i incentius, i resulta molt difícil de sostenir, per no dir impossible, que l’elecció pugui llegir-se com un referèndum. És a dir, és impossible reduir la complexitat social electoralment expressada  a un single issue o tema –en aquest cas, la independència de Catalunya–, convertint unes eleccions en un succedani o substitut del que hauria de ser un referèndum.

Entre altres coses, perquè hauria d’existir un consens previ sobre el caràcter plebiscitari que no es produeix, essent que només li atorguen aquest caràcter algunes de les formacions que hi concorren. Però també val la pena esmentar que no totes les formacions partidàries de la independència hi concorren sota una única coalició i amb un únic lideratge i estratègia per assolir-la, sinó que n’hi ha diverses amb representació parlamentària actualment, i que tenen opcions de tornar-la a assolir. No és una qüestió menor el matís introduït per aquest fet, per als qui pretenguin fer una lectura plebiscitària del resultat, ja que impossibilita fer l’exercici (ja prou forçat en termes generals pel que s’ha explicat al paràgraf anterior), d’homogeneïtzar les voluntats de tots i cadascun d’aquests electors per interpretar-les posteriorment a voluntat.

El Codi de Bones Pràctiques en matèria de Referèndums, adoptat pel Consell per a les Eleccions Democràtiques a la seva 19a trobada (16 de desembre del 2006), i per la Comissió Europea per a la Democràcia mitjançant el Dret, o Comissió de Venècia, a la seva 70a sessió plenària (16-17 de març del 2007), requereix que “La pregunta sotmesa a votació ha de ser clara; no ha de ser capciosa, no ha de suggerir una resposta; els electors han d’estar informats dels efectes del referèndum; els votants han de poder respondre a les preguntes que se’ls plantegen amb un , un no, o un vot en blanc” (apartat I.3.1.c de l’esmentat document). D’altra banda, aquest mateix Codi de Bones Pràctiques requereix que “l’ús dels referèndums ha d’acomplir amb l’ordenament legal pres en la seva globalitat, i especialment les normes procedimentals. En particular, els referèndums no poden celebrar-se si la Constitució o un estatut de conformitat amb la Constitució no els preveu”.

Això, evidentment, és impossible de garantir si es pretén retòrcer la naturalesa i funció d’unes eleccions al Parlament de Catalunya per fer-les passar per un plebiscit o un referèndum.

Les eleccions parlamentàries, a qualsevol democràcia desenvolupada, i de ben segur a les del nostre entorn més immediat, tenen com a objectiu que la ciutadania integrada al cos electoral elegeixi els seus representants, que reben la responsabilitat d’assegurar el govern i el funcionament de les institucions, i aquest objectiu s’acompleix a través d’un procediment en el que es respectin els drets fonamentals en l’àmbit electoral (llibertat de sufragi, d’expressió, d’associació, etcètera), sota la tutela d’un poder independent.

Mancada de claredat des d’aquest punt de vista, la interpretació dels resultats en clau plebiscitària sembla deshonesta. Podem parlar també de la distorsió introduïda sobre la lectura del resultat electoral en lògica plebiscitària que es produeix per la nostra distribució territorial d’escons, i la infrarepresentació dels electors d’algunes circumscripcions, ja que alguns dels partidaris de la independència que es presenten a les properes eleccions consideren que n’hi ha prou amb una majoria expressada en escons per proclamar-la, deixant de banda l’expressió del vot popular.

En definitiva, entremesclar el caràcter d’unes eleccions parlamentàries pluralistes i el d’un plebiscit genera confusió i poca claredat en la lectura del resultat, no dóna accés als efectes pretesos pels partidaris de la independència ni legitima, sigui quin sigui el resultat assolit pels partidaris de la independència, una declaració unilateral d’independència. És més, una elecció plebiscitària, en democràcia, és ontològicament impossible: no existeix tal cosa. Se sol citar com a exemple, per contradir l’anterior afirmació, el canvi de règim provocat per les eleccions municipals d’abril de 1931, però sembla oblidar-se que Espanya es trobava en aquell moment sortint de la dictadura de Primo de Rivera i de la posterior dictablanda de Dámaso Berenguer i de Juan Bautista Aznar.

El resultat obtingut d’unes eleccions al Parlament de Catalunya no pot ser interpretat en clau plebiscitària, o com el resultat d’un referèndum, per les raons que ja han estat exposades. A més, per tant, no se’n deriven els efectes jurídics que són propis a aquestes darreres figures, sinó exclusivament els atribuïts en el nostre ordenament a unes eleccions al Parlament de Catalunya de caràcter ordinari. És a dir, els partidaris de la independència poden decidir interpretar políticament els resultats, en cas de resultar-ne vencedors, com un aval al seu projecte polític, però en cap cas això els deixa expedita una via al marge de l’ordenament jurídic per proclamar la independència de Catalunya.

Podem esmentar l’opinió emesa per la Comissió de Venècia, adoptada en la seva 98a sessió plenària (21-22 de març de 2014), relativa a si la decisió presa pel Consell Suprem de la República Autònoma de Crimea (Ucraïna), d’organitzar un referèndum sobre esdevenir un territori part de la Federació Russa o restaurar la Constitució de Crimea de 1992 és compatible amb els principis constitucionals, i les reflexions que s’hi contenen respecte a la qüestió de la protecció constitucional a la integritat territorial dels Estats com a estàndard a les constitucions europees (abordada en altres documents de la mateixa Comissió de Venècia, com ara en l’informe de 1999 titulat “Autodeterminació i secessió en el dret constitucional”), així com les conclusions sobre el fet que el referèndum de Crimea no s’ajustava als estàndards europeus. Encara que potser incorrem en subratllar allò que és obvi, sembla força clar que un procediment encara més confús i menys ajustat a l’ordenament jurídic aplicable a Catalunya resultaria tan o més allunyat dels estàndards europeus que el referèndum celebrat a Crimea.

La mateixa Comissió de Venècia, en l’Opinió emesa sobre la compatibilitat de la legislació existent a Montenegro relativa a l’organització de referèndums amb els estàndards internacionals aplicables, adoptada a la seva 65a sessió plenària (16-17 de desembre de 2005), afirmava que “la qüestió en discussió és possiblement la decisió més important que una comunitat política pot prendre per mitjans democràtics: la seva independència. Per tant, la matèria requereix el compromís més ampli possible de la ciutadania amb la resolució de la qüestió” (paràgraf 24), per tot seguit recomanar serioses negociacions entre tots els interessats per assegurar la legitimitat i credibilitat del referèndum, negociacions que, subsegüentment, van tenir lloc.

Aquesta reflexió posa el dit a la nafra d’un dels aspectes més desatesos al debat públic sobre aquestes qüestions. Per tal de dur a terme un procés amb totes les garanties, en el marc del qual es prengui una decisió sobre un afer tan transcendent com l’assenyalat al paràgraf anterior, és imprescindible que les parts estableixin un consens sobre el propi mecanisme a través del qual aquesta qüestió es pot dirimir, i sobre les condicions en les quals es pot considerar que ha quedat resolta.

Així, és exigible que tots els actors implicats formin part d’aquest consens, incloent-hi l’existència d’un ampli consens intern, entre la pròpia ciutadania catalana, a fi que de la legitimitat i licitud atribuïdes al mecanisme en sí, es pugui derivar un ple reconeixement de validesa i una atribució de legitimitat i licitud a qualsevol possible resultat, que és l’únic escenari desitjable, atès que el contrari no només impediria considerar resolta la qüestió, sinó que empitjoraria notablement la situació.

Prescindir total i absolutament del marc legal existent, engiponant unes eleccions suposadament plebiscitàries, o una ulterior declaració unilateral d’independència, és una opció que aboca la societat catalana al fracàs col·lectiu.  Una part dels actors implicats, incloent-hi una part significativa del cos electoral català, podrien legítimament (i fàcil), discutir-ne la licitud, i no sentir-se en absolut vinculats per la lectura dels resultats en clau plebiscitària, o pels actes que en funció d’aquest resultat una hipotètica majoria independentista decidís dur a terme. Seria, per tant, una greu irresponsabilitat sotmetre el país a les tensions i a la inestabilitat que sens dubte qualsevol decisió d’aquesta mena genera, sense tenir assegurat el consens bàsic sobre el mecanisme a través del qual resoldre la qüestió, que permeti que el resultat es consideri vàlid i vinculant per totes les parts implicades.

L’escenari en què es frustra permanentment la possibilitat de sotmetre directament a la consideració de la ciutadania catalana la qüestió de quina organització política es volen donar a si mateixos ens sembla absolutament indesitjable, per les moltes conseqüències negatives que entenem que tindria sobre el conjunt del cos social.

Aquest és un escenari al qual, per cert, també ens aboca una declaració unilateral d’independència, que esdevindria així no només unilateral respecte al conjunt de l’Estat o respecte al Govern espanyol, sinó també un acte imposat unilateralment sobre el conjunt de la ciutadania catalana, que no hauria pogut respondre, en les condicions establertes per la Comissió de Venècia respecte a les bones pràctiques pel que fa als referèndums.

Però l’escenari en què es pretén fer-ho sense que es produeixi aquest consens àmpliament majoritari respecte al mecanisme per resoldre la qüestió, ens sembla de conseqüències polítiques i socials difícilment previsibles, però gairebé impossibles de gestionar, especialment tenint en compte la diversitat d’opinions existents al respecte i les condicions materialment existents a Catalunya respecte a la distribució de preferències de la ciutadania.

El consens democràtic és relativament fràgil, i exigeix que una àmplia majoria de ciutadans concedeixin que les institucions i poders públics són alhora legítims i representatius. Què passaria amb les institucions o poders hipotèticament sorgides i sorgits d’un procés al qual una part significativa de la ciutadania catalana no confereix legitimitat o no considera representatives?

D’acord amb l’article 1 de la Convenció interamericana de Montevideo sobre les obligacions dels Estats, de 1933, que ha passat a formar part del dret consuetudinari internacional, es defineix que l’Estat, com a subjecte de Dret Internacional, ha de reunir els requisits de comptar amb una població permanent, un territori determinat, un Govern, i capacitat d’entrar en relacions amb altres Estats.

Més enllà dels efectes polítics de cara a l’exterior que pugui tenir qualsevol discussió, per part d’una part significativa de la població catalana, respecte a la legitimitat de la decisió per la qual es forma l’hipotètic Estat naixent, i per tant respecte a la legitimitat d’aquestes institucions (si pensem en el reconeixement per part de tercers Estats de l’hipotètic nou Estat), hem de pensar sobretot en les conseqüències polítiques internes d’una situació d’aquestes característiques, amb un conflicte de legitimitats entre dos governs, l’un pugnant per obtenir i l’altre per retenir un control sobre un territori i una població entre els quals les preferències respecte a la secessió no són ni molt menys uniformes. Ens sembla impensable que cap governant responsable vulgui posar els nostres conciutadans en aquesta tessitura.

Clos aquest excurs sobre la qüestió, fonamental, de que decisions tan transcendents s’han d’adoptar en el marc d’acords sobre la mateixa manera d’adoptar-los, tornem sobre la qüestió de la legitimitat d’una declaració unilateral d’independència en base al resultat d’unes eleccions al Parlament de Catalunya.

El Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació Racial (òrgan depenent de les Nacions Unides), per exemple, en la seva Recomanació General núm. XXI, de 1996, relativa al dret a la lliure determinació, afirma que “el dret internacional no ha reconegut el dret general dels pobles a declarar unilateralment la seva secessió d’un Estat”.

S’esmenta sovint l’Opinió consultiva de la Cort Internacional de Justícia sobre la conformitat amb el dret internacional de la declaració unilateral d’independència relativa a Kosovo, de 22 de juliol de 2010, com a legitimadora d’un dret a la secessió d’un poble que forma part d’un Estat prèviament constituït i, per tant, com a decisió que supera el caràcter donat al dret a la lliure determinació dels pobles per la Resolució 2625 (XXV), de l’AGNU.

No obstant això, aquesta posició no se sosté, per tal com l’Opinió consultiva s’encarrega d’aclarir expressament, al seu paràgraf 56, que “La qüestió plantejada a la Cort no l’obliga a adoptar una posició sobre si el dret internacional atorgava a Kosovo un dret positiu de declarar unilateralment la seva independència o, a fortiori, sobre si el dret internacional atorga en general un dret a entitats situades dins d’un Estat a separar-se unilateralment d’aquest. De fet, és enterament possible que un acte en particular, com una declaració unilateral d’independència, no infringeixi el dret internacional sense que necessàriament constitueixi l’exercici d’un dret que aquest li confereix. S’ha demanat a la Cort una opinió sobre el primer punt, no el segon”.

Resulta d’interès que aquesta asseveració de la Cort Internacional de Justícia es fa tot just a continuació d’un esment a la consulta que es va traslladar a la Cort Suprema del Canadà (sobre la que es tornarà), amb relació a la possible secessió de la província del Quebec, a fi de contrastar la diferència en l’encàrrec, ja que en aquell cas la pregunta era la que segueix: “Dóna el dret internacional a l’Assemblea Nacional, el parlament o el govern de Quebec el dret de declarar unilateralment la secessió de Quebec del Canadà? En tal sentit, existeix un dret a la lliure determinació de conformitat al dret internacional que atorgui a l’Assemblea Nacional, el parlament o el govern de Quebec el dret de declarar unilateralment la secessió de Quebec del Canadà?”

La Cort Internacional de Justícia, en la seva Opinió consultiva sobre la conformitat amb el dret internacional de la declaració unilateral de Kosovo, es pronuncia exclusivament sobre aquest acte concret, i no sobre l’existència d’un ius secessionis a disposició d’entitats situades dins d’un Estat ja constituït, matèria sobre la qual evita pronunciar-se expressament, ni tampoc sobre les conseqüències jurídiques de l’acte consistent en la declaració unilateral, com queda palès al paràgraf 51, on la Cort Internacional diu que la qüestió sotmesa a la seva consideració és “acotada i específica; se sol·licita l’opinió de la Cort sobre si la declaració d’independència s’ajusta o no al dret internacional. No es pregunta sobre les conseqüències jurídiques d’aquesta declaració. En particular, no es pregunta si Kosovo ha assolit la condició d’Estat. Tampoc es pregunta sobre la validesa o els efectes jurídics del reconeixement de Kosovo pels Estats que l’han reconegut com a Estat independent. (…) En conseqüència, la Cort no considera necessari abordar qüestions tals com si la declaració ha desembocat o no en la creació d’un Estat o quin és l’estat dels actes de reconeixement a fi de respondre a la qüestió plantejada per l’Assemblea General [de les Nacions Unides]”.

Finalment, val la pena assenyalar que la Cort Internacional de Justícia resol la qüestió de la conformitat de la declaració unilateral d’independència de Kosovo ad hoc, examinant tot un conjunt de situacions fàctiques i antecedents certament excepcionals, amb un abast pel que fa al seu pronunciament limitat per la pròpia formulació de la consulta, com hem vist. De fet, ni tan sols entra a valorar si el cas de Kosovo encaixava amb el que alguns sectors de la doctrina consideren com a remedial right to secession.

Des del punt de vista del nostre ordenament, tampoc no existeix una previsió constitucional respecte a l’exercici de l’autodeterminació en el seu aspecte extern, ni un mecanisme habilitat per a la secessió (tot i que es tornarà sobre aquesta qüestió més endavant), sinó que la Constitució afirma al seu article 2 la “indissoluble unitat de la nació espanyola”. Tampoc l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que s’insereix al bloc de constitucionalitat, no permet albirar cap mecanisme a través del qual es pugui realitzar el que algunes formacions pretenen si obtenen la victòria a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Ara bé, no és sobrer recordar, ni que sigui per establir una analogia amb la intensitat del que es pretén, que els articles 222 i 223 de l’Estatut estableixen que, entre altres condicions, la seva reforma “requereix el vot favorable de les dues terceres parts dels membres del Parlament“.

És a dir, per a reformar l’Estatut no n’hi ha prou amb la majoria simple de la meitat més un dels diputats, majoria amb la que algunes formacions que concorren a les properes eleccions al Parlament pretenen bastir tota una nova organització política de Catalunya, sinó que s’exigeix una majoria reforçada, qualificada. Aquest és un estàndard al dret constitucional europeu i en la immensa majoria de les democràcies quan s’han d’adoptar decisions de gran transcendència política, entre les quals es troben sens dubte les que tenen per objecte la modificació d’elements constitutius de l’Estat.

El sentit de la disposició és la salvaguarda dels consensos bàsics decidits democràticament, front a majories que poden ser conjunturals i que no haurien de poder originar transformacions tan radicals del nostre ordenament, i menys encara violentar-lo.

Cal recordar aquí el revers del conegut principi jurídic romà a maiori ad minus (qui pot allò que és més, pot allò que és menys), que és formulat com a minori ad maius (qui no pot allò que és menys, no pot allò que és més).

Més enllà de la discussió sobre la legalitat (des de la perspectiva internacional o interna), de la declaració unilateral d’independència, sobre la qual resulta prou evident la perspectiva dominant en la doctrina, és raonable exigir que, si per a una reforma de l’Estatut es requereix una majoria de dos terços dels parlamentaris, no seria legítim fonamentar una decisió notablement més transcendent, com ara una declaració unilateral d’independència, en una majoria menys qualificada. Això hauria de ser convingut sense recança, per bé que els defensors de la secessió unilateral, és clar, defensen el contrari.

Tornant al pla internacional, val la pena destacar que l’Opinió emesa per la Cort Suprema del Canadà relativa a certes preguntes sobre la secessió de Quebec del Canadà, del 20 d’agost de 1998, que és interessant per molts altres motius sobre els quals es tornarà més endavant, insisteix diverses vegades en la necessitat d’obtenir “Una clar vot majoritari a Quebec a favor de la secessió, responent a una pregunta clara.

La Comissió de Venècia, en l’Opinió emesa sobre la compatibilitat de la legislació existent a Montenegro relativa a l’organització de referèndums amb els estàndards internacionals aplicables, adoptada a la seva 65a sessió plenària (16-17 de desembre de 2005), també venia a subratllar la rellevància de comptar amb uns quòrums ben establerts i reforçats per tal d’adoptar la decisió de la secessió, que fixava en un 50% de participació al referèndum i un 55% de vots favorables a la secessió (i això en un cas en el qual el mecanisme de secessió estava previst a la constitució de la Unió de Sèrbia i Montenegro).

Aleshores, quina és la forma de resoldre la qüestió?

La Constitució espanyola de 1978 no contempla un mecanisme de secessió de les Comunitats Autònomes, tampoc per aquelles a les que reconeix que tenen un caràcter històric. Tanmateix, aquesta característica de la Constitució espanyola, com la de protegir la unitat nacional o la integritat territorial, no és una raresa en el dret constitucional comparat, i no la converteix per se en una flawed democracy, com defensen alguns partidaris de la independència, sinó que es configura més aviat com un estàndard europeu i internacional en les constitucions democràtiques.

En l’informe “Autodeterminació i secessió al dret constitucional”, adoptat l’any 1999, en la seva 41a trobada, per la Comissió de Venècia, es feia constar que “L’afirmació de la indivisibilitat de l’Estat implica clarament la proscripció de la secessió, i és comuna per almenys la meitat dels Estats contemplats en aquesta recerca. La indivisibilitat de l’Estat no s’ha de confondre amb el seu caràcter unitari, i per tant harmonitza amb el regionalisme i el federalisme.

D’altra banda, la mateixa Comissió de Venècia, en el paràgraf 17 de l’Opinió emesa en la seva 98a sessió plenària (21-22 de març de 2014), relativa al referèndum de Crimea, declarava que “Si la constitució d’Ucraïna no permet un referèndum de secessió, això no contradiu de cap manera els estàndards constitucionals europeus. Més aviat és típic que les constitucions dels Estats membres del Consell d’Europa no permetin la secessió. En l’informe sobre ‘Un marc de referència legal general per facilitar la solució dels conflictes etno-polítics a Europa , CDL-Inf(2000)16’, la Comissió de Venècia va fer notar: ‘El principi d’integritat territorial té una reconeixement molt estès, sigui explícitament o tàcita, en el dret constitucional. D’altra banda, la prohibició de la secessió o del redisseny de les fronteres està igualment estès al dret constitucional. Això no hauria de sorprendre ja que aquesta branca del dret constitueix els fonaments mateixos de l’Estat, que podria ser privat d’una de les seves parts constituents si es preveissin aquestes possibilitats’ “.

Això és, que les característiques de la Constitució espanyola pel que a la qüestió no són una raresa ni una anomalia democràtica, sinó que es relacionen íntimament amb la voluntat de permanència dels Estats i amb el fet que la secessió afecta, ni que sigui parcialment, a dos dels tres elements constitutius de l’Estat com a subjecte de Dret Internacional, com són territori i població. L’absència a la Constitució d’una menció expressa al dret a l’autodeterminació en el seu aspecte extern, o a un mecanisme de secessió, ni que sigui per prohibir-ho expressament, no es pot interpretar com una porta oberta a la possibilitat del reconeixement d’aquest dret, en especial fent una interpretació teleològica de la voluntat del legislador constitucional, tenint en compte els debats tinguts pel constituent, a proposta del diputat Letamendía, sobre la inclusió d’aquest dret a l’autodeterminació que permetés als pobles d’Espanya decidir si seguien formant-ne part o formaven un Estat propi independent, i com la proposta va ser àmpliament refusada.

Si fem un exercici de dret constitucional comparat, només les constitucions d’Etiòpia de 1994 i de Saint Christopher i Nevis de 1983, entre les vigents, contemplen el dret a la secessió de les seves parts constitutives. Entre les que ja no es troben vigents, només les constitucions de la URSS de 1977, la de la República Federal Iugoslava de 1974, la de Txecoslovàquia de 1990, i la de la Unió Estatal de Sèrbia i Montenegro de 2003, o la de Birmània entre el 1947 i el 1974, preveien el dret a la secessió de les seves parts constitutives. Existeix un consens en que les previsions constitucionals del Canadà (opinió consultiva de la Cort Suprema de 20 d’agost de 1998, ja esmentada), i de Sud-àfrica (secció 235 de la Constitució de 1996), no equivalen a un dret de secessió.

Tanmateix el Canadà i el Regne Unit han trobat fórmules per acomodar un mecanisme per sotmetre la qüestió a consideració de la ciutadania concernida. Com a antecedents relativament propers en el temps, i pel que fa a les característiques de les seves respectives societats, tot i que no des del punt de vista dels seus sistemes constitucionals, serà d’interès veure en base a quins fonaments han arribat a les seves solucions particulars per resoldre la qüestió.

Si el poble de Catalunya no és titular d’un dret a la lliure determinació, en el seu aspecte extern, ni tampoc d’un ius secessionis respecte de l’Estat espanyol, ni d’un dret a declarar-se’n unilateralment independent, de conformitat al dret internacional, i si la Constitució espanyola o l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no preveuen cap mecanisme de secessió ni recullen aquest dret a l’autodeterminació en el seu aspecte extern, hem de concloure senzillament que la qüestió de la independència de Catalunya no es pot plantejar? En absolut podem arribar a aquesta conclusió.

D’una banda, la Comissió Europea per a la Democràcia mitjançant el Dret (o Comissió de Venècia), en l’informe titulat “Autodeterminació i secessió al dret constitucional”, adoptat l’any 1999, en la seva 41a trobada, afirma en les seves conclusions que “Es troba en l’essència de la democràcia el permetre que diversos programes polítics siguin proposats i debatuts, fins i tot aquells que posen en qüestió la forma en què un Estat es troba actualment organitzat, en el benentès que no danyin la democràcia mateixa”.

De l’altra, val la pena examinar el fragment clau de l’Opinió de la Cort Suprema del Canadà relativa a certes preguntes sobre la secessió de Quebec del Canadà, del 20 d’agost de 1998, i que mutatis mutandi podria fornir solucions per al cas català. Si la seva aportació ha estat tant glossada és perquè la Cort va decidir no limitar-se a respondre les preguntes plantejades pel govern federal canadenc, sinó entrar en matèria a fi d’aportar solucions, fent-ho amb un esperit liberal, un format breu, i un llenguatge clar. El fragment és el que segueix:

La Constitució atorga ordre i estabilitat, i en conseqüència la secessió d’una província “sota l’empara de la Constitució” no es pot realitzar unilateralment, això és, sense una negociació de principis amb altres participants a la Confederació dins del marc constitucional existent.

Les nostres institucions democràtiques s’acomoden necessàriament a un procés continu de discussió i evolució, que es reflecteix en el dret que constitucionalment correspon a cada participant en la federació per iniciar canvis constitucionals. Aquest dret implica un deure a recíproc dels altres participants d’involucrar-se en discussions per abordar qualsevol iniciativa legítima per canviar l’ordre constitucional. Un vot clarament majoritari a Quebec a favor de la secessió, responent a una clara pregunta, conferiria legitimitat democràtica a la iniciativa de secessió que tota la resta d’altres participants a la Confederació haurien de reconèixer.

El Quebec no podria, malgrat un resultat clar del referèndum, pretendre invocar un dret d’autodeterminació per dictar a les altres parts de la federació les condicions de la secessió proposada. El vot democràtic, per molt forta que fos la majoria, no tindria efectes jurídics per ell mateix I no podria apartar els principis del federalisme I de l’Estat de Dret, ni els drets dels individus I les minories, o el funcionament de la democràcia en altres províncies o a Canadà en el seu conjunt. Els drets democràtics emparats per la Constitució no es poden separar de les obligacions constitucionals. Tampoc , però, es pot acceptar la proposició inversa: la contínua existència I funcionament de l’ordre constitucional canadenc no podria romandre indiferent a una clara expressió d’una clara majoria de quebequesos que no volguessin ja romandre a Canadà. Les altres províncies I el govern federal no tindrien base per denegar el dret del govern de Quebec a perseguir la secessió si una clara majoria del poble de Quebec tria aquesta fita, mentre fent això, Quebec respecti els drets dels altres. Les negociacions que seguirien a una votació d’aquesta mena abordarien l’acte potencial de la secessió així com les seves possibles condicions si la secessió continués efectivament. No hi hauria conclusions predeterminades per la llei sobre cap qüestió. Les negociacions haurien d’abordar els interessos de les altres províncies, del govern federal I de Quebec, i en efecte els drets de tots els canadencs tant dins com fora de Quebec, I específicament els drets de les minories.”

La solució aportada per la Cort Suprema del Canadà es fonamenta, com dèiem, en els propis valors presents a la Constitució del Canadà, de la qual, significativament, afirma que “la Constitució és més que un text escrit. Abasta el sistema global de normes i principis que regeixen l’exercici de l’autoritat constitucional. Una lectura superficial de previsions seleccionades del text constitucional, sense més, podria ser enganyosa. És necessari dur a terme una investigació més profunda dels principis subjacents que animen el conjunt de la Constitució, incloent-hi els principis del federalisme, la democràcia, el constitucionalisme i l’Estat de Dret, i el respecte per les minories. Aquests principis han d’informar la nostra apreciació de conjunt dels drets constitucionals i les obligacions que entrarien en joc en el supòsit que una clara majoria de quebequesos votés a favor de la secessió davant d’una clara pregunta”.

Finalment, trobem el plantejament de la nostra jurisprudència constitucional, relativa al caràcter no militant de la nostra democràcia, que per reiterada i coneguda no es cita. De fet, l’argument es veu reforçat per la inexistència de clàusules d’intangibilitat a la Constitució de 1978 (n’hi ha, en canvi, a constitucions democràtiques del nostre entorn més immediat), essent que tota ella és reformable, per bé que en alguns casos ho hagi de ser pel procediment agreujat.

La mateixa STC 42/2014, de 25 de març, que resol sobre la Resolució 5/X, del Parlament de Catalunya, per la que s’aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, declara que dins el marc de la Constitució una Comunitat Autònoma no pot convocar de manera unilateral un referèndum d’autodeterminació per tal de decidir sobre la seva integració a Espanya. Però a continuació, afirma amb igual èmfasi que la manifestació d’una aspiració política contrària a la Constitució ha de tenir encaix constitucional (en coherència amb anteriors pronunciaments del TC, que ha defensat que la nostra no és una “democràcia militant”, que exigeixi adhesió positiva), sempre que el seu exercici es plantegi d’acord amb la pròpia legalitat constitucional, amb respecte als principis de legitimitat democràtica, pluralisme i legalitat.

Segons continua el Tribunal Constitucional, la voluntat d’una part de l’Estat d’alterar l’estatus jurídic que li atorga el marc constitucional ha de trobar una via d’expressió, ja que no existeix un nucli normatiu inaccessible als procediments de reforma constitucional. De fet, el Tribunal Constitucional afegeix una reflexió final: qui pretén el que conté l’esmentada Resolució pot plantejar la reforma constitucional per tal que la seva aspiració pugui dur-se a terme.

El punctum dolens de tot l’assumpte és que l’opinió que sostingui una majoria de catalans amb relació a la seva organització política, econòmica, social i cultural és rellevant des de la perspectiva constitucional. Aquest pot ser i hauria de ser el punt de trobada dels qui creiem que la via democràtica és l’adient per dirimir la qüestió.

Hem de concloure que l’opinió que sostingui una majoria de catalans amb relació a la seva organització política, econòmica, social i cultural és rellevant des de la perspectiva constitucional, si tenim en compte tant el que s’ha exposat fins ara, com el fet que la Constitució espanyola de 1978, per moltes atzagaiades que hagi rebut, és la Constitució d’un Estat social i democràtic de Dret, que consagra a un lloc preeminent a l’apartat 1 del seu article 1el pluralisme polític com a valor superior de l’ordenament jurídic.

Aquesta preeminència del valor del pluralisme polític i del principi democràtic, juntament amb el fet que la Constitució no contempli clàusules d’intangibilitat, ha de conduir a la conclusió de que l’opinió que resulti ser majoritària entre els catalans en allò relatiu a llur organització política, a llurs relacions amb el conjunt d’Espanya, si s’expressa conforme a Dret, amb totes les garanties democràtiques, i de manera clara i inequívoca, ha de ser escoltada i respectada, i per tant tenir conseqüències polítiques en el nostre sistema constitucional, fins i tot si aquesta opinió implica un trencament de la integritat territorial protegida per l’article 2 de la Constitució. En la concreció d’aquestes conseqüències polítiques i constitucionals, concorrerà la voluntat del conjunt dels espanyols juntament amb la voluntat expressada per la ciutadania catalana.

A més, aquesta conclusió té l’avantatge de no requerir apel·lacions a la sobirania, ni reconèixer el dret a exercir la vessant externa del principi d’autodeterminació, ni del dret a la secessió correctora, ni del “dret a decidir”, que com hem vist són aspectes enormement controvertits, sinó tan sols al principi democràtic. Ja que seria transcendent l’opinió que pugui ser majoritària entre la ciutadania en general respecte a la seva organització política, ha de ser-ho també la que ho sigui entre la ciutadania catalana, a qui el bloc de constitucionalitat que ens hem donat ha dotat a més d’autonomia política i ha reconegut, per tant, com a subjecte polític.

L’aspecte intern del dret a l’autodeterminació de conformitat al Dret Internacional és al que la Cort Suprema del Canadà, en l’Opinió ja esmentada, al·ludeix quan manté que en tant que els quebequesos formen un poble, llur autodeterminació ja s’ha assolit dins del marc del Canadà. El mateix es podria predicar del cas dels catalans, però la qüestió és que la vessant interna del dret a l’autodeterminació no s’esgota ni es consumeix en el moment constituent.

El desllorigador es troba, doncs, en la vessant interna del dret d’autodeterminació, íntimament vinculat al principi democràtic, en combinació amb el concepte que es coneix en anglès com a ongoing self-determination, o autodeterminació permanent, per oposició a l’autodeterminació constitutiva .

Aquest és, a grans trets, el raonament que fa la Cort Suprema del Canadà en l’Opinió emesa en data 20 d’agost de 1998, sobre certes preguntes relatives a la secessió de Quebec del Canadà, encara que no citi expressament l’aspecte intern del dret d’autodeterminació ni, menys encara, per tractar-se d’un concepte menys pacífic, d’autodeterminació continuada.

Així, la distinció entre l’aspecte extern i l’intern del dret a l’autodeterminació es pot complementar amb la distinció entre l’aspecte constitutiu i l’aspecte permanent de l’autodeterminació (seguim aquí S. James ANAYA), essent que el dret a l’autodeterminació constitutiva requereix que l’ordre institucional instituït “sigui substancialment la creació de processos guiats per la voluntat del poble o dels pobles” governats per aquestes institucions, mentre el dret a l’autodeterminació permanent requereix que l’ordre institucional instituït, “independentment dels processos conduents a la seva creació o alteració, sigui un sota el qual la gent pugui viure lliure i desenvolupar-se lliurement sobre una base contínua”.

En el fons, en una integració de totes dues concepcions del dret a l’autodeterminació (la que distingeix entre aspecte intern i extern, i la que distingeix entre aspecte constitutiu i permanent), podem afirmar que el dret a l’autodeterminació en el seu aspecte constitutiu i extern no esgota el dret dels pobles a l’autodeterminació, sinó que en un règim democràtic amb el capteniment exigit per l’esmentat penúltim incís de l’apartat titulat El principi d’igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles de la Resolució 2625 (XXV) de l’AGNU (vid. apartat 8 del present document), aquest es manté viu en el seu aspecte intern i en el permanent.

En coherència amb allò que s’ha exposat, si el poble de Catalunya no és titular d’un dret a la lliure determinació, en el seu aspecte extern, ni tampoc d’un ius secessionis respecte de l’Estat espanyol, ni d’un dret a declarar-se’n unilateralment independent, de conformitat al dret internacional, i si la Constitució espanyola o l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no preveuen cap mecanisme de secessió ni recullen aquest dret a l’autodeterminació en el seu aspecte extern, podem concloure que sí que tenen un dret a ser escoltats, en virtut de l’aspecte intern i permanent del dret d’autodeterminació. En cas que els catalans es pronunciessin amb una majoria clara, conforme a dret, i responent a una pregunta clara i inequívoca, se n’haurien de derivar conseqüències polítiques que, amb el concurs de la voluntat del conjunt de la ciutadania espanyola, i salvant així la qüestió del demos sobirà, i seguint el model apuntat per la Cort Suprema del Canadà, permetessin la materialització d’aquest desig majoritari.

En la nostra situació present, la qüestió a resoldre és quin hauria de ser el vehicle d’expressió de la voluntat dels catalans i les catalanes, a la vista de la inexistència de negociacions entre el Govern espanyol i el català sobre com arbitrar una solució que permeti conèixer la voluntat de la ciutadania de Catalunya respecte a la secessió. Juristes de diverses generacions i adscripcions ideològiques, catalans i de la resta d’Espanya, han apuntat fórmules possibles, que requereixen o no canvis constitucionals segons el seu parer. No es poden reproduir totes aquí, però s’ha publicat molt al respecte.

En tot cas, qualsevol solució que es trobi, inclosa la transformació federal de l’Estat que els socialistes defensem, s’haurà de basar en el principi democràtic i en el respecte al principi de legalitat, és a dir, el respecte al Dret, el que no suposa la rigidesa pròpia del legalisme formalista, sinó tan sols lleialtat a l’Estat de Dret, i això exigeix lleialtat, si fossin menester reformes, al procediment de reforma de la llei, inclosa la Constitució.

Ferran Pedret i Santos

Advertisements

5 Respostes to “Legitima el 27-S una declaració unilateral d’independència?”

  1. Ximo 05/08/2015 a 09:27 #

    ” Unes eleccions parlamentàries pluralistes, en democràcia, no donen una resposta a una qüestió plantejada en termes binaris, sinó que dirimeixen una multiplicitat gairebé inesgotable d’altres assumptes, i no es poden reduir a una interpretació de cada vot com un sí o un no a la independència ”
    Hi estic molt d’acord, com amb tot l’article; ara bé, no els falta raó als que diuen que si no s’ha pogut fer una consulta legal, quina altra forma legal hi havia perquè, encara que no sigui “fetén” 100%, es puguin comptar els partidaris d’una i altra opció ?
    Tenint en compte clar, que, per als partidaris de la independència, posposar-ho tot a l’espera d’un acord, podia representar un refredament de tot plegat.

  2. Bla, bla, bla.
    Hi ha una llista (dues) que es presenta amb un objectiu clar i diafan: Engegar el procés de desconexió de l’estat franquista. Si guanyen, tiraran endavant perquè això és la democràcia.
    I ho faran, sobretot, perquè els que no voleu engegar aquest procés sou només un 25% de l’electorat.
    Csqep es presenta amb la mateixa voluntat de canvi, tot i que difereix en les formes.
    Vostès poden fer com el PP i C’s i reivindicar l’estat franquista, però amagar-se en les formes per impedir l’esdevenir que la societat desitja és menyspreable.
    Vostè pot posar tota la llista de casos internacionals que vulgui. Per cada cas hi haurà 10 casos en el que va prevaldre fou la política dels fets consumats.
    Finalment, el referèndum que vosté reclama ja es va fer. Fou el 9N. I el SÍ va aconseguir tants vots com l’estafatut del 2006. El NO va decidir no votar en aquell referèndum, com a mètode vergonyant d’intentar restar-li representativitat. I això farieu si tornessim a convocar un referèndum. No presentar-vos. Perquè l’honor no sabeu què és. Perque enteneu la democràcia com els pares fundadors franquistes, una eina perquè tot segueixi igual i el poble no pugui decidir el seu futur.
    Així que ara ho farem diferent. Ara tirarem pel dret. I si voleu frenar-nos, haurà de ser democràticament. Amb vots. Vots que no teniu, ni tenieu el 9N.

  3. Per cert, deixin vostès d’anomenar-se, en genèric, “els socialistes”. De “socialistes” n’hi ha a moltes formacions i el PSC ha deixat ja fa temps de representar-los en prou quantia com per atorgar-se aquest genèric.

  4. Roberto ex-PSC 05/08/2015 a 17:17 #

    Has gastat moltes línes per intentar justificar una tesi que no se sosté. Si es vol preguntar al cos electoral sobre un determinat tema mitjançant un referèndum, i aquest no pot cel·lebrar-se, quina opció hi ha? Renunciar no seria fins i tot més antidemocràtic? Quin mal hi ha en permetre a la gent expressar la seva opinió? Que una part del cos electoral no accepta que aquestes eleccions són plebiscitàries? Magnífic, ja votaran el PP, el PSC o C’s. L’endemà del 27 ja sumarem els vots.

    • unmonaguanyar 07/08/2015 a 20:00 #

      En primer lloc, gràcies per prendre’t el temps de llegir els arguments exposats. Malauradament, en algun moment no ens hem entès, si em retreus que vegi cap mal en què la gent expressi la seva opinió. La solució canadenca que es proposa mira de facilitar l’acord per fer-ho possible i òbviament inclou la possibilitat de celebrar un referèndum o consulta directa sobre la qüestió. Políticament, l’exigència és que hi hagi un procés de diàleg, negociació i acord sobre els termes, pregunta, quòrum, etc. Tècnico-jurídicament, les formes d’articulació podrien ser diverses, i no m’hi estenc perquè en els darrers tres anys juristes de tota mena han estat publicant abastament sobre la qüestió.

      Atentament,

      Ferran Pedret

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: