Carta a un ciutadà independentista

31 oct.

Com passa sovint quan es prova de debatre, les xarxes socials esdevenen inadequades. En atenció a aquest fet, una persona amb qui havia mantingut un llarg intercanvi d’opinions via Twitter ha decidit adreçar-me una extensa carta per exposar-me el seu punt de vista sobre la posició del PSC relativa a la qüestió que monopolitza el debat públic de fa uns anys ençà: la consulta sobre la independència de Catalunya. Sembla just correspondre tal exercici amb un de simètric, ni que sigui per reviscolar el gènere epistolar fora del seu terreny habitual. Ho faig ple de respecte per les seves opinions, tot i que ens molts aspectes en dissenteixi, i per les de qualsevol altre dels meus congèneres, com desitjaria que sempre es pogués produir el debat públic d’idees. Per raons òbvies relacionades amb l’economia de temps (i prefereixo avisar-ho aquí, acompanyat d’un somriure que no podeu veure), no podré correspondre a tothom de la mateixa manera, si mai teniu la pensada d’encetar debats amb mi.

En Rossend té l’amabilitat de resumir a l’inici del seu text el postulat del qual parteix:

“Primer: no heu defensat ni defenseu el dret a decidir, una posició legítima que jo preferiria que fos també explícita. Segon: pervertiu el terme amb ambigüitats i falsedats. Tercer: en tot això, la vostra prioritat ha estat només evitar que es voti per la independència.”

Tot seguit desgrana exemples i arguments, a voltes directament relacionats amb els tres punts de partida, a voltes adjacents o connexos, i en alguns casos no directament relacionats amb aquests tres punts. En la meva resposta, procuraré ser exhaustiu, per bé que això pugui fer el text més feixuc, però per evitar això darrer en allò possible i no reescriure arguments que ja he exposat, de tant en tant trobareu vincles a textos ja publicats aquí mateix o per tercers. Comencem.

Sobre el dret a decidir

Rossend, dius que no hem defensat ni defensem el dret a decidir. El problema principal d’aquest concepte és que es pot considerar una particularitat del debat públic català, tot i que trobi algun antecedent al debat públic basc (especialment al voltant de la iniciativa impulsada pel PNB, coneguda com a Pla Ibarretxe), i no resulta fàcil un consens sobre la seva definició o caracterització. Això és així per tal com s’ha introduït de bell nou, més com a forma d’expressar una aspiració, que amb la real intenció d’establir-lo com un dret diferenciat per la seva naturalesa, abast o efectes, del principi d’autodeterminació.

Està clar que el dret a decidir no es tracta d’un dret inserit al dret positiu, i si s’hi apel·la com a dret natural, per tal com s’invoca, resulta força difícil de distingir del principi d’autodeterminació. De fet, el caràcter purament instrumental de l’encunyació del terme, o la dificultat de distinció a què feia referència, ha estat reconegut públicament en diverses ocasions (1, 2), per alguns dels seus principals promotors. Entendràs, aquí, que em sembli que dir-nos que no el defensem, o que pervertim el terme “dret a decidir” amb ambigüitats i falsedats, quan el terme és de nou encuny, ambigu per mancat de definició mínimament pacífica, i concebut com a instrumental pels seus principals impulsors, és una crítica que he de refusar. Més aviat provem, respectuosament, d’aportar claredat a la qüestió, com modestament intento aquí mateix, en aquest i anteriors escrits, i també a les intervencions que faig en nom del PSC al Parlament (com a exemple, i perquè són les que més rarament arriben a coneixement públic, permet-me que et faciliti les que he fet en el marc de la Comissió d’Estudi del Dret a Decidir que, per cert, no ha arribat encara a cap conclusió).

Si del que es tracta és, doncs, d’entendre el dret a decidir com a denominació alternativa del dret a l’autodeterminació dels pobles, en la seva vessant externa (que és la que més s’identifica popularment com a autodeterminació), aleshores sí, hem de concloure que el PSC no considera que la vessant externa del principi d’autodeterminació sigui aplicable al cas català. Hi faig una referència en aquest text de gener de 2013. Em podria estendre en les raons per les quals entenem és així, però crec honestament que qualsevulla anàlisi rigorosa del que s’entén per autodeterminació en la seva vessant externa, fins i tot a la vista dels desenvolupaments teòrics posteriors a la Resolució 2625 (XXV), de Nacions Unides, porta a aquesta mateixa conclusió.

Tampoc creiem que ens sigui aplicable la doctrina, defensada per alguns notables autors, de l’aplicació de l’autodeterminació en la vessant externa com a expressió del que en diuen “Remedial right to secession“, o dret de secessió corrector. Allen Buchanan, un dels principals exponents d’aquesta corrent doctrinal (que no podem oblidar que és tan sols una de les diverses aproximacions doctrinals a un afer d’allò més discutit internacionalment, com és l’autodeterminació), postula que, per tal d’acreditar el dret d’una minoria territorialment concentrada a la secessió respecte de l’Estat del que forma part, s’ha de verificar que existeixi una d’aquestes situacions, que li sigui aplicable en concret a aquesta minoria:

a) Que s’hagi produït una annexió injusta del territori d’un Estat sobirà,

b) Que s’hagin produït violacions a gran escala de drets humans fonamentals

c) Que s’hagi produït una redistribució discriminatòria continuada i greu (distribució dels recursos de l’Estat que perjudica de manera injusta a una regió determinada) 

d) Que s’hagi produït una vulneració, per part de l’Estat, de les obligacions del règim autonòmic intraestatal, o la negativa continuada a negociar una forma d’autonomia intraestatal adequada.

Evidentment, des de l’independentisme es podrà adduir que es donen clarament tots o alguns dels supòsits, però a banda que els socialistes no hi convenim, crec sincerament que qualsevol observador neutral pot estar d’acord amb nosaltres i que, a ulls de la comunitat internacional, difícilment s’entendria que es pretengui el contrari.

Però si els socialistes creiem que Catalunya no té un dret a la secessió basat en la vessant externa del principi d’autodeterminació, ni tampoc un dret de secessió corrector, quina solució aportem?

Vaig fer-ne un esbós en aquest text de gener de 2014, però atès que en aquest apartat parlo del concepte que tenim del dret a decidir, he d’insistir en les reflexions que feia al final del text esmentat. Segons el nostre parer, encara que rarament ho hem explicitat amb aquesta formulació, per fer-nos més entenedors, el desllorigador es troba en la vessant interna del principi d’autodeterminació.

El punctum dolens de tot l’assumpte és que l’opinió que sostingui una majoria de catalans amb relació a la seva organització política, econòmica, social i cultural és rellevant des de la perspectiva constitucional. Hem de concloure que és així, tenint en compte l’aspecte intern del dret a lliure determinació dels pobles. A més, aquesta conclusió té l’avantatge de no requerir apel·lacions a la sobirania, ni a la vessant externa del principi d’autodeterminació, ni al dret a la secessió correctora, ni al dret a decidir, que com hem vist són aspectes enormement controvertits, sinó tan sols al principi democràtic. Ja que seria transcendent l’opinió que pugui ser majoritària entre la ciutadania en general respecte a la seva organització política, ha de ser-ho també la que ho sigui entre la ciutadania catalana, a qui el bloc de constitucionalitat que ens hem donat ha dotat a més d’autonomia política i ha reconegut, per tant, com a subjecte polític.

La Constitució espanyola de 1978, per moltes atzagaiades que hagi rebut, és la Constitució d’un Estat social i democràtic de Dret, que consagra a un lloc preeminent el pluralisme polític com a valor superior de l’ordenament jurídic.

Aquesta preeminència del valor del pluralisme polític i del principi democràtic, juntament amb el fet que la Constitució no contempli clàusules d’intangibilitat, ha de conduir a la conclusió de que l’opinió que resulti ser majoritària entre els catalans en allò relatiu a llur organització política, a llurs relacions amb el conjunt d’Espanya, si s’expressa conforme a Dret, amb totes les garanties democràtiques, i de manera clara i inequívoca, ha de ser escoltada i respectada, i per tant tenir conseqüències polítiques en el nostre sistema constitucional, fins i tot si aquesta opinió implica un trencament de la integritat territorial protegida per l’article 2 de la Constitució. En la concreció d’aquestes conseqüències polítiques i constitucionals, concorrerà la voluntat del conjunt dels espanyols juntament amb la voluntat expressada per la ciutadania catalana.

No és, en el fons, ni molt diferent ni molt distant de la solució que, al  seu dia, va posar damunt la taula l’Opinió de la Cort Suprema de Canadà, emesa l’any 1998, relativa a la secessió del Québec.

El que espero és que no haguem de trigar 15 o 20 anys, en una situació d’empat d’impotències, en arribar a aquesta conclusió, perquè estic absolutament convençut que, si trobem una sortida democràtica a l’actual situació de bloqueig, serà per aquest raonament, que és el que defensem els socialistes catalans.

Sobre si la prioritat del PSC ha estat que no es voti per la independència

Els socialistes catalans no som partidaris de la independència de Catalunya, no tan sols perquè pensem que no convingui als interessos dels catalans i les catalanes, que n’és la principal raó, sinó també perquè el federalisme es troba en l’arrel mateixa del nostre pensament. I del meu, si em permets la falca publicitària. Nosaltres vam beure del federalisme social de Proudhon, especialment a través de Pi i Margall, que va deixar escrit que “qui diu llibertat diu federalisme o no diu res, qui diu socialisme diu federalisme o no diu res“, però també de Valentí Almirall i tants altres federalistes d’esquerres, que d’aleshores ençà, han mantingut la idea federal de la unió en llibertat, refusant alhora que a cada nació li hagi de correspondre formar necessàriament el seu propi Estat independent, i que a cada Estat independent hi càpiga una sola nació. És només en aquest sentit que assumeixo que se’ns digui que la nostra prioritat és que no es voti per la independència (que no és el mateix que sobre la independència). Si de mi depèn, ho seguirà essent, i entenc que ben legítimament.

Rossend, parles també d’un mandat clar i diàfan, sorgit de les urnes el 25 de novembre de 2012, a fi de celebrar una consulta en què la independència fos una de les opcions incloses com a resposta, i en certa manera ho compares amb el cas escocès. L’SNP es va presentar a les eleccions amb un programa molt clar. Això ho concedeixo. Però ocorre el mateix en el cas de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012? Vegem-ho als programes de CiU (pàgines 12 a 17), en el del PSC (darrer paràgraf de l’apartat “un referèndum perquè els catalans i les catalanes decideixin“), o ICV-EUiA (pàgines 130 a 135). Cap d’aquests tres conté un mandat tan explícit o diàfan com pretens. M’estalvio els programes d’ERC i la CUP, que efectivament ho plantejaven obertament (i sumen 24 escons), i els del PP i C’s, que no són partidaris de la consulta (i sumen 28 escons).

Això vol dir que nosaltres, els socialistes, pensem que l’aspiració de molts catalans a la independència de Catalunya és il·legítima, i que cal impedir que es pugui expressar la voluntat dels catalans respecte a aquesta qüestió? En absolut.

Per tant, hauríem d’avalar l’actual procés i la manera com s’ha conduït políticament, la pregunta o la data triades? Jo crec que tampoc se’ns hi pot forçar. Ni interpretar, com fas, pel nostre dissens amb la conducció del procés, que el nostre interès és que no es pugui dirimir aquesta qüestió.

En aquest sentit, la proposta de pregunta que va formular al seu dia Iceta s’ha de llegir tan sols com una proposta, no com un intent d’imposició, que és com t’hi has referit. La formulació pot ser una altra, que en tot cas ha de ser clara, concisa i facilitar una resposta intel·ligible. Perfectament podria ser una pregunta que plantegi les opcions independència/model federal/statu quo.  Però no insistiré en aquesta idea que suggereixo ara, ni insistim especialment en aquella formulació d’Iceta, si t’hi has fixat, perquè el que nosaltres propugnem és que la pregunta ha de ser fruit d’un acord. Entre les forces catalanes, sí, i amb el govern espanyol, també. Ho va ser en el cas d’Escòcia, i amb això contradic el que afirmaves sobre el fet que els escocesos van decidir per si mateixos sobre què se’ls preguntava. La primera idea de Salmond incloïa la “devolution max“, que és com en diuen allà del que aquí en diríem federalització. I va ser el Govern britànic el que va optar per la resposta binària sí/no a la independència, en el que crec que va ser un error, perquè eliminava una opció que, probablement, hagués resultat majoritària i més satisfactòria.

Sobre el que estem insistint (1, 2, 3, 4, 5), és sobre un aspecte que ens sembla absolutament fonamental: qualsevol que sigui el procés mitjançant el qual es posi a consideració de la ciutadania catalana la qüestió de la secessió, resulta absolutament imperatiu que una àmplia majoria de la ciutadania li reconegui, d’entrada i amb independència del possible resultat que se’n derivi, plena legitimitat, plena licitud, al procés mateix.

L’escenari en què es frustra la possibilitat de sotmetre aquesta qüestió a la consideració de la ciutadania catalana quina organització política es volen donar a si mateixos ens sembla absolutament indesitjable, per les moltes conseqüències negatives que entenem que tindria sobre el conjunt del cos social.

Però l’escenari en què es pretén fer-ho sense que es produeixi aquest consens àmpliament majoritari respecte al procés de consulta mateix, ens sembla de conseqüències polítiques i socials absolutament imprevisibles, però gairebé impossible de gestionar, especialment tenint en compte la diversitat d’opinions existents al respecte i les condicions materialment existents a Catalunya respecte a la distribució de preferències de la ciutadania.

El consens democràtic és relativament fràgil, i exigeix que una àmplia majoria de ciutadans concedeixin que les institucions i poders públics són alhora legítims i representatius. Què passaria amb les institucions o poders hipotèticament sorgides d’un procés al qual una part significativa de la ciutadania catalana no confereix legitimitat o no considera representatives?

Per tant, la raó fonamental per la qual advoquem per una consulta acordada i legal, la forma més adient de la qual seria un referèndum, no és, com sovint s’addueix (i de debò que cansa l’eslògan), per subordinació al PSOE o a un més abstracte Madrid. És per compromís amb els nostres conciutadans de Catalunya i lleialtat a les raons per les quals ens vam fundar: per preservar la cohesió social i la unitat civil del poble de Catalunya.

Per això hem dit en alguna ocasió, i és tan sols per posar com a exemples els dos casos més propers en el temps i al nostre context, no perquè pensem que se’n pugui fer una translació automàtica, que ens agradaria una Llei de claredat com la canadenca, i un acord com en el cas del Regne Unit i Escòcia. Creiem que l’únic escenari desitjable és el d’un acord que permeti fixar les formes i garanties, la pregunta, els quòrums exigibles, etcètera, de bell antuvi, abans de començar. Fins i tot que prevegi cada quan es pot plantejar una decisió tan transcendent com aquesta. Ho volem així perquè entenem que és possible una sortida democràtica, però que també és exigible que la solució a la qual s’arribi pel concurs de la voluntat de la ciutadania ha de poder tenir una certa estabilitat.

El PSC treballa per la solució al bloqueig al voltant de la consulta que he comentat en aquest apartat i l’anterior, i estem convençuts que finalment ens en sortirem. Però no som nosaltres que ens hem autoimposat una data límit, en un context de majoria absoluta del PP. No som nosaltres els que hem dissenyat un procés pensant molt més en acumular forces i rendiments electorals, o en ampliar la base social i electoral de l’independentisme, molt més que en facilitar que els catalans puguin efectivament pronunciar-se respecte a les seves preferències pel que fa a llur organització política.

Sobre les eleccions plebiscitàries

No insistiré més, Rossend, en com en resulta de desafortunada qualsevol argumentació que pugui aproximar-se, ni que sigui mínimament, a la fal·làcia lògica de la reductio ad hitlerum. D’això en vam parlar prou a les xarxes socials. Simplement, m’hi ratifico.

Ara bé, això no suposa avalar unes suposades eleccions plebiscitàries. Evidentment, unes eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, si es convoquen i celebren conforme a l’ordenament i són justes, creïbles i transparents, per emprar la terminologia internacionalment acceptades, no són objectables des del punt de vista de la seva legitimitat o de les garanties per al conjunt de la ciutadania.

Si hi ha partits que decideixen concórrer en coalició, o bé per separat i amb un sol programa, o bé per separat i amb un punt comú al programa per defensar la independència, sigui en format de comprometre’s a una declaració unilateral d’independència, o sigui en format d’exigir, des de la hipotètica majoria assolida, l’obertura de negociacions amb el Govern espanyol a fi de negociar la secessió, són ben lliures de fer-ho.

Però hi haurà coalicions o partits, entre els quals el meu, però també ICV-EUiA, almenys pel que els he llegit fins ara, que consideren que unes eleccions al Parlament de Catalunya dirimeixen una multiplicitat gairebé inesgotable d’altres assumptes, i no es poden reduir a una interpretació de cada vot com un sí o un no a la independència. Els ciutadans i ciutadanes voten impulsats per diverses raons i incentius, i resulta molt difícil de sostenir que l’elecció pugui llegir-se com un referèndum (1, 2, 3, 4, 5). Mancada de claredat, la interpretació dels resultats en clau plebiscitària sembla deshonesta. Ja ni entro en la distorsió sobre la lectura del resultat electoral en lògica referendària que es produeix per la nostra distribució territorial d’escons, i la infrarepresentació dels electors d’algunes circumscripcions.

Sobre la fal·làcia per associació

Dius, Rossend, que ens hem convertit en aliats circumstancials del PP o C’s. Deixa’m dir-te, des del respecte i a fi de ser-te plenament honest en aquest intercanvi d’opinions, que considero que l’argument que desenvolupes a la teva carta per assenyalar aquest punt no és altra cosa que una particular adaptació de la clàssica fal·làcia per associació.

El fet que siguem contraris a la independència de Catalunya, per motius tan dissímils com els que porten a forces tan diverses com la CUP o CDC a ser-ne partidaris, no ens converteix a uns o altres en aliats circumstancials. Ho hem vist de manera ben crua en unes setmanes en què el legítim interès electoral de cada formació política del bloc que dóna suport al 9N s’ha fet més evident que en els darrers dos anys.

La polarització creixent, i un interès evident, poden portar a ignorar tots els matisos, per rellevants que siguin, especialment en política i en moments tan complexes com el present. Però el cert és que el PSOE està proposant, a diferència del PP, una transformació d’Espanya en un Estat federal. El cert, també, és que el PSOE està insistint, dia sí, dia també, en què parapetar-se en la llei o la Constitució, i persistir en l’immobilisme, no durà a una solució política de la situació que es viu a Catalunya.

Estic convençut que veurem, en temps propers, com l’escenari políticament molt obert que estem vivint propicia moviments que fa uns mesos ens haguessin semblat inversemblants.

Sobre la Catalunya nova en una Espanya federal, democràtica i social

No pateixis, Rossend, que no em dedicaré aquí a glossar la nostra proposta. No obstant, atès que titlles d’inconcreta la nostra proposta, et deixo a tall d’exemple un parell de documents sobre la reforma federal, un d’ells elaborat per la Fundació Rafael Campalans, vinculada al PSC, i l’altre per la Fundación Alfonso Perales, vinculada al PSOE d’Andalusia.

Evidentment, atès que l’elaboració d’una nova Constitució o d’una reforma constitucional ha d’acabar produint un text articulat fruit de la deliberació parlamentària, al seu moment caldran, i n’hi haurà, propostes de text articulat, però és absolutament normal que en aquest moment les propostes prenguin la forma dels documents que he enllaçat (n’hi ha d’altres, com la d’Izquierda Unida, que tampoc no prenen encara forma de text articulat).

Vaig apreciar, però, en el nostre intercanvi d’opinions a les xarxes que d’alguna manera es confonia la nostra opció per construir una Catalunya nova, federada dins d’una Espanya federal, democràtica i social.

Res del que he comentat anteriorment, pel que fa a la nostra opinió i posició respecte a una consulta o referèndum sobre el futur polític que els catalans volen per a si mateixos, no obsta per a formular una proposta pròpia. En aquest cas, com he comentat, és la del federalisme com a opció que, segons el nostre parer, és la millor per al conjunt de la ciutadania catalana i espanyola.

Si es produeix una consulta o referèndum, aspirem a que la nostra opció hi sigui present, i no pas de la manera fraudulenta i tendenciosa en què es pretén que és present a la proposta de pregunta pel 9N, sinó de manera clara.

Si assolim, com legítimament és la nostra aspiració, impulsar una nova Constitució federal, amb les majories socials i parlamentàries que requereix, i els ciutadans i ciutadanes de Catalunya la recolzen a les urnes (a les que hauran estat cridats, és clar, també la resta de ciutadans espanyols), nosaltres entendrem que la ciutadania catalana s’ha pronunciat respecte al seu futur polític col·lectiu de manera força innegable. De fet, de manera bastant exhaustiva i completa, ja que un projecte de Constitució regula el conjunt de la vida política, econòmica i social, a banda de determinar l’estructura territorial.

No són mútuament i necessària excloents. Pot haver-hi, com hi ha de manera innegable, una pugna política per veure quina arriba abans, però això és la constatació de la pluralitat d’interessos i visions que existeix en tota societat, i demostra que no hi ha una única sortida política en clau democràtica a l’actual situació, per bé que cadascú tingui les seves preferències. Però no resta gens de determinació al PSC en la seva exigència que hi hagi una sortida en clau autènticament democràtica al marasme actual en el qual ens trobem.

Cordialment,

Ferran Pedret i Santos

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: