Sortir de l’atzucac

14 gen.

El nostre país es troba enmig de la crisi econòmica més profunda i duradora des de la recuperació de la democràcia. Les seves conseqüències socials, així com les de les polítiques que en aquest context de crisi s’han estat aplicant, han estat i són devastadores, en termes de desigualtat, precarització i pèrdua de drets socials.

Però la crisi no és tan sols econòmica i social. D’una banda, el conjunt de les nostres institucions, per múltiples i diverses raons, s’ha desprestigiat a ulls d’un nombre creixent de ciutadans. D’altra banda, la pròpia activitat política se’n ressent, d’aquest desprestigi, no solament per la xacra de la corrupció, sinó també perquè existeix entre molts ciutadans la percepció, malgrat que d’altres molts no la compartim, de que no hi ha una diferenciació programàtica entre els grans partits, quan no una manifesta impotència dels parlaments i governs per desenvolupar llurs pròpies polítiques econòmiques, fiscals i socials, al marge dels interessos dels poders econòmics que pretenen escapar al control democràtic.

Existeix, en bona part com a conseqüència de tot l’anterior, un profund malestar amb el funcionament de la nostra certament imperfecta democràcia, compartit per amplis grups de ciutadans i ciutadanes.

Aquest malestar s’agreuja per la insatisfacció que, de forma manifesta, existeix amb relació al model d’organització territorial d’un Estat complex i plural com és Espanya.

Al creixement del malestar la dreta espanyola, sovint en conjunció amb la dreta catalana en l’apartat econòmic, laboral, social i d’ordre públic, hi està contribuint amb l’aplicació d’unes polítiques que, en el seu conjunt, suposen una involució democràtica i una ruptura dels consensos constitucionals, en buidar de contingut el programa social de la democràcia mitjançant les retallades, en dinamitar el model laboral, en restringir els drets civils i en pretendre un model territorial que tendeixi de nou al centralisme.

L’esquerra no tan sols ha de combatre aquestes polítiques, i revertir-ne les que tingui a l’abast, sinó que ha d’impulsar una profunda transformació de la nostra societat per tal de construir una democràcia avançada, en la qual crear condicions d’igualtat —i amb aquestes, per a una autèntica llibertat— sigui el centre de la preocupació i l’acció dels poders públics, assegurant a la vegada un desenvolupament sostenible.

A Catalunya existeixen, mesclades i a voltes superposades amb les generals causes de malcontentament, altres causes específiques, relacionades amb l’esdevenir del procés de reforma estatutària, amb el funcionament de l’autogovern i amb la relació de Catalunya amb el conjunt d’Espanya. Com a conseqüència d’això, l’independentisme ha agafat força, però més enllà d’aquest existeix una reivindicació àmpliament compartida: la de donar als catalans l’oportunitat d’expressar, en una consulta, quina és la seva opinió respecte a llur futur polític col·lectiu.

El PP, que al seu dia atià, amb inenarrable injustícia i insensatesa, però amb un evident afany de rèdit electoral, una vasta campanya contra el procés de reforma de l’Estatut català, actua ara de nou amb esbalaïdora irresponsabilitat, pretenent fer passar per fermesa la seva inacció i manca de cintura i finor política.

L’immobilisme, la política del cop de porta, i l’esperar a que el temps passi no aportaran cap solució. Al contrari, aquesta actitud de Mariano Rajoy  no sols delata la seva incapacitat i manca de lideratge, sinó que està enverinant una situació ja per si mateixa molt complexa.

D’altra banda, el bloc sobiranista català, més transversal ideològicament, s’endinsa en l’unilateralisme i l’acceleració dels ritmes, circumstància que, com argumentaré més endavant, tampoc contribueix a trobar solucions.

Qualsevol solució efectiva i no traumàtica que es trobi s’haurà de basar en el principi democràtic i en el respecte al principi de legalitat, és a dir, el respecte al Dret, el que no suposa la rigidesa pròpia del legalisme formalista, sinó tan sols lleialtat a l’Estat de Dret, i això exigeix lleialtat, si fossin menester reformes, al procediment de reforma de la llei, inclosa la Constitució.

Cal establir, entre les institucions catalanes i les del conjunt d’Espanya, un diàleg lleial, sincer i presidit per la claredat, pel que fa a les relacions de Catalunya amb el conjunt de l’Estat.

Per tal que aquest diàleg estigui presidit per la claredat, resulta imprescindible discernir alguns aspectes que en el debat públic sobre aquesta qüestió estan essent mistificats, sovint arterosament i a voltes per convicció, però de tal forma que dificulten de fet que es trobi una solució política.

El poble català es governa a si mateix. No sols ho fem mitjançant l’autonomia política dels nostres ens locals, sinó també mitjançant el govern i el conjunt de les institucions autonòmiques de Catalunya, així com mitjançant la nostra participació, com a ciutadans espanyols, a les institucions que ens hem donat per al govern comú.

No em puc estendre en aquest article en els arguments jurídics que ho sostenen, tot i que ho faré aviat en aquest mateix blog, però el cert és que no existeix com a tal, ni en el nostre ordenament intern, ni en el dret internacional, un dret a la secessió de Catalunya basat en el dret dels pobles a la lliure determinació, ja que Espanya és un Estat on el govern representa, sense discriminació, a tota la ciutadania del seu territori.

Això és ben sabut per les forces polítiques i socials de l’independentisme català, que en persecució de llurs objectius, van adaptar o encunyar el concepte del dret a decidir, no existent fins ara com a dret positiu ni en l’ordenament intern, ni en el dret internacional, i quina existència, naturalesa i distinció respecte del dret a la lliure determinació no és, ni molt menys, pacífica.

El fet de que l’exercici de tal dret es fonamenti en la declaració del poble català com a subjecte polític i jurídic sobirà no deixa d’incórrer en una petició de principi, ja que s’anuncia com a principi justament allò que legítimament es  pretén obtenir. Però a més suposa un plantejament que considero contraproduent, ja que dificulta les solucions polítiques possibles, i que és necessari assolir, ja que tal constructe necessàriament dificulta trobar un marc de referències comunes que habiliti un diàleg amb les forces polítiques d’àmbit estatal.

Així, si s’afirma que l’exercici del dret a decidir per part de la ciutadania catalana produeix per se efectes jurídics, inclòs el de posar en qüestió la integritat territorial de l’Estat, i prescindint del concurs de la sobirania del poble espanyol en el seu conjunt, tal com es formula el procés per part de les forces sobiranistes, no resulta fàcil distingir el dret a decidir d’una forma d’exercici del dret a la lliure determinació en el seu aspecte extern, en el qual, com s’ha dit, no hi troba lloc el cas català.

Tanmateix, i aquest és el punctum dolens de tot l’assumpte, l’opinió que sostingui una majoria de catalans amb relació a la seva organització política, econòmica, social i cultural és rellevant  des de la perspectiva constitucional. Hem de concloure que és així, tenint en compte l’aspecte intern del dret a lliure determinació dels pobles. A més, aquesta conclusió té l’avantatge de no requerir apel·lacions a la sobirania, sinó tan sols al principi democràtic. Ja que seria transcendent l’opinió que pugui ser majoritària entre la ciutadania en general, ha de ser-ho també la que ho sigui entre la ciudadania catalana, a qui el bloc de constitucionalitat que ens hem donat ha dotat a més d’autonomia política i ha reconegut, per tant, com a subjecte polític.

La Constitució espanyola de 1978, per moltes atzagaiades que hagi rebut, és la Constitució d’un Estat social i democràtic de Dret, que consagra a un lloc preeminent el pluralisme polític com a valor superior de l’ordenament jurídic.

Aquesta preeminència del valor del pluralisme polític i del principi democràtic, juntament amb el fet que la Constitució no contempli clàusules d’intangibilitat, ha de conduir a la conclusió de que l’opinió que resulti ser majoritària entre els catalans en allò relatiu a llur organització política, a llurs relacions amb el conjunt d’Espanya, si s’expressa conforme a Dret, amb totes les garanties democràtiques, i de manera clara i inequívoca, ha de ser escoltada i respectada, i per tant tenir conseqüències polítiques en el nostre sistema constitucional, fins i tot si aquesta opinió implica un trencament de la integritat territorial protegida per l’article 2 de la Constitució. En la concreció d’aquestes conseqüències polítiques i constitucionals, concorrerà la voluntat del conjunt dels espanyols juntament amb la voluntat expressada per la ciutadania catalana.

No és, en el fons, ni molt diferent ni molt distant de la solució que, al  seu dia, va posar damunt la taula l’Opinió de la Cort Suprema de Canadà, emesa l’any 1998, relativa a la secessió del Québec.

Tot el que s’ha dit no obsta per tal que, des del meu punt de vista, la millor opció per a la ciutadania catalana i per al conjunt de l’espanyola sigui la construcció d’un Estat federal, democràtic i social, ja que representa una oportunitat per transformar en profunditat la nostra societat, orientant-la a la consecució de la justícia social, així com per articular la pluralitat nacional, lingüística i cultural característiques d’Espanya, i projectar cap al futur unes noves bases compartides de convivència.

Com deia José M. Orense, un reconegut federalista càntabre, “no se da fácil forma al hierro sino cuando está candente”.

Ferran Pedret i Santos

Advertisements

4 Respostes to “Sortir de l’atzucac”

  1. Andreu Raya 15/01/2014 a 12:25 #

    Post molt interessant. Us emplaaria a substituir tots els “como” de l’article pel seu corresponent catal, “com”.

    Salut! Andreu

    Date: Tue, 14 Jan 2014 19:07:13 +0000 To: andreuraya@hotmail.com

  2. Joan 15/01/2014 a 23:17 #

    Em sembla molt bé la proposta federal però el que ara està en discussió és si el PSC dóna suport a la consulta, s’absté al entendre que no és l’escaient o vota en contra i deixa clar al comú dels mortals que no està a favor de la consulta.
    Perquè sota el garbuix juríric on s’ha ficat o l’han ficat al PSC, que fora ningú entén, hi ha dos opcions; o donar suport a una consulta no vinculant que és la única que pot arribar a ser o no donar-hi suport. Aquesta és la proposta que està en discussió a l’opinió pública i no una altra.Un PSC bunqueritzat i allunyat de la societat no està en condició o no ha sap buscar els consensos per formular-ne una altra opció més enllà d’uns neo-fedelistes més reactius cap al procés sobiranista que propositius cap a l’Estat federal.
    En definitiva, amb la decissió de demà el PSC s’allunya definitivament de la centralitat necessària per a poder optar a guanyar ciutats com Barcelona o les pròpies eleccions catalanes, tot i que millora les seves opcions a algunes ciutats del Baix Llobregat i a les generals per al PSOE.Ara, amb l’actual equip de coordinació del PSC tampoc es pot aspirar a més.
    Sort que encara ens queda la JSC de Barcelona: http://m.vilaweb.cat/noticia/4167280/20140115/jsc-barcelona-demana-labstencio-diputats-psc.html

  3. Llegenda de Sant Jordi 16/01/2014 a 14:43 #

    La constitució espanyola del 1978, votada fa 35 anys només per un 30% dels catalans vius, no és la constitució que està vigent. La constitució vigent no la va votar ningú i, tot i que s’hi assembla en aparença, incorpora un article fonamental que diu que tots els suposats drets a l’educació, salut i vivenda, i tots els altres, queden supeditats a fer front als interessos dels prèstecs, que en poc temps esdevindran el 50% del pressupost.
    No pots redactar un article de 3000 paraules i parlar d’una constitució que ja no és vigent.
    Tampoc pots faltar a la veritat pel que fa al que consagra l’article 2 de la constitució vigent. És fals que la integritat territorial de l’estat estigui protegida per l’article 2 de la constitució. Totalment. Una mentida repetida 100.000 vegades pero falsa.

    El que diu l’article és clar i meridià:

    “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”

    És la constitutició que es fonamenta en la indissolubilitat de l’estat. Igual que es fonamenta en la monarquia. Quan una o l’altre deixin d’existir, la constitució deixarà d’estar vigent i farà falta crear-ne una altra o unes altres, de constitucions. Però la constitució no protegeix ni una ni l’altra. Només s’hi fonamenta. S’edifica a partir d’aquesta base. Si la base desapareix, no hi ha constitució. Simple.

    La legitimitat d’una constitució no votada, bassada en una altra no votada (OTAN) bassada en una tercera votada només pel 30% de la població viva sota amenaça militar i esmenada per un cop d’estat (LOAPA) ja és prou minsa. Només falta que li facis dir el que no diu perquè et quadrin els arguments.

    I perdona si t’he ofés en el meu redactat.

  4. unmonaguanyar 17/01/2014 a 21:23 #

    Gràcies a tots pels comentaris. Andreu, les dues errades s’havien colat, és el que passa quan tradueixes de pressa un text dues vegades, del català al castellà, i de nou al català. Joan, honestament crec que la decisió d’ahir, dijous, enterra la possibilitat de celebració d’una consulta. Fer-la sense acord ni marc legal és poc factible, com reconeixen sense embuts alguns dels promotors de la iniciativa d’ahir. I en altres ocasions ja he comentat per què, a més, no em sembla desitjable. De fet, sense un acord, tant si es celebra la consulta com si finalment no es pot fer, tots dos són escenaris molt difícils de gestionar i netament negatius. Eduard, el teu comentari no m’ofèn, em sembla simplement opinable el que hi afirmes, com a tu t’ho deu semblar el meu article.

    Ferran Pedret

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: