Zona de perill

11 gen.

La ciutat-estat d’Hamburg, a Alemanya, va imposar des del 4 de gener d’enguany una zona d’excepció —literalment Gefahrengebiet, o zona de perill— sobre tres els barris d’Altona, Sternschanze i Sankt Pauli. Una extensió de terreny realment gran, on viuen més de vuitanta mil persones en total. Podeu fer-vos-en una idea si mireu la imatge que acompanya aquestes ratlles.

Des d’ahir, dia 10 de gener, la zona d’excepció, que també trobareu referida com a Ausnahmezustand, s’ha limitat considerablementen extensió, i ara abasta algunes illes de cases al voltant de cadascuna de les tres comissaries de policia de l’àrea.

La raó per la qual s’ha adoptat aquesta mesura és, segons s’al·lega per part del govern de la ciutat i del govern federal, un assalt a la comissaria de Davidwache i la violència amb la qual s’han expressat diverses protestes socials contra el desnonament de diverses famílies que vivien als edificis anomenats Esso-Häuser, així com per la venda del cinema abandonat que havia allotjat durant dècades el centre social autogestionat Rote Flora, o pel tractament dels refugiats i immigrants que s’han anat aplegant a Hamburg.

Deixant de banda les diverses versions sobre a qui cal atribuir l’inici dels enfrontaments entre manifestants i policies, i les rectificacions que les autoritats han hagut de fer en relació a l’assalt a la comissaria de Davidwache, el cert és que els incidents han estat greus, i hi ha hagut agents i manifestants ferits, però no han estat més greus que altres incidents ocorreguts durant protestes de tot signe a Alemanya en les darreres dècades.

La policia ha pogut i pot encara, dins d’aquesta zona d’excepció, en base a una norma de la ciutat-estat aprovada l’any 2005,  i sense necessitat que existeixi un motiu ni d’al·legar-lo —és a dir, indiscriminadament— retenir ciutadans en un espai públic durant un curt però indeterminat termini de temps, interrogar-les, exigir-los la identificació, escorcollar-los, així com incautar els objectes que estimin oportuns fruit d’aquest escorcoll.

La policia ha impedit l’entrada a aquests barris a algunes persones, ha efectuat indiscriminadament centenars d’identificacions i escorcolls, ha dut a terme desenes d’arrestos, alguns dels quals han estat qualificats d’arbitraris per part de diversos opinadors, i ha aplicat a algunes places i carrers una mena d’ordre d’allunyament de facto, exigint a ciutadans i ciutadanes que les abandonessin, sense cap motiu aparent, més enllà de l’al·legada intenció de prevenir incidents.

Els sistemes democràtics tenien en el seu origen, i haurien de mantenir, una prevenció especial cap a les situacions de concentració de poder, que deriven sovint en l’abús de poder. Els estats d’excepció, les legislacions d’excepció, o les zones d’excepció són figures que les constitucions democràtiques regulaven formalment amb una extrema cautela.

No és estrany, per tant, que la decisió d’aplicar aquesta zona d’excepció a Hamburg, que confereix poders especials a la policia i suspèn algunes llibertats civils, i més encara quan s’ha fet durant un temps prolongat, a una zona tan extensa i que abasta tanta població, hagi generat una polèmica constitucional a la República Federal Alemanya. Ha estat també la causa d’una extensió de les protestes a altres ciutats alemanyes, així com de la indignació d’una part de l’opinió pública europea.

Per què ens ha d’importar a nosaltres, això? Per solidaritat, sí, però també perquè ens afecta, és clar.

En la cruïlla entre seguretat i llibertat, que és certament complexa i sobre la qual hi ha un intens debat filosòfic, polític i jurídic, s’han anat imposant des de fa dècades les tesis i les pràctiques que, en nom de la seguretat, menys preocupades estan per la restricció dels drets i llibertats civils de la ciutadania.

La por és una eficaç eina de gestió del poder. Ens fa mesells, disciplinats, més disposats a renunciar a conquestes assolides molt àrduament en el terreny polític i social. Sovint ens fa, fins i tot, partícips en l’anorreament dels nostres propis drets o els dels nostres conciutadans, si és que no és el mateix, en suma.

Tot i que té antecedents des de ben antic, aquest ús de la por com a element de control social i d’autocontrol entre ciutadans s’ha vist accelerat des dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 contra les torres bessones del World Trade Center de Nova York. Des d’aleshores ençà hem vist guanyar intensitat, i estendre’s a més i més àmbits de la nostra vida i dels espais que habitem, a un discurs de la seguretat que no ha dubtat en anar restringint les nostres llibertats.

Des de l’aparent banalitat dels controls de seguretat, l’epítom dels quals són els aeroportuaris, fins a la proliferació també aparentment banal de les càmeres de videovigilància, que ha trobat el seu clímax al Regne Unit, passant pels potencials abusos en l’ús de dades biomètriques, la monitorització de l’activisme polític i social, o el creuament de dades personals amb finalitats comercials, o pel foment de la delació.

Des de la guerra preventiva i el war on terror de la justificació de la tortura i de Guantànamo i les presons i els vols secrets de la CIA per Europa, a les zones d’exclusió fortificades durant cimeres del G8 o el G20, passant per la ocupació policial de la ciutat de Barcelona en ocasió de la no visita del Banc Mundial, l’any 2001, o de l’efectiva visita del Banc Mundial, l’any 2012, passant també per les reformes del Codi Penal, de la Llei de Seguretat Ciutadana o la Llei de Seguretat Privada, i arribant a la Gefahrengebiet d’Hamburg.

És un llistat apressat i incomplet. Pot semblar que exagero i mixtifico. Però no. Són intensitats, escales i tons diferents d’un mateix procés d’anorreament progressiu de les conquestes en matèria de drets humans, llibertats civils, i en darrera instància també dels drets socials —el missatge és “conformitat o repressió“, en el fons—.

Es pretén l’asèpsia de l’espai públic, la neutralització de les formes de protesta social i la supressió de la disconformitat radical. La combinació del buidatge del programa social igualador de la democràcia i la restricció dels drets i de les llibertats civils en nom de la seguretat està convertint les democràcies europees en una clofolla buida, en democràcies aparents, cada cop més difícilment reconeixibles com a tals. Estem, efectivament, dins la zona de perill.

Ferran Pedret i Santos

Anuncis

2 Respostes to “Zona de perill”

  1. eduardp 13/01/2014 a 10:45 #

    Soc injust portant el tema al meu terreny, però no tant. En aquests moments, la nostra societat pot escollir entre acceptar i abaixar el cap davant l’ofensiva constitucionalista i la nova llei de “seguretat ciutadana” de Castella, o plantar cara, demostrant que la democràcia està per sobre de les lleis heredades i esdevenint un estat lliure i sobirà on establir unes noves normes. El que no és congruent és abaixar el cap i llavors queixar-se.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: