La realitat i el desig (i 3) – La data

16 des.

El control i gestió dels temps i els ritmes és important en política, això és ben sabut.  En el transcurs dels darrers anys de la política catalana, ho hem vist, per exemple, emprat amb efectivitat en el procés sobiranista d’acumulació de forces a l’hora de guanyar momentum per a l’instant decisiu, mentre apreníem de la seva retroalimentació amb els sectors intransigents i reaccionaris del nacionalisme espanyol, o del paper destacat que per al seu èxit ha tingut l’involucració de moltes de les institucions del país i els mitjans de comunicació.

Però també hem après sobre la utilitat política d’allò que en el món de la comunicació anglosaxona en diuen cliffhanger. En l’estratègia seguida pels partidaris de la independència sempre hi ha hagut jalons simbòlics, cites ineludibles, instants de comunió i transcendència, moments històrics. Des de les consultes populars pel dret a decidir a les grans manifestacions, des de les declaracions institucionals a les fotos en sortir d’una cimera, des dels teatralitzats retorns presidencials en llaor de multituds relativament migrades, a la sincera emotivitat de la Via Catalana, totes i cadascuna de les dates han estat encerclades i subratllades als calendaris. Han estat fites innumerables, comptes enrera retransmesos, comentats i amplificats fins a l’extenuació, i sempre rera l’assoliment de cadascuna, n’apareix una de nova a l’horitzó, explicada com a tant o més rellevant que l’anterior.

Els partidaris més sincers de la causa sobiranista, doncs, viuen en un estat de vigília, alerta i mobilització permanent, l’ànim no decau perquè el procés, bloquejat des de la seva naixença, sembla sempre avançant, aprofundint-se, esdevenint irreversible. Sempre som, com diria l’inefable Francesc Homs, dues pantalles més enllà (algú, algun dia, gosarà més que jo, i analitzarà amb duresa el paper del Conseller de Presidència en la situació política catalana, jo de moment només li retrec l’inenarrable frivolitat de l’expressió, que ens remet al món dels videojocs, per referir-se a l’estat de coses en una societat catalana durament colpejada per la situació econòmica, social i política que vivim).

El cliffhanger permet mantenir la tensió narrativa del relat que s’expliquen a si mateixos i a tots nosaltres els qui encapçalen l’estratègia independentista. Permet mantenir, a alguns sectors de la població, permanentment anhelants, permet mantenir-los en l’inflor expectant, ensems joiosa i mortificant, de l’anticipació.

El domini de les cadències i la prosòdia, en aquesta forma de gestionar el relat d’un procés que està esdevenint cada cop més autoreferencial, també és important. Permet una segona utilitat d’aquesta successió de fites que esmentàvem, com és la de mantenir el debat públic centrat en aquella qüestió que es pretén assenyalar com a contradicció principal de la nostra societat (en aquest cas, la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya). Permet obviar la qüestió social, que sempre ha resultat poc confortable a CiU, i ho és en aquests moments per a ERC, entre altres coses perquè algunes d’aquestes fites es superposen en el temps amb debats incòmodes que queden així com notes al marge, com petiteses.

En el cas de l’acord per fixar una data, la del 9 de novembre de 2014, juntament amb una pregunta,  per a la teòrica celebració d’una consulta sobre la independència de Catalunya, es reuneixen a la perfecció totes les utilitats exposades anteriorment. Així, Artur Mas guanya temps per provar de remuntar unes pèssimes expectatives electorals, s’assegura l’aprovació d’uns pressupostos draconians, amb mínima atenció mediàtica al seu caràcter marcadament antisocial, supera momentàniament l’escull que sempre suposa l’autoimposició de dates límit que no es poden traspassar, i insufla determinació i optimisme entre els propis, davant l’efecte psicològic que té, sens dubte, conèixer quina pregunta els desitjarien fer als signants de l’acord, i en quina data els agradaria celebrar-la.

Què passarà quan la data s’acosti o arribi sense que hagi estat possible celebrar la consulta? Que, abans que aquest moment arribi, ja s’albirarà una altra fita: la celebració d’unes eleccions que alguns partits entomaran i explicaran com a plebiscitàries. Qui dia passa, any empeny, deu pensar Artur Mas.

Però aquesta reflexió sobre la data seria incompleta i poc sincera si no hi fes esment d’alguns aspectes que crec que cal tenir presents. En primer lloc, a ningú se li pot escapar que finalment la data en què efectivament es celebrarà el referèndum acordat entre el govern britànic i l’escocès, el 18 de setembre de 2014, és anterior a la data anunciada a Catalunya, contràriament al que demanaven alguns sectors influents de l’independentisme català.

En segon lloc, es tractaria d’una data no gaire llunyana de l’11 de setembre de 2014, en què resulta previsible una mobilització massiva de l’independentisme. De fet, tot l’any 2014, en què la commemoració del tricentenari del setge de 1714 es convertirà, amb ple suport institucional, en un clima d’exaltació patriòtica, i estarà planificat per a l’omnipresència d’un determinat relat i discurs, per a ésser una olla a pressió.

M’atreveixo a afirmar, en veient la data i la pregunta triades, i el biaix innegable sota el qual s’ha realitzat el debat públic a Catalunya, amb una desigualtat de mitjans notòria, que resulta pràcticament impossible garantir l’existència d’un debat públic serè, rigorós i racional sobre la qüestió plantejada, i encara menys que aquest es produeixi amb la necessària imparcialitat de les institucions públiques, i la també necessària neutralitat dels mitjans de comunicació públics.

Aquest article clou la sèrie de tres que es completa amb La realitat i el desig (1)La pregunta i La realitat i el desig (2) – La consulta, publicats en aquest mateix blog en dates 13 i 15 de desembre de 2013, respectivament.

Ferran Pedret i Santos

Anuncis

Una resposta to “La realitat i el desig (i 3) – La data”

  1. eduardp 16/12/2013 a 09:57 #

    La neutralitat dels mitjans de comunicació no existeix. Amb unes cadenes públiques i privades controlades desde Madrid que copen el 75% de l’audiència i 2 diaris catalans a les ordres dels preservadors de l’status quo, el control de la informació està a les mans de les posicions que vosté adscriu, per molt irracionals que puguin ser. L’èxit de RAC1 i l’Ara.cat no es deu a una voluntària i premeditada acció per controlar el pensament dels ciutadans, sinó més aviat el contrari. La impossibilitat de controlar-los al 100%. És evident que RAC1 no estava cridat des del grup Godó a ser el referent del catalanisme. Quan van sortir, RAC1 contava amb 25.000 oients, i Ona Catalana amb 125.000 oients. Però l’Eugeni Sanllent deixà que la seva ràdio esdevingués plural, i Ona Catalana es mantingué a les ordres de la filosofia del PSC. El resultat, RAC1 esdevingé, contra pronòstic, líder. Ona Catalana es convertí en res. Com COMRàdio, una altra ràdio “sociata” que partia d’una posició molt forta.
    Vostés segurament consideren que la corporació hauria de ser Canal 9. Bé, Canal 9 està tancada. I la corporació ha canviat d’actitut, no perquè hi hagi hagut una neteja de tots els presentadors i comentaristes d’orbita socialista que vostés hi varen posar, sinó perquè aquests mateixos presentadors són sobrepassats per la realitat tossuda: O la dignitat ens porta a la independència, o la falta de dignitat ens porta a la desaparició.

    Finalment, li agrairia una imprescindible reflexió. Ara fa 10 anys, molts deiem que la voràgine de la construcció era un desastre. Que ens portaria a un desastre. Vostés no. Vostés ens venien que anàvem tant bé. Vostés ens venien que no hi havia crisi, que la immigració de mà d’obra i les hipoteques impagables a llarg termini no eren un problema. Ens van vendre fins a l’últim moment que es tractaria d’una desacceleració suau, que la seva visió de la realitat seria la correcta i que la visió de la realitat del poble ilustrat no ho seria.

    Bé, es van equivocar. I de molt. De tant, que segurament ja no recorda tan equivocat com estava.

    Li reclamo que faci memòria. Que recordi com d’equivocats estàven i com van juntar desitjos i realitats bastint un discurs impecable i lògic, però que ens va portar a un desastre del que no ens recuperarem en molts anys.

    El mateix va passar amb l’estatut i amb la creença que tenien vostés en la bona voluntat del PSOE castellà. Igualment la realitat es va imposar als seus desitjos i la seva capacitat de previsió dels esdeveniments futurs.

    Perquè si vosté és capaç d’acceptar que per dues vegades s’han equivocat totalment en la seva capacitat d’anàlisi, haurà de convenir que la humilitat obliga i que no poden continuar sentant càtedra de com es desenvoluparan els esdeveniments després d’haver demostrat tant alt grau de fracàs.

    Altrament, continuar pretenent que podeu preveure el futur és comportar-se d’una manera que no diré, perquè no vull que us sentiu insultats, sinó que us n’adoneu que la decisió ja està presa, i mantenir-se al marge no és una opció.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: