La realitat i el desig (2) – La consulta

15 des.

A aquestes alçades del debat públic a Catalunya, goso demanar als lectors que em dispensin de dedicar la primera meitat d’aquest escrit a l’anàlisi de les causes per les quals ens trobem aquí. Cadascú ha elaborat ja la seva pròpia anàlisi, coincident o no amb el relat que públicament proposi. Els esdeveniments que ens han portat a l’atzucac actual són encara massa recents com per permetre una perspectiva històrica rigorosa, tot i que algunes fites del camí són assenyalades per quasi tots els observadors i són sobradament conegudes.

Heus aquí, però, que els pobles d’Europa, i especialment els de l’Europa meridional, ens trobem enmig d’una immensa crisi econòmica, social i política. Heus aquí, també, que aquí aquesta crisi té les seves especificitats. Entre elles, sense ésser l’única, que vivim una autèntica crisi constitucional, no només per l’evident procés de demolició del programa social de la nostra sempre imperfecta democràcia, la qual cosa la va fent progressivament irreconeixible com a tal, sinó també perquè, en part per això (però no tan sols per això), ha entrat en crisi el model d’organització territorial d’un Estat que és materialment plurinacional, però que no ha sabut disposar el conjunt de les seves institucions per tal de reflectir plenament aquest caràcter.

A Catalunya, aquesta darrera qüestió ha estat assenyalada com la contradicció principal per un puixant i renovat moviment independentista, amb tal èxit que es pot afirmar que aquest ha esdevingut hegemònic, si ens fixem en la seva capacitat per establir el marc del debat, orientar-ne el seu desenvolupament, marcar l’agenda política i encapçalar el curs dels esdeveniments.

És en aquest context que cal interpretar el gir, o pas, com es vulgui, de la que havia estat indiscutiblement la formació nacionalista dominant a Catalunya, Convergència i Unió. Amb el definitiu impuls del cicle de mobilitzacions 2010-2012, aquest gir es va concretar en unes eleccions anticipades al novembre de 2012, en què CiU va presentar-se a les eleccions defensant la celebració d’una consulta i el compromís de “construir un estat propi dins del marc europeu“.

També és aquest context el que explica que altres formacions polítiques, entre les que es compta el PSC, incloguessin als seus programes la defensa de la celebració d’aquesta consulta. En el cas concret del PSC, el compromís adquirit al seu programa electoral és el que segueix:

“Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.
Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat.”

La proposta socialista és la de transformar l’actual Estat en un de federal, que reconegui plenament el seu caràcter plurinacional i la singularitat de Catalunya, i a més construir una democràcia més plena i avançada, per raó, entre d’altres qüestions, de la recuperació i aprofundiment d’un programa social autènticament igualador i, per tant, emancipador. Un Estat federal, democràtic i social, en resum.

Però és ben cert que les darreres eleccions autonòmiques van fer sorgir un Parlament en el que hi ha una majoria clara que proposa que es pregunti directament a la ciutadania catalana sobre el futur polític de Catalunya. Aquesta majoria ha arribat a ser tan àmplia com 107 sobre els 135 escons del Parlament català, inclosos aquí els del PSC. En dates recents (i en el cas d’algunes formacions, emergint d’anteriors ambigüitats), hem vist que aquesta majoria, tot i més reduïda, circumstància sobre la que tornaré més endavant, també és clara a favor de preguntar directament sobre si els catalans volem o no que Catalunya esdevingui un Estat independent.

En la meva modesta opinió, no resulta necessari fonamentar la necessitat de donar una solució política democràtica a la situació que es viu a Catalunya en la seva sobirania, ni en el fet que Catalunya sigui una nació, com efectivament és, ni tan sols en l’anomenat dret a decidir. N’hi ha prou de recordar que la Constitució estableix un Estat social i democràtic de Dret i que propugna, ni més ni menys que al seu article 1.1, el pluralisme polític com a valor superior del seu ordenament jurídic. Aquest pluralisme polític ha d’abastar, sempre amb respecte al caràcter democràtic de l’Estat, la possibilitat de discutir qualsevol dels preceptes constitucionals, ja que la Constitució de 1978 no preveu clàusules d’intangibilitat.

No existeix una expressa previsió constitucional sobre com cal procedir en el cas que plantegen les quatre formacions catalanes que han assolit un acord relatiu a una pregunta sobre la independència de Catalunya, però aquesta és una circumstància que difícilment es pot retreure com a defecte de disseny constitucional, si ens atenem als escassíssims casos o antecedents històrics de constitucions que continguin previsions d’aquesta mena. També és d’allò més freqüent que les constitucions declarin que la sobirania recau en el conjunt dels seus ciutadans, o que els Estats siguin especialment gelosos de la seva integritat territorial, ja que territori i població són dos dels tres elements que típicament el conformen (el tercer és el govern), ja que tots els Estats neixen aspirant a romandre en el temps.

És per això que s’ha centrat bona part del debat en la qüestió de si tal consulta és possible o no en el marc del nostre ordenament, un debat en el qual no s’ha imposat cap interpretació com a absolutament pacífica i indiscutida, la qual cosa era previsible, ateses les seves implicacions polítiques.

L’escenari desitjable, arribats aquí, seria el d’arribar a un acord per reformar aquells elements de la Constitució o de la legislació orgànica que aplanessin el camí a celebrar tal consulta, o bé a un acord per a celebrar-la en base a l’ordenament ja existent, possibilitat que ha estat assenyalada per constitucionalistes de prestigi i de la més diversa adscripció en el camp de les idees polítiques, i de la que els socialistes catalans i jo mateix, n’estem plenament convençuts. És més, escric amb total tranquil·litat d’esperit, i amb tota la honestedat intel·lectual, que les úniques solucions que considero vàlides per a la situació en què es troba Catalunya són, o bé l’acord per celebrar l’esmentada consulta, o bé sotmetre a consideració dels catalans, alhora que a la de la resta de la ciutadania espanyola, un nou acord constitucional en clau federal. Aquesta darrera opció també permet als catalans pronunciar-se sobre com desitgen organitzar-se políticament, social, econòmica i territorial. És més, fins i tot es podria arbitrar un mecanisme present a altres Estats federals per assegurar que no hi hagi imposicions per raons demogràfiques, tal com que el projecte constitucional no hagi de sumar només una majoria favorable al conjunt de l’Estat, sinó també a cadascuna de les parts federades que el composen.

La realitat, però, és que es constata que no hi ha voluntat política d’assolir aquest acord. Ni per part del PP, que ha estat taxatiu en aquest aspecte i que compta actualment amb majoria absoluta a les Corts Generals, ni tampoc, ara per ara, per part del PSOE, principal partit de l’oposició a aquestes mateixes Corts. L’actitud del PP, d’immobilisme absolut i parapetant-se rere un interpretació enormement restrictiva de la Constitució i les lleis, no només demostra una enorme manca de sentit d’Estat i d’alçada de mires, sinó que constribueix a empitjorar objectivament la situació, a enverinar-la. De fossilitzar el text constitucional i buidar-lo de contingut material, estan matant-lo.

El problema és que tampoc la força política que lidera el Govern de la Generalitat, CiU, ni la que hi dóna suport, ERC, han actuat realment a la recerca d’aquest acord. Convençuts íntimament que aquest acord era impossible, o almenys impossible dins el curt termini que s’havien autoimposat en l’acord d’estabilitat parlamentària signat a l’inici de la legislatura, van dissenyar un procés polític destinat a carregar-se de raons per generar una situació política en la que, creuen, sigui viable una actuació unilateral de la part de la ciutadania catalana que desitja la independència de Catalunya. Si es dubta d’aquesta afirmació, i no es té la paciència de llegir tot sencer l’extens informe sobre la consulta elaborat per l’òrgan assessor del Govern anomenat Consell Assessor per a la Transició Nacional, se’n pot llegir directament l’apartat 4.3, a partir de la pàgina 57 del PDF.

El primer problema és que hom no pot carregar-se de raons mitjançant un procés específicament dissenyat per tal de carregar-se de raons. El principi que exigeix bona fe en negociar ho impedeix. Si no hi ha una autèntica voluntat d’assolir un acord mitjançant la corresponent negociació, i l’únic que es pretén és simular voluntat d’acord com a tàctica per a exhibir aquesta impostada actitud front a tercers, amb l’esperança que validin i considerin legítima una actuació unilateral posterior, és un camí segur al fracàs.

El segon problema d’actuar d’aquesta manera, és que, en lloc de carregar-se de raons, es corre el risc de carregar-se les possibles solucions, cremant-les o estavellant-les una rera l’altra contra una majoria absoluta del PP simètricament obstinada en no arribar a cap acord.

El tercer problema és que, si no es cerca realment l’acord, no s’està cercant realment la celebració d’una consulta. El procés encapçalat per CiU i ERC no està, per tant, dissenyat per tal d’apropar les urnes als ciutadans, sinó per provar de generar una situació política en la qual sembli admissible, a tercers observadors, actuar unilateralment. Això no deixa de ser un exercici de cinisme polític per part d’aquells que diuen defensar la celebració de la consulta, i en realitat dissenyen un procés que saben que no ens la portarà.

El que han provat de fer CiU i ERC és mantenir la tensió narrativa en el relat sobre el procés que han endegat, de mantenir mobilitzada la ciutadania al voltant de la qüestió nacional, amb un evident interès, per part de CiU, d’obviar la qüestió social. Aquest procés, en realitat, mai ha passat d’estar absolutament bloquejat, des del seu naixement, i la formulació de la pregunta i la data no ha fet canviar objectivament aquesta situació. Té un efecte psicològic, això no ho negaré, especialment sobre una ciutadania catalana que començava a donar signes d’esgotament amb relació a aquest afer, i a la qual es pretén donar la sensació que s’està proper a un tancament.

Aquí s’al·legarà que, davant del bloqueig del govern de Rajoy, no es pot exigir l’acord. Podríem respondre que s’hauria d’intentar realment una negociació sincera, que el front per exigir-la seria força més ampli i consistent, que no està escrit enlloc que els governs no puguin canviar d’opinió, fins i tot en temes de gran transcendència i encara que hagin fet solemnes declaracions en sentit contrari, i que tampoc no està escrit enlloc que els governs no puguin canviar de signe, que l’aritmètica parlamentària no forci situacions que abans semblaven impensables.

Però també crec que cal respondre plantejant una pregunta: quina és l’alternativa a la celebració d’una consulta acordada i legal? Deixin-me respondre aquí que, si nosaltres insistim en la necessitat de l’acord, no és per subordinació, com sovint se’ns acusa, sinó perquè considerem que els escenaris que es plantegen en la seva absència, trenquen els consensos entre catalans i generen situacions molt complicades de resoldre.

Una consulta emparada per la Generalitat, fent oïdes sordes al que el Govern espanyol, les Corts Generals, o els tribunals (també el Tribunal Constitucional), puguin manifestar en relació a aquest capteniment, té d’entrada el problema que el Govern espanyol, amb qui caldria negociar un dels seus possibles resultats, no reconeixeria la legitimitat del procés de consulta ni del seu resultat. El que és més important encara, és que es corre un risc molt cert de trencar les majories a favor de la consulta existents a Catalunya. Una part significativa dels catalans i les catalanes no reconeixeria el procés com a lícit i legítim. De ben segur, aquells sectors, significatius per bé que minoritaris, que no volen una consulta, ni tan sols acordada i legal. Però es podria perdre també el suport de molta altra gent que no vol sotmetre el país a la tensió que suposa fer-la d’aquesta manera. Suposaria que no es podria celebrar amb totes les garanties pròpies d’un procés electoral (circumstància que no sembla convenient per a una consulta d’aquesta transcendència) i, per tant, que difícilment es podrien acomplir els estàndards establerts per la comunitat internacional per als processos electorals. Suposaria també l’absència de garanties de reconeixement internacional, tant pel que s’acaba de dir, com pel que s’ha dit més amunt amb relació a la impossibilitat de carregar-se de raons si l’únic que es pretén és fer tal cosa, i per últim pel fet que difícilment els diferents Estats voldran establir precedents com aquest relatius a Estats, com l’espanyol, tan democràtics o tan poc com la resta dels seus socis de la Unió Europea. Per tant, no resoldria el problema polític que cal resoldre, sinó que contribuiria a aprofundir-lo i a enquistar-lo.

Unes eleccions celebrades, per part d’alguns partits, amb intenció plebiscitària, mitjançant les quals els partidaris de la independència es comprometessin a proclamar unilateralment la independència si assoleixen una determinada majoria, generarien també una situació política i social molt difícil de gestionar.

D’entrada, una declaració d’independència respecte d’un Estat democràtic que permet a tots els seus ciutadans participar del govern del comú, sense discriminacions, no troba empara en el dret internacional, segons estableix la Resolució 2625 de l’Assemblea General de l’ONU, de 24 d’octubre de 1970 (pàg.4 del PDF). Els qui citen l’opinió consultiva emesa per la Cort Internacional de Justícia el 26 de juliol de 2010, sobre la declaració d’independència relativa a Kosovo, i que efectivament la considera ajustada al dret internacional general, no poden abstreure’s del fet que el mateix text manifesta expressament que aquesta declaració no implica cap pronunciament sobre l’existència d’un dret d’autodeterminació respecte d’Estats ja constituïts de conformitat al que estableix l’abans esmentada Resolució 2625, i que si arriba a la conclusió que arriba és per tot un seguit de consideracions ad hoc sobre la cadena d’esdeveniments i situació concreta d’un cas, com el de Kosovo, en un escenari postbèl·lic, amb presència de violència política i amb impossibilitat material de cap negociació, que res té a veure amb la nostra. Afortunadament.

Però, a més, ocorre que una declaració així no té un efecte jurídic immediat, sinó que exigeix per a la seva efectivitat la negociació d’una ingent multiplicitat de qüestions amb un Estat espanyol que difícilment reconeixeria la mateixa declaració. Els qui confien en el reconeixement internacional per assolir que sorgeixi un nou Estat català independent en el concert internacional, sempre obvien que en el dret internacional (i en coherència amb el que podria subscriure qualsevol especialista en Teoria de l’Estat), hi ha una condició prèvia que s’ha de produir: que hi hagi una autoritat pública amb control efectiu sobre un territori i una població concrets. En absència d’una secessió pactada, això esdevé conflictiu, ja que l’autoritat pública que proclamés la independència pugnaria per obtenir aquest control efectiu sobre territori i població amb una autoritat pública espanyola que molt probablement provaria de retenir aquest mateix control efectiu sobre territori i població. Cal tenir en compte, aquí, que la societat catalana, segons els estudis demoscòpics més optimistes sobre el suport a la independència, queda lluny de suports unànimes o molt majoritaris a la independència, per la qual cosa un capteniment com aquest genera una situació de molt difícil resolució, per a la qual el dret es queda quasi sense solucions, i que només es podria resoldre per la via de fet.

Els socialistes catalans, que entre els nostres objectius fundacionals teníem els de preservar la unitat civil del poble català i el de reforçar la seva cohesió social, no podem considerar desitjables cap dels dos escenaris anteriors. Jo, a més, sincerament, considero d’una enorme irresponsabilitat envers el catalanisme polític i envers la ciutadania catalana que es faci ulls clucs al que acabo d’exposar.

El desig d’alguns d’anar avançant pantalles, com n’han dit sovint, no es pot abstreure del principi de realitat, del coneixement de la realitat social catalana, de la seva pluralitat interna i l’estat d’opinió dels diversos col·lectius que la composen. Aquesta realitat és lícit voler-la alterar, transformar o superar. Jo mateix ho desitjo amb molta intensitat. Però em sembla lícit criticar la situació a la que se’ns vol conduir, des de la perspectiva del que he exposat al paràgraf anterior.

Per aquestes raons el PSC, que defensa la celebració d’una consulta acordada i legal, com es pot veure en la cita del programa electoral situada més amunt en aquestes ratlles, no ha donat suport a la declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya, preparatòria d’aquesta estratègia però innecessària i fins i tot contraproduent per a l’assoliment d’un acord. Per aquestes raons tampoc no a donar suport a l’autoimposició de celebrar la consulta l’any 2014, coneixedors de les dificultats d’assolir un acord sobre matèries tan complexes en tan poc temps, i més amb les majories actualment existents a les Corts Generals. Per aquestes raons no hem participat de l’establiment, des de Catalunya i sense negociació ni acord amb el Govern espanyol, de la pregunta, la data, i l’instrument jurídic a través del qual es vol instrumentar la consulta, ja que aquests tres elements són els que, de forma destacada, cal negociar i acordar si volem realment celebrar la consulta, com els antecedents més propers en el temps i en la realitat social i política acrediten.

Però també per aquestes raons, tampoc no hem donat suport a les iniciatives parlamentàries que, al Congrés o al Parlament, han pretés negar a la ciutadania catalana el poder pronunciar-se sobre el seu futur polític col·lectiu. Per això hem votat, a Barcelona i a Madrid, a favor de les iniciatives que exigien una negociació entre governs que ens tregui de l’atzucac actual. Per això vam votar al Parlament a favor del document Rigol. Per això hem treballat a la comissió d’estudi del dret a decidir del Parlament. Per això no ens aturarem en el nostre esforç per explicar que l’acord sobre la consulta és necessari i per assolir-lo, sense renunciar als nostre objectiu, que és assolir un Estat català dins d’una Espanya federal, democràtica i social.

Aquest article forma part d’una sèrie de tres. Divendres 13 es va publicar La realitat i el desig (1) – La pregunta, i diumenge 15 es publicara, La realitat i el desig ( i 3) – La data.

Ferran Pedret i Santos

Advertisements

4 Respostes to “La realitat i el desig (2) – La consulta”

  1. eduardp 16/12/2013 a 09:16 #

    En la seva anàlisi, tant extensa, oblida tres petits detalls: En primer lloc, parla vosté del PP i del PSOE, com si aquests fossin els dos únics partits de l’estat. Com si juguessim amb les normes del passat. Però resulta que ja fa temps que la Cost Castellana va idear la necessitat de l’existència d’un partit frontissa que permetés desvincular totalment el congreso de la força que puguessin suposar la realitat catalana i basca. Aquest partit ja fa temps que està creat i totalment preparat per a fer la seva funció: UPyD. UPyD és més extrem que el PP en la seva posició respecte la llibertat dels pobles, i el dia que el PP perdi la majoria absoluta, estarà present al parlament castellà amb prou força com per tornar a decantar la balança. No hi ha opció a que Castella repensi la seva posició. No hi ha pressió possible. Ni a curt, ni a mig, ni a llarg termini.
    En segon lloc, oblida (o vol oblidar) que la situació no és estable. No estem davant d’un equilibri estable de forces en el que podem resistir durant uns anys fins a que les tornes canviin. Les tornes no canviaran, gràcies a l’existència (volguda) d’UPyD. Però a més a més, si no ens en sortim aquesta vegada, no hi haurà Generalitat d’aquí a uns anys que pugui defensar els nostres interessos com a poble. I aquest procés d’involució fa molt temps que dura, per tot que evidentment ara s’ha accelerat. Va començar amb el cop d’estat exitós que fa forçar la LOAPA, i uns anys després va caminar inexhorable a partir del desenvolupament de la LOAPA per part del govern Ansar. I si no van anar més ràpid llavors, és perquè no tenien l’instrument que els faltava, i ara si tenen, UPyD.
    En tercer lloc, falta a la realitat quan pretén que la Generalitat i el Parlament no han volgut pactar amb Castella. El model que va proposar el president en la seva investidura era totalment viable: Una consulta en dues rondes. Al 2014 per prendre la temperatura al país, i llavors 2 anys de coll per, en unes eleccions plebiscitàries acabar reafirmant la via o bé frenant-la, un cop la consulta permetés desbloquejar les posicions immobilistes de la cort castellana.
    Era un bon acord (si cercar l’acord dins Castella és bó, que ho dubto), cercant evitar la confrontació, com ho era l’Estafatutet del 2006, el pacte fiscal del 2012 i tantes altres propostes.
    Potser no vols sentir el que et diuen desde Madrid, però és ben evident: El PP diu “no, mai”. El PSOE diu CLARAMENT “NO, mai”, I UPyD diu “NO, mai.”

    Així que al final el que tenim és molt clar: Hem decidit entre tots saltar a la piscina. I uns quants us creieu superiors a la resta i creieu que la resta hem de seguir les vostres normes. No senyor. Potser ens equivoquem a l’hora de decidir saltar. Queda apuntat que vosaltres no haguessiu saltat. Però en el moment que decidim fer-ho i vosaltres no acompanyeu, sentint-ho molt, això és traidoria.

    I us ho podem dir amb el cap ben alt. Perquè quan nosaltres vam estar a l’altra banda, negociant l’estafatutet del 2006, per molt que el critiquessim i no fos el nostre projecte, el vam recolzar fins al dia que va estar acordat.

    • salvi 18/12/2013 a 19:24 #

      Entenc que el que vols dir és que les tendències pel Congrés del 2015 dibuixaran un mapa radicalment en la direcció oposada a un acord, perquè UPyD i C’s radicalitzaran espanyolisme.Una segona transició seria possible si fos compatible que es pugués arribar a un acord entre Rosa Díez y Junqueras,per entendre’ns. No és el mateix que Carrillo i Fraga donat que era Fraga el que s’havia mogut primer. Es impossible.una segona transició.Però és necessària. Un calendari de consulta i eleccions 2015 com a Pacte Constituent seria una possibilitat si ERC renunciés a la Corona, i UPyD a la nació única,Si en algun moment del procés algú fa una proposta seriosa y atractiva tot és possible.Es tractaria d’una selecció catalana de futbol a Europa, i una selecció conjunta espanyola pel món.Crec que m’han entès,perquè al capdevall anirem pel món d’aquí quatre dies com a selecció europea, no? L’actor europeu tard o d’hora haurà d’intervenir.La situació entre el nord i el sud i el mateix referèndum anunciat per Londres, pot indicar a la UE han de pasar coses.Si la UE permet el moviment de Catalunya, serà perquè els més europeístes ho aprofiten per pujar poder cap a Brusel.les.En els propers mesos algú s’haurà de moure :No serà Rajoy crec, sinó el futur President de la Comissió? La preocupació expressada per Vivianne Reading es pot considerar com la primera impressió i oficial que ens arriba d’Europa i va posar el dit a la nafra del problema : el català és una llengua àmpliament parlada i no és oficial a Europa. Sembla claríssim que Europa pressionarà a Rajoy per un reconeixement nacional de Catalunya, com ja fa el Financial que en les dues editorials ha parlat d’Estat plurinacional,pluricultural i plurilinguístic, Rajoy serà Suárez? Més aviat serà que no.

      • eduardp 10/01/2014 a 20:42 #

        Benvolgut Salvi, entenc perfectament la teva necessitat de trobar respostes allà on no n’hi ha. Com aquell al que el càncer se li endu una persona estimada o aquell al que el deixa el seu primer amor. I si…?

        No hi ha res a fer. Europa no mourà un dit a favor nostre (de la mateixa manera que tampoc el mourà en contra). No pot fer-ho. Quí té més raó? Els valons o els flamencs? Què ha de fer Europa, recolzar la separació de Valons i Flamencs o evitar-la? Europa no farà ni una cosa ni l’altra. Es mantindrà al marge. I si això resulta en una separació, llavors mourà cartes.

        Però si no resulta en separació, llavors Castella imposarà les seves normes. Al 1715 les tropes castellanes anàven pels pobles de Catalunya exigint la població que escollissin entre els seus propis fills per executar-los en plaça pública.

        Quan Castella imposi les normes no s’hi pensarà gaire. Una LOAPA 2 eliminarà d’arrel qualsevol capacitat autónoma de les autonomies. Una llei Wert 2 donarà a l’estat el dret a escollir professorat i una llei de “racionalització de la despesa” acabarà amb la corporació.

        Tots els uis i els miraments que teniu vosaltres no els tindran ells. En absolut. Tallaran a ras. Eliminaran els mossos i ho controlaran tot amb gent de fora.

        I Catalunya romandrà ensorrada un altre cop sota la capa de la burgesia colaboracionista 40 anys més. És així, i no és de cap altra manera. O guanyem o ens aixafen.

        I el més lamentable de tot plegat és:

        1) Que la nostra victòria no depen d’ells, sinó de vosaltres, dels que us aferreu a un somni que ha deixat d’existir.
        2) Irònicament, el vostre somni, si algun dia ha d’ésser, passa indefectiblement per plantar-nos i esdevenir un Estat Lliure. Només aixecant el cap i plantant cara (guanyem o no), serem tinguts en compte.

        Us volem amb nosaltres. Us necessitem amb vosaltres. El vostre somni de la península ibèrica plurinacional passa ara perquè ens doneu recolzament incondicional a tots els altres.

        Ho farem amb vosaltres o sense, perquè tirar enrere significa la mort del país durant 40 anys. Però ens agradaria que hi fossiu, i facilitaria molt les coses. Per tothom. Per nosaltres, per vosaltres i per a ells.

  2. Pablo Navascués 16/12/2013 a 13:45 #

    muchas gracias por tus análisis y aportaciones al debate, cuyo marco, como bien comentas, nos viene dictado y obedece a una estrategia y tácticas bien definidas, no obstante inciertas. Aún estando de acuerdo con muchas de tus afirmaciones y análisis respecto a la estrategia de “cargarse de razones”, sí quisiera recoger dos puntos de los que discrepo, incluso no interpreto que así lo mencione el programa electoral del PSC.
    En primer lugar, desde un punto de vista más cívico, no puedo sostener que entre nuestros objetivos fundacionales sea “preservar la unitat civil del poble català”. Más allá de las interpretaciones de “poble”, es precisamente su diversidad, la pluralidad de opinión, la concienciación y educación en la crítica y autocrítica lo que hace un pueblo devenga democrático, social y progresista, todo ello requisitos previos para seguir mejorando la vida de los ciudadanos.
    En segundo lugar, no encuentro ni recuerdo que entre los objetivos y aspiraciones expuestos en el programa electoral del PSC figure la creación de un Estado catalán (aunque sea dentro de una España federal). En concreto se expone que “Catalunya és un nació de ciutadans i ciutadanes d’origens divesos, units per la voluntat…”
    Pienso que la búsqueda del “marco” que module el debate es difícil y que sustraerse de él ya no es posible a corto plazo. Ahora bien, esto no es un “sprint”, es un marathon.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: