La realitat i el desig (1) – La pregunta

13 des.

Hem conegut recentment un acord polític entre CiU, ERC, ICV-EUiA i les CUP, relatiu a la pregunta i la data per dur a terme una consulta a la ciutadania catalana sobre la independència de Catalunya. L’abast de l’acord s’estén a l’instrument legal mitjançant el qual es pretén instar, en primera instància, a la celebració d’aquesta consulta: la sol·licitud de transferència, via article 150.2 de la Constitució, de la competència estatal per l’autorització de referèndums consultius.

Aquest, que és el primer dels tres articles sobre aquest acord, es centra exclusivament en la pregunta acordada entre aquestes forces, deixant per als altres dos les consideracions sobre la consulta i el procés per assolir-la, d’una banda, i sobre la data i les circumstàncies que l’envolten, de l’altra.

L’acord relatiu a la pregunta, que és tant com dir l’acord relatiu a l’objecte de la consulta, s’ha concretat en una fórmula de dues preguntes encadenades. Tal com ha transcendit, la fórmula contindria una primera pregunta, “Vol que Catalunya sigui un Estat?“, i una segona, “En cas afirmatiu, Vol que Catalunya sigui un Estat independent?”.

La fórmula triada ve a confirmar la impossibilitat de trobar una pregunta que fos clara i inclusiva alhora. Tant és així, que s’ha hagut d’escindir la pregunta en dues parts per provar de retenir les dues qualitats que els actors polítics implicats deien cercar. Així, la primera pregunta està destinada aparentment a satisfer el requisit d’ésser inclusiva, però ho fa al preu de no ésser clara, i de la segona pregunta se’n pot predicar que és clara, però no se’n pot dir que sigui inclusiva. I la combinació de totes dues, no reuneix ni una característica ni l’altra, com de seguida veurem.

Analitzem en primer lloc la primera pregunta. A banda de mancar-li un element de contraposició, que s’el·lideix i es deixa a la imaginació de l’hipotètic elector, com assenyala Toharia en un recent article, circumstància sobre la que no m’estenc, també peca d’ambigüitat. Un NO directe a la primera pregunta no podria interpretar-se estrictament com el desig de mantenir l’statu quo actual. És perfectament possible que hi hagi persones partidàries del màxim autogovern de Catalunya en el marc de l’Espanya autònomica, sense arribar a constituir un Estat català, però recuperant tot allò que l’Estatut de 2006 establia, fins i tot aprofundint-hi, i amb un millor model de finançament.

D’altra banda, el concepte Estat no es unívoc ni estrictament pacífic pel que fa a la seva definició, i en no acompanyar aquesta expressió de cap altra que expliciti de quin tipus d’Estat estem parlant, la resposta a la primera pregunta, per si mateixa, no és inequívoca i ot produir greus problemes d’interpretació del resultat, fins i tot en combinació amb la segona pregunta, com s’apuntarà més endavant.

Així, en una resposta afirmativa hi podrien estar els partidaris de la independència, és clar, però també els federalistes, els partidaris de la confederació, d’un Estat lliure associat, o d’un Estat propi, sigui el que sigui aquest concepte indeterminat que s’ha estès tant en el debat públic català durant els darrers anys. És a dir, una resposta afirmativa a la primera pregunta no aclareix res, no informa sobre què volen els catalans i les catalanes des del punt de vista de la seva organització política. No seria admissible, per exemple, a una enquesta o sondeig. Els partidaris de l’acord al que s’ha arribat diran que no s’ha d’observar aïllada, sinó en combinació amb la segona. Fem-ho, doncs.

La segona pregunta és encadenada amb la primera i, pel que ha transcendit de l’acord, de tal manera que l’haurien de respondre els que haguessin respost afirmativament a la primera. Aquesta exclusió dels que haguessin votat NO en la primera pregunta és problemàtica, ja que d’entrada exclouria, a una part dels cridats a participar, de la possibilitat de pronunciar-se sobre un aspecte, la independència de Catalunya, que els promotors de l’acord sobre la pregunta han considerat cabdal que es pugui dirimir directament. Però a més és problemàtica perquè permetria resultats que no fossin inequívocs i que donessin lloc a importants controvèrsies sobre la lectura que cal fer dels resultats. Vegem-ho amb un exemple o simulació senzilla:

Si a la primera pregunta 1 milió de participants responen que NO volen que Catalunya sigui un Estat, i 1’5 milions de participants responen que SÍ que ho volen, però a la segona pregunta aquests 1’5 milions es divideixen en 700.000  que NO volen la independència de Catalunya i 800.000 que SÍ que la volen, com hem d’interpretar el resultat?

Vuit-cents mil electors es podrien imposar a 1 milió que deien que no volien que Catalunya fos un Estat, o a 1’7 milions que, en tot cas, no volien la independència? Ja es veu que no té sentit, i seria molt difícil sostenir-ho, en termes democràtics. Però és un resultat que es podria produir i que, de ben segur, alimentaria polèmiques inacabables.

Però aturem-nos un segon a pensar què passaría si la combinació de vot majoritària fos la del SÍ/NO, és a dir, la dels participants que votessin afirmativament a la primera pregunta, i negativament a la segona. Algú podria pensar que aquesta és la combinació de vot que haurien de fer els federalistes, i és possible que alguna de les forces que han assolit l’acord per la pregunta intenti presentar-ho d’aquesta manera (o fins i tot que ho cregui sincerament, però això em preocuparia molt). Lamentablement, tal com està formulada la doble pregunta, ens quedaríem amb un pam de nas. Per què? Perquè la nostra hipotètica victòria seria pírrica. Hauríem establert que volem que Catalunya sigui un Estat, però no independent. Aleshores, quina mena d’Estat volem? Impossible de saber, no se’ns ha preguntat si el volem federal, confederal, o bé lliure associat. Sembla dissenyat per a desencoratjar aquesta combinació de vot, fent que l’elector no pugui imaginar com serà interpretada.

El que no resol la primera pregunta, en el seu fallit intent d’ésser inclusiva, no ho pot resoldre la segona, en el seu reeixit intent d’ésser clara. Puc concedir, en un esforç d’optimisme antropològic, que el desig dels signants de l’acord fos assolir una pregunta clara i inclusiva. La realitat, però, com es veu, és que la combinació de totes dues preguntes no és ni clara, ni inclusiva.

Veiem, així, que l’únic resultat inapel·lable, des del punt de vista de la seva interpretació, és el que es produïria si el vot majoritari fos el del a la primera pregunta, i a la segona.

Arribats a aquest punt, ens podríem preguntar si no és això el que es vol induir a votar, amb la fórmula plantejada. Crec, lamentablement, que hem de concloure que és així.

Demà es publicarà a aquest mateix blog La realitat i el desig (2) – La consulta, i diumenge 15, La realitat i el desig (i 3) – La data.

Ferran Pedret i Santos

Anuncis

3 Respostes to “La realitat i el desig (1) – La pregunta”

  1. Tot això que dius pot estar molt bé, excepte per un detall: Vosaltres us vau despenjar voluntàriament del procés de decisió. No té sentit que ara us dediqueu a criticar que no esteu prou representats.
    És totalment fals que el NO no sigui tant clar com el SíSí. El NO suposa el no trencament de les regles de joc actuals, i per tant, en les properes eleccions, el parlament instituit podrà continuar donant-se de cap contra la paret de l’estat com fins ara.

    La única opció que no és clara és el SíNo. Però és que vostès els federalistes i confederalistes no tenen ni la més mínima idea de què proposen amb aquest objectiu. El que és totalment injust és que ara ens critiquin a nosaltres que vostès no sàpiquen què volen dir quan parlen de Federalisme. Com és possible que vostès sí que tinguin el dret a ser opacs a l’hora de definir la seva opció i en canvi el país no pugui preguntar sobre aquesta opció opaca.

    Si vostès volent aclarir el que vol dir un estat no independent, és molt senzill, arribin a un acord amb Madrid, UDC i ICV per definir clarament de què es tractarà una federació/confederació en cas que hagi d’existir. Tenen 9 mesos.

    De cara a demà, el convido a analitzar la opció SíBlanc, perquè em sembla que el tema es mourà entre el SíSí i SíBlanc. De fet els federalistes de veritat haurieu d’escollir clarament aquesta opció. SíBlanc. O ens convertim en un estat o ens independitzem.

  2. Xavier 14/12/2013 a 14:12 #

    Curiós. Us passeu el dia dient que no hi haurà referèndum i ara la pregunta és un problema per deixar sense resposta un grup. Crec que no compteu que el plantejament d’una pregunta només ens porta la resposta del país. Ups! perdoneu, sovint oblido que ara vosaltres no hi creieu en la “nació catalana”.
    En tot cas, si la resposta és Si-no, voldrà dir que hem anat a votar i que els socialistes s’han posat les piles per defensar, amb molt d’encert i en campanya, una posició que ha comprés la gent.
    Fa temps ho hauríeu fet.

  3. kimet 14/12/2013 a 14:23 #

    Un altre que fa lo que digui el psoe, tot sigui per mantenir sous i prevendas. Cal ser BOTIFLER!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: