Un insult a la intel·ligència del lector (i 2)

21 ag.

Avui, tal com havia anunciat, el Sr. Vicent Partal publica a Vilaweb el segon fascicle del seu editorial titulat “Per què el PSC bascula cap al feixisme?“. En aquesta segona part, la graforrea incontenible de Partal serveix al propòsit de construir un relat històric absolutament mistificat i tergiversat, que no té res a envejar als que sovintegen a la caverna simètrica a la qual creu oposar-se, però a la que resulta tan útil.

En aquest relat històric sobre l’esdevenir del PSC, i també del PSOE, des de la Transició fins al dia d’avui, Partal desbarra molt més que no pas argumenta. Dir que la direcció del PSC es refugia en el nacionalisme espanyol és desconèixer absolutament tant els debats com les resolucions congressuals del PSC, els seus programes electorals i la seva actuació de fet. Resulta ben curiós, en aquest sentit, que des dels dos nacionalismes que tan feliços es troben en la confrontació, s’acusi al PSC exactament del mateix. Per als representants del nacionalisme espanyol, la direcció del PSC està venuda i rendida al nacionalisme català, o en el cas dels que ho expressen des de la condescendència, el PSC no seria altra cosa que el “tonto útil” del nacionalisme català. Per als nacionalistes catalans, tradició en què el PSC tampoc no ha volgut mai ésser inscrit, perquè la seva ha estat la del catalanisme progressista, tal cosa era (i veig que segueix essent), inconcebible. Per tant, en la maniquea visió de Partal i de determinats sectors del nacionalisme català, això només pot significar que el PSC es refugia en el nacionalisme espanyol.

El cas, com els deia ahir humilment des d’aquest mateix espai, és que el PSC ha representat i segueix representant un tercer espai, que aposta pel socialisme democràtic, el catalanisme i el federalisme. Això resulta enormement incòmode per a l’objectiu d’homogeneïtzació que determinats sectors d’un i altre nacionalisme pretenen, i d’aquí la insistència en blasmar el PSC i atacar-lo contínuament, fins i tot si això deixa al descobert una tàcita contradicció amb l’afirmació en què també persisteixen: que el PSC és un partit acorralat, acabat, residual, que s’extingirà per pròpia incapacitat.

Bé, des de les eleccions al Parlament celebrades l’any 1999, en què el PSC va obtenir 52 escons, fins a les celebrades l’any 2012, en què en va obtenir 20, el socialisme català ha perdut 32 escons en 15 anys. Sens dubte això constitueix una catàtrofe electoral per a qualsevol formació política. Resulta sorprenent, però, que ningú faci esment al fet que hi ha formacions que han viscut catàstrofes similars. Tenim l’exemple d’ERC passant de 23 escons a 10 en tan sols dos períodes legislatius, només per a recuperar-se fins als 21 després. O tenim la mateixa CiU, que va passar de 62 escons a 50 en una sola i breu legislatura, i de la qual, si hem de fer cas a les enquestes postelectorals, potser en podrem dir que va perdre en 6 anys la mateixa trentena d’escons que el PSC va perdre en 15 anys.

Però qui ho sap? La conjuntura política canvia, els partits renoven els seus programes, les seves oranitzacions i els seus lideratges, i es fa difícil imaginar com ha de ser l’evolució dels diferents espais polítics a mig termini. Com Partal i altres són perfectament conscients d’això, aprofiten una conjuntura especialment adversa per al PSC per injuriar-lo greument, dient-ne que deriva cap al feixisme, amb l’esperança que, si més no, els més convençuts de la causa entomin l’argument i el facin propi.

Només així s’explica que entre les perles d’aquest editorial hi trobem frases com “A Catalunya, a més, el PSC no va encaixar mai amb la voluntat popular“, d’un atreviment tal que resulta increïble que l’hagi escrit el Sr.Partal sense enrojolar-se. Després, per justificar una frase que diu més, i més greu, del que les línies següents pretenen justificar, addueix una anàlisi sobre el comportament electoral català que el PSC hipotèticament hauria assumit. He de dir que en els meus 20 anys de militància socialista, la tesi més estesa sobre les dificultats del PSC en les eleccions al Parlament (tenint en compte que guanyava invariablement, fins fa poc, tant les eleccions generals, com les municipals i europees, llevat les del 1994), era la de l’abstenció diferencial i el vot dual, que em semblava ja prou perniciosa per als interessos socialistes, ja que creia i crec que no explicava plausiblement i completa el comportament electoral a Catalunya.

A continuació, per continuar la seva particular croada contra el PSC, afirma que “Més enllà de la cíclica retòrica anticlerical i cultural, ja no els resta cap mena de discurs d’esquerra capaç de resistir ni un minut una anàlisi seriosa“. Lamentablement, a aquesta afirmació no segueix una anàlisi seriosa. Seria molt demanar, en un editorial que és un continu de despropòsits i invectives. Però el cert és que no la fa ni la intenta.

Bona prova del nivell de rigor de l’esmentat editorial el trobem ja cap al final de l’inefable escrit, és l’acusació al PSC d’estar adoptant (aquí cal imaginar un redoble de tambors i un picar de platerets), el “supremacisme” com a línia política del PSC.

Ahir ho dèiem, però hi insistim: no trobarà ni un historiador, politòleg, sociòleg (o filòsof, afegeixo), mínimament seriós, que avali la seva espúria tesi sobre la deriva cap al feixisme del PSC.

En fi, ja els ho deia ahir, tot plegat dos llargs exemples de petitio principii que vessen de fel, fal·làcies i un revisionisme històric digne de tapa dura i títol en lletres daurades i relleu. Senyor Partal, s’ha guanyat, com li deia ahir també, un lloc en la petita història de la ignomínia i la infàmia. Potser el senyor Pío Moa li pugui fer un lloc a la seva vora, i comenten la jugada.

Ferran Pedret i Santos

Advertisements

9 Respostes to “Un insult a la intel·ligència del lector (i 2)”

  1. ximo 21/08/2013 a 13:16 #

    Mentre llegia el post, pensava en Pio Moa, efectivament. Res de nou sota el sol: els ( presumptes ) extrems es toquen. La miserable acusació de Partal de que el PSC camina cap al feixisme, el perseguirà per sempre més. Hauria de ser susceptible de denúncia formal

    • Benvolgut Ximo, sembla com a mínim curiós que vostés diguin tant alegrement que els extrems es toquen quan fan referència a l’eix nacional i d’altres no puguem dir-ho quan fa referència a l’eix esquerra dreta. L'”hauria de ser susceptible de denúncia formal” no deslegitima l’argument de’n Partal (amb el que no estic d’acord), més aviat al contrari.

      • ximo 21/08/2013 a 15:57 #

        Benvolgut Eduard, com sigui que un i l’altre estem en cada aliena, suposo que no es tracta d’entrar en massa debat, també perquè, si estem d’acord amb la pixada fora de test de’n Partal, de què parlem ? . Amb tot, no entenc gens que una acusació pugui ser susceptibles de denuncia i, al mateix temps, ser legitim l’argument de l’acusació, i més si estem d’acord en rebutjar de pla el comentari origen de tot plegat. Dit això, de la resta, que cadascú pensi el que vulgui. Ah, respecte els “extrems” , vaig escriure “presumtes” entre parèntesi, i si l’expressió es pot utilitzar també a l’eix dreta/esquerra… obvi, però haurem de reconèixer que passa en casos o accions concretes, no generalment com passa amb el nacionalisme ( parlo dels identitaris ) .

      • Benvolgut Ximo, veig que ja ha decidit com penso i que no es tracta d’entrar a debatre. Vosté sabrà. Només aclarir-li un punt que veig que no ha entès del meu raonament i del seu. Vosté, en la seva entrada diu alegrement que en Partal (o tots els independentistes, això no ho defineix gaire) sóm com en Pio Moa, que potser sí que podem qualificar d’extrema dreta amb tendències feixistes. O sigui, que vosté sí que pot anomenar feixistes als altres amb total impunitat. Però, eps, quan hom avisa que potser el rumb del PSC està dirigint-se cap a un lloc on d’altres grups socialistes s’han dirigit, compte: “Hauria de ser succeptible de denúncia formal”.
        Vosté pot acusar-nos directament i sense justificar-se, però els altres no podem ni advertir de rumbs perillosos. La legislació hauria d’actuar per reprimir-nos. Em sembla que aquesta actitut, molt propia de Ciudadans i PP, reafirma les tesis de’n Partal, no les contradiu.

  2. He hagut de tornar a llegir l’editorial, perquè després de la seva resposta he pensat que potser se m’havia passat alguna cosa per alt. Però, sincerament, crec que és a vosté que li ha pogut l’anim de revenja en la resposta.

    Estic d’acord amb vosté que el títol i l’últim paràgraf són, com a mínim, desafortunats i fora de lloc, però em reconeixerà que en Partal ha publicat JUST AL COSTAT DEL SEU EDITORIAL, una opinió contundent que, amb el nom de “No tot s’hi val” desautoritza directament el director i la seva editorial. I ho fa rotundament i amb bones i convincents paraules. No conec cap altre diari, digital o no, que faci el mateix.
    Però, a part del títol i l’últim paragraf, em sembla que l’anàlisi que fa de la situació és respectuosa en tot moment amb l’oponent. Pot estar-hi vosté d’acord o no, però evidentment, la descripció dels esdeveniments que redacta no inclouen termes com ” ignomínia i la infàmia”, “invectives”, “tergiversat” o “caverna simètrica” que vosté sí utilitza.

    La veritat és que jo no he entès mai com ningú podia votar el PSC, mentre que entenc perfectament que la gent voti a totes les altres formacions. I això que tinc persones molt properes que ho han fet sempre. No estic gaire segur de si el PSC ha encaixat mai amb la voluntat popular o no.

    Coincideixo amb vosté que les pujades i baixades dels partits no són gaire predibles, i em sembla que tothom oblida que el govern popular (del PP) penja d’un fil, i que les eleccions europees de la primavera poden acabar de fer-lo caure. I que això encara obre una petita porta per al PSC. Personalment penso que això seria el pitjor que li podria passar a Catalunya. Pitjor que una ocupació militar. Però estic d’acord amb vosté que amb més de 500.000 vots, considerar el PSc mort és, com a mínim, visionari.

    En Partal, crec, ha confós l’esclavista amb l’esclau. Al meu entendre, és la submisió de l’esclau la que dirigeix una part de la direcció del PSC i no pas el supremacisme de l’esclavista.

    (ara he fet trampa, aquesta última frase, tot i que crec que té un rerafons cert, és atacant, i no l’hauria d’haver escrita, però no sé com expressar-ho d’una altra manera, confio que em perdonarà)

  3. Joan Arnau 21/08/2013 a 15:07 #

    M’agradaria començar per una pregunta. Tenint en compte que el PSC ha perdut una suma important d’escons des de 1999 com has dit, m’agradaria saber per quin o quins motius ha passat. I sobretot, el que m’interessa saber més és si el PSC en té part de culpa o no: què ha fet malament el PSC per tal d’arribar a la situació actual? Gràcies.

    • unmonaguanyar 21/08/2013 a 15:49 #

      És evident que el PSC és el principal responsable dels seus resultats electorals. Això no obsta al fet que hi ha altres actors polítics i socials que participen al debat públic i que actuen en l’esfera pública, i el seu grau d’encert o error, la seva major o menor habilitat en la identificació dels principals problemes del país i en l’oferta de polítiques per a abordar-los, també hi compten. Respecte a les raons per les quals es produeix aquesta pèrdua de suport electoral, no n’hi ha una de sola, i he trobat opinions per a tots els gustos. Jo n’he apuntat algunes tant en aquest mateix blog, com al que el precedí, “Temps de Canvi”, i també als dos breus llibres que Edicions Els Llums m’ha publicat: “Quan succeix l’inesperat: el 15M i l’esquerra” (2011), i “Nosaltres, els federalistes. Catalunya a la cruïlla” (2012).

      • Joan Arnau 21/08/2013 a 16:34 #

        D’acord, gràcies per la bibliografia; buscaré aquests llibres.

        Com a persona d’esquerres, personalment em preocupa la deriva que està agafant el PSC. El problema de base, al meu entendre, ja no és del PSC en sí, sinó del PSOE. No creus que caldria algun tipus de procés revisionista per tal de retrobar les arrels del socialisme, no només català o espanyol, sinó a nivell purament internacional? Em refereixo a deixar enrere l’ideologia de Felipe González et al (la qual, en moltíssims aspectes, s’allunya del socialisme històric) i revisar Pablo Iglesias i evidentment Marx.

        Un problema important que veig, almenys des de fora del partit, és la falta de rigor intel·lectual (i finalment “pràctic”) d’almenys una part dels membres del partit—tot i que sospito que és un fenòmen generalitzat. Per exemple, em preocupa que des del PSC/PSOE no es posi en dubte la maniobra econòmico-política de la Unió Europa, que ara més que mai tendeix al neoliberalisme més agressiu, amb polítiques d’austeritat desmesurades que condueixen a més pobresa i més enriquiment per part d’unes determinades elits (David Harvey, Noam Chomsky i Vicenç Navarro, entre d’altres, en parlen sovint d’aquest fenòmen, el qual és perfectament demostrable com a fet).

        Per altra banda, és inquietant que el socialisme (el qual històricament va lligat amb l’ateisme i el col·lectivisme [Bakunin; tot i que evidentment ell tendia a l’anarquia] però també en contra de la monarquia [Iglesias i els seus seguidors eren antimonarquics]) d’aquest país permeti que un rei posat a dit per un dictador feixista segueixi exercint de cap de l’estat. No sé si t’has llegit “Un rey golpe a golpe”, però si allò que diu és verídic, el PSOE esdevindria un partit terrorífic. Aquí tens el llibre sencer: http://www.rebelion.org/docs/145328.pdf

        Per acabar, i només a nivell anecdòtic, no et preocupa que l’oficialisme del PSC (Navarro, Chacón, etc) ataqui el procés del dret a decidir frontalment? Tenint en compte que aquest procés vé històricament de l’esquerra independentista (l’independentisme de dretes és relativament nou), de moviments socials i assamblearis i no pas de la política parlamentària de partits, no penses que s’hauria de permetre que les persones que vulguin votar sobre aquesta qüestió haurien de tenir dret a vot? Es tracta d’un principi democràtic transversal.

  4. Jep 29/08/2013 a 16:37 #

    Però des del PSC penseu fer res per evitar donar la imatge que possibilita articles com aquest o seguireu enrocats en l’infantilisme que no va més enllà de negar el dret a decidir i la coincidència d’objectius amb PP, C’s i PSOE com defensa d’Antonio Balmón i companyia?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: