Mentrestant

L’any 1979  Manuel Sacristán i Giulia Adinolfi van fundar una revista de pensament polític, a la qual van posar per capçalera Mientras Tanto.  Mai no he tingut ocasió de preguntar-ho a cap de les persones directament involucrades en aquest interessant projecte, però sempre he tingut la sensació que la capçalera pretenia al·ludir a la necessitat d’elaborar teoria i exercir una determinada praxi política mentre no arribava el moment que en moltes de les tradicions de l’esquerra s’ha tendit a convertir en un mite: el de la Revolució.

A Catalunya, qui governa ara mateix sembla fiar-ho tot al procés que anomenen de construcció nacional (quan més aviat s’han dedicat a la desconstrucció nacional en tot allò que és tangible i concret), com si la mera culminació de l’esmentat procés obrés la solució a tots els problemes del país. No entraré ara en el debat sobre aquest punt en concret, perquè avui el que vull subratllar és que cal que deixin d’emprar aquest procés, en el qual tants esforços esmercen, com a excusa per no assumir les seves responsabilitats sobre l’ara i l’aquí.

El problemes del país són els problemes de les dones, dels homes i dels infants que viuen ara i aquí, i no és admissible que els remetin a un futur incert (dies incertus an, incertus quando), que és tant com dir-los que el seu regne no és d’aquest món. Tampoc no és admissible que s’excusin en l’acció o omissió d’altres instàncies per emparar les seves moltes omissions i les seves accions. Si cal respectar-los que defensin el projecte polític que vulguin per a Catalunya, és també exigible que s’ocupin del nostre mentrestant, dels nostres aquí i ara, però el que fan és tot el possible perquè ni tan sols se’n parli.

Però la realitat és tossuda, perquè mentrestant, a Catalunya, hi ha 885.000 persones a l’atur, un 52,14% dels menors de 25 anys han perdut la feina o no en troben, la taxa de risc de pobresa infantil és del 23,8%, una cinquena part dels catalans i les catalanes viu sota el llindar de la pobresa, es produeixen una mitjana de 102 desnonaments al dia, ha tornat el barraquisme a diversos indrets, i la gent als barris pateix doblement per la situació econòmica i per les retallades en educació, sanitat, i serveis socials. I se’n parla. Se’n parla més del que a alguns els agradaria, i molt menys del que caldria.

Mentrestant, a Catalunya, quasi un milió de treballadors i treballadores corren el risc de quedar-se sense conveni col·lectiu el proper 8 de juliol, degut al bloqueig per part de la patronal de la negociació col·lectiva sectorial, i amb l’enorme conflictivitat que això pot produir. Mentrestant, els pensionistes ja quasi han esgotat la possibilitat de mantenir els seus fills i néts amb unes magres pensions que van perdent poder adquisitiu. Mentrestant, a Catalunya, la majoria de la gent troba ja insuportable, i una burla grotesca, la successió de casos de corrupció d’ençà i d’allà, que recorden l’Itàlia de Tangentòpoli. I el més trist és que aquest breu repàs no pot ser sinó reflex molt parcial dels molts treballs pels que passa el país.

Mentre arriba o no la independència, que a parer d’alguns solucionaria màgicament tots els problemes del país, què pensa fer el Govern de la Generalitat? Què els dirà als ciutadans i ciutadanes quan els hagi d’explicar un nou pressupost amb 4.000 milions d’euros de retallades, que de ben segur recauran de nou en aspectes molt sensibles socialment? Molt em temo que el que pretén aquest Govern és ajornar indefinidament la resposta, ja que per ara no en té.

Mentrestant, mar de fons. Caldrà articular les alternatives per tal que el que es produeixi no sigui un esclat social, sinó, tal vegada, una autèntica rupura democràtica.

Ferran Pedret i Santos