Alguns apunts sobre dret a decidir i sobirania

22 gen.

Catalunya és un subjecte polític i jurídic, tal com es desprèn del text constitucional (Títol VIIIè), i estatutari (Títol Preliminar).

Ara bé, l’afirmació de la seva sobirania no és, en absolut, apodíctica. La sobirania d’aquest subjecte polític i jurídic està en qualsevol cas vinculada a l’abast que li han donat aquests dos textos que formen part del bloc de constitucionalitat, és a dir, que està delimitada pel seu marc competencial, i per tant no es pot predicar com a existent en termes absoluts, amb tots els atributs que en el marc de la Teoria Política o del Dret Internacional Públic es confereix al concepte de sobirania que, en forma molt resumida, podem expressar com a facultat sobre les facultats o, si es vol, com a facultat il·limitada i exclusiva sobre l’exercici de l’autoritat política (legislativa, judicial, executiva), sobre un territori o grup de persones.

Cal recordar, a més, que han estat els propis catalans i catalanes, en ús del dret d’autodeterminació en la seva vessant interna, els qui han establert l’abast d’aquesta sobirania, en el moment constituent de l’actual Estat, però també en el moment de recuperació de l’autonomia política de Catalunya i, en dates més recents, també en el moment en què s’aprovà àmpliament la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Pel que fa al dret a l’autodeterminació en la seva vessant externa, la Resolució 2625 (XXV), de 24 d’octubre de 1970, de l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides no l’empara en Estats com ara l’espanyol [1].

De fet, és perquè Catalunya no ho és actualment, de plenament sobirana (si és que en puritat existeixen sobiranies plenes en un món com el nostre), que els partidaris de la independència de Catalunya volen exercir allò que en el debat polític català s’anomena dret a decidir, per tal que els ciutadans i ciutadanes expressin si volen o no accedir a aquesta sobirania plena.

També és per això que els i les federalistes plantegem una idea que propugna la distribució de poder i per tant un sistema de sobiranies compartides, entre d’altres qüestions sobre les quals ara no m’estendré però en les que persistim i sobre les quals insisteixo.

Declarar d’entrada la plena sobirania de Catalunya és tant com prefigurar allò que la ciutadania encara no ha expressat.

Tanmateix, la situació política existent a Catalunya exigeix que, si es planteja la qüestió de la separació de Catalunya respecte d’Espanya, aquesta qüestió es dirimeixi de conformitat al principi democràtic, formulant una pregunta directa, concisa i senzilla a la ciutadania, que es pugui respondre de manera inequívoca.

Pel que fa a la determinació del démos, en aquesta decisió hi haurien de participar les persones que, de conformitat a l’article 7 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, tinguin la condició política de catalanes [2], i exclusivament aquestes.

No resulta necessari recórrer al concepte de sobirania per afirmar que la decisió sobre el futur col·lectiu dels catalans i les catalanes, pel que fa als vincles que vulguin mantenir o no amb la resta de pobles d’Espanya, correspon als primers i primeres.  N’hi ha prou amb apel·lar a una concepció radical de la democràcia. La postura contrària, en termes de respecte al principi democràtic, no es pot plantejar sense que esdevingui clarament una limitació de facto d’aquest principi democràtic.

Aquest, al meu entendre, pot ser i hauria de ser el punt de trobada dels qui creiem que la via democràtica és l’adient per dirimir la qüestió.

Per tal de dur a terme un procés amb totes les garanties, i que absolutament tots els actors implicats, incloent-hi el conjunt de la ciutadania, en reconeguin qualsevol possible resultat com a vàlid i legítim, que és l’únic escenari desitjable en cas que el procés es dugui a terme, la licitud d’aquest procés ha de ser incontestable.

A aquests efectes, cal explorar els espais d’acord possibles dins el marc legal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i del conjunt de l’Estat s’han atorgat.

Una de les fórmules possibles, però no la única, és la reforma de la Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, sobre Regulació de les Diferents Modalitats de Referèndum, a fi de permetre la celebració d’un referèndum vinculant sobre la qüestió de la secessió. Aquesta fórmula, no exempta de dificultats, és certament és menys complexa políticament i menys lenta que una reforma constitucional que contemplés directament la possibilitat de la secessió d’una part del territori.

Prescindir total i absolutament del marc legal existent és una opció que aboca el procés al fracàs. En primer lloc, perquè des de qualsevol de les instàncies necessàriament implicades en podrien discutir fàcilment la licitud i, fins i tot, bloquejar-lo absolutament. En segon lloc, pel fet que una part dels actors necessàriament implicats, incloent-hi una part significativa del cos electoral, podria sentir-se no vinculat per qualsevol resultat que acabés expressant-s’hi, o fins i tot no sentint-se cridat a participar-hi (com de manera molt òbvia va ocórrer, mutatis mutandis, en el conjunt sistemàtic de consultes sobiranistes que es van iniciar a Arenys de Munt i es van estendre pel territori). Seria, per tant, una greu irresponsabilitat sotmetre el país a les tensions i a la inestabilitat que sens dubte qualsevol procés d’aquesta mena genera, sense tenir assegurat que el resultat es consideri vinculant per totes les parts implicades.

De fet, i aquesta és una possibilitat que sembla remota i impensable, però que no es pot obviar, un capteniment del Govern de la Generalitat que prescindís total i absolutament del que prescriuen la Constitució, l’Estatut i les lleis, podria comportar l’aplicació de l’article 155 de la CE de 1978 [3]. Aquest és un escenari que cal combatre i evitar a tot preu, i per això cal exigir responsabilitat al President de la Generalitat, Sr. Artur Mas, tot demanant-li, en primer lloc, que no faciliti un pretext a qui pugui tenir temptacions recentralitzadores per concretar la major amenaça a l’autogovern de Catalunya des de la recuperació de la Generalitat.

Ferran Pedret i Santos


[1] Text del penúltim incís de l’apartat titulat El principi d’igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles, corresponent a l’Annex de la resolució 2625 (XXV) de l’ONU:

“Cap de les disposicions dels paràgrafs precedents s’entendrà en el sentit que autoritza o fomenta cap acció encaminada a trencar o menyscabar, total o parcialment, la unitat territorial  d’Estats sobirans i independents que es captinguin de conformitat amb el principi d’igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles abans descrit, i estiguin, per tant, dotats d’un govern que representi a la totalitat del poble del territori, sense distinció per raó de raça, creences o color.”

[2] Article 7 de l’EAC de 2006:

ARTICLE 7. LA CONDICIÓ POLÍTICA DE CATALANS

  1. Gaudeixen de la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya els ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s’exerceixen d’acord amb aquest Estatut i les lleis.
  2. Gaudeixen, com a catalans, dels drets polítics definits per aquest Estatut els espanyols residents a l’estranger que han tingut a Catalunya el darrer veïnatge administratiu, i també llurs descendents que mantenen aquesta ciutadania, si així ho sol·liciten, en la forma que determini la llei.

[3]  Article 155 de la CE de 1978:

  1.  Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
  2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.
Advertisements

31 Respostes to “Alguns apunts sobre dret a decidir i sobirania”

  1. Quim 23/01/2013 a 10:12 #

    Com sempre els socialistes enredant la troca per no arribar enlloc. El que heu de fer és donar suport a la declaració de sobirania per a que el poble de Catalunya es pugui pronunciar i decidir què vol ser. La resta de camins són perdre el temps.

    • unmonaguanyar 23/01/2013 a 11:32 #

      Si argumentar li sembla enredar la troca, entenc que no es molesti en refutar el meu raonament. En la proposta de resolució del PSC i en l’esmena que ha presentat a la declaració de sobirania, el PSC exposa clarament que defensa l’exercici democràtic per tal que els catalans i les catalanes votin sobre la qüestió dels vincles que vulguin mantenir o no amb la resta de pobles d’Espanya.

      • Eduard 23/01/2013 a 12:46 #

        Hi ha marcs legals que han estat fets i pensats per justament impossibilitar processos com el que el Parlament posarà en marxa sense vosaltres. El Govern farà la petició al govern espanyol per celebrar una consulta, però si des de Madrid se’ns diu NO, des d’aquí no ens hem de quedar de braços plegats i desplegar un marc legal que la faci possible. Amb el vostre gir cap a les posicions que defensen C’s i PP potser hi surt guanyant el PSOE, però hi surt perdent Catalunya. L’altre dia algú em deia que davant de totes les opcions possibles sempre escollíeu la pitjor. Ara veig que tenia raó.

      • unmonaguanyar 23/01/2013 a 13:10 #

        Québec i Escòcia voten sobre la seva desvinculació o no del Canadà o el Regne Unit de manera acordada amb aquests dos Estats. És una qüestió de principi democràtic, no de sobirania. El dret a decidir és, en tot cas, el que dóna accés a la plena sobirania, o no. No n’és un requisit previ. El PP i C’s, a diferència del PSC, no defensen el dret a decidir, li prego rigor.

  2. lupus 23/01/2013 a 12:58 #

    a tot li dius argumentar tu…

    Dius que va ser “que han estat els propis catalans i catalanes” … “en el moment en què s’aprovà àmpliament la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya” . Però si el que es va aprovar i que ha quedat no té res a veure. La veu del poble va votar, i després, el TC controlat per PP i PSOE, va fer el que van voler. I sabeu que sempre passarà el mateix…

    Com t’ha dit l’altre comentari, només feu que enredar la troca, per no tocar res. Amb el PP i Ciutadans us repartiu els papers de poli dolent i poli bo, però sou de la mateixa banda ideològica.

    Un dia li podràs dir als teus fill: jo vaig votar amb l’Alicia Sánchez-Camacho i l’Albert Ribera! Jo opinava el mateix que l’Alejo Vidal Quadras i José Bono! Estigues orgullos d’això. Jo no ho estaria.

    • unmonaguanyar 23/01/2013 a 13:13 #

      Miri, no es pot abordar un debat des del prejudici. Lamento que segueixi decidit a repetir eslògans en lloc d’argumentar, que és el que he fet, mal que li pesi, al meu text. CiU i ERC han coincidit en el vot amb el PP en nombroses ocasions, sense que això els converteixi en opcions polítiques equivalents.

      • lupus 23/01/2013 a 14:03 #

        tampoc es pot abordar un debat sense apendre d’experències passades. Lo del TC hauría de ser una experiència per saber el que es pot esperar.
        Cert, que altres han coindicit amb el PP, però no és el mateix coincidir parlant d’opinions que parlant de qui ets.

      • unmonaguanyar 23/01/2013 a 15:26 #

        I qui som? Som una nació, un subjecte polític i jurídic determinat per un marc constitucional i estatutari que ens hem atorgat (i en el que és essencial, això no ha estat modificat pel TC, l’Estatut de 2006 és una eina d’autogovern molt potent, més que el de 1979), i afirmem que tenim, per una qúestió de radicalitat democràtica, dret a decidir si volem accedir a la plena sobirania com un Estat independent, o no. Però la declaració pactada per CiU, ERC i ICV posa els bous davant del carro, en la meva modesta opinió. I el repto a demostrar que el PP o a C’s tenen una postura respecte al fet nacional català com la que li acabo d’expressar.

      • lupus 23/01/2013 a 18:20 #

        saps perfectament que una cosa és el fons i l’altre la forma. En les formes expresseu diferència, però en el fons, sou el mateix. Per això us han donat la benvinguda al seu bloc. Ja podeu cantar junts PP+Ciutadans+PSOE allò del “Amigos para siempre means you’ll always be my friend…” (Per cert, no em parlis de vosté que se’m fa estrany i no som tant grans)

      • unmonaguanyar 23/01/2013 a 22:28 #

        En la meva modesta opinió, la teva anàlisi política no resisteix un examen rigorós, i és completament anhistòrica.

  3. El que vostè (i tothom) anomena Tribunal Constitucional no ho és pas. Si vostè llegeix la Constitució veurà que l’anomenat Tribunal Constitucional no està conformat respecte a la constitució, i per tant no és unt tribunal legalment constituit. I quan un tribunal il·legalment constituit emet i imposa una sentència, això és un cop d’estat.

    • unmonaguanyar 23/01/2013 a 22:40 #

      Està regulat pel Títol XIè de la Constitució i la Llei orgànica 2/1979, de 3 d’octubre, del Tribunal Constitucional. Però el que em sorprèn del seu comentari és que en el text que he escrit no hi menciono el Tribunal Constitucional en cap ocasió, ni tan sols indirectament.

      • Té raó que no en parla directament, tot i que, al considerar legítim l’Estatutet retallat pel tribunal il·legal i ilegítim sí que l’autoritza. Segons vosté, Catalunya perd el dret a reclamar la sobirania, primer perquè els nostres pares i avis (ja morts molts d’ells) van cometre el pecat original d’acceptar una constitució dictada per l’exèrcit abans que engegar una revolució amb pronostic mooolt reservat. Segon perquè el país va acceptar un Estatutet fa 8 anys amb una majoria folgada (tot i que una participació baixa).
        Tot i això, un cop un tribunal il·legal i ilegítim es dedica a reescriure la constitució i retallar com li sembla aquell Estatut, aquest punt del seu discurs queda invalidat.
        També queda invalidat el punt referent a la resolució de les nacions unides Resolució 2625 (XXV). És fàcil demostrar que en les relacions amb l’estat castellà, si una cosa no hi ha hagut és igualtat de drets ni lliure determinació dels pobles. Qualsevol tribunal no castellà pot entendre que un manllevament del PIB del 10% mantingut en el temps i un ofec incomparable de la llengua i cultures del 30% del territori en favor de la llengua i cultures del 60% és tot menys igualtat de drets. Un tribunal internacional pot entendre tranquilament que no hi ha igualtat de drets quan el territori que representa el 20% del PIB i el 16% de la població només compta amb el 2% de la representativitat del govern central.
        Tenim dades, i les tenim dels ultims 30 anys, o sigui que estic convençut que aquest país està preparat per defendre-les.
        En tot cas, és molt més simple. La teva base argumental és que el procés té moltes més possibilitats d’èxit si és acordat amb l’estat. No sé si és veritat o no. Segurament dependrà de què considerem èxit. El que és evident és que si no decidim obrir la porta a tirar pel dret, aquest acord no es produirà mai. I també que, si s’ha de produir un acord amb l’estat (cosa que dubto) la declaració d’ahir no el nega, ans al contrari. Hom pot reservar-se el dret i continuar pensant que ha d’arribar a un acord amb l’estat abans. Però ahir vostès van renunciar al dret de tots nosaltres. I això és especialment trist.

      • unmonaguanyar 26/01/2013 a 17:14 #

        Sr. Pertíñez, no estic d’acord amb tots els seus arguments, tot i que comprenc per què els formula de la manera que els formula. En qualsevol cas, constatat que no estem d’acord (especialment en el fet que no considereo que votant a favor del dret a decidir haguem renunciat a aquest dret), podríem donar aquesta conversa per acabada en aquest punt.

      • eduardp 28/01/2013 a 10:15 #

        Benvolgut company,
        No insistiré en els arguments, però abans de tancar aquesta conversa, confio que em permetrà afegir-ne un altre que és radicalment important. I l’argument és: És igual que vosté tingui raó en el seu punt de vista (que crec que no el té). És igual. Si la resta hem decidit tirar per una via, i està clar que això és el que ha passat. És irresponsable i diu molt poc de vostés que no ens recolzin.
        Els propis independentistes us vam recolzar a vosaltres quan vau engegar la via absurda de l’estafatut. I evidentment no hi creiem. Fins i tot a titol individual vam votar no en el referèndum d’acceptació del text. Però vam lluitar amb vostès per aconsguir el millor text i les millors condicions.
        I quan els toca a vostés recolzar-nos, recolzar l’opció que ha prés el país. Llavors volen fer prevaldre els seus arguments per sobre de l’interés nacional, que, al meu entendre, és, sense dubte, que, un cop el país ha decidit anar per una via, cal recolzar-ne l’execució de manera unitària. A l’estatutet nosaltres vam tapar-nos el nas i vam fer el que tocava. Ara vostés no ho han fet.

      • unmonaguanyar 01/02/2013 a 11:22 #

        En democràcia, prevaldrà el que la majoria decideixi. I si finalment tot plegat resulta en la creació d’un Estat català independent, doncs caldrà atenir-se a aquest principi democràctic. Només faltaria. Però a la societat, una majoria mai no es pot convertir en un títol per exigir conformitat als qui discrepen de la majoria, i menys encara suport. Es pot exigir als encarregats d’executar la voluntat de la majoria que efectivament l’executin. Però no es pot exigir al conjunt del cos social que vagi per un camí pel qual alguns, manifestament, no volen anar.

  4. Sergi 23/01/2013 a 17:38 #

    Quina vergonya de PSC…
    Després del 25N i la seva davallada encara no s’han adonat.
    Feu una mica de vergonya (i de pudor…) amb el tema.
    Només volem DECIDIR. Si vosaltres voleu votar NO, voteu NO… però VOTEU !!!

    Una vegada que siguem independents, això sortirà als llibres d’història. Sereu una VERGONYA per tot Catalunya.

    Visca Catalunya.

    • unmonaguanyar 23/01/2013 a 22:36 #

      Dedueixo del seu comentari que, o bé no ha llegit el text que comenta, o bé no l’ha entès, perquè hi deixo ben clar que estic i estem per dirimir democràticament, i preguntant-ho a la ciutadania catalana (i només a ella), si es volen mantenir els vincles amb la resta de pobles d’Espanya o no.

  5. @joanpv 23/01/2013 a 21:33 #

    Filant molt prim i en termes estríctament jurídics, estic d’acord amb el què dius. Però una declaració política al Parlament de 4 partits (que seria allò desitjable) tothom ha de cedir una mica, i recorda que es diu que el dret a decidir s’exercitarà en el marc de la legalitat. Que el PSC hagi votat NO és inexplicable i la gent no ho entén. Ningú es creu que per una sola paraula (“sobirania”) es passi de votar SI a NO, ni tan sols una trista abstenció, no fotem. i siincerament dubto que molts de vosaltres ho creieu, a no ser que hi hagi i struccion exteriors. Avui el PSC ha marxat del catalanisme, i creu-me que em dol.

    • unmonaguanyar 23/01/2013 a 22:43 #

      Joan, no comparteixo el judici de valor que fas al final del comentari, però insisteixo en la rellevància de la declaració de sobirania (precisament per això ERC s’ha negat a cercar l’acord basat en el que importa, que és en dirimir democràticament, i cridant-hi a participar a la ciutadania catalana exclusivament, si es vol o no crear un Estat català independent). Del catalanisme, ni n’hem marxat ni ens en fa fora ningú.

  6. Joan 24/01/2013 a 00:50 #

    El PSC s’ha convertit en un partit conservador, té por de perdre les engrunes de votants que li queden amb un perfil PSOE de la perifèria de Barcelona i per això avui ha votat que NO i propossa un camí impossible.Per a poder pactar la consulta o fins i tot arribar a un acord federal en el marc de l’Estat espanyol o la Unió Europea s’ha de pendre una posició de força des de Catalunya sobiranament, i forçar l’inici d’una negociació.Ens podem perdre mil cops amb la semàntica del que vol dir sobirania però els processos polítics com molts d’altres necessiten convulsions per a poder iniciar-se. La via legalista del PSC tant a la consulta com a l’Estat federal acabaria com el Pla Ibarretxe barrada a Madrid i sincerament crec que això és el que es vol per una majoria de dirigents que ni tan sols eren federalistes fins que es va plantejar el tema de la independència.
    Al final, les engrunes de votants optaran per forces més clares en contra de la independència i tota la massa perduda necessària per a la transformació social, no tornarà.

    • unmonaguanyar 24/01/2013 a 14:41 #

      Segueixo sense compartir els judicis de valor o d’intencions que fas, Joan, però respecto el teu punt de vista i espero que, aprovada ahir la resolució, el Govern català envii immediatament una delegació a negociar amb el President del Govern espanyol una fórmula i un calendari que garanteixi l’exercici del vot en unes condicions en les quals tothom es vegi obligat a reconèixer la licitud del procés i caràcter vinculant del resultat. Com en el cas escocès, millor que l’eslovè. En aquest sentit, em sembla rellevant i per prendre’n nota el que diu el darrer paràgraf de l’editorial del diari El País d’avui. Davant d’un hipotètic (però no improbable) bloqueig democràtic, també caldria estudiar les fòrmules per consultar l’opinió dels catalans i catalanes respecte a aquesta qüestió. Però atenció, la postura del PSC no és simple legalisme, és que, equivocats o no, creiem honestament que la postura de la confrontació oberta, o del xoc de trens, perjudica tothom, també els catalans i catalans.
      Pel que fa a les forces perdudes per la transformació social, es tracta d’evitar-ho a tot preu, perquè són més necessàries que mai. Jo, particularment, fa temps que treballo amb gent que no pertany a la meva tradició política a fi d’incitar a confluir, confluir, confluir… Unitat d’acció, combat contra l’ofensiva neoliberal, i ruptura democràtica per a l’emancipació social. Salut!

      • Joan 27/01/2013 a 14:03 #

        No dubto de la teva tasca per confluir i buscar punts en comú amb els moviments socials emergents de l’esquerra. Però des de l’admiració a la tasca que fas, crec que una flor no fa estiu, podem parlar d’idees i recrear-nos-hi però quan les persones acabem matant les idees especialment per la banda de l’esquerra, també haurem de parlar de persones. Tant de bo m’equivoqui però els que pendran el testimoni al PSC seran més d’aquest estil https://shop.arsys.es/whois.php?dominio=decidimjunts.cat més interessats en d’altres moviments, especialment els de les cases regionals.
        Joan Comorera, Rafel Campalans, Gabriel Alomar, Joan Serra i Moret, Josep Pallach, Joan Reventós, Ernest Lluch, Pasqual Maragall per a arribar fins a aquí…
        Trist, però cert.
        Salut!

      • unmonaguanyar 01/02/2013 a 11:16 #

        No crec que ningú es pugui apropiar de noms com aquests, ni d’en Josep Rovira, Pep Jai, Maria Manonelles, Manel Alberich, Salvador Clop, o tants d’altres… D’altra banda, crec que el manifest que esmentes diu algunes coses ben interessants, si es llegeix sense apriorismes.
        En qualsevol cas, salut i a reveure!

  7. Dave 24/01/2013 a 15:47 #

    23 Anys al PSC; 6 a les JSC, per veure com el Primer Secretari acaba fent de noi dels cafès d’Albert Rivera. Ens fa por perdre pes a Madrid (¿l’hem tingut mai????), el vot del PSOE més jacobí resident a Catalunya ens va salvar d’una SUPER-clatellada a les darreres eleccions, suficient com per seguir en la mateixa dinàmica.
    No reconec en l’actual PSC, ni el MSC dels meus avis, ni el PSC on van militar els meus pares, ni el PSC que jo creia que responia a les meves inquietuts socials, polítiques i identitàries. Si, “identitàries”. A principis dels 80, a les manis del 11 de setembre, recordo encara els càntics dels militants del PSC on estàvem tots junts: “SUAREZ, CABRÓ, SOM UNA NACIÓ”. N-A-C-I-Ó.
    Sí, això que tan poc ens agrada ara que figuri a l’Estatut.
    I alguns de l’agrupació dels meus pares que defensàven la Nació Catalana, ara seuen a Nicaragua i es dediquen a defenestrar els companys que divergeixen del dogma oficial.
    Ho sento, no us reconec. I veient que el PSC no és aquella casa tan gran on tothom hi tenia cabuda, no hi ha més remei que desmarcar-nos’en. Em quedaria per intentar millorar les coses, però no li veig sortida; l’enrocament d’ahir és com la llosa que cobreix la tomba d’en Franco; tanca una etapa.

    • unmonaguanyar 25/01/2013 a 17:46 #

      Em sembla que la visió sobre el que és el PSC i el que defensa, company, està un xic distorsionada. Però si segueixes llegint altres entrades d’aquest mateix blog, veuràs que hi ha moltes inquietuds entre els que preferim quedar-nos al Partit i intentar, primer, que aquest recuperi el paper que hauria de tenir en la societat catalana, i després, que conflueixi el conjunt de l’esquerra social i política del país.

  8. eduardp 01/02/2013 a 11:48 #

    Diu vosté: “Però a la societat, una majoria MAI no es pot convertir en un títol per exigir conformitat als qui discrepen de la majoria, i menys encara suport. Es pot exigir als encarregats d’executar la voluntat de la majoria que efectivament l’executin. Però no es pot exigir al conjunt del cos social que vagi per un camí pel qual alguns, manifestament, no volen anar.” Evidentment vosté mateix desqualifica els argumens que vosté dona quan la seva organització acaba de MULTAR una part dels seus representats JUSTAMENT per haver considerat que una majoria no es pot convertir en un títol per exigir conformitat A CEGUES i SEMPRE. També vosté fa trampes dialèctiques quan considera que el que jo li reclamo és una exigència d’un tipus “legal” quan el que jo li reclamo és una exigència de tipus ètic. Tenim un problema que tots reconeixem: una relació amb la cort de Castella que no funciona. Tenim una solució evident en la que estem tots d’acord: O això canvia o trenquem la baralla. La mateixa fidelitat que vostés han exigit als seus diputats (democràcia interna, unitat de cara enfora), se li podia demanar pel país. Democràcia als passadissos, però un cop aclarida la ruta que es prendrà, unitat de cara enfora. En tot cas, moltes gràcies. Ja no el molesto més.

    • unmonaguanyar 01/02/2013 a 13:46 #

      No molesta. Però no pot equiparar el capteniment que han de tenir els qui representen a una organització en el seu conjunt, un cop aquesta organització ha pres les seves decisions democràticament, amb el capteniment que han de tenir els ciutadans quan el conjunt de la societat pren una decisió.No és cap trampa dialèctica, és que es tracta de supòsits radicalment diferents.

      • eduardp 01/02/2013 a 14:01 #

        Crec que sí que ho puc comparar, ja que quan hom decideix coses de política exterior (i evidentment les relacions amb l’estat són política exterior), els diputats representen l’organització (el país) en el seu conjunt. De la mateixa manera que vosté considera que representar a l’exteror (del partit) les desavinences que hi ha a l’interior (del partit) debilita l’organització (el partit), i és reprovable (i a més en el seu cas creu que punible), jo considero que representar a l’exterior (del país) les desavinences que hi ha l’interior (del país) debilita l’organització (el país), i és reprovable (tot i que jo, en aquest cas, no considero de cap manera que sigui punible, ni el que han fet vostés com a diputats respecte al país ni el que han fet els seus companys diputats respecte al partit).

      • unmonaguanyar 01/02/2013 a 14:10 #

        No puc compartir la seva visió sobre aquest tema, en absolut.

Trackbacks/Pingbacks

  1. I si decidim quedar-nos drets? | Arriem Arreu - 02/02/2013

    […] Però amb una crítica contundent al respecte de les formes empreades per la seva elaboració (com la mateixa declaració en suport als 5 “insumisos“ denunciava). Contundent també en la crítica amb la imposició d’un terme tan ambigu i qüestionable com és el de sobirania com a peça fonamental de la reclamació, i amb un argumentari legalista indiscutible com el que el benvolgut company i diputat al Parlament de catalunya Ferran Pedret […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: