El col·lapse

6 des.

Avui, 6 de desembre, es recorda la fita que va suposar la Constitució de 1978. En el cinquè any d’una crisi de cicle capitalista que ha estat aprofitada per dinamitar el que quedava del pacte social sorgit de la segona guerra mundial, i per aplicar a marxes forçades un canvi de model social que està anorreant les conquestes socials dels darrers 150 anys, tenim certament poques coses a celebrar.

La demolició d’aquest pacte social de la segona postguerra mundial, al qual vam arribar aquí tard i malament a causa de la pervivència de la dictadura feixista de Franco, està suposant un procés d’intensa contrareforma social, amb la involució democràtica que li és inherent.

El consens constitucional que aquí va reflectir, amb tots els matisos i les carències que es vulguin, aquell pacte social, està per tant avui fortament erosionat, i per veure-ho només cal constatar el fet que amplis sectors socials se’n van sentint cada cop més allunyats. Ens trobem enmig d’una catàstrofe social, que l’austeritat cega i dogmàtica, sota el pretext de la crisi, no fa altra cosa que aprofundir i allargar, en el que no és altra cosa que un autèntic procés de despossessió material i de poder polític de les classes populars i treballadores del continent.

Al damunt de la catàstrofe, el marasme. Ens trobem davant d’un triple col·lapse. Tenim, d’una banda, el col·lapse financer i econòmic, amb el que sembla la definitiva negació del programa social emancipador i igualador que hauria de ser inherent a tota democràcia que vulgui fer-se digna de tal nom. De l’altra, i en bona part a causa de l’anterior, un col·lapse institucional-democràtic, en què el principi democràtic entra en conflicte amb les institucions que en teoria l’han d’encarnar, per tal com aquestes no només no han aprofundit plenament en la lògica democràtica, sinó que estan experimentant notòries involucions. Per últim, i també amb arrels en els dos primers, patim un col·lapse del model territorial d’autogovern que havia de permetre la formació d’un Estat plural des del punt de vista nacional, provocat pel bloqueig a les vies que havien provat de desenvolupar plenament la lògica federalitzant que emanava del sistema autonòmic configurat des de 1978.

Amb l’esberlament i col·lapse del pacte social i el consens constitucional que, mal que bé, el reflectia, estan col·lapsant també totes les institucions amb les que aquest s’havia identificat. Els governs, els parlaments, les institucions econòmiques i els poders financers, la justícia, la monarquia, els partits i sindicats que van participar de la construcció del pacte, veuen com cada cop més persones impugnen la seva representativitat i, més encara, la seva legitimitat. Dissortadament, en situacions com aquesta, existeix un risc cert d’involució democràtica, fins i tot més enllà de la que a hores d’ara ja s’està produint, per l’aparició dels qui creuen que la solució al nus gordià és sempre l’espasa, el puny de ferro o la mà dura, per molt que els representants actuals d’aquesta pulsió hagin après que les solucions autoritàries semblaran més assumibles si se’ls dóna l’aparença —només l’aparença— de democràcies.

Tal cosa només és possible, però, per la nostra inacció. Només és possible si l’esquerra social i política no troba la forma d’articular políticament un ampli moviment per l’aprofundiment democràtic, que en el fons és dir un ampli moviment per la plena llibertat i per la igualtat social. Essent com és absolutament necessari fer-ho, no ens podem conformar amb organitzar les resistències a l’actual Termidor, sinó que cal construir en cada lluita social i política les solidaritats que permetin construir aquesta aliança de les classes treballadores i populars, en un procés amb voluntat de superar el marasme en els que ens trobem, anant a l’arrel dels problemes que ens afecten, ja que la lògica capitalista és intrínsecament incompatible amb la lògica democràtica.

El moment actual se’ns presenta, per tant, també com a oportunitat històrica de produir un canvi profund i estructural en el nostre model social, en una direcció ben oposada al que ens imposa l’agenda neoliberal.S’imposa per tant, i no em reca dir-ho en aquests termes, una ruptura democràtica.

En el moment actual, aquesta ruptura democràtica a escala estatal passa per refer el projecte col·lectiu sobre noves bases, sobre uns fonaments democràtics més sòlids. Al meu entendre, passa per assolir la Constitució d’un Estat republicà, federal, realment democràtic i social, que afirmi el seu caràcter plurinacional i que serveixi com a palanca per canviar la constitució material de la nostra societat en un sentit plenament democràtic.

Ferran Pedret i Santos

Anuncis

2 Respostes to “El col·lapse”

Trackbacks/Pingbacks

  1. El col·lapse « Inflexió - 06/12/2012

    […] Reproduïm l’article de Ferran Pedret, membre del col·lectiu Inflexió, que ha publicat avui al blog Un món a guanyar. […]

  2. Tot es mou « unmonaguanyar - 03/02/2013

    […] en una més de la sèrie d’estudis d’opinió que van confirmant el col·lapse del que ja hem parlat aquí. En concret, les dades que confirmen que, en una situació tan complexa i dura com l’actual, […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: