Llàstima dels obiter dicta !

6 oct.

Me l’he empassat sencera, la resolució per la que el jutge del Jutjat Central d’Instrucció número 1 de l’Audiència Nacional acorda l’arxiu de les actuacions iniciades en les Diligències Prèvies 105/2012 pels aldarulls que es van produir durant la concentració convocada en zones properes al Congrés dels Diputats el passat 25 de setembre.

Cal dir que, en la meva opinió, és una resolució ben fonamentada, que fa un repàs de totes les circumstàncies de fet, processals i de legislació material que porten a una conclusió jurídicament impecable, com és la de l’arxiu de les actuacions.

Vagi per endavant que sóc plenament contrari, des del punt de vista polític, tant per raons de discrepància sobre continguts bàsics de la convocatòria, com per raons tant tàctiques com estratègiques, de l’organització dels fets del 25 de setembre, encara que pugui entendre les raons que van portar a convocar la concentració.

La concentració estava comunicada i n’havia pres coneixement la Delegació del Govern a Madrid, no hi havia convocatòria de presa del Congrés, no hi ha constància de relació organitzada entre les diferents persones detingudes i posades a disposició de Jutjats diferents, en un recorregut policial que la resolució descriu tan detalladament que no ens queda més remei que compartir els retrets a l’actuació acusatòria policial que formula en jutge en qüestió.

D’altra banda la sessió parlamentària no va ser pertorbada en el seu desenvolupament i no es va impedir en cap moment ni l’entrada ni la sortida dels diputats, sense que es veiés afectada la seva lliure dedicació a les tasques parlamentàries que es van realitzar amb normalitat segons resulta del Diari de Sessions del Congrés dels Diputats de data 25 de setembre de 2012, públicament disponible a la pàgina web del Congrés.

No es donaven, per tant, els elements de fet imprescindibles per a l’existència d’un delicte contra les altes institucions de l’Estat, que seria el que podia haver determinat la competència de l’Audiència Nacional.

He conegut amb la lectura de la resolució l’increïble activitat processal de la policia – no em referiré a l’actuació al carrer, que són figues d’un altre paner – amb la pretensió de decidir quin Jutjat s’havia de fer càrrec de les persones detingudes, que supera el que puguem haver vist en les velles pel·lícules sobre repressió política que ens van fer estremir, i que ens porta el record de quan la policia decidia qui portava al TOP, el vell Tribunal d’Ordre Públic d’infausta memòria.

He vist també, en llegir la resolució, com la policia no atribueix actes concrets a cadascuna de les persones detingudes, ni acusa de delicte determinat, sinó que fa un capmàs en el que posa totes les persones i tots els delictes dels que les acusa en un mateix cistell sense compartiments interns.

L’extensió i la intensitat dels drets fonamentals de reunió i de manifestació estan profusament definides per abundants resolucions judicials de tot tipus i, com he llegit recentment “el dret de manifestació s’exerceix molestant” i jo afegiria que el de vaga també, per sortir al pas dels defensors d’estranyes “modulacions” d’aquests drets.

Fins aquí, un resum lleugerament comentat de les rationes decidendi, les raons de decidir de la resolució en qüestió, que em semblen impecables.

Llàstima dels obiter dicta!

Ai, aquesta temptació! Massa sovint hi cauen els jutjadors, que demostren en gran nombre una flaca excessiva per aquests “sigui dit de passada” que són els obiter dicta, que no formen part de les raons per les que es pren una decisió judicial determinada, però que consten en les resolucions i no sempre amb efectes benèfics.

En aquest cas discrepo absoluta i totalment de l’únic obiter dictum que es conté en la repetida resolució, que és el que es refereix a la impossibilitat jurídica de prohibir l’expressió d’opinions subjectives “máxime ante la convenida decadencia de la clase política”.

La meva discrepància és fonamentada, i ho explicito a continuació.

No existeix una classe política. Les classes socials són una altra cosa, clàssicament definides per la seva relació amb la propietat dels mitjans de producció, ara possiblement per la seva capacitat de decisió sobre el funcionament dels mecanismes econòmics més que no per la propietat.

Hi ha polítics al servei entregat d’una classe social, i hi ha polítics que treballen en defensa dels interessos de les classes populars. No tots són el mateix, ni formen una classe, per descomptat.

En parlar de “convenida decadència” el jutge està adherint-se a una opinió política sobre els polítics. Partim de la base de que qualsevol jutge té tot el dret a tenir opinions polítiques o a adherir-se o no a pensaments més o menys únics, o a rebre acríticament allò que els francesos defineixen com “idées reçues”, tot prescindint del que cadascú pugui pensar sobre la justesa de l’acusació de decadència.

El que no pot fer un jutge, i aquest ho ha fet, és expressar les seves opinions polítiques en una resolució en que es prenen decisions jurisdiccionals.

Això va més enllà d’un innocu obiter dictum. Això posa en innecessari perill tota l’argumentació jurídica impecable que precedeix. Això fa que es puguin fonamentar sospites de que la decisió, jurídicament impecable, ha estat presa per raons polítiques i no jurídiques. Això és un error.

Les raons que ens porten a tots plegats a cometre errors són múltiples i variades, no n’hi ha cap mena de dubte. Em temo, però que en aquest cas ens puguem trobar davant d’un error provocat per la necessitat sentida pel jutge de respondre a una imatge pública que no hauria d’existir, pel bé de la Justícia.

Els jutges – i els magistrats, per descomptat – haurien de ser coneguts només pel contingut de les seves resolucions, no per les seves opinions sobre altres matèries o per les seves actuacions en la vida social. Aquesta seria una gran aportació al prestigi de la Justícia, en contra de la carrera a la notorietat que fa massa anys que afecta alguns membres de la carrera judicial.

Recordo quan- fa massa anys – era un jove advocat i vaig sentir un experimentat procurador dels tribunals com deia “El nom del bon jutge només l’ha de conèixer el procurador, i encara!”

Ben al contrari que ara, amb la desbocada carrera a la fama d’alguns que els porta a enterbolir amb infumables obiter dicta impecables resolucions judicials.

Jordi Pedret i Grenzner

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: