Extrema dreta, crisi i democràcia

4 ag.

En el context de la crisi econòmica actual, en el cinquè any de la qual ens anem endinsant, s’ha escrit abastament sobre paral·lelismes històrics. Una de les analogies recurrents ha estat la que estableix semblances entre l’Europa actual i la dels any 30 del segle passat. En no poques ocasions, en establir aquestes comparacions històriques, hem alertat sobre els riscos de l’auge de l’extrema dreta en un context de crisi i malcontentament general, a la vista del predomini dels feixismes a l’Europa d’aquella època, i dels senyals actuals de represa de l’extrema dreta, en especial en veure algunes de les seves expressions més desinhibides, com l’Alba Daurada o la Guàrdia Magiar.

L’auge de la nova extrema dreta europea és, cal assenyalar-ho, anterior a l’eclosió de l’actual crisi econòmica. És ben cert que la crisi, i la catàstrofe social a què ens ha arrossegat, facilita molt la tasca dels seus propagandistes, que sempre han fet gala d’un notable oportunisme. En aquest sentit, l’extrema dreta sembla haver estat capaç de situar-se millor que no pas l’esquerra en el nou escenari, que no és altre que el de la ruptura de tot pacte social general i el de l’assalt a la democràcia.

Aquest atac a la democràcia es produeix, d’una banda, pel reeixit esforç neoliberal en buidar-la de tot contingut social, el que significa buidar-la de sentit, almenys per a aquelles persones que concebem la democràcia com quelcom més que un mecanisme per seleccionar dirigents que aparenti conferir a tothom l’oportunitat de participar en aquesta selecció en igualtat de condicions. La situació social provocada per les polítiques desreguladores neoliberals —que ens van dur a la crisi— i per les polítiques d’austeritat neoliberals, que no estan destinades a sortir de la crisi, sinó a transferir els costos de la crisi a les classes populars, alimentant encara més el fenomen de la gran divergència a través de mecanismes pels quals, indissimuladament, una immensa majoria de la ciutadania estem transferint rendes per salvar a una minoria de grans inversionistes-especuladors, augmenten la injustícia social. Vull recordar aquí les paraules del socialista italià Lelio Basso, citades per Gerardo Pisarello al seu llibre Un largo Termidor, que afirmà que “no hi ha democràcia mentre subsisteixin desigualtats econòmiques i socials“.

Davant d’aquest augment notori de la desigualtat, advertit fins i tot per l’OCDE (en un document que analitza dades només fins l’any 2008, després del qual el procés no ha fet altra cosa que accelerar-se), i amb unes dades d’atur i d’atur juvenil esfereïdores, amb nivells retributius i de serveis públics que declinen per la devaluació interna practicada pels governs, o amb una creixent injustícia pel que fa a l’esforç fiscal, per exemple, el conjunt de l’esquerra política ha respost amb notable timidesa, amb nul·la capacitat i escassa voluntat de trencar l’enverinat sentit comú imperant, que està ofegant les sortides democràtiques i socialment justes de la crisi.

La incapacitat de bona part de l’esquerra per aportar solucions amb ambició de superar l’actual marc suposa una autèntica abdicació en la conjuntura actual,  i en cas de no rectificar de manera urgent, s’haurà deixat molt camp a córrer a les opcions polítiques d’extrema dreta, sempre disposades a oferir solucions simples a problemes complexes.

Tanmateix estic convençut que les causes més pregones de l’expansió actual de l’extrema dreta existien abans del terrabastall que endegaren les subprime. L’extrema dreta a l’Europa occidental va viure, un cop finalitzada la segona guerra mundial, un parell de dècades en clandestinitat, operant amb extrema cautela i discreció. A partir dels anys seixanta, però, va començar a assajar nous mètodes per modernitzar-se i augmentar la capacitat de penetració social del seu discurs. Als 70, trobem el Front National de Le Pen a França i el Vlaams Blok a Bèlgica, als vuitanta el British National Party al Regne Unit, i el renovat FPÖ de Jorg Haider a Àustria. Als anys 90, després de la caiguda del mur de Berlín, ressorgeix amb força l’extrema dreta alemanya amb l’NPD i altres forces, així com també assistim a la recomposició de l’extrema dreta als països de l’est. També es produeix l’ascens de l’extrema dreta holandesa, refundada al voltant de Geert Wilders, el protagonisme la Lega Padana d’Umberto Bossi, o el progressiu ascens de les extremes dretes escandinaves, que  en aquests darrers anys han obtingut bons resultats electorals tant a Suècia com a Finlàndia, per exemple.

A Catalunya, per no anar més lluny, la formació Plataforma per Catalunya ha viscut un increment constant de suport electoral en la darrera dècada, amb un lema, “Primer els de casa“, que recorda enormement al lema de principis dels anys 70 del Vlaams Blok, “Eigen Volk Eerst” (el propi poble primer). No és casual que, en les trobades cada cop més freqüents que les forces d’extrema dreta europees duen a terme, insisteixin en presentar-se com a forces identitàries.

Amb tot, el major dels èxits de l’extrema dreta europea no es troba en el suport directe que han assolit recentment, sinó en la seva capacitat per desplaçar el conjunt de l’espectre polític cap a alguna de les seves postures. És fàcil veure-ho no només a casa nostra, en relació a alguns debats sobre la qüestió de la immigració, de la plana de Vic al Barcelonès Nord, sinó també a França, amb el cèlebre i frustrat debat nacional sobre la identitat francesa, impulsat pel govern afí a Nicolas Sarkozy, o encara sense deixar el veïns del nord, ho veiem també en l’intent de crear un fitxer amb dades de caràcter ètnic, en l’expulsió de poblacions d’ètnia gitana (malgrat tractar-se, en molts casos, de ciutadans de la UE), o en les postures defensades pel mateix Sarkozy en la seva darrera campanya electoral. Ho veiem també en la nova constitució hongaresa, aprovada pel govern de dreta amb suport de l’extrema dreta. En els ministres italians de Berlusconi que animaven a etzibar canonades als vaixells carregats d’immigrants subsaharians, o connivents amb els pogroms contra poblats gitanos de les afores de Roma.

L’identitarisme d’extrema dreta és una expressió, especialment intensa i excloent, d’una tendència centrípeta que s’observa arreu com a reacció a l’evolució de les nostres societats, que viuen canvis cada vegada més accelerats, en un devenir frenètic cap a nivells de complexitat i pluralitat cada cop majors. Això, juntament amb l’abandó del programa social de les democràcies formals existents, amb la fragmentació social i trencament de les solidaritats a què ens ha conduit l’agenda neoliberal, alimenta les incerteses, el desassossec sobre el futur, i la por.

La por, que té quelcom de paralitzant, ha estat gestionada hàbilment en cada crisi per fer-nos consentir la destrucció del comú, terroritzats com estem pel caos amb el que ens amenacen si no assumim aquest mal necessari, que suposa en realitat el sacrifici de la democràcia com a tal. Però aquesta mateixa por, juntament amb una certa incomoditat per la creixent pluralitat i complexitat que esmentàvem, coadjuva a aquest sacrifici, per tal com ha impulsat a nombroses persones a buscar refugi en un nosaltres homogeni, confortable, comprensible, tancat i excloent front a una alteritat constituïda pels que no són uniformes a aquest nosaltres, sempre falaç per molt que es recolzi en alguns elements objectius. L’extrema dreta aprofita aquest fenomen i el porta al clímax, excloent de la comunitat no només els d’un to de pell, llengua o religió diferent, sinó també als que viuen la seva sexualitat o afectivitat amb llibertat, als que discrepen del seu programa polític o social, o als que denuncien els seus mètodes i les seves finalitats.

Ocorre que la democràcia és intrínsecament incompatible amb la juxtaposició de diversos nosaltres excloents i pretesament homogenis, fins i tot en el supòsit que arribin a suportar-se per coexistir. La democràcia implica la construcció d’espais comuns, és un procés de construcció del comú. Per tant, la millor forma de combatre la deriva centrípeta, l’extrema dreta, i la influència del seu discurs sobre el conjunt de l’espectre social i polític és perdre la por i desenvolupar a fons la lògica democràtica, des d’una perspectiva federal, perquè efectivament la construcció d’espais comuns, articulant la complexitat i la pluralitat que són inherents a les societats modernes, i preservant la igual llibertat de cadascuna de les persones que integrem la societat, depèn de que siguem capaços d’impulsar una autèntica democràcia social, de tal manera que la construcció d’un nosaltres civil, no homogeni, no impliqui la necessitat d’una alteritat, sinó que busqui constantment federar-les, construir amb tota expressió de diversitat un espai comú.

Ferran Pedret i Santos

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: