Nosaltres, els federats

6 jul.

També és veritat

que hi ha qui vol posar-li remei

i sap de memòria

allò que podria apaivagar la desfeta.

Teories perfectes s’editen tots els mesos

sobre aquestes qüestions tan greus

i precioses.

Prestatges hi ha

ben sòlids i submisos

Marc Granell

M’ha semblat que era un bon moment, ara que alguns s’apressen a enterrar-lo, per parlar de federalisme. Comprenc el neguit de moltes companyes i molts companys per la delicada i alhora complexa situació que travessa el socialisme català, així com l’afany per connectar millor amb la societat i, de fet, comparteixo el neguit i l’afany.

No seré jo qui discuteixi que puguin fer aportacions al debat sobre el futur del Partit el reguitzell de notables noms del PSC que darrerament sovintegen els mitjans de comunicació amb les seves propostes, només faltaria. La majoria d’aquests han tingut altes responsabilitats al PSC: molts n’han dirigit els passos pràcticament des de la seva fundació, i força d’entre ells han dirigit també conselleries de la Generalitat durant els set anys de govern de progrés a Catalunya, per la qual cosa l’experiència que poden aportar, pel seu paper en primera persona, sobre els encerts i errors d’aquesta etapa, no se’ls pots negar i és de valor incalculable. Però hi ha força gent que dibuixa un eloqüent arc ciliar quan sent determinades propostes de reconnexió amb la societat que emanen de persones que duen dècades fent política exclusivament des de les institucions, obviant no només el Partit al qual ara adrecen consells, sinó també allò que, amb afany evocador, anomenem el carrer.

De fet, aquest neguit va quedar patent en el darrer congrés del PSC, que va comptar amb llarguíssims prolegòmens per una difícilment comprensible dilació en convocar-lo. Durant aquest temps pre-congressual extra, moltíssimes persones i sensibilitats col·lectives es van expressar, enriquint enormement un debat que era de tot punt necessari, i que va culminar precisament al conclave celebrat el desembre passat, tot just fa set mesos.

Un dels aspectes debatuts, ho recordo perfectament, va ser el del federalisme. Ja hi havia aleshores companys i companyes que proposaven abandonar la tesi federalista. Aleshores, com ara, tampoc no semblaven decidits a formular la proposta alternativa que suggerien que adoptés el PSC, per molt que es podia llegir entre línies. En aquell moment el debat es va resoldre democràticament a favor dels que mantenim que el PSC ha de seguir proposant a la societat la solució federal.

Crec honestament que tots, partidaris i detractors de l’opció federal, podem concedir que els debats en el terreny de l’abstracció, sense vincular les idees abstractes a un determinat context, poden resultar molt interessants, però no resolen els problemes polítics que s’han d’abordar. En això, respecto la preocupació dels qui conclouen que la via federal és morta, però en discuteixo les premisses.

Pels socialistes catalans, el federalisme no ha estat mai, exclusivament, una aposta per una determinada manera d’articular administrativament i política un Estat. Per nosaltres ha estat sempre, també, un principi d’organització social. És per això que a molts i moltes ens sembla un tret irrenunciable del nostre projecte col·lectiu. El socialisme català sempre ha reivindicat que una de les seves arrels es troba en el republicanisme federal, i sovint hem citat a Pi i Margall entre els prohoms d’aquesta corrent. Però menys sovint citem la font de la que Pi i Margall bevia força del seu federalisme: de Pierre-Joseph Proudhon i les seves obres, entre les quals es pot destacar “El principi federatiu” (Libros de Anarres, Buenos Aires, 2008, per als qui tinguin interès en llegir-ne una edició relativament moderna).

Per tant, el federalisme dels socialistes és un federalisme social, és la manera com voldríem que s’articulés la societat mateixa, una persona amb l’altra, i totes entre totes. Aquesta concepció federal i la nostra aposta per l’autogestió, ara massa arraconada, segons el meu parer, tenen molt a veure. Contràriament al que pugui semblar, aquesta no és una digressió, ni vol arrossegar el debat sobre el federalisme a l’abstracció. La significació del federalisme social en el pensament socialista té molt a veure amb la forma en què concebem quines haurien de ser les institucions democràtiques de què ens hauríem de dotar i quins mecanismes de control i rendiment de comptes haurien d’existir; té molt a veure en com concebem una alternativa al model d’economia i societat capitalista; i per concretar un xic més encara, té a veure amb per què preferim l’economia social i la cooperativa, així com amb una llarga llista d’exemples en els que no em puc estendre.

Com a emanació d’aquesta idea federal, i adaptant-la a la qüestió del model polític-administratiu que ens agradaria per l’Estat en què haguem de viure, el socialisme català també ha apostat per l’Estat federal. Entre moltes altres qüestions que se’n poden senyalar, i que aquí no podem reproduir, n’hem dit que l’Estat federal és la millor solució per vertebrar una realitat plurinacional, i és ben cert. El federalisme fa possible que diversos demói construeixin un démos. De fet, és la millor solució per articular la pluralitat en si mateixa, sigui del caire que sigui.

Però goso anar més enllà: el principi federatiu és la millor opció per articular de bell nou el comú dels homes i les dones, amb independència que s’apliqui a un Estat homogeni si és que n’hi ha cap o a un de plural. De fet, mal que els pesi als nacionalistes d’un i altre signe, estic plenament convençut que el futur serà federal, o difícilment en tindrem. No em refereixo només a la qüestió del famós encaix de Catalunya a Espanya, no. Em refereixo a això, a Europa i, si m’hi obliguen, al conjunt de les societats humanes, que precisament per ésser cada cop més plurals i complexes, necessiten de les eines que ofereix el federalisme per conjugar llibertat i cooperació, i per no fragmentar-se fins al punt del desastre social.

Està clar, però, que no es pot anar amb el lliri a la mà, ni pretendre ingènuament que la bondat que molts li atribuïm a la idea federal porta indefectiblement a que s’imposi. És només a través d’un intens i sostingut combat polític que podem aspirar a triomfar. Cert és que portem més d’un segle persistint-hi, i no tenim encara una societat ni un Estat federal. Però gairebé tot el que s’ha avançat en aquest sentit es deu a que hem sostingut la idea amb insistència.

Arribem aquí a la qüestió de si el federalisme és possible en la nostra conjuntura històrica. No és que estiguem desavesats a que el PSC practiqui un pragmatisme exacerbat o que pateixi sovint de fases de pensament autolimitador, però en una qüestió central com aquesta refuso resignar-me a abandonar una bona idea pel simple fet que, en el permanent moviment de flux i reflux que existeix en la història de les idees, ara aquesta no passi per un bon moment. També han passat per mals moments les idees del socialisme o de la democràcia com és el cas del moment present, certament i no per això hem de girar-los l’esquena.

Primerament, em sembla que es parteix d’una visió de nosaltres mateixos com a objecte de la història política del país més que com a subjecte, que tendim a veure’ns estàtics i impotents front a altres elements que són dinàmics i s’imposen: pel cas que ens interessa ara, el centralisme rampant d’una banda, i el sobiranisme de l’altra. No és així. El socialisme té encara base social i és, i pot ser molt més encara, un actor important en la nostra societat. Les idees que defensem, en aquest aspecte com en d’altres, poden molt bé contrarestar les que ara són, en el sentit gramscià de la paraula, hegemòniques. Certament, cap de les nostres idees no avançarà si no les expliquem amb determinació i convenciment, i si no som capaços de fer-les evolucionar i madurar. En aquest sentit, benvinguts siguin tots els debats.

En segon lloc, em sembla que la renúncia al federalisme en un moment en què els moviments centrípets i de refugi en la seguretat que sembla oferir la homogeneïtat d’un nosaltres front a una alteritat, real o construïda, té quelcom d’intrínsecament conservador, que no amagaré que m’incomoda. No he cregut mai que la millor resposta als problemes complexos sigui la retirada.

D’altra banda, també hi ha una certa visió lineal de la història, com si el moment del federalisme hagués passat ja no hi ha federalistes!, i ara aferrar-s’hi fos un gest d’immobilisme, entre ingenu i maldestre. Tampoc no hi estic d’acord. En primer lloc, de federalistes n’hi ha aquí i allà, especialment en el camp de l’esquerra, però no únicament. Pocs o molts, es fa difícil de dir, però en paràfrasi d’en Raimon, en som molts més dels que alguns volen i diuen. Potser passi aquí i allà que les veus que divergeixen del sentit comú que se’ns vol imposar són silenciades, no només pels mitjans de comunicació de masses, sinó també per les inèrcies d’unes elits que prefereixen assajar la reinvenció que cedir espai a idees i actituds emergents.

Perquè com hem dit, es fa difícil comptar el nombre de federalistes, però comença a ser més fàcil comptar el nombre dels federats. En el context de l’actual crisi, tot i que feia temps que es gestava, com passa amb tot procés social, estem veient emergir una nova actitud entre gents molt diverses i d’arreu. La gent s’està federant. Està reteixint les solidaritats trencades per la fragmentació social en què el neoliberalisme havia reeixit. Està practicant el suport mutu, des de la defensa del CAP del barri a la paralització de desnonaments, passant per tot tipus d’experiments amb noves formes de participació, debat i construcció del comú. Està passant a Barcelona, a Madrid, a Màlaga, a Ferrol, a Donosti i a Alacant. Està passant es miri on es miri. I quan sorgeixen els federats i les federades, d’una manera o altra s’arriba a la idea federal, i aquesta té molt camp a córrer encara.

Ferran Pedret i Santos

Advertisements

9 Respostes to “Nosaltres, els federats”

  1. Buen elogio del federalismo. La República Federal es la forma de organización que necesitamos desde hace tiempo y debemos defenderla. Enhorabuena.

  2. Julio 06/07/2012 a 21:34 #

    Bon article!

    Una abraçada!

  3. Andreu Raya 07/07/2012 a 07:56 #

    Certament, no perquè el federalisme passi per un mal moment d’adhesions i dificultats en la seva aplicació hagi de ser una idea abandonada per aqueslls que hi creuen. Tot el contrari, sempre seran pertinents la seva vindicació i explicació. I si es tracta d’un article de tan gran abast i profund com aquest, gairabé es converteix en una valuosa referència per a qualsevol moment i necessitat.

    No obstant això, penso que per fer el millor servei a aquesta idea compartida, ho haurem de fer adaptant-nos a la realitat del moment. I clarament, respecte a la qüestió de l’encaix de Catalunya a Espanya, els anhels que avui el nostre poble expresa ens dibuixa un escenari ben definit. Resten 2 camins possibles: el de l’entesa i el federalisme, o el trencament i la independència. Aquestes són les dues opcions possibles en una futur amb llibertat.

    És clar que en aquest futur haurem de ser-hi, i haurem de ser al nostre lloc i amb la nostra funció. La d’oferir una alternativa de govern progressista i catalanista al nostre poble.

  4. Jordi Pedret 07/07/2012 a 09:50 #

    Em sembla molt interessant la reflexió sobre el significat del federalisme, molt més enllà del debat actual sobre les formes d’articulació de l’Estat.
    Es tracta de que el federalisme no està passat de moda, es tracta de que el federalisme, entés com a forma d’organització de la societat i no només de l’Estat, està d’actualitat.
    Es tracta de que els federalisme – en moltes formes diferents de cooperació, solidaritat, autogestió, etc. – és el futur de la societat.
    És la constatació de que el camí és federar-se, i de que el futur passa per nosaltres, els federats!

  5. Jordi Cunill 07/07/2012 a 18:00 #

    Bon article i participo de la reflexió que entenc el Federalisme com una opció que va mes enllà de ser una determinada articulació política de l’ Estat per portar-la a una forma d’organització social. Encara que aquest model no es compartir pel moviment socialista d’arreu . Malauradament , els socialistes catalans estem molt sols.

    Jordi Cunill

  6. Joaquim Coll 09/07/2012 a 09:46 #

    Completament d’acord. Felicitats per l’article!
    Joaquim Coll

  7. Jesús Jiménez 10/07/2012 a 00:04 #

    Entrada d’obligada lectura i de molta vigència. Moltes gràcies per compartir-la i ja tinc en tasques pendents llegir a Pierre-Joseph Proudhon.

    Hi ha un punt de l’anàlisi que no acabo de compartir. No crec que les desercions entre els federalistes (que no federats) es deguin a la derrota de la Idea de Federalisme. Per mi, l’aparició de veus dintre del PSC que demanen abandonar el camí és un símptoma del problema, i no el problema en sí.

    Durant temps el PSC ha treballat per aprofundir en el camí federalista, més amb la construcció d’ eines que amb l’enrequiment del debat i de la Idea.

    Aquesta solució més pragmàtica, la instrumental, es va trobar que en el procés de creació, les eines quedaven truncades. I el que havia de ser el primer esglaó cap a l’estat federal asimètric es convertia en un símbol del camí sense sortida. A més, en gran part, per l’acció dels nostres correligionaris… Sí, parlo de l’Estatut.

    Pel que fa al debat de les idees, li hem donat el pitjor dels tractaments. En cap moment dubtavem del nostre federalisme. Ho plasmàvem en negre sobre blanc i… passàvem pàgina. Passàvem pàgina per no obrir debats que ens podrien incomodar. Malgrat saber que sense lliure elecció no pot haver federalisme. Que el valor de l’ unió rau en la voluntat d’estar junts.

    Ara el debat ens ha superat. No tenim ideologia abonada i en canvi el regust de derrota, de lluitar contra els elements, d’estar sols… ens omple la boca.

    El debat del Federalisme, o de l’encaix, ha superat el terreny de les idees i es situa en el dels sentiments. Molts al PSC han deixat de tenir fe en el Federalisme. I als que encara la mantenim ens queda molta feina per fer.

    M’ha encantat el paràgraf dels federats. Però dubto que es pugui extrapolar aquest sentiment.

  8. unmonaguanyar 13/07/2012 a 19:59 #

    Gràcies a tothom pels comentaris, ha estat molt interessant llegir-los. Fins la propera!

Trackbacks/Pingbacks

  1. Llegit i recomanat 20120706 « Una hora de son menys al dia… - 10/07/2012

    […] Edito (dimarts 10 de juliol) per afegir una entrada de Ferran Pedret al blog Un món a guanyar: Nosaltres, els federats. […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: