Violències

31 març

M’havia proposat no escriure, poc després d’una vaga general per l’èxit de la qual he treballat tant com he pogut, sobre els episodis de violència que s’haguessin pogut produir d’una banda o de l’altra. En part, perquè tenia ganes d’escriure sobre l’experiència de la vaga en sí mateixa, cosa que faré més endavant. Principalment, però, perquè refusava plegar-me a les regles de joc dels qui, també d’una banda i de l’altra, pretenien deixar preestablert el terreny del debat sobre el conflicte social.

No obstant, escric avui sobre violències. Ho faig, malgrat no voler fer-ho, no pas com a acte de submissió al marc de referència a què alguns volen constrènyer l’anàlisi del fet violent, sinó com a modesta temptativa d’esberlar-lo.

El que hem vist en els dies previs a la vaga, durant la vaga, i també després d’aquesta, és una escenificació. Una escenificació que deixa al descobert algunes coses interessants sobre la por i el poder, sobre les violències i les seves assimetries.

Divendres ens van assaltar les imatges impactants de les barricades de pneumàtics en flames, dels contenidors incendiats, dels aparadors esmicolats, i de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra desplegada arreu del centre. Són desenes les persones lesionades de major o menor gravetat, i són també nombrosos els danys que ha patit la ciutat.

Malgrat el comentari engolat que acompanya les imatges televisades o escrites, els mitjans de comunicació construeixen un espectacle. Estem tan avesats a ser espectadors passius de la realitat, que sovint ja no som conscients de la mediació existent entre la realitat i la forma en què aquesta se’ns presenta.

Es tracta, a més, d’una mediació que no comença amb l’edició de la notícia, sinó que respon a un guió prèviament establert. En aquest espectacle es calcula tot, des de la col·laboració desinteressada del grapat de descerebrats que sempre estan disposats a cremar contenidors o trencar aparadors, passant per la creació d’alarma social, sense menystenir la tan negada com reiteradament desemmascarada figura de l’agent provocateur, fins a arribar al que més importa, que és la gestió de les emocions humanes al servei del poder. Més concretament, de la por.

El Sr. Rajoy, President del Govern, va convertir-se en el primer convocant de la vaga general quan, simulant que oblidava la presència de mitjans de comunicació, va comentar a alguns col·legues europeus que la reforma laboral que es proposava aprovar li costaria una vaga general. El Sr. De Guindos, Ministre d’Economia, va insistir en el mateix sentit quan va afirmar que la reforma seria extremadament agressiva. La Sra. Báñez, Ministra de Treball, vorejava el ridícul quan, tant abans de la vaga com durant el dia d’ahir, afirmava que el govern negociaria fins a l’extenuació, sempre amb la condició de no modificar cap punt essencial de la reforma laboral. Per últim, els Srs. Rosell i Terciado (CEOE i Cepyme, respectivament), amb prou feines capaços de contenir el riure, van reblar el clau just abans d’una roda de premsa: ara seriosos, molt seriosos, que si no… 

Hi ha quelcom d’estrany en el comportament d’un govern i d’aquells que li dicten l’agenda quan, en lloc de buscar el diàleg social i evitar el conflicte, prefereix escometre durament buscant provocar-lo al més aviat possible.

Des de fa mesos, la Conselleria d’Interior de la Generalitat de Catalunya, encapçalada pel Sr.Felip Puig, insisteix en què les forces de seguretat tenen perfectament identificades a un grup d’entre 400 i 500 persones que sovintegen qualsevol esdeveniment massiu amb la intenció de provocar disturbis. Poc abans de la vaga, el mateix Felip Puig ja advertia que aquests “professionals del vandalisme”, com sovint els anomena, actuarien durant la jornada del 29 de març. Anava també més enllà, és cert, dient que alguns sindicats minoritaris acumulaven material incediari.

Davant el fet que el Conseller d’Interior afirmi que la possibilitat de que es produïssin episodis de vandalisme és alta, i que té perfectament identificades a uns pocs centenars de persones que actuen sempre d’aquesta manera, sigui en manifestacions o en celebracions dels èxits blaugranes, cal fer-se algunes preguntes: per quines raons no s’ha actuat per evitar el mal i permetre que els centenars de milers de persones que vam protestar massivament i pacífica ho féssim sense ensurts? Com és que, si aquests “professionals del vandalisme” estan tan identificats, van poder convertir el centre de Barcelona, al capvespre, en un camp de batalla? Perquè el Sr.Felip Puig es dedica a crear alarma social, enlloc de contribuir a que els drets constitucionals, també el de vaga i manifestació, es puguin exercir lliurement? Probablement prefereix les profecies autocomplertes, els bocs expiatoris, i una reacció social emotiva, orientada per la por, que li permeti un marge més ampli d’actuació en la pulsió repressiva que tan bé li coneixem.

La premissa subjacent és que hi ha quelcom d’inherentment desconcertant en una confrontació directa amb l’horror que desperta la violència: l’horror dels actes violents i l’empatia amb les víctimes funcionen molt sovint com un espantall que ens impedeix pensar.

En aquest cas concret, aquest mecanisme és hàbilment emprat pels partidaris del canvi de règim social que s’està forjant, a fi d’amagar la contestació a les seves polítiques. De fet, els titulars de la premsa de dretes eren tan previsibles que tinc la sospita que ja els tenien preparats de bell antuvi.

Però també serveix per no deixar-nos fixar en les assimetries de les violències, en el caràcter marcadament tendenciós amb què s’ignoren les unes i es magnifiquen les altres.

La violència no és unívoca. El debat i la polèmica sobre la violència, sobre la violència i la política, i sobre els mitjans i les finalitats, és una constant en la història del pensament humà, ja que com a espècie no hem conseguit mai abstreure’ns del fet violent. Per a Hannah Arendt, per exemple, es pot distingir entre la violència organitzada de l’Estat i la violència que n’irromp en contra. Per a Slavoj Zizek (pensador controvertit, això és cert), per posar un altre exemple que no esgota les possibilitats, es pot distingir entre la violència subjectiva, que és aquella en la que normalment es fixa tota atenció, que és comesa per algun subjecte identificable, i que és generada per unes altres dues violències objectives: la violència simbòlica, pròpia del llenguatge i les seves formes, i finalment la violència sistèmica, concebuda com a rerefons de les anteriors i relativa a les característiques del conjunt de l’ordre econòmic i social. No hi ha, en aquest sentit, violència, sinó violències.

Des de fa ja uns quants anys, alguns grups de comunicació, des de les seves ràdios, els seus canals de televisió i les seves capçaleres de premsa escrita, han anat convertint-se en una autèntica màquina de deformar la realitat i de practicar la violència simbòlica de la que ens parla Zizek. Aquests mitjans, als quals no vull fer esment perquè consumiria massa espai i perquè són prou coneguts, practiquen un antiperiodisme consistent en la mescla impúdica d’opinió i informació, en la manipulació i tergiversació més indissimulada – que ens ha permès veure alguns fotomuntatges que passaran a la petita història de la infàmia – , i en la formulació d’un llenguatge d’odi i rancúnia que fa posar els pèls de punta, especialment per les moltes coincidències que es troben quan es comparen molts dels titulars actuals que ens regalen, i el que es llegia a la premsa d’extrema dreta durant els anys 30 del segle passat. Si no em creieu, feu l’exercici en una hemeroteca, i useu com a indicadors els debats sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i sobre el paper dels sindicats i les esquerres en general.

L’espectador prèviament espantat per la demonització del piquet sindical, per la figura espectral del llibertari pseudo-terrorista, veu en la negra columna que s’alça des del plàstic que crema la senyal que corrobora el seu temor. Les raons profundes del conflicte social queden aleshores soterrades sota la resposta emotiva més freqüent i comprensible, que és la de refusar fermament l’acte violent que ens contraria. El debat aleshores és incapaç de superar el cercle de foc, i queda limitat als efectes de la violència, i no a les seves causes. Això resulta molt més còmode i gestionable pel poder, és clar.

El poder que dissenya la pauta narrativa, però, es guarda ben prou d’exposar a aquest mateix espectador a informacions sobre les altres violències. I no em refereixo només a la violència simbòlica i la sistèmica, molt més lesives que la subjectiva doncs constitueixen tota font de violència, sinó també a la violència subjectiva desfermada sobre els que dissenteixen.

Amb prou feines es denuncia el llenguatge d’odi contra l’esquerra política i social que desprenen determinades tertúlies i capçaleres. No s’ha cridat a declarar al famós periodista madrileny que desitja que un cotxe atropelli els piquets informatius. Està en llibertat l’empresari hoteler que va apunyalar a una sindicalista dijous passat. No ha estat notícia, o amb prou feines, la coacció que moltes empreses han exercit sobre les persones que hi treballen per impedir-los fer vaga, o la que amb caràcter general s’exerceix sovint per impedir que es sindiquin o que convoquin eleccions sindicals. Molt poc es diu de la ruptura violenta del pacte social que s’està consolidant al nostre país i al conjunt d’Europa, i de la disrupció social que causa i causarà l’agenda neoliberal.

La meva més profunda repulsa als actes de destrucció de mobiliari urbà i de propietats particulars, especialment si es posa en risc la integritat física de persones, com lamentablement ha passat en alguna ocasió, no m’impedeix advertir i denunciar l’estructura narrativa que pretén embolcallar i amagar el conflicte realment existent, o fins i tot emprar-lo per afermar el poder del poder i el canvi de règim social, a través de la gestió de les nostres pors.

Ferran Pedret i Santos

Anuncis

4 Respostes to “Violències”

  1. Beatriu Acín 31/03/2012 a 21:55 #

    Ferran, esforçat article sobre les violències. M’agrada molt i -en qualitat d’estudiant de Mediació Comunitària i Conflictologia- desitjo que els gurús “no” facin més distincions de violències, o no ens entendrem. Duré el teu article al màster per tractar la sistèmica (no la tinc als apunts ni a biblio). Salut!

  2. Jordi 01/04/2012 a 18:15 #

    Gran article. Sobre la construcció de les pors i les aliances entre mitjans de comunicació i les dretes que flirtejen amb l’extrema dreta, imprescindible no perdre´s la pel·lícula “Poison d’avril” (No estrenada comercialment al nostre país, però amb dues projeccions en pantalla gran a la Filmoteca de Catalunya dissabte 31 i dimecres 4 d’abril) sobre les setmanes prèvies a les presidencials franceses de 2002.

  3. lidia santos arnau 01/04/2012 a 19:13 #

    En aquests moments d’incertesa i confusió, reflexions d’aquest tipus son del tot necessàries. Hi han moltes menes de violència i aquests temps ho són de molta violència, s’amaga l’estructural, es banalitza la que enverina amb paraules d’odi i es destaca, oportuna i convenientement, només la que crema. La por ben administrada dona molt de poder i és el que de fa temps estan construint..

  4. joanriera 04/04/2012 a 09:40 #

    Magnífic artícle

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: