En vaga

28 març

Són moltes les persones que  han decidit que demà no aniran a la vaga. Algunes, perquè no volen. D’altres, perquè creuen que no poden. La majoria, perquè no gosen.

Aquestes ratlles van adreçades a les persones que creuen que no poden fer vaga, i molt especialment a les que tenen por del que pugui passar si van a la vaga.

Hi ha persones que creieu que no podeu fer vaga perquè ja us heu jubilat, perquè esteu a l’atur, perquè sou autònoms o professionals liberals, perquè estudieu, o bé perquè la vostra feina és tenir cura de la llar o de la vostra família. És cert que no podeu fer vaga en el sentit més estricte del terme. Però una vaga, i especialment aquesta, és molt més que no anar a treballar. És aturar la producció i la circulació com a forma de protesta i de reivindicació.

D’una manera o d’una altra, totes les persones podem sumar-nos a aquesta protesta, i podem trobar bones raons per fer-ho. Totes podem deixar de consumir durant el dia 29, anticipant o ajornant la compra o contractació d’allò que ens sigui necessari. Podem procurar minimitzar la despesa energètica, i podem no agafar cap transport. Podem ajornar les cites i reunions, o no anar als despatxos des dels quals desenvolupem la nostra professió. Podem no anar a classe i podem sumar-nos a les protestes que s’organitzen aquell dia. Podem mostrar el nostre suport a la vaga penjant una petita pancarta al nostre balcó o finestra. Podem parlar amb amistats i família sobre les nostres raons i, això és ben clar, podem anar a les grans manifestacions previstes per la tarda de demà. Podem fer-nos visibles. Exigir que se’ns escolti. Podem estar junts i juntes.

També hi ha persones, és clar, que teniu molta por d’anar a la vaga. És comprensible. Teniu por, potser, a causa de les insinuacions i amenaces que heu rebut a la feina. Teniu por, més sovint encara, de que la vostra participació a la vaga us situï en mala posició en el proper ajustament de plantilla. De ser acomiadades o no renovades o no ascendides o castigades en una o altra forma pel fet de donar suport a la vaga. O por de perdre el dia de sou, que tal com estan les coses, també és ben comprensible. I moltes us sentiu soles, aïllades, superades per l’angoixa que us produeix la sensació que cada dia tot és més incert, més precari. Per l’angoixa de no saber si demà podreu mantenir-vos o ajudar a mantenir a la vostra família.

La por és el nostre pitjor enemic. Ens paralitza, ens fa alhora més vulnerables i més febles. No esteu soles. És la por la que us aïlla les unes de les altres, i per tant de la font de tota força que sempre hem tingut les persones que vivim directament del nostre treball: la solidaritat, l’organització, la unió, l’acció col·lectiva. La por no ha conquerit mai cap dret per a nosaltres. Només quan l’hem vençuda i hem lluitat plegades hem avançat. Hem obtingut victòries abans i podem obtenir victòries ara. Juntes no tenim res a témer. Juntes ho podem tot.

Res del que està passant és inevitable, i no és cert que una vaga no serveixi per a res. Amb vagues i altres formes de protesta hem conquerit poc a poc i amb esforç gairebé tots els drets dels que gaudíem fins ara, i configurant un model de societat que ara s’està esberlant violentament, pels atacs que rep per part dels qui, malgrat haver obtingut victòries electorals, representen objectivament els interessos de la minoria privilegiada. Una minoria que està descarregant tot el pes de la crisi sobre les espatlles d’una majoria creixentment empobrida i precària. Una minoria que, amb la crisi com a pretext i amb la nostra por com a garantia, està aprofitant la situació per acumular molt més poder i imposar un canvi radical de model social.

Si la crisi va començar amb les subprime i a causa, bàsicament, de la desregulació dels mercats financers, com hem acabat dedicant-nos a destruir amb retallades salvatges la sanitat o l’educació públiques? Com és que se’ns diu que per sortir de la crisi i guanyar competitivitat hem d’assumir una reforma laboral extremadament agressiva amb els drets dels treballadors i les treballadores? No us sembla que, entre una cosa i l’altra, hi ha alguna cosa que no rutlla en el raonament?

Del que fem o deixem de fer nosaltres ara, ja que ens ha tocat viure un d’aquells instants de cruïlla històrica, en depèn com viurem nosaltres i els nostres fills. Totes les persones tenim la possibilitat de triar. Podem decidir que estem tan espantades que no gosem moure’ns, i aleshores condemnar-nos a viure sempre amb por, sempre en precari i sempre angoixades. O podem perdre la por demà, i adonar-nos de l’enorme poder que tenim quan estem juntes, quan estem determinades a lluitar i quan estem organitzades.

Això és el que està en joc. Per això, sí que pots, sí que gosaràs, i sí que voldràs, espero, acompanyar-nos demà en la vaga general.

Ens veiem als carrers!

Ferran Pedret i Santos

Advertisements

Una resposta to “En vaga”

  1. Jordi 29/03/2012 a 15:27 #

    Chapeau! No cal dir res més…bé, sí, una cosa: Ens veiem als carrers!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: