La gent normal

15 des.

En una Europa flagel·lada per la crisi, les polítiques eufemísticament designades com d’austeritat estan contribuint activament a aprofundir el daltabaix econòmic i, al capdamunt, estan esdevenint el pretext per anihilar definitivament els romanents del model social europeu.

La cimera del passat 9 de desembre suposa un punt culminant en el trencament del pacte social que havia regit des del final de la Segona guerra mundial. Els dirigents europeus, connivents o no, han ratificat la submissió de la política als interessos del que Luigi Ferrajoli ha anomenat els poders salvatges: poders, inclosos els corporatius, mediàtics i financers, que deixats sense límits ni control, tendeixen a concentrar-se i acumular-se, imposant-se a la ciutadania.

Al vell continent, la combinació de les receptes neoliberals pretèrites i les actuals, davant les quals podem meravellar-nos justificadament per la seva insistència en l’absurd econòmic i la seva inenarrable insensibilitat social, s’ha traduït en més de 25 milions d’aturats. La mateixa OCDE ha publicat recentment un informe en el que alerta que la bretxa entre rics i pobres és la més alta en els darrers 30 anys. No és casual. Es tracta de la indefectible conseqüència d’un programa de desmantellament de l’Estat social iniciat en l’era de Thatcher i Reagan, impulsat des del Consens de Washington, i que ara es pretén culminar.

L’exigència de majors sacrificis a la ja prou castigada ciutadania, per part dels seus respectius governs, resulta molt aclaridora del seu menyspreu o de la seva absoluta incomprensió de les angoixes i el patiment de la gent normal, com aquella pija a qui Pulp cantava i escarnia alhora en l’himne Common People.

La realitat és que a Catalunya i al conjunt de l’Estat la gent normal ho està passant francament malament. Amb més de 5 milions d’aturats a l’Estat, l’atur per sobre del 45% entre els menors de 25 anys, un 63% dels assalariats que cobren menys de 1.000€ al mes, un índex de temporalitat que va del 24,8% pel conjunt dels assalariats fins al 56,6% dels que tenen entre 20 i 24 anys, i tenint en compte que el preu de l’habitatge ha experimentat entre 1990 i 2007 un augment del 468%, la proposta efectuada pel BCE de crear minijobs retribuïts per sota dels 400€ al mes, junt amb la successió de retallades socials, esdevé incendiària.

Quin és l’horitzó que se’ns ofereix? Des de la dreta, ja ho sabem, els caducs dogmes que han portat al marasme actual i en els que cegament s’insisteix, contra tota evidència històrica dels resultats que se’n poden esperar.

Però i des de l’esquerra? Dels anys 80 ençà, el procés de colonització ideològica neoliberal va produir estranys fenòmens, com el de les terceres vies i altres mistificacions pretesament modernitzadores, que suposaven una implícita acceptació de l‘afirmació de Margaret Thatcher: No hi ha alternativa. L’acceptació acrítica d’algunes idees impulsades pel neoliberalisme, i una clara incapacitat per formular amb èxit un projecte alternatiu, han llastat l’esquerra europea durant massa anys, i l’han desconnectat de la gent a qui vol representar. No podem resignar-nos a assumir allò existent com l’únic possible. No compartim que, per preservar una certa justícia social, no hi hagi altra alternativa que reduir l’Estat social.

L’article PSC, de los recortes a la reforma,  publicat pels nostres companys Jordi Valls i Jordi William el passat 7 de desembre a La Vanguardia, ens ha resultat una lectura estimulant. Aquest article és un al·legat contra la temptació del vell socialisme en què podria caure el PSC, i exposa alguns arguments en relació als quals tenim reserves.

Creiem innecessària la prevenció contra un vell socialisme dins el PSC, com si hi hagués qui sostingués una incompatibilitat radical entre Estat i mercat, o una impossibilitat igualment radical de col·laboració público-privada. Ningú està en aquesta tesi, perquè ja fa molt de temps que el socialisme democràtic té resolt que el problema no és l’existència de mecanismes d’intercanvi de béns i serveis, sinó l’absència de regulació d’aquests. Tampoc ningú no es planteja la col·laboració público-privada com un tabú, com ho demostra la pròpia experiència de govern socialista a l’Ajuntament de Barcelona, perquè fa temps que en tenim clars els límits: els mercats no són, en absolut, uns bons administradors de drets.

El que cal és que el PSC assumeixi que l’autèntica disjuntiva actual es produeix entre els poders salvatges i la pròpia democràcia. Quan repetidament se’ns demanen més sacrificis, el que s’elideix, però no se’ns escapa, és que se’ns exigeix sacrificar la democràcia.

És això el que està en joc. Almenys ho és si concebem la democràcia no només com a aparença,  sinó com un règim polític que, lluny de limitar-se a reconèixer iguals, els crea. Els grans desequilibris de riquesa són grans desequilibris de poder, i és per això que la qüestió de la igualtat està estretament lligada a la qüestió de la democràcia.

Front a aquesta situació, la contribució del PSC ha de ser la de reconstruir-se no només com a opció d’alternança en el govern, sinó sobretot com a alternativa política al servei d’una immensa majoria de la ciutadania catalana, que n’està farta de patir i no poder esperar res. La manca d’una clara diferenciació entre opcions polítiques ha contribuït a la llunyania de bona part dels electors d’esquerres.

En la seva construcció, és evident que el PSC no pot optar per la negativa sistemàtica a tot, però resulta igualment clar que no pot assumir una proposta política que s’escuda en la crisi i s’excusa en la recerca de la sostenibilitat del l’Estat del Benestar per erosionar contínuament les conquestes socials.

Aquesta alternativa ha de basar-se en la idea que una bona societat, una societat realment democràtica, és aquella que forneix als seus integrants els elements materials suficients per dur a terme el seu projecte de vida amb autonomia i dignitat, que permet a totes les persones que la formen ésser igualment lliures. Això exigeix no només proporcionar igualtat d’oportunitats en la línia de sortida, sinó assolir una certa igualtat en la línia d’arribada.

Cal un nou contracte social que ho permeti, ja que el pacte social anterior està trencat. Per això cal posar en valor les propostes que apunten cap a la democràcia econòmica, la renda bàsica ciutadana, la regulació dels mercats financers, l’establiment d’un veritable govern econòmic de la UE, la revisió completa de la fiscalitat per fer-la més progressiva i més justa, o la sostenibilitat com a aposta estratègica i de solidaritat entre generacions, a més d’un ampli ventall d’alternatives que no són només imaginables i desitjables, sinó també viables. I urgents, perquè el patiment i l’angoixa de milions de persones, i el que està en joc, ens reclama ésser combatius i actuar amb determinació.

David Escudé i Ferran Pedret

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: