De què parlem quan parlem de governs tecnòcrates?

18 nov.
Ne soyons pas naïfs: l'intervention des experts
n'est jamais politiquement gratuite

Mathias Roux (1)

En el context d’una crisi econòmica d’enormes proporcions, de la que ja pocs dubten que es tracta d’una crisi sistèmica, estem assistint des de fa un cert temps al ressorgiment de la fal·lera (d’alguns) pels governs tecnòcrates. Aquesta fal·lera apareix i desapareix cíclicament, en moments de tribulació institucional o econòmica, com ho fa també la fal·lera pels governs de concentració, ja que una de les formes habituals del govern tecnòcrata és la que es produeix amb un ampli suport parlamentari de formacions polítiques fins aleshores adversàries les unes de les altres, i que de cop es situen en una estranya juxtaposició.

Els defensors d’un govern dels tècnics i dels experts n’assenyalen una sèrie de bondats, entre les quals destaquen l’aportació d’estabilitat institucional, la capacitat per dur a terme les reformes estructurals necessàries (després tornaré sobre aquest eufemisme), sense haver-se d’aturar a fer un càlcul electoral, o que l’experiència i bagatge dels tecnòcrates seleccionats és una garantia de solvència i capacitat. Finalment, la combinació d’aquestes i d’altres suposades bondats d’uns governs pretesament eficaços, incolors, inodors i insípids, ha de propiciar l’efecte balsàmic definitiu sobre l’economia que suposa aquest intangible que és la generació de confiança.

Com recull el director de la secció d’economia del diari britànic The Guardian, Larry Elliot, en un article gentilment traduït i difòs per la revista SinPermiso, el pensament dels partidaris dels governs tecnòcrates queda ben explícit en la nota de Tina Fordham, analista del conglomerat financer internacional Citigroup, i assessora del Primer Ministre britànic, el conservador David Cameron:

Considerem un govern tecnocràtic d’unitat nacional la millor opció per dur a terme les reformes i mantenir la confiança dels inversors. Amb una composició que abasti esquerra i dreta de l’espectre polític i compti amb líders de confiança, es tracta de la millor oportunitat a l’objecte que duri prou com per dur a terme les reformes, en la nostra opinió.

Lluitant com estan les democràcies madures amb la crisi del deute sobirà, els governs tecnocràtics, apolítics, poden ser una opció imperiosa, conforme decau la confiança públic en els polítics, s’afiança la resistència a les reformes estructurals i els partits polítics senten terror per les conseqüències a les urnes d’aplicar reformes doloroses.(2)

No es pot assumir ahistòricament i acrítica el concepte de tecnocràcia. Es fa necessari aturar-se un instant per analitzar què ha estat històricament i, sobretot, que és en el nostre context actual i què comporta.

En primer lloc, i per anar a pams, anem a veure si es pot falsar la principal afirmació sobre els governs tecnòcrates, per ser en el fons l’objectiu final proclamat de la seva constitució: que són capaços de generar confiança en els mercats. Deixant de banda momentàniament la mistificació que suposa pretendre un comportament globalment racional dels diversos actors que operen als mercats (per bé que les seves decisions individuals puguin tenir l’aparença de racionalitat), hem de constatar que la constitució de governs tecnòcrates no ha suposat un fre a la crisi del deute sobirà que, encara avui, està generant situacions de risc extrem per l’economia dels Estats perifèrics de la UE, i situacions de greu risc per les economies d’altres Estats no tan perifèrics.

Això és així, entre d’altres motius, perquè les sotregades en la prima de risc són un millor indicador de les corrents especulatives existents que no pas de la solvència real dels Estats, com fins i tot reconeixia implícitament, en data d’avui,  el president de l’Eurogrup, Jean-Claude Juncker. En aquestes condicions, es fa difícil afirmar que sigui possible inspirar confiança en uns mercats que, havent esclatat la bombolla immobiliària, fan ara l’agost amb l’especulació amb el deute públic, via credit default swaps, vendes a curt, i altres enginys financers. Així, en un marc tan desregulat com el que hem heredat de les darreres dècades de reacció neoliberal, la tasca de generar confiança als mercats,  sadollar-los o calmar-los, esdevé ontològicament impossible… a no ser que s’inverteixi el predomini d’aquests sobre la política i la democràcia, és clar.

En segon lloc, vegem què són les reformes estructurals necessàries. Sota aquest enunciat, hom hi podria encabir pràcticament el que volgués, a gust de les preferències ideològiques del qui l’empra. Però darrerament, i especialment en el context actual, podem intuir que l’eufemisme implica un programa d’ajustos consistent en moderació salarial, ductilitat de les condicions de treball (posats a seguir amb els eufemismes, així variem en relació a la flexibilitat), en facilitar l’acomiadament, i en la lluita contra el dèficit i l’endeutament públic, bàsicament actuant en els capítols de la despesa, la qual cosa comporta reducció de funcionaris públics, revisió dels sistemes de seguretat social i les seves prestacions, retallades en sanitat, educació, serveis socials, i un llarg etcètera de polítiques que són ben conegudes per tal com han estat aplicades en els darrers dos anys i mig amb profusió arreu d’Europa, anomenant-les polítiques d’austeritat.

En realitat, per tant, quan es parla de la necessitat dels governs tecnòcrates per dur a terme les reformes estructurals necessàries, ja que no han de patir pels resultats electorals, se’ns està informant de diverses coses. Se’ns diu que, fracassada l’austeritat per conjurar la crisi en la seves primeres fases, per provar de conjurar-la en la fase actual es requereix una intensificació d’unes polítiques que no només han fracassat en els darrers dos anys i mig, sinó que han estat un autèntic desastre des del punt de vista social i econòmic en les dècades dels 30, dels 70 i dels 90 del segle passat. De fet, són nombrosos els economistes que estan assenyalant dia rere dia el caràcter suïcida d’unes polítiques d’austeritat com les actuals, ja que són procícliques i estrangulen les possibilitats de recuperació.

Entre els crítics amb les actuals polítiques econòmiques hi trobem eminències com Krugman (Quan l’austeritat falla n’és un exemple entre molts) o Stiglitz (Eurozone’s problems are political, not economic, a tall de mostra), però també de col·lectius com el que ha publicat el Manifest dels economistes aterrits, que ve a desmuntar algunes fal·làcies que no obstant estan molt presents en el debat econòmic actual i, encara més a prop, companys com en David Lizoain, que recentment publicà a la revista de la Fundació Rafael Campalans l’article titulat El control democràtic, l’alternativa a l’austeritat. I això em porta a la darrera reflexió sobre l’expressió reformes estructurals necessàries. Fixem-nos en el darrer terme, ja que no és gratuït. Subratllant aquesta necessarietat, se’ns vol indicar que no hi alternativa possible pel que fa a polítiques econòmiques. Això, més que el corol·lari del There Is No Alternative de Margaret Thatcher, que en part també pretén ser-ho, ve a ser una poc subtil coerció. Estaríem per tant havent de triar entre mesures draconianes i el desmantellament del model social europeu, o un caos indescriptible. En realitat, d’alternatives sí que n’hi ha, però requereixen tot el contrari del que ara se’ns vol fer passar per l’única recepta possible, perquè del que hauríem d’estar debatent és dels passos a donar per assolir un aprofundiment democràtic, una major regulació i un govern econòmic europeu.

Tindria una certa gràcia, si no fos perquè ha passat realment, que algú ens expliqués que bona part dels que ara se’ns proposen com a experts i salvadors tenen els curriculum que tenen, ja que els correspon part de responsabilitat en l’aplicació de les polítiques que ens han dut fins a on som. Discuteixo, per tant, la qüestió de la capacitació i la solvència que se’ls suposa. Encara que sembli que ve poc al cas, no me’n puc estar de comentar el cas de Mario Draghi, actual president del Banc Central Europeu, que és un dels tecnòcrates decididament influents en l’orientació econòmica de la UE en el moment actual, i que va ser ni més ni menys que vicepresident operatiu de Goldman Sachs, un banc d’inversió que té molt a dir sobre la crisi que vivim, i especialment sobre la bomba de rellotgeria que van ajudar a fabricar a Grècia, maquillant-ne els comptes públics en l’etapa del conservador Karamanlis. Si examinem la trajectòria tant de Monti com de Papademos, la d’alguns dels ministres que han nomenat (obviant en aquest article, per no allargar-me, el nomenament, per primer cop des de la dictadura dels coronels,  de ministres de l’extrema dreta, i a més al capdavant d’algunes carteres relacionades amb l’exèrcit), sembla que haguem posat els llops a guardar els xais, i fa autèntica feredat.

Se’ns diu, també, que cal preveure l’enorme impopularitat d’aquestes mesures degut al seu impacte i cost social, i que per això és millor un govern tecnocràtic, que no ha d’estar pendent del que en pensa la gent, en el sentit de la opinió que puguin expressar a les urnes. En aquest sentit, cal assenyalar, i hi insisteixo una mica més endavant, que hi ha en aquests arguments a favor de la tecnocràcia quelcom d’intrínsecament demofòbic — feliç neologisme que he d’agrair al bon amic David Casassas —.

En tercer lloc, què és un govern tecnocràtic? Mario Monti, nou Primer Ministre italià, es congratula, en anunciar els nomenaments dels ministres del seu govern, que “l’absència de polítics farà que sigui un govern més sòlid(3). És l’absència de polítics al govern, el tret definidor d’un govern tecnòcrata? Sembla ser això, juntament amb l’alta capacitació que es suposa als que en formen part, si hem de fer cas al que s’ha escrit sobre el govern de Papademos, sobre el de Monti, però també, parem cura en l’any, el que va escriure el Times sobre el govern Aberdeen de 1852-1855, com hem pogut llegir en un article Marcello Musto també recentment publicat a la revista SinPermiso, que proclamava que el nou govern de tècnics augurava l’entrada “en el mil·leni polític, en una època en la que l’esperit de partit està destinat a desaparèixer i en la que solament el geni, l’experiència, la laboriositat i el patriotisme donaran dret a l’accés als càrrecs públics“, i reclamava el suport per a aquest govern dels “homes de totes les tendències“, perquè “els seus principis exigeixen el consens i el suport universals” (permeteu-me aquí que us adreci a un petit excurs contra el consens, per si hi voleu fer una ullada).

Assenyalava el company Albert Aixalà, en l’article que publicà el passat dimarts al seu blog, amb el títol Governs tecnocràtics: imposició dels mercats o incapacitat política? , que resulta simplista el debat que s’ha produït sobre la qüestió de la forma en què els nous governs tecnocràtics de Grècia o d’Itàlia han accedit al càrrec, i que el seu sorgiment es deu a la incapacitat o covardia mostrada per les forces polítiques de les altres dues grans penínsules mediterrànies.

Bé és cert que el primer debat podria ser titllat d’excessivament formalista, atès que, des del punt de vista dels mecanismes institucionalment previstos, l’elecció dels nous governs en base a una majoria parlamentària que els dóna suport és perfectament vàlida. Però tampoc es pot negligir la licitud de preguntar-se en relació a la diferència entre la legitimitat d’origen i la legitimitat d’exercici, quan els parlaments en qüestió estan composats per representants que en el seus programes no contemplaven, en absolut, viratges com els que actualment s’han produït, ja que en aquest debat aparentment formal hi ha qüestions implícites que són substantives i de fons.

El que passa és que no existeix tal cosa com un govern tecnòcrata. Els qui es disposen a governar són polítics, alguns d’ells novells, en el sentit que passen ara a desenvolupar per primer cop un servei públic, tot i que fessin política (i molta!), per exemple des del banc on abans treballaven. D’altres són polítics molt experimentats en llocs de baixa exposició pública, però importants. En cap dels casos tenen, en el terreny polític, l’atribut neutre que als éssers angelicals se’ls presumeix en el terreny sexual, segons els entesos en la matèria. I és que no hi ha política econòmica que sigui neutra ideològicament, ja que prendre qualsevol opció implica considerar determinats escenaris des d’una o altra òptica, i assumir o voler que es produeixin uns o altres resultats.

Per tant, els anomenats governs tecnòcrates son tan polítics com qualsevol altre.  És més, en el cas que ens ocupa, estan creant-se al servei d’unes polítiques econòmiques molt determinades, que ben bé podem titllar de sotmeses al diktat de l’ortodòxia de l’austeritat. Una ortodòxia que, recordem-ho, aprofita el moment de greu crisi per dur a terme el darrer assalt neoliberal contra els romanents del model social europeu. Una ortodòxia que és en el fons contrareformista i antisocial, a més de provadament fútil per als seus autopropugnats objectius. Un diktat que, a més, pretén que les solucions tècniques possibles en el camp econòmic es limiten a un camp preseleccionat d’opcions, totes elles filles de la mateixa matriu ideològica.

En aquestes circumstàncies seria exigible una validació o legitimació democràtica d’un programa socialment i econòmica tan radical com el que s’imposa, ja que el despotisme il·lustrat, almenys cara a la galeria, està considerat una opció periclitada. Si davant la realitat no hi ha diverses opcions per afrontar-la, no hi ha política. Així, el govern tecnocràtic no només es serveix del descrèdit de la política per accedir a la posició des de la qual fer la seva política, sinó que amplifica i alimenta aquest descrèdit, en tant que la seva mateixa existència suposa una negació de la política.

Pel que fa a la falta de valentia política del conjunt de les forces gregues o italianes, poc marge hi ha per discutir-ho, a no ser per dir que en tots dos casos la covardia s’ha mostrat en forma de submissió a una doctrina econòmica suïcida feta al servei dels interessos dels menys, mentre que en canvi s’ha mostrat força valentia per demanar sacrificis i aplicar durs ajustos als més.

En canvi, pel que fa a la incapacitat o la impotència de la política, val a dir que ha estat la mateixa política la que s’ha desarmat (o pels menys bel·licosos, la que ha renunciat a moltes eines), en permetre que progressivament l’esfera econòmica anés emancipant-se de les escasses brides polítiques amb què fa unes dècades es comptava. Tots els tallafocs i frens, en forma de potents sectors públics, regulació financera o intervenció pública en la vida econòmica, es van anar deixant enrere des de finals dels anys 70 del segle passat. I els mecanismes de governança política o processos de convergència social que es podien haver implementat, si hagués existit voluntat política per fer-ho, i que podien haver impedit o atemperat les causes reals de l’actual crisi, mai s’han dut a la realitat. Resulta frustrant, ara, que molts dels polítics que tenen la responsabilitat de governar en aquests temps agitats s’arronsin d’espatlles i es limitin a constatar la seva impotència, en lloc de posar-se a construir l’escenari perquè la política democràtica recuperi el control de l’actual desgovern econòmic. Com estan les coses, que hem d’enyorar Roosevelt…

Per què es produeixen aquestes pressions per l’establiment de governs dels tècnics? Podríem remuntar-nos als antangonismes entre el partit aristocràtic i el partit democràtic de l’antiga Atenes, per resseguir el fil de com els poders existents de fet detesten la democràcia perquè refusen sotmetre’s al control dels poders instituïts en base al dret. L’aspiració a la democràcia hi comptava amb partidaris com Efialtes (que ho pagà amb la vida), o Pericles, però també amb detractors tan il·lustres com Plató o Aristòtil, i encara amb alguns com Polibi, que encunyà el terme d’oclocràcia per referir-se al govern de la xusma, com a expressió de la màxima degeneració democràtica.

Alguna ressonància d’aquella vella i sempre renovada malfiança en el poble la trobem en els epítets que alguns dediquen, o es dediquen, en els darrers temps, a banda i banda dels Pirineus: Sarkozy prometent mà dura per la racaille (xusma), que protesta als carrers, o Mas i el seu govern dels millors (encara que concedeixo que això pot ser un cas de pura petulància).

La democràcia, per bé que mai plenament realitzada, es fa tanmateix odiosa als qui preferirien l’aplicació directa d’allò decidit pels pocs, pels millors, pels més capacitats, pels experts. Seguint als nostres temps, la mateixa institucionalitat europea és més que deficitària en matèria democràtica, i en la deriva actual s’accentua aquest dèficit democràtic, com ha quedat patent en com l’espantall d’un referèndum a Grècia ha precipitat la caiguda de Georgos Papandreu i la constitució d’un govern tecnocràtic.

La democràcia tan sols té sentit si l’entenem com un règim polític que no només reconeix iguals, sinó que els crea, reconeixent el dret a l’existència de cada persona, i per tant dotant a cadascú de les mínimes condicions materials de vida i de les oportunitats per ésser igualment lliures entre sí, en un procés continu tendencialment igualador. Resulta clar que els grans desequilibris de riquesa són, de fet, grans desequilibris de poder, i això desvirtua qualsevol autèntica aspiració democràtica.

El debat sobre la incompatibilitat entre la lògica capitalista i la lògica democràtica, o del retorn de la subjugació del demos a uns poders salvatges en forma de mercats que anorreen i anul·len la política democràtica, no és un debat superflu o gratuït. És el debat en el qual, ho vulguem o no, ens trobem realment ara. Democràcia o mercats, o si ho preferiu, democràcia o capitalisme. Aquest ha estat des de fa temps el debat, i aquest és el debat que es planteja amb urgència en aquest moment. Els governs tecnocràtics són una expressió més de la tradicional demofòbia dels poders salvatges, i nosaltres hem de decidir si hi plantem cara i els sotmetem d’una vegada per totes a la voluntat democràtica.

Ferran Pedret

————————————————————————

(1) Roux, M. J’ai demandé un rapport: la politique este-elle affaire des spécialistes?, Ed.Flammarion, Paris, 2011

(2) Citi European Portfolio Strategist, 10-11-2011, pàg.19-20. Vegeu-ho aquí

(3) El Mundo, 16-11-2011. Vegeu-ho aquí

Anuncis

3 Respostes to “De què parlem quan parlem de governs tecnòcrates?”

  1. Jordi Cunill 18/11/2011 a 19:47 #

    Molt bo l’article del Ferran Pedret, incloent l’apunt històric de l’antiga Atenes. I tant que faran política els tecnòcrates a Itàlia i la portaran a terme sota la lògica imperant d’afebliment dels sector públic, mitigant la democràcia i fem retrocedir els avanços social i laborals conquerits durant molts anys.
    La gran assignatura pendent de la socialdemocràcia internacional és no haver trobat una relat polític alternatiu i això els hi facilita anar guanyant terreny.
    Jordi Cunill

  2. unmonaguanyar 22/11/2011 a 16:50 #

    Una lectora ens ha fet arribar per correu-e el següent comentari, que li agraïm i, amb el seu permís, reproduïm pel seu interès:

    “Tens tota la raó! De fet, aquests darrers dies, en sentir parlar de tecnocràcia com solució a la crisi, també se’m planteja la dicotomia que assenyales entre democràcia i capitalisme. Parlar de tecnocràcia no és més que un eufemisme: només cal tenir una mica de memòria històrica i recordar quan Franco va rellevar els ministres de la Falange pels tecnòcrates, o pensar en els governs que va promocionar l’Escola de Chicago des dels anys 60 per imposar polítiques neoliberals salvatges a costa de la repressió més indigna. Tot plegat em sembla una recepta de doctrina del shock en versió 2.0 i un atemptat cabal contra la legitimitat democràtica. Si resulta que el poder legislatiu, que emana de la voluntat popular expressada de manera lliure, directa i universal, ja no controla ni nomena governs d’origen netament polític, el sistema democràtic es desvirtua i passem a aquestes ‘flawed democracies’, que no necessàriament han d’estar encapçalades per dèspotes com en Nazarbayev a Kazakhstan o en Iukashenko a Bielorrússia. Una perversitat sense límits i un rebuig a opcions polítiques legítimes: un seguit d’ens intangibles manipulen els mercats i ho fan pagar als governs, imposant-los solucions econòmiques determinades i prohibint-ne d’altres. Va molt més enllà, com molt bé dius. I sí, la crisi és sistèmica i res no tornarà a ser com abans. Mals temps per la democràcia al món!

    La solució no la sé. Sóc profundament escèptica. Si això ens passa a les democràcies consolidades, que passarà amb les noves democràcies i les transicions en curs? A tot arreu hi ha política, però si en limitem les opcions i deixem de considerar-ne algunes com legítimes, aleshores la democràcia fa fallida. Aquest ha de ser el debat, com molt bé subratlles. Per cert, molt bé el penúltim paràgraf: la democràcia no només ha de garantir la igualtat de condicions a la línia de sortida, sinò també facilitar la igualtat d’oportunitats per assolir la línia d’arribada. I això ja ho tenien clar Benjamin Constant i John Stuart Mill al segle XIX, que de socialistes en tenien poc i de liberals molt.”

Trackbacks/Pingbacks

  1. Què podem esperar dels primers compassos del govern de la dreta? « unmonaguanyar - 22/11/2011

    […] que aquí no caldrà un govern tecnòcrata per fer les reformes estructurals necessàries, un eufemisme del que ja hem parlat en aquest blog, però que la nostra dreta no s’ha pogut estar d’adaptar al seu gust […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: