Aquest país necessita urgentment d’un nou pacte social per reconstruir la solidaritat intergeneracional basat en el mercat laboral. L’actual crisi econòmica iniciada al 2008 i les seves diferents fases (crisi financera, crisi del crèdit i de confiança i la darrera, crisi del deute sobirà que afecta especialment a Espanya) han tingut conseqüències dramàtiques sobre el mercat laboral, els comptes públics i ara, sobre les xarxes del benestar i de protecció social.
Però no a tothom afecta per igual l’actual situació. Els joves catalans i espanyols hem vist com entre el 2007 i el 2010 la nostre taxa d’atur augmentava 25 punts. L’atur juvenil (18 – 25 anys) a Espanya és del 43,6% i acumulem 909.000 joves en aquestes condicions. La mitjana de la UE és del 20,7% i els països teòricament propers com Itàlia (28,9%), Portugal (22,3%), Polònia (24,9%) o França (24,9%) tenen taxes substancialment inferiors.
Segons la OCDE la crisi ha provocat que els joves tinguem la meitat de possibilitats de trobar feina que la resta de la població i quan s’aconsegueix ho fem majoritàriament en condicions de temporalitat i incertesa.
Però la pregunta és, això només són xifres o és alguna cosa més? L’actual estat de les coses comportarà enormes conseqüències econòmiques, socials, institucionals, electorals i polítiques si com a societat no som capaços de donar una resposta adequada. Aquest és sens dubte un dels principals problemes econòmics i socials del país i el qualificaria d’insuportable si aspirem a ésser una societat avançada.
Però parem un moment a esbrinar que podria comportar tot això si la situació s’allarga agònicament. Econòmicament estem desaprofitant la “generació millor preparada de la història d’Espanya”, empenyent a bona part dels nostres cervells a que marxin fora del país, desaprofitant talent i enormes inversions públiques en formació.
Socialment estem obligant a una generació a la dependència. El 60% dels menors de 30 anys conviuen amb els seus pares i 1 de cada 10 joves emancipats s’ha vist obligat a tornar a l’habitatge familiar. Podríem instal·lar a una gran bossa de ciutadans amb una vida per davant en la cultura de la inactivitat.
És possible que aquesta generació faci confiança en les institucions i se senti partícip de la societat a la que pertany? En aquestes condicions, ho dubto molt. Estem construint terreny abonat contra la política i a favor del populisme. Serà difícil agregar voluntats a un projecte d’esperança a la generació més desesperançada. Els nascuts més enllà del 1980 seran més d’un 20% del cens electoral a les properes eleccions generals i el seu pes anirà augmentant elecció rere elecció.
No som el futur, el futur ja està aquí, està a casa sense poder accedir a un lloc de treball, sense poder emancipar-se i construir una vida pròpia. No li podem donar l’esquena al nostre present perquè nosaltres mateixos destruiríem el nostre llegat.
Javier López
Primer Secretari de la Joventut Socialista de Catalunya
unmonaguanyar 
Deixa un comentari