De què parlem quan parlem de rescats?

20 abr.
Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos
Eduardo Galeano

Un bon company em deia ahir que es pot parlar de rescat quan es fa a mans d’algú que s’està ofegant un flotador salvavides, però que en canvi veia força més difícil que l’acció es pugui qualificar de rescat quan el que se li diu al que s’està ofegant és que ens doni un ronyó, un ull, i que nedi amb força fins la barca, que li atansarem un cable on es pugui aferrar.

Doncs bé, la metàfora sobre el que ha passat a Grècia, Irlanda i Portugal és menys exagerada del que sembla. De fet, les draconianes condicions imposades a cadascun d’aquests Estats a canvi de la injecció financera aportada per la resta de socis de la Unió Europea té molt més a veure amb els programes d’ajust estructural que, guiats pel Consens de Washington, van imposar el Banc Mundial i el Fons Monestari Internacional a diversos països llatinoamericans en les darreres dècades del segle passat, que no pas amb un autèntic mecanisme de solidaritat.

Les conseqüències socials en varen resultar devastadores. Pel que fa a la recuperació econòmica que suposadament havien de contribuir a generar, la seva eficàcia és força més que qüestionada, i són molts els economistes, fins i tot fora dels cercles de l’economia crítica, que obertament els blasmen.

La crisi financera que va esclatar l’any 2008, però que es covava des de molt abans, ha anat derivant en una fallida generalitzada del model socioeconòmic capitalista. En el nostre àmbit particular, les especificitats de la crisi espanyola han fet que ara el debat es centri en el dèficit públic , l’austeritat, i la crisi del deute públic. Recomano encaridament la lectura del Manifest dels economistes aterrits (Ed.Barataria, 2011), que desmunta i combat alguns dels llocs comuns sobre aquestes qüestions a les quals el discurs dominant voldria circumscriure el debat públic. Però com no és l’objectiu d’aquesta nota (ja ho hem fet i ho farem en altres), estendre’s en el marc general de les causes de la crisi i les politiques que els socialistes, en la meva modesta opinió, hauríem d’adoptar per combatre-les i transformar profundament el marc socioeconòmic en què vivim, per superar definitivament el domini dels darrers 40 anys del discurs i les polítiques neoliberals, em centraré en l’afer del deute públic i els rescats.

A l’Estat espanyol li està resultant notablement més car obtenir finançament dels inversors privats que fa uns anys. Les emissions de deute del tresor públic, tant a curt com a mitjà i llarg termini, s’han encarit. És a dir, els inversors exigeixen major rendibilitat per als seus capitals a l’hora de prestar-los a Espanya, i per tant al conjunt de ciutadans i ciutadanes ens resulta més car retornar els crèdits així obtinguts als inversors que ens han prestat els diners, resultant-ne majors dificultats per finançar les inversions públiques, sigui en l’àmbit que sigui (polítiques socials, ensenyament, infraestructures, etcètera). Però el que difícilment es debat públicament és per què això és així. Els mitjans tendeixen a donar la informació econòmica com si es tractés de la meteorològica. Amb la  mateixa resignació que acceptem el fat quan hi ha una gran tempesta, es pretén que assumim els fenomens econòmics. Doncs no és així, amb l’economia no s’hi val a preguntar si plourà.

L’economia és una activitat humana, i per tant està subjecta a una sèrie de convencions socials. És a dir, subjecta a normes que la regulen, que democràticament hauríem de poder decidir. En les darreres dècades, però, hem vist més aviat com s’anava desregulant, despareixent totes les normes que embridaven l’activitat econòmica i, és clar, en un capitalisme desbocat, els diners s’han posat no al servei de les persones i sota el control democràtic d’aquestes, sinó al servei de la maximització del benefici al termini més curt possible. Aquesta és una conducta depredadora,, que respon a la naturalesa mateixa del capitalisme, les conseqüències econòmiques, socials, i ambientals de la qual són ben visibles arreu i ja no se’ns poden amagar.

En el cas del deute públic, la opacitat i manca de brides dels mercats en què es negocia afavoreix comportaments concertats per a alterar la percepció del risc de prestar diners a l’Estat espanyol (però també el d’altres Estats, és clar). És a dir, comportaments concertats per especular amb el deute públic, per alterar-ne artificialment el preu, per a la qual cosa la solvència de l’Estat ja no és l’indicador. En això, cal tenir molt present el paper ignominiós de les agències de qualificació de riscos (Standard&Poor’s, Fitch, Moody’s), i d’altres agents inversors, que alguns ciutadans estem provant de combatre.

Però ens podríem estalviar molts d’aquests problemes si posèssim de nou normes, democràticament decidides, que regulin l’espai econòmic i social en el qual tots estem cridats a desenvolupar les nostres vides. En el cas concret del deute, es podria pensar en diverses mesures, que ja han aestat apuntades per economistes diversos, com ara emetre deute públic conjunt per part dels Estats que comparteixen l’euro com a moneda única, crear una agència pública de qualificació de riscos, auditada regularment, regular el mercat del deute per aportar transparència a la seva negociació, reforçar la regulació que impedeixi als agents qualificadors privats invertir en aquells actius que qualifiquen, ni tan sols indirectament, o bé reformular el Banc Central Europeu, per posar-lo al servei d’una governança econòmica europea que sigui democràtica. I la llista no és exhaustiva i està limitada per la meva mala memòria.

Si no fem res i la crisi del deute s’agreuja, l’eventualitat d’un rescat a Espanya, que tothom s’apressa a desmentir com a hipòtesi remota, suposaria un esclat social sense precedents en un país que ja pateix situacions extremadament preocupants (en especial, però no tan sols, per l’alarmant atur juvenil i l’exasperant manca de perspectives de futur de la joventut). Suposaria també un cop dur, molt difícil d’entomar, en les circumstàncies actuals, per la zona euro i pel conjunt de la Unió Europea.

Resulta molt interessant la lectura de l’article d’en Josep Borrell que avui ens ofereix el diari Público, en relació, precisament, a l’assumpte dels —soi-disantsrescats. Els socialistes hem d’evitar la catàstrofe social i el terratrèmol polític que de ben segur suposaria trobar-nos en la situació d’acceptar un pla d’ajust estructural a la portuguesa. I en aquest sentit, la lluita és política, per un sortida d’esquerres a la crisi. Que els ecos de Parva que sou ens arribin nítids i atronadors: és l’hora de la ciutadania, posem-nos en marxa i ja no ens aturem.

Ferran Pedret

Anuncis

Una resposta to “De què parlem quan parlem de rescats?”

  1. Javier 20/04/2011 a 14:10 #

    Fantàstic article!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: