El 10-A i el dret a decidir

11 abr.

Diversos sectors del nacionalisme i l’independentisme català han impulsat, arreu del país, una sèrie de consultes a la ciutadania, en les quals la pregunta que es feia era si s’està o no d’acord amb el fet que Catalunya esdevingui un Estat independent. La darrera de les consultes va culminar ahir a la ciutat de Barcelona. La notorietat pública d’aquesta iniciativa, promoguda per entitats i associacions privades, i la seva capacitat per situar les consultes al centre del debat públic, desplaçant altres qüestions i obligant les institucions, les forces polítiques, els mitjans de comunicació i el conjunt de la societat a definir-se al voltant de la qüestió plantejada, no és altra cosa que la constatació de l’èxit de la iniciativa, al marge i més enllà dels resultats al·legats pels organitzadors, pel que fa a la participació i al suport a la opció independentista.

Cal constatar i reconèixer la intel·ligència política del plantejament, des de la perspectiva de qui pretengui promoure la causa independentista, ja que resulta evident que genera un impuls per a aquestes idees en la lluita constant per l’hegemonia cultural que es produeix entre les diverses opcions ideològiques i polítiques.

No és aquest, però, l’únic efecte de les consultes. De manera concomitant, apareix la construcció d’un clàssic procés d’acumulació de forces, i també d’un moviment que vertebra l’independentisme més enllà de la seva fragmentació entre diverses opcions polítiques, al voltant d’una opció estratègica per l’autodeterminació i una opció tàctica per mètodes de propaganda amb aparença de desafiament pacífic a l’Estat.  Aquest moviment situa algunes de les forces que volen representar políticament els ciutadans i ciutadanes que aspiren a la independència de Catalunya davant la tessitura de deixar-se desbordar o bé posar de manifest les pròpies contradiccions — o tensions, si es prefereix així —. Perquè existeix una contradicció intrínseca, una tensió evident, en algunes forces polítiques nacionalistes que aspiren alhora a representar a sectors de l’electorat que aposten per la independència, juntament amb d’altres sectors socials que no ho tenen, ni molt menys, tan clar. Com a corol·lari d’aquesta contradicció, es posa de manifest la difícil conjugació d’ésser formacions polítiques fortament institucionalitzades i alhora adoptar estratègies que passen per una ruptura evident amb l’arquitectura institucional present. Hem vist, en aquest sentit, l’evolució de Convergència Democràtica de Catalunya,  que s’ha anat implicant en aquestes consultes. Primer amb recança, i després agafant velocitat de creuer, amb la participació de figures com Jordi Pujol o Artur Mas. Però haurem de veure encara com afrontarà aquesta formació política, a l’hora de la veritat, la votació al Parlament de Catalunya que li plantegen els sobiranistes de Solidaritat Catalana per la Independència.

D’altra banda, i sense que sigui contradictori amb el que s’ha dit fins ara, les consultes també plantegen, des de la mateixa perspectiva de l’independentisme, alguns punts febles. En primer lloc, a ningú se li escapa que ens trobem davant d’una iniciativa bàsicament propagandística, sense que l’ús d’aquest terme pretengui introduir cap connotació negativa, i per tant és considerada per molts, entre els quals m’incloc, una forma agosarada i altament efectiva de difondre una determinada opció política, però en cap cas un referèndum vàlid ni celebrat amb totes les garanties (ho poso de relleu malgrat que es tracti d’una obvietat en la qual coincideixen els propis convocants, per bé que darrerament ho amaguin). Això fa que una part de l’estratègia, ben enfocada intencionalment, falli clamorosament: les persones que no combreguen amb l’opció independentista no han picat l’esquer i no han entrat al joc de legitimar les consultes amb la seva participació. Aquest extrem és fàcilment constatable en veient els resultats de les consultes des del seu inici a Arenys de Munt fins la seva conclusió a Barcelona. Tant és així, que al seu moment hi va haver una certa dissensió en el camp independentista sobre la conveniència o no de convocar consultes en grans nuclis urbans, en els quals aquesta feblesa es pogués fer palesa. En segon lloc, i com els propis promotors saben, existeix el problema de donar continuïtat a una iniciativa que tendeix a consumir-se en si mateixa, per la impossibilitat pràctica de produir un canvi real en les estructures polítiques existents. Això pot conduir a una certa frustració dels qui hagin pogut donar suport a aquesta tàctica, i fer renéixer alguns dels problemes d’entesa que existeixen, com és natural, en el si d’un moviment independentista que és transversal en l’espectre ideològic esquerra-dreta, i força divers en molts aspectes relacionats amb les cultures polítiques i organitzatives.

No obstant, com dèiem abans, la principal virtut d’aquesta iniciativa, des del punt de vista independentista, haurà estat la de situar durant un temps el debat públic en un marc conceptual favorable al seu relat sobre la societat en què vivim, i en un moment oportú per als seus interessos, atès tant el pronunciament del Tribunal Constitucional en relació l’Estatut d’autonomia de 2006, com el grau de cansament i desencís que la situació política general ha generat.

El PSC i les consultes

Des de la perspectiva del PSC, que no ha estat mai, ni ho està ara, a favor de la independència de Catalunya, aquesta iniciativa l’ha obligat a afrontar determinades dificultats, i també determinats debats. En primer lloc, la dificultat de mesurar amb extrema prudència les reaccions a la iniciativa, ja que una resposta histriònica no faria sinó donar ales a la notorietat de les consultes, mentre l’intent d’ignorar-les i actuar com si no existissin el duria no només a errar en l’anàlisi de la conjuntura política, sinó també a una pèrdua de credibilitat certa. En segon lloc, la de situar el debat públic en un marc conceptual més favorable a l’èxit del discurs propi, centrat en la dialèctica esquerra-dreta i, de forma menys evident, però clarament subjacent, en la dialèctica treball-capital, així com, pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya, centrat en la solució federal. En tercer lloc, la de liderar una postura el més unitària possible al voltant del desenvolupament i aprofundiment de l’autogovern, amenaçada tant pels qui estiren la corda per l’extrem de l’involucionisme, perquè proven d’evitar aquest aprofundiment, com pels qui l’estiren per l’extrem de l’independentisme, perquè proven de transitar un camí allunyat de la lògica autonòmica o federal. En quart lloc, la d’evitar una procés de polarització que pogués conduir a una radicalització progressiva de postures i fins i tot a un trencament de la unitat civil del poble català (preservada fins ara); unitat que és perfectament compatible amb la multiplicitat d’opcions polítiques existents. Per últim, obliga al PSC a afrontar dos debats: el primer d’ells, sobre l’autodeterminació i la democràcia del procés, el segon d’ells, que ha estat un debat persistent al llarg de la història del pensament socialista: l’encaix entre el socialisme i la qüestió nacional.

Autodeterminació

Pel que fa al primer dels debats, cal assenyalar que les consultes que s’han celebrat a Catalunya des del 2009 fins ahir mateix, eren promogudes sota l’argument del dret dels catalans a decidir sobre el seu futur. És a dir, sota l’argument de l’autodeterminació. Deixant de banda qüestions àmpliament debatudes, com és la de la naturalesa del dret a l’autodeterminació dels pobles que recull la Carta de les Nacions Unides (que inclou el dret a decidir les formes del seu desenvolupament en termes també econòmics i socials), i l’abast que aquest dret reconegut ha de tenir, tenint en compte el context del procés de descolonització en què es va fixar, així com que les Nacions Unides no consideren Catalunya com a un dels territoris pendents de descolonitzar (com passa, en canvi, amb altres territoris encara depenents del Regne Unit o de França, per exemple), hi ha altres arguments sobre l’autodeterminació que els socialistes hauríem de poder considerar.

En primer lloc, sóc de la opinió que estar a favor del dret dels pobles a determinar lliurement el seu futur no implica necessàriament estar a favor de consultes com la que ahir es va celebrar a Barcelona. Aquest és el meu cas, sense anar més lluny. A la consulta d’ahir li objecto diverses qüestions d’ordre formal, com ara l’absència de les mínimes garanties democràtiques exigides pels estàndards internacionals pel que fa a processos electorals, en tractar-se d’una consulta no oficial, promoguda, organitzada i supervisada exclusivament pels partidaris d’una de les opcions sotmeses a consideració, amb l’estranya figura del vot anticipat (en el darrer cas, durant cinc mesos), i tots els problemes de credibilitat dels índexs de participació que es deriven de les dues qüestions exposades anteriorment, entre d’altres aspectes formals que no continuo exposant per mirar d’alleugerir un text ja prou extens. Però, atès que aquesta objecció es pot trobar, al seu torn, contestada prou legítimament pels partidaris de la consulta, que al·legarien que ja els agradaria promoure una consulta oficial, en els mateixos termes que han plantejat la no oficial, exposaré també algunes de les objeccions de fons que mantinc a aquest tipus de consultes.

Una d’elles és que la consulta planteja a la ciutadania que es pronuncïi sobre si Catalunya ha de ser un Estat independent o no. L’absència d’altres opcions, com per exemple la federal, la confederal, o la d’esvenir un estat lliure associat (que van plantejar al seu dia alguns dels que ara han promogut la consulta), desdibuixa la possibilitat d’exercir realment el dret d’autodeterminació, ja que ens permet escriure els rengles del nostre futur col·lectiu només en paper pautat. L’absència de deliberació prèvia en seu parlamentària cancel·la tot matís. Segons el meu parer, una consulta només és plantejable si hi ha hagut prèviament un debat públic, a través de representants elegits democràticament, i formant part d’un procés de validació democràtica els passos i mecanismes del qual siguin coneguts i acceptats prèviament, si no per totes les parts, almenys sí per una majoria qualificada de les mateixes. Aquest procés hauria de contemplar també l’obertura d’un període constituent i la validació democràtica del text constitucional del nou Estat, ja que la pregunta sobre quin seria el tipus de Catalunya independent que es planteja és perfectament legítima. Altrament, les possibles consultes em semblen poc legítimes per plebiscitàries i per buscar dreceres de poca qualitat democràtica. A més, s’hauria de pensar en mecanismes per exercir la lliure determinació dels pobles en qualsevol de les direccions possibles. Així com s’objecta, per part de l’independentisme, que la Constitució espanyola no tingui previst un mecanisme democràtic de secessió d’una part de l’Estat (la qual cosa, per cert, la convertiria en una raresa en el camp del dret constitucional, ja que es poden comptar amb els dits d’una mà les constitucions que preveuen situacions semblants), també es podria objectar que els referèndums es plnategen sempre de sortida i mai es preveuen mecanismes d’integració.

Així, segons el meu parer, el que els partidaris de la independència haurien de fer, si volen plantejar a la ciutadania catalana el fet de constituir un nou Estat, és cercar la manera de formar majories disposades a fer els canvis en el marc normatiu actual que serien necessaris a tals efectes. El cert és que a les eleccions celebrades en aquest país, han concorregut formacions polítiques obertament partidàries de la independència de Catalunya, i fins al moment no s’ha formulat en via parlamentària cap iniciativa que hagi reunit una majoria a favor de donar passos reals en aquest sentit. Veurem què passa al Parlament en els propers mesos.

Socialisme i qüestió nacional

Ha estat aquesta darrera una qüestió debatuda àmpliament en el camp socialista, i aventuro que ho seguirà essent per molt de temps. Des d’Otto Bauer o Rosa Luxemburg, al més proper Andreu Nin, passant per una infinitud de noms propis del socialisme, molts i moltes han debatut sobre aquest tema. Els socialistes som internacionalistes, i a voltes ha semblat que això oferia un difícil encaix per a l’anomenada qüestió nacional en la teoria socialista. Intentaré exposar que no és així.

Segons el meu parer, l’anàlisi de l’estructura econòmica capitalista, de les formes d’explotació i dominació existents, i la reflexió al voltant de les possibles maneres de superar-les, condueix indefectiblement a la convicció de la transcendència de la dimensió internacional de les qüestions econòmiques i socials. La lluita de classes, que existeix malgrat que el lèxic emprat en aquestes ratlles pugui semblar demodé a molta gent, es produeix també en un pla internacional, i el desenvolupament del sistema capitalista, que va tenir un paper germinal en el naixement dels Estats nacionals actuals, ho ha anat posant de relleu fins arribar a l’actual fase anomenada de globalització, que no és altra cosa que una acceleració i un augment d’intensitat de les dinàmiques pròpies del capitalisme. Per això els socialistes som molt conscients de que cal oferir una alternativa a nivell internacional, i de que la ciutadania que desitja que la situació canviï ha de prendre consciència d’aquesta realitat, coordinant-se  globalment  i estrenyent els llaços de solidaritat internacionalista. Si en èpoques pretèrites, a les beceroles del moviment obrer, hi havia una forta consciència internacionalista que es traduïa en accions concretes, aquesta és ara més necessària que mai.

Però aquesta realitat internacional que fonamenta bona part del nostre anàlisi de la realitat i que determina bona part del nostre pensament, és realment tan difícil de conciliar amb la qüestió nacional? Vagi per davant que crec que res no obsta per a un perfecte encaix entre la ideologia socialista i la comprensió i integració en el nostre discurs de la qüestió nacional. Els socialistes partim d’un anàlisi de la infraestructura i la superestructura de la societat. En aquesta superestructura hi trobem els aspectes culturals que ens permeten entendre la qüestió nacional. Hem d’abordar aquest debat, doncs, sense temor.  Les persones som éssers socials, que vivim immerses i interactuant en una xarxa de relacions que simultàniament contribuïm a crear i dissoldre, i ens desenvolupem en un determinat marc social i cultural. Per això, fets com la llengua que es comparteix, o les tradicions o la història comunes, esdevenen rellevants per comprendre com es formen els sentiments de pertinença nacional. Nosaltres, que no som nacionalistes, som plenament conscients de l’existència d’aquests sentiments i de com aquests influeixen fortament en el capteniment polític de les persones. Nosaltres, que no som nacionalistes, comprenem que la identitat nacional de cadascú es una construcció que pot adoptar diverses formes, és a dir, que la identitat nacional de cada persona en concret pot estar composada de formes molt variades i complexes, per superposició, commixtura o juxtaposició d’identitats diverses, per diferents capes o prioritats. Pot ser, per posar dos extrems en consideració, un sentiment de pertinença exclusiu, o bé caracteritzar-se per una absència absoluta d’identificació nacional.

Per això, i pel fet que també comprenem que aquesta construcció no és tampoc un artifici, sinó que existeixen elements objectius com la llengua o la història que es troben en la base del fenomen, nosaltres podem afirmar que la qüestió nacional és rellevant en tant que fenomen social i cultural — polític, per tant —, i que uneix molts individus amb un sentiment de pertinença col·lectiva que no podem pretendre substituir per la consciència de classe o la consciència internacionalista. Més aviat, com a socialistes, nosaltres afirmem rotundament l’absoluta compatibilitat del fet que cadascú visqui amb llibertat i plenitud la seva identitat nacional, amb el fet de que, a més, els qui prenem consciència de la necessitat de superar el capitalisme i caminar cap al socialisme, prenguem consciència dels interessos coincidents dels explotadors i opressors d’arreu amb independència de la seva nacionalitat (malgrat els sagnants enfrontaments als quals ens aboquen periòdicament pel repartiment dels mercats), o que lluitem solidàriament i colze a colze amb tots els explotats i oprimits del planeta per alliberar-nos de la barbàrie capitalista, altre cop amb absoluta independència de la nostra nacionalitat. És en aquest sentit, en el de la lluita contra tota explotació o dominació, que es pot afirmar que la lluita per l’emancipació dels pobles oprimits és, en essència, part integrant de la lluita de classes.

A més, la comprensió del fet nacional ens reafirma en la nostra solidaritat amb les lluites que pretenen defensar el dret de les persones que comparteixen una llengua o una història comunes a desenvolupar-se lliure i autònomament, sense cap altre límit que el respecte a la voluntat dels ciutadans i ciutadanes que conformen aquest col·lectiu. Crec fermament que les persones tenen el dret de determinar lliurement la forma en què volen organitzar-se, tant des del punt de vista administratiu i polític, com social i econòmic, i el socialisme no només pot assumir perfectament aquest principi dins dels seus esquemes de pensament, sinó que en el fons és un dels seus principis bàsics, sobre el que ens basem quan intentem formar una majoria social i política favorable a la construcció d’una societat socialista, lliure, igualitària, solidària, sense classes, ni fronteres, ni més explotació de l’home per l’home, ni més explotació irracional dels recursos naturals, ni cap opressió nacional, política o discriminacions per raó de gènere, ètnia, religió o pensament.

Dit això, cal també dir que, en la meva opinió, aquest dret de les persones a determinar lliurement la forma en què volen organitzar-se, amb l’abast ampli que exposava al paràgraf anterior, s’exerceix millor — quan hi ha llibertat política per a fer-ho —, a través de l’acció de les forces socials i polítiques i del mesurament dels seus respectius suports (amb el posterior atorgament de representació), que no pas mitjançant referèndums. Les consultes em semblen per tant, com he dit, una magnífica operació de propaganda independentista (i de retruc una bona carnassa per la dreta carpetovetònica), però del tot inconsistents des del punt de vista democràtic.

Sigui dit també, per últim, que considero que el poble català s’ha expressat reiteradament sobre la forma en què vol governar-se, i ho fa en cada ocasió en què tria entre les diverses opcions polítiques que concorren als comicis, essent que les opcions netament independentistes mai han pogut acreditar una majoria social o política. Els socialistes, que concebem el federalisme no només com una determinada arquitectura político-administrativa, sinó com una completa forma d’organització social, aspirem a una unió voluntària de pobles lliures, i estem convençuts que la solució federal és la millor per a Catalunya.

Però de ben segur, ja ho he dit, que en seguirem debatent, i serà un debat interessant…

Ferran Pedret

Advertisements

Una resposta to “El 10-A i el dret a decidir”

Trackbacks/Pingbacks

  1. Observatori de ciberpolítica » Blog Archive » Yo voté en el “Barcelona Decideix” y algunas reflexiones extras al respecto - 14/04/2011

    […] que se vieron interpelados eran basicamente todo el colectivo soberanista). También es verdad que la consulta adolecía de los matices que son necesarios para expresar la riqueza ideológica que existe en Catalunya, y que formulado […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: