La nova nostàlgia

15 març

Nosaltres, que encara dúiem pantalons curts quan va caure el mur de Berlín, observem perplexos el ressorgiment del vell debat de mercat versus estat. Entenem que aquesta és una dicotomia falsa i simplista que ens inhibeix de desenvolupar conceptes més fructífers de com els mercats i l’estat s’haurien organitzar i com haurien d’interactuar.

Anthony Giddens, en la seva apologia de la Tercera Via, explica que aquesta va ser construïda precisament en un intent d’anar més enllà d’aquest vell debat. Roger Liddle, un altre arquitecte del New Labour, ha assenyalat la necessitat d’un nou revisionisme. Patrick Diamond, un altre pensador laborista destacat, cita la necessitat de reclamar les arrels progressistes del partit per tal que, de nou, pugui ser un partit de futur.

Escoltar aquestes idees des de Policy Network no ens hauria de sorprendre particularment. En les eleccions de 2010, el Labour Party britànic va perdre cinc milions de vots, comparant els resultats amb els de 1997, i tot just va rebre alguns vots més que el seu desastrós resultat de 1983. El manifest del Labour de 1983 va ser qualificat com la “nota suïcida més llarga de la història”, i la magnitud de la derrota de 1983 va provocar-ne una decadent modernització.

Aquí, no obstant,  la temptació d’assumir la postura del renovador lluitant valentament contra els bojos del Militant Tendency encara existeix —amb l’inconvenient que situa el nostre debat a la dècada equivocada. Aquesta nova nostàlgia ens allunya d’encertar en les nostres respostes als reptes del present. Enmig d’una profunda crisi econòmica i d’un creixent atur massiu, que no ens distreguin aquells que tenen ganes de lluitar contra els espectres del passat.

Recordem l’avís de Roberto Mangabeira Unger, catedràtic d’Obama i ministre de Lula: “Avui en dia la idea de la revolució s’ha convertit en un pretext pel seu contrari. Atès que el canvi real seria un canvi revolucionari, i que el canvi revolucionari no està disponible, i seria molt perillós si es tractés del possible, ens queda per humanitzar l’inevitable”. Aquest és el projecte d’un reformisme pessimista que es resigna a moderar, especialment a través de la redistribució gradual, això que es desespera per desafiar i canviar. Aquest és el programa d’un ajust gradual en comptes de una teràpia de xoc, de rescatar una mínima protecció social davant del debilitament inevitable dels drets dels treballadors,  d’una versió més suau del projecte polític dels altres.

D’aquesta manera els abans marxistes, desil·lusionats, es van convertir en socialdemòcrates institucionalment conservadors. Van abandonar la part bona del marxisme, les seves aspiracions transformadores, i es van quedar amb la seva part dolenta, el fatalisme històric, canviant el seu significat polític. L’absència d’idees ràpidament es va substituir per una absència de caràcter. Finalment van prostituir el seu destí…

David Lizoain

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: