Avall la realpolitik!

4 febr.

Les revoltes que, en aquest mes de febrer, s’estenen del Magrib al Màixriq, estan provocant el pànic dels diversos règims autocràtics de la zona. La desesperació per la manca de llibertats i d’oportunitats que ha empès la joventut de Tunísia i, amb ella, la resta del poble, a enderrocar la cleptocràcia del sàtrapa Ben Ali, està tenint unes conseqüències polítiques d’abast incalculable. Centenars de milers de persones d’aquests territoris han perdut la por i clamen per la fi de les tiranies. És aquest l’inici d’una onada democratitzadora en un conjunt de països que majoritàriament tractaven els seus habitants més com a súbdits que no pas com a ciutadans? Encara són massa les incerteses, tant a Egipte com a Tunísia, per afirmar-ho. El que és ben clar és que hi ha una aspiració democràtica innegable, formulada com un anhel de la llibertat i de posar fi al domini de règims corruptes i repressius. La manera apressada en què Marroc, Algèria, Líbia, Jordània o el Iemen estan oferint concessions aperturistes o subvencions massives als productes de primera necessitat mostren fins a quin punt es tem el contagi de la pèrdua de la por.

En l’hipotètic cas que a Tunísia, Egipte (amb l’enorme importància geoestratègica d’aquest país), i potser a altres països que estan vivint protestes massives, es consolidessin processos de transició cap a formes de govern més democràtiques, això suposaria un autèntic terratrèmol polític, també pel que fa a les relacions internacionals i a la narrativa de l’ordre mundial que ha imperat des de la fi de la guerra freda i, especialment, des de 2001.

Tot plegat són unes breus consideracions puntuals, parcials, sobre uns fets que mereixen molta més atenció, anàlisi i reflexió, i que probablement sembli estrany trobar a un blog dedicat bàsicament a provar de fer aportacions al debat que els socialistes catalans estem duent a terme després de la derrota soferta el passat 28 de novembre. No obstant, no cal fer massa malabarismes per connectar el que està passant en aquests dies a la riba sud del mediterrani amb algunes consideracions que puguin ser útils per al debat socialista.

En primer lloc, cal assumir que alguns dels règims polítics que van sorgir de la descolonització, si bé van produir cert encís entre l’esquerra europea per la tendència socialitzant que van tenir als seus inicis (Argèlia, Tunísia, Líbia, Egipte , Síria i Iraq), fins al punt que es teoritzava i semblava possible un panarabisme laic i socialista, i si bé la talla política de fundadors com Ben Bella, Bourguiba o Nasser era innegable, van degenerar paulatinament en dictadures que poques veus de l’esquerra han estat capaces de denunciar amb fermesa. Resulta grotesc per als militants socialistes d’arreu veure que només ara, després que els règims que sostenien trontollin, s’expulsi de la Internacional Socialista els partits de Ben Ali o Mubarak, sobretot tenint en compte que el partit tunisià opositor Fòrum Democràtic pel Treball i les Llibertats n’és membre observador.

En segon lloc, que les grans formacions socialistes europees, com a formacions de govern, quan ho han estat, i com a formacions d’oposició, en altres ocasions, no han estat capaces de trencar les pautes establertes per una realpolitik que dictava, en relació als règims autoritaris de l’Atlàntic al Golf pèrsic, una política de complaença i de posar sordina a la seva manca de respecte per les llibertats civils i polítiques. Fos amb l’excusa de no donar ales a un fonamentalisme islàmic que és certament enemic declarat de la llibertat, o bé fos pels interessos econòmics o estratègics de cada potència occidental, s’ha estat inexplicablement benvolent amb aquests règims.

En tercer lloc, mostren que la mobilització social és encara una poderosa eina de transformació política, capaç d’imposar-se, si l’acció és determinada i constant, a les pitjors circumstàncies i als interessos de poders que semblaven inamovibles i insuperables. Malgrat les especials circumstàncies que es donen a Egipte i Tunísia, els alçaments d’allà subratllen la vigència de l’acció col·lectiva com a forma de lluita política. A Europa part de l’esquerra sembla haver claudicat, pensant que tot esforç per produir un canvi profund és fútil.

Doncs bé, algunes de les lliçons que l’esquerra europea, i els socialistes catalans entre ells, pot aprendre d’aquests dies  agitats en què els pobles d’Egipte i Tunísia malden per la llibertat, és que el pragmatisme exacerbat i l’assumpció acrítica de la realpolitik passen, a l’esquerra, una factura incommensurable en termes de coherència, credibilitat i legitimitat moral. També que la mobilització social és encara, malgrat tots els esforços realitzats per convèncer-nos del contrari, una eina política de primer ordre per als que aspiren a transformar la realitat i no es conformen amb limitar-se a administrar-la, quan poden, i sempre dins dels marges tolerats.

Ferran Pedret

Anuncis

Una resposta to “Avall la realpolitik!”

Trackbacks/Pingbacks

  1. Bailaores i querelles « unmonaguanyar - 21/02/2011

    […] uns dies, a conseqüència de les revoltes que s’han estès per diversos països àrabs, escrivia que la mobilització social, malgrat que se’ns hagi volgut fer creure el contrari, é… L’acció col·lectiva té una immensa capacitat de canviar les coses. A voltes aquesta acció […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: