Per una esquerra transformadora

3 gen.

La crisi econòmica actual és, com molts s’han encarregat ja d’assenyalar, una crisi de sistema. No obstant, l’estrèpit i el terrabastall provocats pel col·lapse d’un capitalisme sense projecte ha estat seguit per una rotunda victòria del pensament que n’havia impulsat el seu desenvolupament. La victòria ha consistit en la pervivència dels dogmes de fe del fonamentalisme de mercat en els discursos i, per tant, en les polítiques, que s’han adoptat en els diversos marcs institucionals com a resposta a la greu situació creada. Entre aquests cal incloure-hi un dels predilectes de la dama de ferro britànica: there is no alternative. Això ha estat reiterat pels apologetes del mercat desregulat, incansablement, de forma explícita i implícita, amb una manca d’honestedat intel·lectual manifesta,  que han posat al servei d’un programa polític de desactivació de l’esquerra.

Aquesta lletania, juntament amb d’altres orientades a idèntica finalitat, va anar donant els seus fruits des de la segona meitat dels anys 70 del segle passat, en forma de frenada del cicle d’expansió dels drets laborals, socials i econòmics que havia caracteritzat el pacte social de l’Europa occidental de després de la segona guerra mundial, o amb altres característiques, el New Deal americà i els seus ecos en les polítiques dels demòcrates nord-americans en la dècada dels seixanta. L’objectiu dels qui insistien en la formulació d’aquest pensament únic, però, no era pas únicament frenar aquest cicle expansiu, sinó trencar definitivament el consens al voltant de l’Estat del Benestar amb successives operacions —no sé si dir-ne de desmantellament o d’especejament —, per revertir els efectes de millora del poder de negociació de les classes treballadores i populars que les polítiques públiques progressistes havien propiciat (aquests efectes emancipadors d’una política realment democràtica són els més temuts i odiats pels sectors socials dominants, o privilegiats, si es prefereix). Sigui dit també que, del trossejament i posterior repartiment de freixures del sector públic, se n’han fet ingents fortunes.

Resulta una veritat punyent que l’esquerra europea està desorientada per canvis socials que han subvertit la seva cosmogonia. Tal ha estat la confusió, que bona part de les formacions socialistes, socialdemòcrates i laboristes han anat assumint com a pròpia, amb major o menor recança segons el cas, l’espècie que el dossier econòmic estava resolt per la manca d’alternatives viables al sistema econòmic capitalista. Se n’ha parlat en aquest blog (Vies mortes, Ànimes pròpies i alienes), i no m’hi estendré, però l’assumpció d’aquesta premissa, que és radicalment falsa, suposa una resignació a deixar de fer política i limitar-se a la gestió benintencionada dels desmantellaments als quals feia referència anteriorment. Suposa, per tant, furtar-nos un horitzó cap al qual avançar i invalidar-nos com a alternativa política que serveixi als interessos de la immensa majoria de la societat. Aquest ofuscament —en totes les accepcions del terme—, de l’ambició transformadora del moviment socialista i socialdemòcrata, ha revestit sovint la forma de crides a adherir un nou reformisme o a la modernització del discurs i la pràctica política de l’esquerra. Aparentment, per a aquesta nova esquerra reformista, el centre ja no és una ubicació en una escala d’adscripció ideològica, sinó la única forma de govern possible.

En la crisi de representació política que vivim, en el descontentament i malfiança cap a la política, hi ha implícit el missatge d’esgotament de bona part de la ciutadania cap a la indiferenciació de discursos i polítiques.

No obstant, al llarg de la història de la humanitat ha existit sempre una part de la societat que ha sentit un anhel d’igualtat, solidaritat i llibertat, amb més o menys intensitat segons el moment històric i l’adquisició de consciència respecte als mecanismes que generen injustícies i desigualtat, així com respecte als mecanismes del poder. Aquesta corrent de pensament és el que, en un sentit ampli i sense entrar en matisos, podem entendre com l’esquerra de cada moment històric. Aquesta corrent social, aquesta corrent de pensament, segueix existint malgrat el fracàs electoral o l’ofuscament conjuntural de la seva principal emanació política.

Cal dotar d’expressió política a aquest anhel transformador, que és tan modern que en som contemporanis, amb un nou discurs, sí, i amb unes noves polítiques, també, però clarament orientades en un sentit emancipador. No caldrà anar molt lluny ni esperar molt, les respostes sorgeixen soles, en un catàleg que  podem establir fàcilment, en cas d’existir voluntat política, per regular els mercats, les transaccions financeres, estendre i aprofundir en les garanties socials, redistribuir millor les rendes, amb accions de justícia fiscal i de provisió de serveis públics, però també d’intervenció pública , directa o indirecta, en els sectors clau de l’economia, amb decisions d’inversió pública orientades a la transformació estructural del model econòmic i social, i a la transformació de les nostres relacions amb el medi natural. Accions que no s’esgoten en aquest enunciament apressat, però orientades, en conjunt, a la democratització de la vida econòmica, i de la nostra societat. Més i millor democràcia, en definitiva, per a ésser plenament ciutadans i poder ser titulars del nostre futur.

Les societats actuals són complexes, diverses, canviants. Però totes tres característiques són inherents a l’existència en societat i totes les societats que ens han precedit les compartien. Que les societats actuals siguin creixentment complexes, més diverses, o visquin canvis accelerats en dificulta l’anàlisi, certament, però no ha de ser un impediment per a oferir respostes que siguin alhora adequades al moment i impregnades d’una profunda ambició transformadora. La brúixola per orientar-se en aquesta complexitat i diversitat, en aquest canvi, la proporciona la claredat de l’objectiu i el tenir sempre presents els valors que es pretenen realitzar. Al cap i a la fi, no hi ha vent favorable a qui no sap cap a on navega, com recorda la clàssica cita.

Desfem-nos, juntament amb altres dogmes nous i antics, de la idea de que no hi ha alternativa possible a l’actual estat de coses, idea que és tan trista i desmobilitzadora com falsa i nociva. Siguem radicals en allò que importa, que és en l’aspiració de garantir una existència digna i plena per a tothom, de transformar la societat en un sentit emancipador. Fem-ho, amb la confiança que ens dóna saber que vam ser capaços de forçar l’establiment de garanties socials que van cristal·litzar en les diferents formes d’Estat del Benestar que veiem avui al món, i treballem per transformar-los en una democràcia social avançada.

De nosaltres depèn.

Ferran Pedret

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: