Ànimes pròpies i alienes

28 des.

És gratificant el debat de les ànimes quan aquest no es centra únicament en termes estrictament de definició nacional. Però més gratificant, ple, útil i necessari resulta saber que no existeix una única ànima, ni un únic pensament possible.

Després d’una lectura curosa d’articles com el que en Joan Ignasi Elena titulava “Són les idees!”,  o el d’en Ferran Pedret, titulat “Sobre la democràcia”, crec que és més que notori que en aquest partit conviuen de forma pacífica, que no equilibrada, posicions ben diferenciades sobre les causes i, sobretot, sobre les solucions a la crisi que la socialdemocràcia està vivint.  Que beuen més enllà del pensament únic i acrític que ens ha portat a percentatges de representació de mínims històrics a gairebé tota Europa i que, encara avui, se’ns ha pretès presentar com d’assumpció necessària per tornar a créixer i recuperar la confiança d’amplis sectors de la societat.

Amb sorpresa he anat veient durant els darrers anys com s’ha anat creant una distopía ideològica consistent en pretendre que hi ha una única orientació possible del comportament dels electors, però també de la resposta que el PSC ofereix als seus problemes, i als suposats nous interessos i inquietuds d’aquesta societat canviant.

El PSC, el PSOE i molts dels partits socialistes i socialdemòcrates de la resta d’Europa, van adoptar la filosofia del reformisme de la Tercera Via del nou laborisme anglès i  del nou centre del SPD del Gerard Schröder,  com si fos la única fórmula vàlida per tal d’aconseguir la tan difícil centralitat política.  “Les polítiques” efímeres han passat pel davant de “la política”, la gestió de la realitat passa pel filtre d’un reformisme més proper al neoliberalisme que a un que  begui de fonts socialistes.

La construcció d’aquest nou discurs ha portat a una “neollengua” com la que apareixia a la novel·la “1984” de George Orwell, als diferents partits europeus. De fet, molts sectors encara ens intenten convèncer que qualsevol plantejament o pensament que no passi per acceptar l’actual  “statu quo” no deixa de ser un discurs buit, poc realista pels temps que corren i poc modern per poder arribar a les noves generacions.  Des de l’absoluta modèstia i respecte cap a d’altres plantejaments, considero que:

–          Sota el paraigües d’aquest pragmatisme, la socialdemocràcia va trair a aquell electorat que havia arribat a representar. La única resposta als desafiaments d’una globalització neoliberal han estat successives reformes que han debilitat de l’Estat del Benestar.

–          La crisi ha demostrat que el model econòmic neoliberal que ha dominat els últims decennis era fallit, però els partits socialdemòcrates no han estat capaços d’elaborar un programa polític alternatiu.

–          Certament, els problemes que sorgeixen a nivell supranacional només poden ser resolts a escala global, però quan hi ha hagut una immensa majoria de governs de caire socialista a Europa la construcció d’un nou ordre o com a mínim la redefinició de l’existent no ha format mai part de les agendes polítiques, mentre la dreta europea s’organitzava per elaborar una alternativa política.

–          La indefinició ideològica posada en pràctica a través de l’apologia de la gestió només provoca desconeixement i desconcert en aquelles noves generacions a les que últimament ens referim. La manca d’un relat i d’un sentiment, parlant en termes mercantils, fa que el nostre producte, la nostra marca, no desperti empaties en aquells que se senten orfes i que acaben buscant la seguretat de la que parlava Zygmunt Bauman en qui millor la sap vendre: la dreta.

–          La “neollengua” a la que em referia abans no és sinó un mètode d’escapçar  la riquesa intel·lectual, cultural i ideològica d’un partit amb una tradició de pensadors, i de lliure pensadors, tant important com el nostre. Per tornar a il·lusionar al país, perquè la socialdemocràcia torni a ser present arreu, cal recuperar els nostres fonaments filosòfics, cal que la gent sàpiga que pensem, què pensem, i com volem construir el futur.

Cal tornar a definir-nos ideològicament, doncs.  Cal rearmar-nos en el món del pensament i  de les idees, és imprescindible estar presents en les noves formes d’expressió i comunicació, com manifestava en el seu post “Culture Jamming polític?” el company Albert Deusedes.  És necessari dotar-nos d’una estructura que ens apropi a la ciutadania i a les noves formes d’organitzar-se i manifestar-se d’aquesta. Però, per tot això, és vital que la retòrica del pensament neoliberal, que el reformisme que beu d’aquestes fonts, en definitiva que el centrisme camuflat de radicalisme i modernitat, no sigui el pensament imperant en el futur del PSC.

David Escudé

Anuncis

2 Respostes to “Ànimes pròpies i alienes”

Trackbacks/Pingbacks

  1. Vies mortes « unmonaguanyar - 29/12/2010

    […] El New Labour de Blair (1997), abraçant les teories d’Anthony Giddens, és a dir, distanciant-se de la clàssica socialdemocràcia i apropant-se a polítiques liberals, aconseguí no només crear un nou model, el social liberalisme, sinó estendre la recepta, batejada com a Tercera Via, a molts dels partits socialistes i socialdemòcrates europeus, entre ells el PSC i el PSOE, com ens recordava recentment el company David Escudé en un dels posts que em precedeixen (Ànimes pròpies i alienes) […]

  2. Per una esquerra transformadora « unmonaguanyar - 03/01/2011

    […] viables al sistema econòmic capitalista. Se n’ha parlat en aquest blog (Vies mortes, Ànimes pròpies i alienes), i no m’hi estendré, però l’assumpció d’aquesta premissa major, que és radicalment […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: