Dir el que es pensa i fer el que es diu

17 des.

Arrel del tsunami conservador que recorre Europa i que el passat 28 de novembre arribà a Catalunya, el socialisme català ha endegat un debat que segurament, i amb la facilitat que dóna analitzar les coses un cop passades, si s’hagués fet abans, hagués pogut quedar en tempesta, o potser fins i tot, en un simple aiguat.

El fet és que el PSC ha decidit, a través del seu Consell Nacional, encarregar a la Comissió Executiva l’organització d’un Congrés Ordinari per a la tardor de 2011, després, crec que molt encertadament, de les eleccions municipals de la primavera del mateix any.

En aquest congrés amb data encara incerta però en el que tot el socialisme català ja té la vista posada, s’hi hauran d’emprendre diversos i profunds debats ideològics, estratègics, tàctics i organitzatius, per tal d’encarar amb garanties i renovada força les properes dècades, si es que es vol seguir sent útil a la societat catalana en general i a les classes més populars i treballadores en particular.

Dels molts debats i reflexions que haurem d’entomar els i les socialistes catalans en el citat proper congrés, un molt important, i del que es parla poc, és com fem front a una realitat, a la que ens agradi o no, haurem d’adaptar-nos de la millor manera possible alhora que de forma ràpida i intel·ligent. I és que, independentment dels acords i consensos als que s’arribi de tipus ideològic i/o en l’eix nacional, cal adaptar el partit i la manera de fer política a un món en el que la política ja no és quelcom superior, aglutinador de valors i conceptes admirables que sobrepassen les banalitats i futeses de la vida quotidiana.

És a dir, avui en dia no podem fer política com fa trenta anys, perquè senzillament la política ja no és, ni representa pels ciutadans i ciutadanes el mateix avui, que trenta anys enrere. Ens pot agradar més o menys, però el fet, la realitat que tenim davant, és que la política és un entreteniment més de la espècie humana, per a molta gent, no és res més que un tipus més d’oci, a l’alçada dels esports, el cinema o el showbussines. Valors com la llibertat, la solidaritat, la fraternitat o el be comú són recursos usats diàriament per la publicitat per vendre mobles, cotxes, telèfons, shampoos etc…

La nova concepció de la política i els valors que l’han de vestir, lligada a la immediatesa i el control de la informació per grans multinacionals que agrupen formats d’oci, polítics i esportius, ens obliguen, per tal de diferenciar-nos de la publicitat/propaganda, el màrqueting i el concepte de venta de producte, tots ells increïblement estesos socialment i de detecció quasi natural i alhora, amb fortes connotacions negatives, reclamen, com deia, de les organitzacions polítiques, la màxima coherència entre el que es diu i el que es fa, tant col·lectivament, com a organització, com individualment per part dels seus membres, especialment per part dels seus dirigents o cares més públiques. Això, que podria ser una obvietat, és imprescindible ja no per tornar assolir la confiança de la ciutadania vers la nostra organització, que també, sinó per lluitar de forma efectiva, eficaç i rotunda contra la famosa i tant debatuda desafecció política, que afecta i perjudica a l’esquerra en particular, però a tot el sistema democràtic i de partits en general.

Els comportaments col·lectius com a organització, i els individuals com a membres de la mateixa, esdevenen determinants avui en dia, en una societat incrèdula per se, desconfiada per naturalesa i en el que la imatge de la política, sota mínims, només supera la imatge dels polítics en totes les enquestes. No m’estic referint a l’ètica que per naturalesa seria desitjable, ni als casos de corrupció que malauradament han existit dins i fora del l’esquerra, però que al cap i a la fi, el que fan és perjudicar a tot el sistema, sinó a la creença, evidentment del tot errònia, de que la indefinició sigui un valor polític o la facilitat amb la que massa sovint es diu una cosa i se’n fa una altre o no s’assumeix cap tipus de responsabilitat pels errors comesos.

És per això que en el debat, transcendental debat, que el socialisme català ha d’emprendre al igual que el socialisme europeu en general, haurem de debatre profundament aspectes ideològics, des de l’eix esquerra – dreta, a l’eix nacional, la estratègia a seguir, la tàctica, com comuniquem etc…, però segurament hauríem de debatre també, profundament, i no com un apèndix més dels estatuts de la organització, el codi ètic que com a organització, i també de forma individual ens volem dotar, complir i acatar, per tal de començar a guanyar-nos, a part de amb les nostres polítiques, també amb les nostres coherències, la confiança dels ciutadans i ciutadanes, que al final del que estan farts, crec, és de que no parlem clar, vulguem quedar bé amb tothom i de tenir la sensació de que el fets no lliguen, massa sovint, amb les paraules.

Albert Deusedes

Advertisements

Una resposta to “Dir el que es pensa i fer el que es diu”

Trackbacks/Pingbacks

  1. Sí, realment, el problema són les idees « unmonaguanyar - 31/12/2010

    […] molt bé deia el company Deusedes, no podem ni hem de quedar bé amb tothom. Com molt bé ha relatat el company Elena, el problema […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: