Vida

16 març

DSC_0008_12

No coneixem, per ara, altre racó de l’inabastable Univers en el que hagi sorgit la vida. És de tal complexitat i densitat la sèrie de condicions i causalitats que la va possibilitar, que els profans no podem concebre-ho sinó com un extraordinari atzar, encara que tal cosa no existeixi.

Extraordinari, aquesta és la paraula. La vida és extraordinària. Cadascuna d’elles, tota en el seu conjunt. Entre tots els éssers animats, en aquest racó que bull de vida, després d’eons d’evolució, ha sorgit la nostra espècie. Una més, no ho oblidem. Però extraordinària també. Dotada de consciència, intel·ligència, sensibilitat, empatia i, per això, capaç per la simpatia amb l’altre. Hàbil, destra, capaç de transformar el seu entorn per adaptar-lo a les pròpies necessitats. Dotada de la capacitat per comunicar, per transmetre  coneixement, per crear una cultura, dotada per l’art i per la ciència. Capaç de cooperar en societats de complexa organització, alhora que és capaç d’infligir-se mals inefables.

Cadascuna de les persones que ens envolten, amb el seu conjunt únic d’experiències, capacitats i limitacions, és també extraordinària. Sense excepció.

La vida és fràgil. El nostre mode de vida, també. Ens ho ha recordat amb cruesa un virus, fora dels regnes i els dominis de la vida, estenent-se i matant arreu. Ell tot sol s’ha bastat per colpejar l’economia global i aturar progressivament la vida social.

Les nostres vides estan en un parèntesi. Passi el que passi ara, està clar que ens trobem davant un punt d’inflexió. Les conseqüències econòmiques, socials i polítiques del que està passant s’estan congriant encara, però la bona notícia es que no són necessàriament un fat al que estiguem condemnats fem el que fem. Al contrari, de la disposició social que adquirim i de les decisions polítiques que haurem de prendre en aquests mesos en depèn que prenguem una o altra sortida.

Les crisis accentuen les contradiccions inherents a la vida en societat. Hem vist la por ser més encomanadissa que el propi virus. Mostres de xenofòbia. L’acaparament que buidava les lleixes de les grans superfícies o, fins i tot abans, esgotava gels hidroalcohòlics i mascaretes. També el desconeixement de les raonables recomanacions de restringir els moviments, per part d’alguns que s’han desplaçat a segones residències des de centres urbans.

Al seu costat, hem vist els precaris fulls penjats als ascensors per veïns i veïnes que s’ofereixen a atansar queviures o a fer encàrrecs pels qui estiguin impedits o en grups de risc. Hem vist sorgir als barris xarxes de suport mutu. Hem vist l’abnegació i esperit de servei de molts treballadors i treballadores, des del sector sanitari al de l’alimentació, conscients del caràcter fonamental de la seva tasca pel sosteniment de la vida. Hem sortit als balcons a aplaudir-los, en modest però sentit homenatge.

Hem vist els Estats, també a la Unió Europea, prendre decisions cadascun pel seu compte i amb criteris no sempre idèntics. També els estem veient cooperar. Hem vist la comunitat científica escarrassant-se compartint informació per accelerar el coneixement del nou virus, de la patologia que provoca, i la recerca de tractaments eficaços i d’una vacuna. També els intents d’algunes companyies farmacèutiques per assegurar-se el lucre davant qualsevol descoberta.

Hem vist encerts i errors en la gestió de la crisi. Hem vist responsables públics que actuaven com a tals,  n’hem vist d’oportunistes i n’hem vist alguns que han perdut el contacte amb la realitat i el sentit d’una mínima decència.

Hem vist la vida en societat, amb totes les seves contradiccions, que es condensen i acreixen en temps de crisi. Patim, temem, i és normal que així sigui.

Trigarà encara, però tornaran a la vida els carrers i comerços, tornarà a sentir-se la remor del trànsit i de les veus al carrer, a la que els urbanites estem tan avesats que el relatiu silenci d’ara ens incomoda i inquieta, més que no pas en gaudim.

Tornarà, probablement, la seva cadència apressada i, amb les ganes de recuperar el temps perdut, potser no serem prou conscients de la pugna per redefinir com vivim.

Alguns ens oferiran la melassa enganyosa d’una falsa seguretat, incitant i gestionant aquests temors per conduir-nos a acceptar polítiques d’excepció permanent, majors sacrificis de les classes populars i treballadores, mal disfressades de remeis per sortir de la crisi, i un tancament comunitari homogeneïtzador, que aporti un simulacre, un miratge, de control.

La societat seguirà essent inherentment plural i complexa, interconnectada i interdependent a nivell global.

Però si alguna cosa acredita el temps de crisi econòmica, social, ambiental i sanitària que vivim és la necessitat d’establir, i amb urgència, mecanismes de governança i de cooperació globals que tinguin la capacitat real d’abordar aquests reptes. Això voldrà dir un canvi en les polítiques públiques. Una inversió a nivells mai vistos. Una coordinació i una cooperació internacional en grau mai vist. Sens dubte, requerirà una relaxació dels límits del dèficit i de l’endeutament. Una mobilització de recursos materials i d’energies socials extraordinària, un esforç per no deixar ningú enrere.

Perquè l’equitat importa. I, posats a redefinir com hauríem de reprendre la vida, centrem-nos en això, que és una de les millors garanties de seguretat.

Cadascuna de les vides que el virus ens ha arrabassat era única, extraordinària, com ho són les que llevarà encara. També ho són les que preservarem, perquè la vida és fràgil, sí, però tossuda com ella sola, i sempre empeny endavant.

És per tot això que alguns creiem que cal remoure tots els obstacles i desigualtats que impedeixen als nostres congèneres desplegar tot el seu potencial, gaudir de les condicions materials que permeten a cadascú una igual llibertat per viure, i fer-ho en un planeta al que no sostraguem la seva capacitat de sostenir la vida. En som capaços. La vida, cada vida, ho mereix.

Ferran Pedret i Santos

I ara?

11 nov.

Resultats 10N per províncies

Els resultats electorals del 10N han estat i seran objecte d’anàlisi durant temps. Sense estendre’s massa en elucubracions, els aspectes a destacar podrien ser:

–La gran preocupació per l’augment significatiu de l’extrema dreta de VOX, que esdevé tercera força i es situa amb els nivells de suport popular de formacions similars en d’altres Estats europeus. Aquesta preocupació és major pel fet que, a diferència del que va passar el 28 d’abril, quan per primer cop aquesta formació va irrompre al Congrés, ara sí que ha estat capaç d’atreure suports significatius entre les classes populars.

–L’ensulsiada de C’s, que sembla posar fi a l’intent d’establir el partit nascut a Catalunya com un partit amb opcions de governar o de ser alternativa de govern en l’àmbit estatal. Ni en la seva versió pretesament regeneracionista i de centre liberal, ni en la versió que pugnava per l’hegemonia dins el camp de la dreta, no ha quallat. Veurem si la formació es pot sobreposar a la pèrdua del seu principal lideratge i a uns resultats tan adversos, i com pot impactar això als seus resultats a Catalunya, si hi ha eleccions al Parlament l’any 2020.

–Les formacions independentistes, tot i la mobilització del seu electorat, que es podia suposar alta ateses les circumstàncies en les que s’ha desenvolupat el període preelectoral, no han assolit l’objectiu d’obtenir la meitat o més dels 48 escons al Congrés que es distribuïen en aquestes eleccions generals a Catalunya. Han obtingut un 42,59% dels vots, i un escó més al Congrés, en conjunt, que el passat mes d’abril. Això sí, ERC, tot i perdre dos escons al Congrés, ha mantingut la primera plaça per segona vegada.

–Les candidatures socialistes han obtingut un 28% del vot al conjunt d’Espanya. És a dir, un 0,67% menys que el passat mes d’abril. La pèrdua de 3 escons és moderada si es tenen en compte les tendències de les enquestes, estudiades des de la convocatòria electoral deguda a la investidura no reeixida, però la victòria electoral front als adversaris no ho és tant si es té en compte que no s’han reduït, sinó que s’han incrementat, les dificultats per formar govern. A Catalunya el PSC manté la representació de 12 escons al Congrés, i s’escurcen les distàncies amb ERC en termes d’escons, mentre que augmenten lleugerament en termes de vot popular.

–L’espai d’Unidas Podemos retrocedeix dels 42 als 35 escons, i En Comú Podem manté la representació al Congrés amb 7 escons. Les candidatures de Más País, presentades sota la màxima de contribuir a la formació d’un govern progressista, semblen haver perjudicat, en canvi, l’obtenció de representació de quasi la meitat dels electors que han optat per aquesta opció, potser impedint la rendibilització en escons d’aquests suports per part d’altres opcions de l’esquerra.

I ara, què? Si després de les eleccions de l’abril passat hi havia dificultats importants per la formació d’un govern amb el suport de les principals formacions de l’esquerra parlamentària, ara aquestes dificultats semblen majors.

Tanmateix, cal exigir de les principals formacions de l’esquerra parlamentària l’alçada de mires suficient per no enrocar-se. Davant l’amenaça que suposa VOX i la seva capacitat d’influir en el discurs i la pràctica política del PP, una entesa —sota la fórmula que s’acordi— entre el socialisme i l’espai d’Unidas Podemos, Más País i Compromís, resulta absolutament inexcusable.

A partir d’aquesta entesa, altres formacions parlamentàries podrien recolzar la formació d’un Govern amb aquests suports o, altrament, atès que no hi ha alternatives de govern viables que no incloguin la participació de l’extrema dreta, tindrien autèntiques dificultats per explicar la seva posició.

Si es fes possible un govern amb aquests suports parlamentaris —de l’esquerra parlamentària i d’altres formacions que vulguin barrar el pas a l’extrema dreta— els reptes que hauria d’abordar no seran pocs, donada la conjuntura local i internacional, però podria fer-ho amb una agenda de transformació social en un sentit emancipador, igualitari i sostenible, amb una agenda de combat contra els efectes però també les causes de les creixents desigualtats, amb voluntat de trobar sortides, malgrat totes les dificultats, a la polarització plantejada al voltant de la pretensió de secessió sostinguda per amplis sectors de la societat catalana durant els darrers anys, i amb voluntat d’exercir un paper important en l’escena europea i internacional per defensar un model social que persegueixi una reducció permanent de les desigualtats.

Ferran Pedret i Santos

López Vecino

30 oct.

PSOE EN DACHAU

El PSOE no hizo nada contra Franco y ahora quiere ganar sobre un cadáver. Así titula EL PAÍS la entrevista concedida por Cayetana Álvarez de Toledo, figura emergente en el PP de Pablo Casado. En la entrevista en sí, la frase tiene otra formulación, pero ciertamente el sentido de la misma no ha sido alterado al forjar el titular.

Es difícil resumir mejor, en una frase, tantos elementos que convergen. Por un lado, un profundo desprecio de clase, una profunda arrogancia, característicos de cierta derecha local. Por otro, un revisionismo histórico infamante e impropio de quien se haga llamar historiador. Por último, y por enésima vez, una incapacidad manifiesta para entender que la memoria histórica no es ni revanchista ni guerracivilista, sino reparadora.

No es necesario acudir a ninguna versión elegíaca ni edulcorada de la historia del socialismo en España para desmentir la afirmación de la Sra. Álvarez de Toledo.

El PSOE fue, en el tiempo de la Segunda República Española, un partido con una fuerte implantación entre el proletariado industrial, salvo allí donde el anarcosindicalismo había arraigado con fuerza, así como entre el campesinado y algunos sectores de las clases medias y los profesionales e intelectuales.  Los resultados electorales obtenidos por el socialismo en las elecciones celebradas durante el período republicano son clarificadores al respecto.

Durante la Guerra Civil, fueron muchos miles de socialistas los que se incorporaron, junto a otros, a la defensa de la República frente a la sublevación fascista. También fueron muchos miles los que perecieron, asesinados en sacas sistemáticas, allí donde las tropas sublevadas, los falangistas o los requetés iban imponiendo su dominio. También muchos miles los que sufrieron represalias de todo tipo o tuvieron que exiliarse. Entre los que se quedaron, como a todos los sospechosos de haber sido rojos, hubo aún al fin de la guerra, y durante muchos años, prisión, torturas, confinamiento, depuración de los empleados públicos, internamiento en campos de concentración, o trabajos forzados en batallones disciplinarios, y hasta robo de bebés.

Entre los que se fueron, los hubo en los campos de concentración franceses, en sus batallones de trabajo en Francia o en Argelia, los hubo que se incorporaron al Ejército francés y lucharon con él contra la invasión nazi. Los hubo que se incorporaron a las redes de resistencia. También los hubo entre los españoles republicanos deportados a los campos de concentración nazis, con la complicidad de la dictadura franquista.

Me viene a la cabeza una foto de unos compañeros, supervivientes del campo de Dachau, mostrando a la cámara su bandera del PSOE, con el yunque, el tintero y el libro que forman el histórico logotipo del socialismo español. También me viene a la memoria Ramón Rubial, que encabezó los esfuerzos por organizar la agrupación socialista en el Penal del Puerto de Santa María, en Cádiz. Él fue sólo uno de los cientos de socialistas que en los años más duros de la dictadura mantuvieron vivas las organizaciones del socialismo español.

Pese a que la guerra, el exilio y la represión desbarataron en gran medida tanto al PSOE como a la UGT y las Juventudes Socialistas, hubo desde el mismo fin de la Guerra Civil intentos de reorganizar sus estructuras, tanto en el interior como en el exilio. Sucesivas caídas de los compañeros que trabajaban para la reorganización de estas tres organizaciones socialistas, en distintos puntos del país y en distintos momentos históricos, lo atestiguan. También se pueden consultar las muchas fuentes sobre la implicación local de militantes socialistas y ugetistas en la lucha contra el franquismo.

Nadie con un mínimo rigor puede discutir que, en la lucha contra la dictadura, en la que participaron distintas tendencias políticas, se destacaron por su capacidad organizativa y por su capacidad de influencia el PCE, o el PSUC en Cataluña, así como, a partir de su formación, las Comisiones Obreras. Al tesón y a la resistencia de los luchadores y luchadoras comunistas contra el franquismo este país debe mucho.

Ello no resta ni un ápice de mérito, ni debería restarlo de reconocimiento, a las muchas otras personas u organizaciones que, adhiriendo a otras corrientes de pensamiento, entre las cuales también al socialismo democrático, arriesgaron su seguridad, su vida o su libertad por oponerse en las más variadas formas a la Dictadura franquista.

Los nombres de los compañeros y compañeras socialistas que en los años 40, 50 o 60 mantuvieron vivas y luchando contra Franco a las organizaciones socialistas no sonarán de nada a la Sra. Álvarez de Toledo, lo puedo suponer. Pero en las Casas del Pueblo, en las agrupaciones socialistas locales que contribuyeron a reconstruir, se recuerda a los que ya no están, y se respeta como a pocos a los que siguen con nosotros repartiendo octavillas en las calles.

Es la memoria de todos ellos la que quiero reivindicar, y lo hago por todos ellos en la persona del ya desaparecido Juan José López Vecino, un militante ugetista y socialista desde 1923, teniente de alcalde de Madrid por la UGT durante la Guerra Civil, que participó en la reorganización clandestina del PSOE y la UGT en Madrid y en Barcelona, y a quien tuve la suerte de llegar a conocer, ensobrando las cartas que mi agrupación local mandaba a sus militantes, siempre dispuesto a ofrecer su experiencia, su consejo, y su trabajo.

Ferran Pedret i Santos

 

Malgrat tot

27 oct.

parlem hablemos 2019

Ahir la plataforma Parlem-Hablemos va tornar a convocar una concentració a la Plaça de Sant Jaume. Vaig tornar a assistir-hi, amb un grup de companys i companyes socialistes, i també amb gent de Federalistes d’Esquerres. En aquesta ocasió, la concentració va ser un fracàs sense pal·liatius, absolutament testimonial, irrellevant en tots els sentits. Potser érem més d’un centenar de persones, com alguns mitjans han dit, però a tot estirar el doble d’aquesta xifra.

Fa dos anys, el 7 d’octubre del 2017, enmig d’un clima de forta tensió política i social a Catalunya, vaig participar en una concentració convocada per la plataforma ciutadana Parlem-Hablemos a la Plaça de Sant Jaume. Aquell 7 d’octubre vam ser milers les persones aplegades, a Barcelona i a molts altres municipis, al voltant de la idea del diàleg entre les diverses posicions polítiques per sortir de la cada cop més complexa situació en la que ens havíem anat endinsant.

La concentració, ja aleshores, va ser força més modesta que la celebrada el 3 d’octubre, de signe independentista i de rebuig a la intervenció policial durant la jornada de l’1-O, i que la celebrada el 8 d’octubre en oposició a la fase culminant del procés. Tot i així, va tenir la seva rellevància, permetent a molta gent expressar un punt de vista que no sempre trobaven plenament reflectit en un context de forta polarització.

Hi havia, ahir, qui intentava explicar el fracàs pels problemes de difusió de la convocatòria, o de tipus organitzatiu, o encara per la malfiança respecte a l’interès en apropiar-se de la convocatòria per part d’algun novíssim partit amb dificultats per trobar un espai electoral . Mals pretextos i males excuses, fins i tot si tot plegat té quelcom de cert.

El més cert és que, en un context de forta polarització que ja fa anys que dura, no s’ha sabut crear un marc de mobilització d’un tercer espai entre blocs. Hi ha molts motius pels quals això no s’ha sabut o no s’ha pogut fer. Des de la dificultat per establir una anàlisi compartida de la situació per part de diferents actors polítics i socials que podrien estar cridats a impulsar-ho, fins a la dificultat, que n’és conseqüència indefectible, de formular una proposta federadora de voluntats, més enllà de l’apel·lació benintencionada al diàleg, que per necessària que sigui no pot sinó ser infecunda, si no s’acompanya de proposta i de predisposició a renúncies i concessions.

Així les coses, en ocasions l’independentisme ha estat capaç d’atreure a les seves mobilitzacions a organitzacions polítiques, sindicals i socials que diuen no compartir les seves tesis, tot i que, pel caràcter de cadascuna d’aquestes mobilitzacions, la seva presència ha pogut ser computada com un suport a l’independentisme.

En d’altres ocasions, l’espai polític i social que podia haver conformat i alimentat aquest tercer espai del que es parlava, ha participat en manifestacions de rebuig al procés. Es tracta d’un espai en part superposat, sobretot per la base, amb les entitats polítiques, sindicals i socials que han acudit a manifestacions independentistes, però que va força més enllà.

Amb la manifestació independentista d’ahir, i amb la manifestació de signe contrari d’avui — aquestes sí, rellevants — es torna a produir aquesta situació. Aquest és l’efecte de la polarització i de l’aprofundiment del conflicte.

Front al tsunami, el dic.

Malgrat tot,  per divisiva que sigui la qüestió de la secessió, la societat catalana, en tota la seva diversitat i complexitat, no pot ser reduïda a dues posicions, certament antagòniques.

En qualsevol de les sortides imaginables a l’actual empat d’impotències, resulta clar que és inviable la victòria sense més d’una meitat del país sobre l’altra meitat. Això és tant com dir, ras i curt, que és inviable la secessió unilateral de Catalunya respecte de la resta d’Espanya. També és tant com dir, ras i curt, que és inviable cap solució que pretengui obviar l’existència d’un bloc polític i social a favor de la independència que ha aplegat el suport de vora de la meitat del país.

No sembla que la situació política i social a Catalunya estigui encara madura per assumir-ho.

Malgrat tot, no ens podem permetre molt temps més d’infligir-nos el dany que ens estem infligint, i més aviat o més tard s’obriran pas les propostes capaces d’aglutinar al seu voltant àmplies majories, en lloc de dividir-nos per la meitat, teixint així nous consensos bàsics.

Serà necessària, això sí, la dosi imprescindible de valentia política per posar peu en paret i dir “fins aquí hem arribat“.

Ferran Pedret i Santos

Dejà vu

18 oct.

Escons

Davant el Ple del Parlament, i amb aparença de solemnitat, el Sr. Torra va presentar la seva particular resposta a la sentència del Tribunal Suprem: un nou referèndum i una Constitució per un Estat català independent, abans que acabi la present legislatura.

La reacció de perplexitat entre els rengles dels grups que donen suport parlamentari al Govern era il·lustrativa de la desorientació, de la incomunicació i de l’escassa sintonia existent no tan sols entre els dos principals partits independentistes, sinó també entre els membres del mateix Govern.

De fet, pocs minuts després de pronunciat solemnement el compromís del President, el portaveu d’ERC en el debat va despatxar l’assumpte amb notable fredor i sense preocupació per tan pública i estratègica discrepància: “no és el moment de posar dates”, vam sentir que deia. La única concessió va consistir en afirmar que ho valoraran.  En el discurs del portaveu de JxCAT, la formació del President, ni una menció al tema.

És que ni la CUP va recollir el guant. Al contrari, com va fer la totalitat de les altres forces que no s’asseuen al Consell Executiu, cadascuna per motius diferents, li van demanar a Torra que plegués.

Si el Sr. Torra pretenia, per elevació o amb una passada llarga, superar el desconcert estratègic del seu Govern i dels partits independentistes, les seves dissonàncies cognitives i les seves mancances, no ho ha aconseguit.

No és estrany que no hagi reeixit, ja que la seva proposta consisteix en submergir-nos en un dejà vu.

Recordin que alguns van pretendre que amb la consulta del 9N del 2014 la ciutadania catalana ja s’havia pronunciat a favor de la secessió i tan sols calia dur a terme la “desconnexió”.

Recordin que ens van dir que les eleccions del 2015 tenien un caràcter plebiscitari. Tot i que la CUP va discrepar inicialment de tal valoració, tot seguit ens van imposar el relat segons el qual havien guanyat l’inexistent plebiscit i, al novembre del 2015, van aprovar la Resolució 1/XI, que ja declarava “solemnement l’inici del procés de creació d’un Estat català independent” i es proclamava “l’obertura d’un procés constituent”.

Després van seguir mesos de fulls de ruta que mutaven constantment, però al final van decidir, aparentment, que ni la consulta del 9N del 2014, ni el pretès plebiscit del 27S del 2015 eren prou vàlids.

Així, malgrat que amb la citada resolució del 2015 ja havien pres la decisió de constituir un Estat independent, es van llançar a organitzar un pseudo-referèndum de cara a l’1-O del 2017, que no acomplia ni amb les recomanacions de la Comissió de Venècia en matèria de referèndums, ni amb els estàndards internacionals en matèria de processos electorals, a més d’haver-ne estat anul·lada la convocatòria pel Tribunal Constitucional i de trobar-se condicionat tant per la decisió ja presa el novembre del 2015, com per la presa el propi setembre del 2017, amb l’aprovació de textos articulats que pretenien derogar la Constitució i l’Estatut, i amb l’aprovació d’una pseudo-constitució de tints autoritaris, abans fins i tot de simular un referèndum.

Les jornades del 6 i del 7 de setembre —nefastes— i el cúmul d’errors i de despropòsits que van seguir en el mes i mig successiu, han deixat ferides de les que la societat catalana trigarà molt en guarir. Entre d’altres, una profunda divisió, ja no sols sobre la qüestió de la secessió en sí, sinó també sobre el que va ocórrer en aquelles tràgiques setmanes.

Si ara el Sr. Torra considera necessari un nou pseudo-referèndum, per què tanta insistència en el suposat mandat de l’1-O? Per què s’hi va basar una declaració unilateral d’independència, si ara es considera insuficient? Per què el dany causat a rel d’això a la nostra cohesió social i a la nostra unitat civil?

Ara pla! El Sr. Torra el que ens vol imposar és repetir-ho, reviure-ho, però aquest cop en condicions molt pitjors, amb una societat més dividida i amb molta més tensió, mentre ell atia el que va batejar com “una fase de confrontació”.

Hi ha persones, en diversos espais polítics, apostant-ho tot al “com pitjor, millor”. El Sr. Torra n’és un, ara ja sense cap dubte.

Al marge de la ideologia de cadascú, fins i tot al marge de la posició de cadascú pel que fa a la qüestió de la secessió, cadascú de nosaltres s’hauria de preguntar si abona aquesta estratègia pitjorista i recolza als qui la promouen o si, en canvi, promou l’entesa i recolza als qui treballen, des de diverses opcions polítiques, a fi de cercar-la i de no aprofundir en els problemes.

Ferran Pedret i Santos  

El Paso

5 ag.

Va passar amb ocasió de l’assassinat de desenes de joves socialdemòcrates a Utøya. També en el cas de l’atac contra els assistents a una sinagoga de Pittsburgh i en el cas de l’atac contra els assistents a una mesquita de Christchurch. Està passant ara també amb ocasió dels assassinats a El Paso.

En tots aquests casos, i en molts d’altres, s’intenta presentar un acte de terrorisme de l’extrema dreta com l’acte d’un pertorbat i prou. En el cas més recent ha estat el propi President dels Estats Units, Donald Trump, qui s’ha apuntat a l’intent de rebaixar tot plegat a l’acte de follia d’una persona malalta, malgrat el manifest racista publicat pel terrorista just abans de cometre l’atemptat.

No podem deixar-nos entabanar. El terrorisme d’extrema dreta o del nacionalisme blanc té com una de les seves característiques actuals que els atacs els perpetrin tot sovint individus radicalitzats. Però aquests llops no són necessàriament tan solitaris com ens voldrien fer creure els que els titllen de bojos. Sempre hi ha un entorn que nodreix i fa créixer els seus prejudicis i discursos que alimenten el seu odi. Sovint hi ha organitzacions amb les que han simpatitzat, de les que han estat membres, i que no sempre queda prou clar fins a quin punt poden ser el suport necessari per la realització d’aquests atemptats.

El recent atemptat ha fet ressorgir el debat sobre el control de la venda d’armes als Estats Units (especialment de les armes de guerra com els fusells d’assalt). També ha impulsat el debat sobre la responsabilitat dels qui propaguen el discurs de l’odi en la comissió de crims com aquests.

Dissortadament, als Estats Units, quan parlem de responsables del discurs de l’odi, no podem limitar-nos a explorar la subcultura de l’extrema dreta, les milícies o l’anomenada eufemísticament alt-right. Aquest discurs es propaga des de la més alta magistratura de la República, com quan es titlla els immigrants mexicans de violadors i se’ls acusa de portar amb ells crim i drogues, quan es parla d’invasió o d’infestació dels Estats Units per referir-se al fet migratori, o quan Trump riu i fa broma com a tota resposta quan, a un dels seus mítings, un participant crida shoot’em!, a continuació de la seva pregunta retòrica sobre com aturar una caravana migratòria.

El discurs de l’odi, pronunciat des de càrrecs institucionals, així normalitzat i legitimat, amplificat per la cobertura dels mitjans de comunicació i la força de la polèmica, esdevé un propulsor dels crims d’odi. Cal combatre’l arreu.

Ferran Pedret i Santos

El moment de Palestina

17 maig

WP_20150716_020

A la riba oriental d’aquesta mar nostra s’ha nuat durant dècades un dels conflictes més durs i complexes de la història contemporània. Covat durant els anys del protectorat britànic, el conflicte esclatà l’any 1948, amb la decisió de Nacions Unides sobre la partició de la Palestina històrica entre l’Estat d’Israel i un Estat palestí. Sobre el que va passar aleshores, val la pena llegir la magna obra de l’historiador israelià Ilan Pappé, “La neteja ètnica de Palestina” (CRÍTICA, 2008). Els successius conflictes armats, del 1948 ençà, van donar com a resultat l’ocupació israeliana del conjunt dels territoris palestins, dels Alts de Golan sirians, i de les disputades Granges de Shebaa.

L’ocupació israeliana de la Franja de Gaza, Cisjordània, Jerusalem Est i els Alts del Golan s’ha caracteritzat per un desdeny permanent del Dret Internacional, del Dret Internacional Humanitari i de reiterades resolucions de l’Assemblea General i del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. També s’ha caracteritzat pel seguiment d’una política de fets consumats, amb la confiscació de terres palestines, la construcció i ampliació d’assentaments amb els quals es van colonitzant els territoris ocupats, l’apropiació dels recursos palestins, incloent-hi els preuats recursos hídrics, i un llarg reguitzell de polítiques que apunten a l’annexió a Israel del conjunt dels territoris ocupats.

Els provisionals Acords d’Oslo de 1993 entre lsrael i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, derivats de la Conferència de Pau de Madrid de 1991, negociats en un context d’enorme desequilibri de poder entre les parts i, per això, notablement favorables a la posició dominant israeliana als territoris ocupats, no han donat lloc a un acord permanent que posi fi al conflicte, i mai no se n’han acomplert realment els termes. Al contrari, si als Acords d’Oslo s’albirava a l’horitzó una solució basada en els dos Estats, el d’Israel i el de Palestina, tot el que hem vist des de l’assassinat d’Yitshaq Rabbín ha estat una política israeliana dirigida a fer inviable el naixement d’un Estat palestí, a annexar-se tota la “Cisjordània útil” i recloure la població palestina en nuclis urbans desconnectats entre ells i completament a mercè d’Israel, a la manera de moderns bantustans.

…una política israeliana dirigida a (…) recloure la població palestina en nuclis urbans desconnectats entre ells i completament a mercè d’Israel, a la manera de moderns bantustans.

La construcció del mur, que zigzagueja dins dels territoris palestins, sense respectar la línia verda de 1967, annexa de facto terres palestines, separa famílies palestines i als agricultors de les seves terres de conreu. La política seguida a Jerusalem Est està destinada, en conjunt, a dificultar tant com sigui possible la residència de la població palestina als barris de la ciutat i a substituir-la progressivament. La destrucció d’assentament beduïns i el desplaçament de les poblacions beduïnes de les afores de Jerusalem Est està destinada a ampliar i connectar alguns assentaments de Cisjordània, de tal forma que es trenqui la continuïtat territorial entre Cisjordània i Jerusalem, per fer inviable que la meitat Est de la ciutat pugui ser mai capital d’un Estat palestí. El bloqueig de la Franja de Gaza des de 2007, i les successives ofensives militars sobre una de les zones més densament poblades del planeta, que han desfermat una de les més importants crisis humanitàries dels temps recents, no només suposen un càstig col·lectiu prohibit pel Dret Internacional Humanitari, sinó que està adreçat a la seva desconnexió política i social de Cisjordània i d’un possible Estat palestí. Divide et impera.

La població palestina viu sota una ocupació que afecta tots els aspectes de la seva vida quotidiana, que els espolia els recursos i els empobreix. Podríem parlar dels periòdics bombardejos sobre la densament poblada Franja de Gaza, de les sistemàtiques demolicions de cases, de l’arrencada sistemàtica i ben simbòlica de les oliveres i cultius palestins, de les detencions administratives, dels judicis en tribunals militars sense garanties, de les detencions i empresonament de menors d’edat, del surrealista percentatge d’homes adults palestins que ha estat detingut o empresonat per Israel, de la humiliació i els efectes dels checkpoints que jalonen Cisjordània, de la segregació legal i econòmica de la població palestina, que paga l’aigua, l’energia o l’assistència sanitària a preu més alt que els colons israelians, de la segregació a les infraestructures, amb una xarxa de carreteres a Cisjordània que els palestins no estan autoritzats a emprar, de la repressió amb munició real de les manifestacions palestines, i d’una multiplicitat de mesures i polítiques que converteixen la vida diària de la població palestina en un exercici de supervivència extraordinari.

Palestina és, per tot això, un barril de pólvora, però no manquen els irresponsables que, ben asseguts al damunt del barril, juguen amb foc. Les decisions de l’Administració Trump, en traslladar la seva representació diplomàtica de Tel Aviv a Jerusalem, i en reconèixer la sobirania israeliana sobre els Alts del Golan, territori sirià ocupat per Israel, són part del suport cada vegada més explícit de Donald Trump i el seu entorn a l’estratègia israeliana de fets consumats que facin inviable la solució dels dos Estats.

…permetre l’annexió de territoris ocupats amb l’ús de la força ―quina caixa de Pandora obrim!―

La societat israeliana i la seva representació política ha anat virant cada cop amb major intensitat cap a la dreta nacionalista, amb un creixent influència de les formacions ultraortodoxes i de les formacions que reben un suport majoritari en els assentaments de Cisjordània i dels Alts del Golan. Això ha permès que s’aprovi a la Knesset l’anomenada “Llei de l’Estatnació jueu”, que l’aleshores líder laborista Shelly Yarcimovich va qualificar com “una llei racista que fomenta el nacionalisme envilit”. També ha permès que el Primer Ministre israelià, Benjamin Netanhayu, anunciés en campanya la seva intenció d’annexar a Israel els assentaments israelians de Cisjordània, i fos tot seguit reelegit pel càrrec.

El camí encetat amb aquestes decisions és molt perillós. Pels drets dels palestins que viuen sota ocupació i pels dels ciutadans israelians d’origen palestí. Per la pau a la Palestina històrica. Pel desafiament a l’evolució del Dret Internacional posterior a la Segona Guerra Mundial que suposa permetre l’annexió de territoris ocupats amb l’ús de la força ―quina caixa de Pandora obrim!―.

El que està passant significa que queda ja definitivament tocada de mort la solució dels dos Estats. També acredita que la societat israeliana no està preparada per a la solució d’un sol Estat amb plens drets de ciutadania per a la població palestina, menys encara si inclou la de Gaza i Cisjordània, i ni pensaments del dret al retorn dels refugiats de la diàspora del 48 o del 67, reconegut per Nacions Unides. L’actual majoria social israeliana tem deixar de ser-ho i que l’Estat resultant deixi de ser un Estat-nació jueu.

Però aleshores, quin és el futur que l’Estat d’Israel té reservat per a la població palestina, si els nega la possibilitat de formar un Estat palestí i també la plena ciutadania en un Estat que aplegui tota la Palestina històrica?

La comunitat internacional no pot romandre impassible davant de la única resposta que s’intueix. Suècia acaba de reconèixer l’Estat de Palestina. Irlanda ha legislat per prohibir la importació de productes produïts per Israel als territoris ocupats. Potser és el moment que, davant dels desenvolupaments que hem vist i dels que es veuen venir, el Parlament Europeu i els diversos Estats membres de la Unió es plantegin respostes com aquestes.

Ferran Pedret i Santos

Niça

15 jul.

Nice-Cours-Saleya-Market-at-Evening

El fanatisme gihadista ha colpejat, de nou, i durament, a Niça. Més de 84 morts, i desenes de ferits, quan escric aquestes ratlles. Anteriorment ho ha fet a Nova York, Londres, Madrid o Brussel·les. Com a Istambul, Bagdad, Lahore, Islamabad, a la Universitat de Garissa, al nord de Nigèria, i a una dissortadament llarga llista d’indrets.

Entre els anys 2000 i 2014, fins a 72.000 persones han perdut la vida en atemptats d’organitzacions gihadistes. Segons aquestes mateixes dades, el 87% de les víctimes professaven la fe musulmana.

L’embogida barbàrie desfermada en aquests atemptats, les accions abjectes perpetrades en nom d’una ideologia aberrant, totalitària, profundament anti-il·lustrada, en nom d’un dogmatisme que pren com a pretext una determinada interpretació rigorista —i gens docta— de la fe musulmana, no ens han d’encegar respecte a l’objectiu que realment cerquen.

L’objectiu últim dels terroristes no és, principalment, el dolor i la pèrdua irreparable que causen amb la seva execrable violència. Ni tan sols la confusió i el terror que en segueixen, o la sensació de vulnerabilitat i d’impotència que encara segueixen a aquestes. El seu objectiu últim és provocar efectes socials i polítics d’abast profund.

Com sapadors medievals, pretenen soscavar les bases de la nostra convivència en llibertat, encendre sota les precàries democràcies que amb tan d’esforç hem edificat el foc subterrani del recel mutu, de l’odi a l’altre, a fi d’afonar-les. Les seves millors armes som nosaltres mateixos, si ens deixem dominar per la por o la ràbia, si caiem en l’exacerbació securitària i en una resposta aïrada i militaritzada, si ens refugiem en el replegament identitari, i ens mostrem disposats a sacrificar la llibertat i la pluralitat de les nostres societats en favor de la falsa promesa de seguretat de les Patriot Act.

Per això, avui, no puc evitar reiterar algunes idees:  si responem al terror aïllant-nos, amb gasiveria cap als que fugen de l’horror, amb filferro espinós, amb literals i metafòriques tanques i murs, si responem  extramurs tan sols amb la força, i intramurs suspenent garanties i amb desconfiança cap a l’altre, si a la ferida del terror hi afegim el càstig auto-imposat del domini de l’extrema dreta populista i xenòfoba, ens hauran vençut.

Per això, al marge de tots els esforços que cal fer per evitar la reproducció com aquests,  la nostra millor resposta com a societat, el que més frustra el propòsit dels apòstols de la mort i el no-res, és la de mantenir-nos amb fermesa, junts, lliures, diversos, iguals, solidaris i sense por.

Ferran Pedret i Santos

 

Europa

24 juny

Des del Tractat de París de 1951, que va donar naixença a la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, i des dels Tractats de Roma de 1957, que van establir la Comunitat Econòmica Europea i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica, el projecte europeu havia anat aprofundint-se, i ampliant els Estats que en formaven part.

Anteriorment, Noruega, Suïssa i Islàndia havien paralitzat els seus respectius processos d’adhesió al projecte europeu, com a resultat del vot negatiu, en referèndum, per part de la seva ciutadania. Però mai fins ara un Estat membre no n’havia sortit. La ciutadania del Regne Unit així va decidir-ho, ahir mateix. Les conseqüències de la decisió són de tot ordre, i no tan sols econòmiques, aquestes darreres, amb tota seguretat, negatives per a tots nosaltres, britànics inclosos.

En la política interna del Regne Unit, ja hi ha conseqüències immediates, i la distribució territorial de les preferències entre el remain i el leave augura futures dificultats. Cal prendre nota de les preferències a Irlanda del Nord i Escòcia, però també del vot ben diferent que han emès algunes de les grans ciutats britàniques, o el nord d’Anglaterra respecte al sud, per exemple.

En la política europea, el Brexit suposa un terratrèmol. Està per veure quines en seran les rèpliques, però les forces polítiques que cavalquen sobre la tendència al replegament identitari que recorre el continent han acollit eufòriques el resultat, i s’han apressat a reclamar referèndums per seguir l’exemple del Regne Unit.

No és la meva intenció aquí, però, provar d’establir un catàleg exhaustiu de les previsibles conseqüències de la decisió, repàs de les moltes causes concomitants del resultat, ni , ja que molt se n’ha escrit i se n’escriurà encara, per persones molt més autoritzades que jo mateix.

El que modestament vull fer és cridar l’atenció sobre la necessitat de refer un projecte europeu que superi els bloquejos i inèrcies actuals, de doblar els esforços per plantejar des de l’esquerra un model d’Europa que venci les dècades de domini neoliberal que, a ulls vista, han anorreat fins ara l’ambició de construir una autèntica federació europea, compartida per tants —de Jean Monnet a Altiero Spinelli— .

Aquesta ambició del federalisme europeu no es limitava a construir simplement un espai de lliure circulació de treballadors, béns, serveis i capitals. Suposava mecanismes d’integració econòmica, sí, en els que s’ha avançat molt, però havia de suposar també mecanismes d’integració política i social, la progressiva construcció d’un demos europeu que és encara massa feble per sobreposar-se a la pulsió nacionalista que repunta a Europa.

Se’ns gira molta feina, però no podem defallir en el combat per una Europa democràtica, social i federal, a l’escala de la qual podem bastir solucions compartides a molts dels grans problemes que afecten a les nostres vides.

Ferran Pedret i Santos

Ignomínia

16 gen.

La guerra civil siriana porta en marxa prop de cinc anys. L’extraordinària complexitat política del conflicte, convertit a la vegada en guerra subsidiària regional i internacional, i la situació militar sobre el terreny, fan preveure que l’allau de mort i destrucció que sepulta el país ha de durar molt encara.

Si estudiem l’evolució de les confrontacions bèl·liques des de la industrialització fins ara, veurem com la proporció de víctimes civils en les guerres ha anat creixent, i el conflicte sirià no n’és pas l’excepció. Les estimacions situen el nombre de civils que han estat víctimes mortals de la guerra en aproximadament 260.000. Però la mort no és l’única manera de convertir-se en víctima del conflicte. Per escapar-ne, qui té la possibilitat de fer-ho, fuig. Nacions Unides calcula que al juliol de 2015 hi havia 7,6 milions de desplaçats interns a Síria, i més de 4,6 milions de refugiats al desembre de 2015. D’aquests darrers, la immensa majoria s’estan, en condicions molt dures, a Turquia (2,5 milions), Líban (1,1 milions), Jordània (o,6 milions) i l’Iraq (0,3 milions), mentre que entre Egipte i Líbia es reparteixen 0,15 milions més.

Una crisi amb aquest nombre de desplaçats i refugiats  no es veia des de la Segona Guerra Mundial. Ni tan sols el conflicte dels Grans Llacs que s’inicià l’any 1994 va assolir aquestes dimensions. Però davant aquesta catàstrofe humanitària, davant dels milions de persones, incloent-hi infants, ancians, i discapacitats, que tan sols busquen la manera de salvar la vida i de reteixir-la a una terra on se sentin segurs, la reacció europea ha estat —està essent— una autèntica ignomínia.

Tard i malament, s’acordà que els diversos Estats de la Unió Europea reallotjarien 160.000 persones dels camps de refugiats. Vam assistir a una impúdica subhasta respecte a les quotes d’aquest migrat total —només cal comparar-lo amb la xifra de refugiats presents a Turquia— en un debat públic que en tot moment va obviar les obligacions internacionals contretes pels Estats part de la Convenció sobre l’Estatut del Refugiat de 1951, el posterior Protocol sobre l’Estatut del Refugiat de 1967, o la Directiva 2004/83/CE, del Consell, del 29 d’abril, en matèria de protecció internacional i de protecció subsidiària.

Aquest acord per acollir 160.000 persones es va assolir al setembre de 2015. Avui, només han estat acollides 272 persones d’acord amb aquest mecanisme. Una autèntica vergonya.

La realitat s’imposa, i les persones refugiades, empeses per la necessitat i el desig de començar una vida amb la mínima seguretat, busquen la manera d’arribar a Europa. Hem vist les imatges dels camps balcànics amb fileres de centenars i milers de persones creuant a peu el paisatge. Hem vist els rostres esgotats dels refugiats amuntegats a les estacions de tren centreeuropees. La barreja d’alegria i angoixa a les mirades. Hem vist també les arribades de precàries embarcacions a les platges de l’Egeu, hem sabut de les màfies i les estafes, hem vist la fosca nit a les aigües de Lesbos empassar-se una vida rere l’altra. Vam veure Aylan Kurdi, l’infant que ens vam commoure. Vídeo rere vídeo ens vam insensibilitzar. Veiem ara detinguts uns bombers de Sevilla que tan sols provaven d’evitar noves morts, i ens hem indignat, justament, i els volem lliures. Hem vist prosperar les tanques i els tancaments de fronteres, multiplicar-se sobre l’horitzó el filferro espinós, hem sabut que alguns governs es plantegen requisar els béns als qui hagin sobreviscut a aquest llarg i duríssim èxode. Hem vist créixer la por, hem vist atiar l’odi, eriçar-se aïrats els patriotismes. Hem vist cremar les cases-refugi, hem vist l’estigma incipient sobre la pell de l’altre, el foraster, convertit en sospitós, portador del mal, perseguit i foragitat. Un oprobi.

Per a eterna vergonya d’Europa i dels valors dels que un dia va vantar-se, hem permès que a les fosses comunes que ja són les aigües de l’Estret de Gibraltar i del Canal de Sicília, s’hi sumi ara una de nova, a l’Egeu. Molts, dissortadament, ja hi reposen. Però nosaltres no podem ni podrem trobar repòs si no som capaços d’empènyer l’acció dels nostres governs cap a una política autènticament humanitària envers els refugiats, que en protegeixi la vida, la dignitat i la seguretat, i que els tracti com el que són, éssers humans. Per ells i, goso dir, sobretot per nosaltres, si és que tal distinció té sentit.

 

Ferran Pedret i Santos

 

%d bloggers like this: