El Paso

5 ag.

Va passar amb ocasió de l’assassinat de desenes de joves socialdemòcrates a Utøya. També en el cas de l’atac contra els assistents a una sinagoga de Pittsburgh i en el cas de l’atac contra els assistents a una mesquita de Christchurch. Està passant ara també amb ocasió dels assassinats a El Paso.

En tots aquests casos, i en molts d’altres, s’intenta presentar un acte de terrorisme de l’extrema dreta com l’acte d’un pertorbat i prou. En el cas més recent ha estat el propi President dels Estats Units, Donald Trump, qui s’ha apuntat a l’intent de rebaixar tot plegat a l’acte de follia d’una persona malalta, malgrat el manifest racista publicat pel terrorista just abans de cometre l’atemptat.

No podem deixar-nos entabanar. El terrorisme d’extrema dreta o del nacionalisme blanc té com una de les seves característiques actuals que els atacs els perpetrin tot sovint individus radicalitzats. Però aquests llops no són necessàriament tan solitaris com ens voldrien fer creure els que els titllen de bojos. Sempre hi ha un entorn que nodreix i fa créixer els seus prejudicis i discursos que alimenten el seu odi. Sovint hi ha organitzacions amb les que han simpatitzat, de les que han estat membres, i que no sempre queda prou clar fins a quin punt poden ser el suport necessari per la realització d’aquests atemptats.

El recent atemptat ha fet ressorgir el debat sobre el control de la venda d’armes als Estats Units (especialment de les armes de guerra com els fusells d’assalt). També ha impulsat el debat sobre la responsabilitat dels qui propaguen el discurs de l’odi en la comissió de crims com aquests.

Dissortadament, als Estats Units, quan parlem de responsables del discurs de l’odi, no podem limitar-nos a explorar la subcultura de l’extrema dreta, les milícies o l’anomenada eufemísticament alt-right. Aquest discurs es propaga des de la més alta magistratura de la República, com quan es titlla els immigrants mexicans de violadors i se’ls acusa de portar amb ells crim i drogues, quan es parla d’invasió o d’infestació dels Estats Units per referir-se al fet migratori, o quan Trump riu i fa broma com a tota resposta quan, a un dels seus mítings, un participant crida shoot’em!, a continuació de la seva pregunta retòrica sobre com aturar una caravana migratòria.

El discurs de l’odi, pronunciat des de càrrecs institucionals, així normalitzat i legitimat, amplificat per la cobertura dels mitjans de comunicació i la força de la polèmica, esdevé un propulsor dels crims d’odi. Cal combatre’l arreu.

Ferran Pedret i Santos

Anuncis

El moment de Palestina

17 maig

WP_20150716_020

A la riba oriental d’aquesta mar nostra s’ha nuat durant dècades un dels conflictes més durs i complexes de la història contemporània. Covat durant els anys del protectorat britànic, el conflicte esclatà l’any 1948, amb la decisió de Nacions Unides sobre la partició de la Palestina històrica entre l’Estat d’Israel i un Estat palestí. Sobre el que va passar aleshores, val la pena llegir la magna obra de l’historiador israelià Ilan Pappé, “La neteja ètnica de Palestina” (CRÍTICA, 2008). Els successius conflictes armats, del 1948 ençà, van donar com a resultat l’ocupació israeliana del conjunt dels territoris palestins, dels Alts de Golan sirians, i de les disputades Granges de Shebaa.

L’ocupació israeliana de la Franja de Gaza, Cisjordània, Jerusalem Est i els Alts del Golan s’ha caracteritzat per un desdeny permanent del Dret Internacional, del Dret Internacional Humanitari i de reiterades resolucions de l’Assemblea General i del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. També s’ha caracteritzat pel seguiment d’una política de fets consumats, amb la confiscació de terres palestines, la construcció i ampliació d’assentaments amb els quals es van colonitzant els territoris ocupats, l’apropiació dels recursos palestins, incloent-hi els preuats recursos hídrics, i un llarg reguitzell de polítiques que apunten a l’annexió a Israel del conjunt dels territoris ocupats.

Els provisionals Acords d’Oslo de 1993 entre lsrael i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, derivats de la Conferència de Pau de Madrid de 1991, negociats en un context d’enorme desequilibri de poder entre les parts i, per això, notablement favorables a la posició dominant israeliana als territoris ocupats, no han donat lloc a un acord permanent que posi fi al conflicte, i mai no se n’han acomplert realment els termes. Al contrari, si als Acords d’Oslo s’albirava a l’horitzó una solució basada en els dos Estats, el d’Israel i el de Palestina, tot el que hem vist des de l’assassinat d’Yitshaq Rabbín ha estat una política israeliana dirigida a fer inviable el naixement d’un Estat palestí, a annexar-se tota la “Cisjordània útil” i recloure la població palestina en nuclis urbans desconnectats entre ells i completament a mercè d’Israel, a la manera de moderns bantustans.

…una política israeliana dirigida a (…) recloure la població palestina en nuclis urbans desconnectats entre ells i completament a mercè d’Israel, a la manera de moderns bantustans.

La construcció del mur, que zigzagueja dins dels territoris palestins, sense respectar la línia verda de 1967, annexa de facto terres palestines, separa famílies palestines i als agricultors de les seves terres de conreu. La política seguida a Jerusalem Est està destinada, en conjunt, a dificultar tant com sigui possible la residència de la població palestina als barris de la ciutat i a substituir-la progressivament. La destrucció d’assentament beduïns i el desplaçament de les poblacions beduïnes de les afores de Jerusalem Est està destinada a ampliar i connectar alguns assentaments de Cisjordània, de tal forma que es trenqui la continuïtat territorial entre Cisjordània i Jerusalem, per fer inviable que la meitat Est de la ciutat pugui ser mai capital d’un Estat palestí. El bloqueig de la Franja de Gaza des de 2007, i les successives ofensives militars sobre una de les zones més densament poblades del planeta, que han desfermat una de les més importants crisis humanitàries dels temps recents, no només suposen un càstig col·lectiu prohibit pel Dret Internacional Humanitari, sinó que està adreçat a la seva desconnexió política i social de Cisjordània i d’un possible Estat palestí. Divide et impera.

La població palestina viu sota una ocupació que afecta tots els aspectes de la seva vida quotidiana, que els espolia els recursos i els empobreix. Podríem parlar dels periòdics bombardejos sobre la densament poblada Franja de Gaza, de les sistemàtiques demolicions de cases, de l’arrencada sistemàtica i ben simbòlica de les oliveres i cultius palestins, de les detencions administratives, dels judicis en tribunals militars sense garanties, de les detencions i empresonament de menors d’edat, del surrealista percentatge d’homes adults palestins que ha estat detingut o empresonat per Israel, de la humiliació i els efectes dels checkpoints que jalonen Cisjordània, de la segregació legal i econòmica de la població palestina, que paga l’aigua, l’energia o l’assistència sanitària a preu més alt que els colons israelians, de la segregació a les infraestructures, amb una xarxa de carreteres a Cisjordània que els palestins no estan autoritzats a emprar, de la repressió amb munició real de les manifestacions palestines, i d’una multiplicitat de mesures i polítiques que converteixen la vida diària de la població palestina en un exercici de supervivència extraordinari.

Palestina és, per tot això, un barril de pólvora, però no manquen els irresponsables que, ben asseguts al damunt del barril, juguen amb foc. Les decisions de l’Administració Trump, en traslladar la seva representació diplomàtica de Tel Aviv a Jerusalem, i en reconèixer la sobirania israeliana sobre els Alts del Golan, territori sirià ocupat per Israel, són part del suport cada vegada més explícit de Donald Trump i el seu entorn a l’estratègia israeliana de fets consumats que facin inviable la solució dels dos Estats.

…permetre l’annexió de territoris ocupats amb l’ús de la força ―quina caixa de Pandora obrim!―

La societat israeliana i la seva representació política ha anat virant cada cop amb major intensitat cap a la dreta nacionalista, amb un creixent influència de les formacions ultraortodoxes i de les formacions que reben un suport majoritari en els assentaments de Cisjordània i dels Alts del Golan. Això ha permès que s’aprovi a la Knesset l’anomenada “Llei de l’Estatnació jueu”, que l’aleshores líder laborista Shelly Yarcimovich va qualificar com “una llei racista que fomenta el nacionalisme envilit”. També ha permès que el Primer Ministre israelià, Benjamin Netanhayu, anunciés en campanya la seva intenció d’annexar a Israel els assentaments israelians de Cisjordània, i fos tot seguit reelegit pel càrrec.

El camí encetat amb aquestes decisions és molt perillós. Pels drets dels palestins que viuen sota ocupació i pels dels ciutadans israelians d’origen palestí. Per la pau a la Palestina històrica. Pel desafiament a l’evolució del Dret Internacional posterior a la Segona Guerra Mundial que suposa permetre l’annexió de territoris ocupats amb l’ús de la força ―quina caixa de Pandora obrim!―.

El que està passant significa que queda ja definitivament tocada de mort la solució dels dos Estats. També acredita que la societat israeliana no està preparada per a la solució d’un sol Estat amb plens drets de ciutadania per a la població palestina, menys encara si inclou la de Gaza i Cisjordània, i ni pensaments del dret al retorn dels refugiats de la diàspora del 48 o del 67, reconegut per Nacions Unides. L’actual majoria social israeliana tem deixar de ser-ho i que l’Estat resultant deixi de ser un Estat-nació jueu.

Però aleshores, quin és el futur que l’Estat d’Israel té reservat per a la població palestina, si els nega la possibilitat de formar un Estat palestí i també la plena ciutadania en un Estat que aplegui tota la Palestina històrica?

La comunitat internacional no pot romandre impassible davant de la única resposta que s’intueix. Suècia acaba de reconèixer l’Estat de Palestina. Irlanda ha legislat per prohibir la importació de productes produïts per Israel als territoris ocupats. Potser és el moment que, davant dels desenvolupaments que hem vist i dels que es veuen venir, el Parlament Europeu i els diversos Estats membres de la Unió es plantegin respostes com aquestes.

Ferran Pedret i Santos

Niça

15 jul.

Nice-Cours-Saleya-Market-at-Evening

El fanatisme gihadista ha colpejat, de nou, i durament, a Niça. Més de 84 morts, i desenes de ferits, quan escric aquestes ratlles. Anteriorment ho ha fet a Nova York, Londres, Madrid o Brussel·les. Com a Istambul, Bagdad, Lahore, Islamabad, a la Universitat de Garissa, al nord de Nigèria, i a una dissortadament llarga llista d’indrets.

Entre els anys 2000 i 2014, fins a 72.000 persones han perdut la vida en atemptats d’organitzacions gihadistes. Segons aquestes mateixes dades, el 87% de les víctimes professaven la fe musulmana.

L’embogida barbàrie desfermada en aquests atemptats, les accions abjectes perpetrades en nom d’una ideologia aberrant, totalitària, profundament anti-il·lustrada, en nom d’un dogmatisme que pren com a pretext una determinada interpretació rigorista —i gens docta— de la fe musulmana, no ens han d’encegar respecte a l’objectiu que realment cerquen.

L’objectiu últim dels terroristes no és, principalment, el dolor i la pèrdua irreparable que causen amb la seva execrable violència. Ni tan sols la confusió i el terror que en segueixen, o la sensació de vulnerabilitat i d’impotència que encara segueixen a aquestes. El seu objectiu últim és provocar efectes socials i polítics d’abast profund.

Com sapadors medievals, pretenen soscavar les bases de la nostra convivència en llibertat, encendre sota les precàries democràcies que amb tan d’esforç hem edificat el foc subterrani del recel mutu, de l’odi a l’altre, a fi d’afonar-les. Les seves millors armes som nosaltres mateixos, si ens deixem dominar per la por o la ràbia, si caiem en l’exacerbació securitària i en una resposta aïrada i militaritzada, si ens refugiem en el replegament identitari, i ens mostrem disposats a sacrificar la llibertat i la pluralitat de les nostres societats en favor de la falsa promesa de seguretat de les Patriot Act.

Per això, avui, no puc evitar reiterar algunes idees:  si responem al terror aïllant-nos, amb gasiveria cap als que fugen de l’horror, amb filferro espinós, amb literals i metafòriques tanques i murs, si responem  extramurs tan sols amb la força, i intramurs suspenent garanties i amb desconfiança cap a l’altre, si a la ferida del terror hi afegim el càstig auto-imposat del domini de l’extrema dreta populista i xenòfoba, ens hauran vençut.

Per això, al marge de tots els esforços que cal fer per evitar la reproducció com aquests,  la nostra millor resposta com a societat, el que més frustra el propòsit dels apòstols de la mort i el no-res, és la de mantenir-nos amb fermesa, junts, lliures, diversos, iguals, solidaris i sense por.

Ferran Pedret i Santos

 

Europa

24 juny

Des del Tractat de París de 1951, que va donar naixença a la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, i des dels Tractats de Roma de 1957, que van establir la Comunitat Econòmica Europea i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica, el projecte europeu havia anat aprofundint-se, i ampliant els Estats que en formaven part.

Anteriorment, Noruega, Suïssa i Islàndia havien paralitzat els seus respectius processos d’adhesió al projecte europeu, com a resultat del vot negatiu, en referèndum, per part de la seva ciutadania. Però mai fins ara un Estat membre no n’havia sortit. La ciutadania del Regne Unit així va decidir-ho, ahir mateix. Les conseqüències de la decisió són de tot ordre, i no tan sols econòmiques, aquestes darreres, amb tota seguretat, negatives per a tots nosaltres, britànics inclosos.

En la política interna del Regne Unit, ja hi ha conseqüències immediates, i la distribució territorial de les preferències entre el remain i el leave augura futures dificultats. Cal prendre nota de les preferències a Irlanda del Nord i Escòcia, però també del vot ben diferent que han emès algunes de les grans ciutats britàniques, o el nord d’Anglaterra respecte al sud, per exemple.

En la política europea, el Brexit suposa un terratrèmol. Està per veure quines en seran les rèpliques, però les forces polítiques que cavalquen sobre la tendència al replegament identitari que recorre el continent han acollit eufòriques el resultat, i s’han apressat a reclamar referèndums per seguir l’exemple del Regne Unit.

No és la meva intenció aquí, però, provar d’establir un catàleg exhaustiu de les previsibles conseqüències de la decisió, repàs de les moltes causes concomitants del resultat, ni , ja que molt se n’ha escrit i se n’escriurà encara, per persones molt més autoritzades que jo mateix.

El que modestament vull fer és cridar l’atenció sobre la necessitat de refer un projecte europeu que superi els bloquejos i inèrcies actuals, de doblar els esforços per plantejar des de l’esquerra un model d’Europa que venci les dècades de domini neoliberal que, a ulls vista, han anorreat fins ara l’ambició de construir una autèntica federació europea, compartida per tants —de Jean Monnet a Altiero Spinelli— .

Aquesta ambició del federalisme europeu no es limitava a construir simplement un espai de lliure circulació de treballadors, béns, serveis i capitals. Suposava mecanismes d’integració econòmica, sí, en els que s’ha avançat molt, però havia de suposar també mecanismes d’integració política i social, la progressiva construcció d’un demos europeu que és encara massa feble per sobreposar-se a la pulsió nacionalista que repunta a Europa.

Se’ns gira molta feina, però no podem defallir en el combat per una Europa democràtica, social i federal, a l’escala de la qual podem bastir solucions compartides a molts dels grans problemes que afecten a les nostres vides.

Ferran Pedret i Santos

Ignomínia

16 gen.

La guerra civil siriana porta en marxa prop de cinc anys. L’extraordinària complexitat política del conflicte, convertit a la vegada en guerra subsidiària regional i internacional, i la situació militar sobre el terreny, fan preveure que l’allau de mort i destrucció que sepulta el país ha de durar molt encara.

Si estudiem l’evolució de les confrontacions bèl·liques des de la industrialització fins ara, veurem com la proporció de víctimes civils en les guerres ha anat creixent, i el conflicte sirià no n’és pas l’excepció. Les estimacions situen el nombre de civils que han estat víctimes mortals de la guerra en aproximadament 260.000. Però la mort no és l’única manera de convertir-se en víctima del conflicte. Per escapar-ne, qui té la possibilitat de fer-ho, fuig. Nacions Unides calcula que al juliol de 2015 hi havia 7,6 milions de desplaçats interns a Síria, i més de 4,6 milions de refugiats al desembre de 2015. D’aquests darrers, la immensa majoria s’estan, en condicions molt dures, a Turquia (2,5 milions), Líban (1,1 milions), Jordània (o,6 milions) i l’Iraq (0,3 milions), mentre que entre Egipte i Líbia es reparteixen 0,15 milions més.

Una crisi amb aquest nombre de desplaçats i refugiats  no es veia des de la Segona Guerra Mundial. Ni tan sols el conflicte dels Grans Llacs que s’inicià l’any 1994 va assolir aquestes dimensions. Però davant aquesta catàstrofe humanitària, davant dels milions de persones, incloent-hi infants, ancians, i discapacitats, que tan sols busquen la manera de salvar la vida i de reteixir-la a una terra on se sentin segurs, la reacció europea ha estat —està essent— una autèntica ignomínia.

Tard i malament, s’acordà que els diversos Estats de la Unió Europea reallotjarien 160.000 persones dels camps de refugiats. Vam assistir a una impúdica subhasta respecte a les quotes d’aquest migrat total —només cal comparar-lo amb la xifra de refugiats presents a Turquia— en un debat públic que en tot moment va obviar les obligacions internacionals contretes pels Estats part de la Convenció sobre l’Estatut del Refugiat de 1951, el posterior Protocol sobre l’Estatut del Refugiat de 1967, o la Directiva 2004/83/CE, del Consell, del 29 d’abril, en matèria de protecció internacional i de protecció subsidiària.

Aquest acord per acollir 160.000 persones es va assolir al setembre de 2015. Avui, només han estat acollides 272 persones d’acord amb aquest mecanisme. Una autèntica vergonya.

La realitat s’imposa, i les persones refugiades, empeses per la necessitat i el desig de començar una vida amb la mínima seguretat, busquen la manera d’arribar a Europa. Hem vist les imatges dels camps balcànics amb fileres de centenars i milers de persones creuant a peu el paisatge. Hem vist els rostres esgotats dels refugiats amuntegats a les estacions de tren centreeuropees. La barreja d’alegria i angoixa a les mirades. Hem vist també les arribades de precàries embarcacions a les platges de l’Egeu, hem sabut de les màfies i les estafes, hem vist la fosca nit a les aigües de Lesbos empassar-se una vida rere l’altra. Vam veure Aylan Kurdi, l’infant que ens vam commoure. Vídeo rere vídeo ens vam insensibilitzar. Veiem ara detinguts uns bombers de Sevilla que tan sols provaven d’evitar noves morts, i ens hem indignat, justament, i els volem lliures. Hem vist prosperar les tanques i els tancaments de fronteres, multiplicar-se sobre l’horitzó el filferro espinós, hem sabut que alguns governs es plantegen requisar els béns als qui hagin sobreviscut a aquest llarg i duríssim èxode. Hem vist créixer la por, hem vist atiar l’odi, eriçar-se aïrats els patriotismes. Hem vist cremar les cases-refugi, hem vist l’estigma incipient sobre la pell de l’altre, el foraster, convertit en sospitós, portador del mal, perseguit i foragitat. Un oprobi.

Per a eterna vergonya d’Europa i dels valors dels que un dia va vantar-se, hem permès que a les fosses comunes que ja són les aigües de l’Estret de Gibraltar i del Canal de Sicília, s’hi sumi ara una de nova, a l’Egeu. Molts, dissortadament, ja hi reposen. Però nosaltres no podem ni podrem trobar repòs si no som capaços d’empènyer l’acció dels nostres governs cap a una política autènticament humanitària envers els refugiats, que en protegeixi la vida, la dignitat i la seguretat, i que els tracti com el que són, éssers humans. Per ells i, goso dir, sobretot per nosaltres, si és que tal distinció té sentit.

 

Ferran Pedret i Santos

 

Jo, hiena

24 nov.

hiena

Aquest diumenge, en ocasió de la presentació de la coalició Democràcia i Llibertat, que ha format CDC —juntament amb Reagrupament i Demòcrates de Catalunya—  a fi de concórrer a les eleccions generals, en una mostra clara de la seva ferma determinació per desconnectar d’Espanya, vam poder sentir el principal candidat d’aquesta coalició qualificar de hienes a les persones contràries al procés.

Qui vulgui excusar paraules tan toixes s’hi haurà d’esforçar molt. Homs va emprar quelcom més que una metàfora per referir-se als seus adversaris. Si la metàfora és recurrent i culturalment acceptada esdevé un símbol. Sens dubte, la hiena és un símbol, que evoca en la nostra ment les connotacions negatives que tradicionalment se’ls associa, per bé que la consideració pejorativa que en fem sigui injusta amb la seva naturalesa.

La hiena representa per a nosaltres una combinació de covardia, traïdoria i agressivitat, causa repulsió, i se la tem i menysprea alhora. Per als europeus occidentals, tan avesats als documentals dels que parlava Homs, la imatge que més fàcilment ens ve al cap és la que acompanya aquestes ratlles, la de la hiena tacada, que du sobre la pell mateixa l’estigma de la baixesa moral que li atribuïm.

Tenint en compte que, en el transcurs del mateix acte públic, Artur Mas havia anunciat la defunció de Convergència Democràtica de Catalunya, podem pensar que per això a Homs li va venir la hiena al cap, un animal bàsicament carronyaire. Fins i tot, tenint en compte que es referia als adversaris del procés, i donades les seves recents invectives a la CUP —formació independentista que ha estat crítica amb el processisme— podem pensar que es referia en exclusiva a aquests darrers. O a alguns dels components de la coalició Junts pel Sí, que sotgen sigil·losament Mas mentre esperen pacientment el seu torn.

Però no ho crec. Que la mediocritat del personatge, en el sentit més literal del terme, no ens enganyi. La tria de les paraules i dels tons mai és innocent. És més probable que es referís a d’altres, en aquesta ocasió. Aquells als quals, d’un temps ençà, no ens consideren demòcrates. Aquells als quals, des del seu púlpit, temps ha, els nacionalistes ens han excomunicat de la nació. Aquells que ja no formem part de la congregació del poble. Aquells als quals s’assenyala com a fre a les aspiracions del poble. Aquells que som, en definitiva, i amb certes ressonàncies ibsenianes, enemics del poble.

El procés és ben conegut. El de la construcció de l’altre. El de dotar l’altre d’atributs i connotacions negatives. El de desqualificar l’altre. El de deshumanitzar l’altre. El de cosificar l’altre. Alerta.

Ferran Pedret i Santos

La temptació de la ‘Patriot Act’

17 nov.

Les imatges en bucle de la terrible violència desfermada sobre París. Novament. La narrativa descarnada i en directe de l’horror i l’esglai. Les quasi infinites iteracions del desconcert, el dolor i la pèrdua.  Podíem haver estat nosaltres. La sensació de desemparament, la por, i també l’estupor. Hem vist tot això.

Ens hem commogut. I en plena commoció, la urgència de reaccionar. D’aparentar força. De tornar a oferir el reconfortant mantell d’un Estat eriçat d’armes, de la mà ferma, de la mirada severa, de la barba decidida. Hem vist tot això.

La violència perpetrada a París és infame, és injustificable i passarà a la història de la ignomínia, però no és cega. Té propòsits, cerca efectes. Escatir-ne el telos és important, per no concedir als executors de tal actes de barbàrie una inadvertida victòria. Per no infligir-nos la més severa derrota. Per no caure en la temptació de la ‘Patriot Act‘ i totes les seves implicacions.

Cal desarborar, sí, la força aïrada que ens colpeix durament. Les democràcies liberals, per imperfectes que siguin, poden fer-ho sense disminuir la seva autoexigència, sense negar els seus principis, sense afonar-se en el fang. I no podem oblidar que aquesta força aïrada colpeix i ofega encara amb més duresa als territoris que manté sota el seu domini. I cal alliberar-nos-en.

Però resulta impossible fer-ho eficaçment si rebutgem, per pusil·lànime o bonista, qualsevol esforç per comprendre les causes mediates del fenomen gihadista, per comprendre el relatiu èxit d’una cosmovisió aberrant que mescla elements d’un rigorisme fal·laçment arcaïtzant amb una comprensió profunda de les formes postmodernes d’impactar i comunicar, i per comprendre els més prosaics i inconfessables interessos en joc que l’han permès arrelar com ha arrelat a una regió en carn viva des de fa dècades.

Si no se n’aborden les causes mediates, i responem aïllant-nos, amb gasiveria cap als que fugen de l’horror, amb filferro espinós, literals i metafòriques tanques i murs —si responem  extramurs tan sols amb la força, i intramurs suspenent garanties i amb desconfiança cap a l’altre— ens hauran vençut.

Per això la millor resposta, la fermesa que més frustra el propòsit dels apòstols de la mort i el no-res, és la de mantenir-nos junts, lliures, diversos, iguals, solidaris i sense por.

Ferran Pedret i Santos

%d bloggers like this: