Ara i aquí comença

15 febr.
Banderes del PSC en un Primer de Maig

El PSC ha guanyat les eleccions al Parlament. Ara i aquí comença el canvi a Catalunya. Els socialistes no renunciarem a intentar encapçalar el Govern de la Generalitat. Un observador neutral podria pensar que això es digui i es faci tan sols per distingir-se de la pèssima gestió del resultat electoral que al seu dia va fer C’s.

No seria un argument menor, però no és ni tan sols el principal. El principal és que, malgrat que l’aritmètica parlamentària resultant de les eleccions pugui mantenir una aparença d’alternativa política a la que proposa el PSC (un acord del PSC amb els comuns per governar plegats), el cert és que aquesta alternativa política és inexistent.

Els socialistes disposem d’un candidat, Salvador Illa, i d’un programa electoral que es pot traduir fàcilment en un programa de govern, previ acord amb una formació amb notables afinitats programàtiques.

En el camp independentista, els que serien cridats a l’entesa es detesten obertament, i no han perdut ocasió de demostrar-ho en els darrers mesos i anys, fins i tot si això suposava causar greus entrebancs al desenvolupament de la seva acció de govern (per dir-ne d’alguna manera). A més, no disposen d’una orientació estratègica compartida, ni la poden assolir, perquè en realitat el problema és més profund: no disposen realment d’un programa. L’esgotament del seu projecte polític ve de lluny. De l’intent de dur a terme els seus objectius màxims per la via de fet, i fer palesa així la inviabilitat del seu projecte.

D’aleshores ençà no tenen res a oferir a la ciutadania, que no sigui merament retoricisme i logomàquies. Fins i tot això, en el que han esdevingut mestres, ja no dóna gaire més de sí.

Ferran Pedret i Santos

La Gran Decisió

31 gen.

Dos han estat els factors estructurals que, en el passat, i fent abstracció d’altres consideracions, han contribuït a l’èxit electoral de les formacions del nacionalisme català en les eleccions al Parlament de Catalunya. L’abstenció diferencial i la creixent infrarepresentació d’una part significativa de la ciutadania catalana.

L’abstenció diferencial, com tot fenomen social, és un fenomen complex i multifactorial, des de la perspectiva de la causa. S’ha estudiat molt, i no és la meva intenció estendre-m’hi, però pel broc gros es pot dir que, per diverses característiques sociodemogràfiques, una part del potencial electorat socialista tenia major tendència a l’abstenció quan era cridat a participar en les eleccions al Parlament que quan era cridat a participar en les eleccions generals.

La creixent polarització de la política catalana respecte a la qüestió de la secessió, ha fet créixer la participació electoral en les eleccions al Parlament, ja des del 2012 (67,76%), però especialment en les eleccions del 2015 (77,46%), i del 2017 (81,94%). Fins aleshores, la participació en eleccions al Parlament s’havia mogut en valors entre el 54,8 % i el 64,3%. Malgrat l’increment de participació, els estudis postelectorals encara acrediten que la majoria dels abstencionistes eren potencials votants d’opcions no independentistes.

Pel que fa a la creixent infrarepresentació d’una part dels nostres conciutadans i conciutadanes, l’explicació és més clara. Mentre l’evolució demogràfica de Catalunya ha concentrat la major part del creixement del cens electoral a la circumscripció de Barcelona, la distribució d’escons entre les quatre circumscripcions segueix congelada en la que es va fer l’any 1979, magnificant cada cop més, amb el pas del temps, una infrarepresentació que ja es produïa en origen.

Donada la diferent implantació territorial de les opcions polítiques, això ha tendit a atorgar majories en escons que no es corresponien prou amb l’expressió del vot popular. El cost, en termes de vot popular, és significativament més alt per obtenir un escó per la circumscripció de Barcelona que no pas en cap de les altres tres circumscripcions. En el cas de les eleccions al Parlament del 2017, costà uns 38.500 vots obtenir cada escó a Barcelona, mentre que a Lleida eren uns 16.000 vots.

Alguns compten amb aquests dos factors per revalidar les majories parlamentàries que ens han dut a la lamentable situació actual, sense res de nou a oferir fora d’una repetició, entre la farsa i la tragèdia, de la concatenació d’errors polítics, paràlisi, retrets i desgovern que ja coneixem.

S’exposa tot el que s’ha dit fins ara, però, no pas com a pretext o plany, ni amb fatalisme, sinó a tall de crida.

Dues enquestes publicades avui mateix, de Sigma Dos i de Gesop, apunten a una possible victòria electoral del PSC, encapçalat per Salvador Illa, a les eleccions del proper 14 de febrer. La participació és essencial per assegurar-la, i per trencar la majoria absoluta de la que ha gaudit durant la darrera dècada l’independentisme. Aquesta és la Gran Decisió que afronta tot ciutadà i tota ciutadana de Catalunya que vol obrir una nova etapa: resignar-se o fer-lo possible gràcies a la seva participació.

Ferran Pedret i Santos

L’estratègia i el pànic

24 gen.

Temps era temps, allà pel juny del 2015, el vent de la història semblava afavorir la confluència de forces progressistes que s’aplegaven en l’espai que avui coneixem com els comuns. La irrupció de Podemos a les eleccions europees del 2014 era recent, i l’ajustada victòria d’Ada Colau a Barcelona encara ho era més.

Es publicava aleshores una enquesta que assenyalava que una hipotètica candidatura d’una confluència progressista podia disputar la victòria a Artur Mas en les eleccions al Parlament.

Moltes coses han passat, d’aleshores ençà i, avui, com diu el conegut aforisme, no hi ha vent favorable per a qui navega sense rumb.

Aparentment, la direcció dels comuns havia fiat la sort del seu projecte polític, un xic resignadament, a una estratègia de col·laboració amb una part de l’independentisme, amb l’esperança que els resultats electorals produïssin una victòria d’ERC a les eleccions al Parlament, i que aquesta formació els triés com a socis en un govern de coalició.

Per algun raonament màgic que se m’escapa, això havia de passar malgrat la intenció, anunciada ara i adés per ERC, de repetir la seva mal avinguda coalició amb JxCAT, fins i tot si això significava haver d’investir de nou a un candidat o a una candidata postconvergent a la presidència de la Generalitat. A més, per un nou raonament màgic, aquesta conjunció ERC-Comuns havia de rebre suport parlamentari dels socialistes, vagin vostès a saber per què.

Més que una estratègia, amb tants imponderables, semblava que fessin volar coloms. Això no els ha impedit una legislatura sencera d’intentar aplanar el terreny per aquesta hipotètica futura col·laboració. No cal dir que els gestos i complicitats tangibles els posaven sempre els comuns, mentre ERC seguia cultivant la idea de mantenir el bloc independentista, canviant tan sols de pilot.

L’exemple palmari d’això és l’acord assolit per JxCAT, ERC i els comuns per tal de facilitar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, a canvi d’una immediata convocatòria electoral. Els pressupostos es van aprovar, sí, malgrat que estaven completament superats, tant en la vessant d’ingressos, com en la de despeses, per la realitat de la pandèmia. Sobre la convocatòria electoral, ja veuen vostès on som.

Malgrat totes les senyals de l’asimetria de la relació que mantenien els comuns i ERC, els primers han seguit apostant per una col·laboració que els convertia en una opció subalterna dels de Pere Aragonès, fins al punt que els ha trasbalsat enormement que els socialistes estiguin en condicions de disputar la victòria a ERC, partit sobre la victòria del qual pivota tota la fantasiosa estratègia dels comuns d’avui.

El pànic s’ha estès als rengles dels comuns, entre d’altres coses, en comprovar com es desploma la fidelitat dels votants que els van fer confiança el 2017, i com un 41% dels que van votar els comuns l’any 2017 diuen ara preferir en Salvador Illa com a president de la Generalitat, i no pas a na Jèssica Albiach.

En general, la reacció del conjunt de les candidatures ha estat de notable neguit. Algú més agosarat diria que el resum gràfic de la reacció seria la imatge de tot de gent corrent en cercles, mans enlaire i xisclant. En lloc d’això, direm que totes les candidatures han apuntat els seus metafòrics canons contra els socialistes i contra Salvador Illa, convertint-lo en el centre de la conversa pública i de la campanya, per ara.

Resulta curiosa l’adhesió dels comuns a la il·lusòria estratègia prefixada, malgrat totes les admonicions de la pròpia ERC, i la seva defensa a ultrança d’una Generalitat presidida per Pere Aragonès. Especialment, tenint en compte que, des del PSC, s’ha assenyalat la seva preferència per arribar a acords, privilegiadament, amb els comuns.

La darrera ocurrència ha estat la de sumar-se a la infamant acusació als socialistes de pretendre arribar a acords amb l’extrema dreta, malgrat que els representants d’aquesta havien deixat clar que això impossible i que volien empresonar el candidat socialista, malgrat que això del que ens acusen mai no s’ha produït, i malgrat que aquesta mateixa extrema dreta regurgita odi constantment contra el govern de coalició, aquest sí realment existent, que conformen el PSOE i UP.

Potser hauran assolit l’objectiu de situar-se uns instants dins una campanya en la que malden, pel que sembla, per no quedar en el darrer lloc d’entre les formacions amb representació parlamentària, però crec que el pànic els ha impedit avaluar bé els costos: reforçar la idea que Salvador Illa pot guanyar les eleccions, estimulant la concentració del vot estratègic en la seva candidatura; erosionar els ponts amb un potencial soci; alienar amb la seva infàmia una part dels qui encara dubtaven entre votar els comuns o el PSC; i atorgar a l’extrema dreta un protagonisme que no tenia, ni ha de tenir, en aquesta campanya.

Ferran Pedret i Santos

Esperança

9 gen.

Hi ha qui diu que són tres les grans motivacions existents a l’hora de votar: la por, l’enuig i l’esperança.

A grans trets, l’èxit electoral de l’independentisme en la darrera dècada ha consistit en saber bastir un procés d’acumulació de forces que va alimentar l’enuig, primer, i després va saber transformar-lo en esperança —o il·lusió, podria dir algú. Aquesta il·lusió o esperança s’ha anat esvaint.

Ens en parla, per exemple, el sondeig de l’ICPS del 2020. Davant un 44% de les persones enquestades que responen que votarien a favor de la secessió en un hipotètic referèndum, trobem en canvi un 31,9% que responen que els agradaria que el procés finalitzés amb la secessió com a resultat, mentre que són només el 9,1% les que responen que creuen que aquest pot ser el resultat del procés.

L’èxit de C’s a les eleccions del 21 de desembre de 2017, en canvi, s’explica per la seva capacitat de capitalitzar l’enuig i la por de la ciutadania contrària a la secessió. Del caràcter estèril d’aquella victòria electoral en parla de manera ben eloqüent l’estat actual de les seves expectatives, a les quals tampoc són alienes decisions que aquesta formació va prendre més enllà de la política catalana.

Ves per on, a les properes eleccions al Parlament seran els electors del PSC, socialistes o no, els qui aniran a votar impulsats per damunt de tot per l’esperança

Ves per on, a les properes eleccions al Parlament seran els electors del PSC, socialistes o no, els qui aniran a votar impulsats per damunt de tot per l’esperança d’afavorir un canvi que molta gent sap que és necessari.

La designació d’en Salvador Illa com a candidat ha actuat com a catalitzador d’unes expectatives electorals del PSC que ja es movien a l’alça. Les darreres enquestes semblen indicar que molta gent que pensava que calia un canvi, però no el creia possible, ha trobat un punt de referència.

Alguns pretenien que en aquestes eleccions tan sols es podria decidir quin dels dos socis mal avinguts que han governat els darrers anys prendria el timó.

Però ja hem vist que tant és si el pilot és de JxCAT o d’ERC. Ja hem vist el que dóna de sí la cosa. No ens podem permetre més temps de nefasta gestió, d’obviar el país en allò que té de tangible, de material, ni més temps d’ajornar amb un o altre pretext la qüestió social. Tampoc podem permetre’ns una divisió com la que ara ens separa.

Per la tasca de reconstruir el país, socialment  i econòmica, des d’una perspectiva d’equitat i justícia social, i per la tasca de superar la profunda divisió dels darrers anys, el PSC s’ha aprestat.

Tens a les teves mans fer possible aquest canvi.

Ferran Pedret i Santos

Vida

16 març

DSC_0008_12

No coneixem, per ara, altre racó de l’inabastable Univers en el que hagi sorgit la vida. És de tal complexitat i densitat la sèrie de condicions i causalitats que la va possibilitar, que els profans no podem concebre-ho sinó com un extraordinari atzar, encara que tal cosa no existeixi.

Extraordinari, aquesta és la paraula. La vida és extraordinària. Cadascuna d’elles, tota en el seu conjunt. Entre tots els éssers animats, en aquest racó que bull de vida, després d’eons d’evolució, ha sorgit la nostra espècie. Una més, no ho oblidem. Però extraordinària també. Dotada de consciència, intel·ligència, sensibilitat, empatia i, per això, capaç per la simpatia amb l’altre. Hàbil, destra, capaç de transformar el seu entorn per adaptar-lo a les pròpies necessitats. Dotada de la capacitat per comunicar, per transmetre  coneixement, per crear una cultura, dotada per l’art i per la ciència. Capaç de cooperar en societats de complexa organització, alhora que és capaç d’infligir-se mals inefables.

Cadascuna de les persones que ens envolten, amb el seu conjunt únic d’experiències, capacitats i limitacions, és també extraordinària. Sense excepció.

La vida és fràgil. El nostre mode de vida, també. Ens ho ha recordat amb cruesa un virus, fora dels regnes i els dominis de la vida, estenent-se i matant arreu. Ell tot sol s’ha bastat per colpejar l’economia global i aturar progressivament la vida social.

Les nostres vides estan en un parèntesi. Passi el que passi ara, està clar que ens trobem davant un punt d’inflexió. Les conseqüències econòmiques, socials i polítiques del que està passant s’estan congriant encara, però la bona notícia es que no són necessàriament un fat al que estiguem condemnats fem el que fem. Al contrari, de la disposició social que adquirim i de les decisions polítiques que haurem de prendre en aquests mesos en depèn que prenguem una o altra sortida.

Les crisis accentuen les contradiccions inherents a la vida en societat. Hem vist la por ser més encomanadissa que el propi virus. Mostres de xenofòbia. L’acaparament que buidava les lleixes de les grans superfícies o, fins i tot abans, esgotava gels hidroalcohòlics i mascaretes. També el desconeixement de les raonables recomanacions de restringir els moviments, per part d’alguns que s’han desplaçat a segones residències des de centres urbans.

Al seu costat, hem vist els precaris fulls penjats als ascensors per veïns i veïnes que s’ofereixen a atansar queviures o a fer encàrrecs pels qui estiguin impedits o en grups de risc. Hem vist sorgir als barris xarxes de suport mutu. Hem vist l’abnegació i esperit de servei de molts treballadors i treballadores, des del sector sanitari al de l’alimentació, conscients del caràcter fonamental de la seva tasca pel sosteniment de la vida. Hem sortit als balcons a aplaudir-los, en modest però sentit homenatge.

Hem vist els Estats, també a la Unió Europea, prendre decisions cadascun pel seu compte i amb criteris no sempre idèntics. També els estem veient cooperar. Hem vist la comunitat científica escarrassant-se compartint informació per accelerar el coneixement del nou virus, de la patologia que provoca, i la recerca de tractaments eficaços i d’una vacuna. També els intents d’algunes companyies farmacèutiques per assegurar-se el lucre davant qualsevol descoberta.

Hem vist encerts i errors en la gestió de la crisi. Hem vist responsables públics que actuaven com a tals,  n’hem vist d’oportunistes i n’hem vist alguns que han perdut el contacte amb la realitat i el sentit d’una mínima decència.

Hem vist la vida en societat, amb totes les seves contradiccions, que es condensen i acreixen en temps de crisi. Patim, temem, i és normal que així sigui.

Trigarà encara, però tornaran a la vida els carrers i comerços, tornarà a sentir-se la remor del trànsit i de les veus al carrer, a la que els urbanites estem tan avesats que el relatiu silenci d’ara ens incomoda i inquieta, més que no pas en gaudim.

Tornarà, probablement, la seva cadència apressada i, amb les ganes de recuperar el temps perdut, potser no serem prou conscients de la pugna per redefinir com vivim.

Alguns ens oferiran la melassa enganyosa d’una falsa seguretat, incitant i gestionant aquests temors per conduir-nos a acceptar polítiques d’excepció permanent, majors sacrificis de les classes populars i treballadores, mal disfressades de remeis per sortir de la crisi, i un tancament comunitari homogeneïtzador, que aporti un simulacre, un miratge, de control.

La societat seguirà essent inherentment plural i complexa, interconnectada i interdependent a nivell global.

Però si alguna cosa acredita el temps de crisi econòmica, social, ambiental i sanitària que vivim és la necessitat d’establir, i amb urgència, mecanismes de governança i de cooperació globals que tinguin la capacitat real d’abordar aquests reptes. Això voldrà dir un canvi en les polítiques públiques. Una inversió a nivells mai vistos. Una coordinació i una cooperació internacional en grau mai vist. Sens dubte, requerirà una relaxació dels límits del dèficit i de l’endeutament. Una mobilització de recursos materials i d’energies socials extraordinària, un esforç per no deixar ningú enrere.

Perquè l’equitat importa. I, posats a redefinir com hauríem de reprendre la vida, centrem-nos en això, que és una de les millors garanties de seguretat.

Cadascuna de les vides que el virus ens ha arrabassat era única, extraordinària, com ho són les que llevarà encara. També ho són les que preservarem, perquè la vida és fràgil, sí, però tossuda com ella sola, i sempre empeny endavant.

És per tot això que alguns creiem que cal remoure tots els obstacles i desigualtats que impedeixen als nostres congèneres desplegar tot el seu potencial, gaudir de les condicions materials que permeten a cadascú una igual llibertat per viure, i fer-ho en un planeta al que no sostraguem la seva capacitat de sostenir la vida. En som capaços. La vida, cada vida, ho mereix.

Ferran Pedret i Santos

I ara?

11 nov.

Resultats 10N per províncies

Els resultats electorals del 10N han estat i seran objecte d’anàlisi durant temps. Sense estendre’s massa en elucubracions, els aspectes a destacar podrien ser:

–La gran preocupació per l’augment significatiu de l’extrema dreta de VOX, que esdevé tercera força i es situa amb els nivells de suport popular de formacions similars en d’altres Estats europeus. Aquesta preocupació és major pel fet que, a diferència del que va passar el 28 d’abril, quan per primer cop aquesta formació va irrompre al Congrés, ara sí que ha estat capaç d’atreure suports significatius entre les classes populars.

–L’ensulsiada de C’s, que sembla posar fi a l’intent d’establir el partit nascut a Catalunya com un partit amb opcions de governar o de ser alternativa de govern en l’àmbit estatal. Ni en la seva versió pretesament regeneracionista i de centre liberal, ni en la versió que pugnava per l’hegemonia dins el camp de la dreta, no ha quallat. Veurem si la formació es pot sobreposar a la pèrdua del seu principal lideratge i a uns resultats tan adversos, i com pot impactar això als seus resultats a Catalunya, si hi ha eleccions al Parlament l’any 2020.

–Les formacions independentistes, tot i la mobilització del seu electorat, que es podia suposar alta ateses les circumstàncies en les que s’ha desenvolupat el període preelectoral, no han assolit l’objectiu d’obtenir la meitat o més dels 48 escons al Congrés que es distribuïen en aquestes eleccions generals a Catalunya. Han obtingut un 42,59% dels vots, i un escó més al Congrés, en conjunt, que el passat mes d’abril. Això sí, ERC, tot i perdre dos escons al Congrés, ha mantingut la primera plaça per segona vegada.

–Les candidatures socialistes han obtingut un 28% del vot al conjunt d’Espanya. És a dir, un 0,67% menys que el passat mes d’abril. La pèrdua de 3 escons és moderada si es tenen en compte les tendències de les enquestes, estudiades des de la convocatòria electoral deguda a la investidura no reeixida, però la victòria electoral front als adversaris no ho és tant si es té en compte que no s’han reduït, sinó que s’han incrementat, les dificultats per formar govern. A Catalunya el PSC manté la representació de 12 escons al Congrés, i s’escurcen les distàncies amb ERC en termes d’escons, mentre que augmenten lleugerament en termes de vot popular.

–L’espai d’Unidas Podemos retrocedeix dels 42 als 35 escons, i En Comú Podem manté la representació al Congrés amb 7 escons. Les candidatures de Más País, presentades sota la màxima de contribuir a la formació d’un govern progressista, semblen haver perjudicat, en canvi, l’obtenció de representació de quasi la meitat dels electors que han optat per aquesta opció, potser impedint la rendibilització en escons d’aquests suports per part d’altres opcions de l’esquerra.

I ara, què? Si després de les eleccions de l’abril passat hi havia dificultats importants per la formació d’un govern amb el suport de les principals formacions de l’esquerra parlamentària, ara aquestes dificultats semblen majors.

Tanmateix, cal exigir de les principals formacions de l’esquerra parlamentària l’alçada de mires suficient per no enrocar-se. Davant l’amenaça que suposa VOX i la seva capacitat d’influir en el discurs i la pràctica política del PP, una entesa —sota la fórmula que s’acordi— entre el socialisme i l’espai d’Unidas Podemos, Más País i Compromís, resulta absolutament inexcusable.

A partir d’aquesta entesa, altres formacions parlamentàries podrien recolzar la formació d’un Govern amb aquests suports o, altrament, atès que no hi ha alternatives de govern viables que no incloguin la participació de l’extrema dreta, tindrien autèntiques dificultats per explicar la seva posició.

Si es fes possible un govern amb aquests suports parlamentaris —de l’esquerra parlamentària i d’altres formacions que vulguin barrar el pas a l’extrema dreta— els reptes que hauria d’abordar no seran pocs, donada la conjuntura local i internacional, però podria fer-ho amb una agenda de transformació social en un sentit emancipador, igualitari i sostenible, amb una agenda de combat contra els efectes però també les causes de les creixents desigualtats, amb voluntat de trobar sortides, malgrat totes les dificultats, a la polarització plantejada al voltant de la pretensió de secessió sostinguda per amplis sectors de la societat catalana durant els darrers anys, i amb voluntat d’exercir un paper important en l’escena europea i internacional per defensar un model social que persegueixi una reducció permanent de les desigualtats.

Ferran Pedret i Santos

López Vecino

30 oct.

PSOE EN DACHAU

El PSOE no hizo nada contra Franco y ahora quiere ganar sobre un cadáver. Así titula EL PAÍS la entrevista concedida por Cayetana Álvarez de Toledo, figura emergente en el PP de Pablo Casado. En la entrevista en sí, la frase tiene otra formulación, pero ciertamente el sentido de la misma no ha sido alterado al forjar el titular.

Es difícil resumir mejor, en una frase, tantos elementos que convergen. Por un lado, un profundo desprecio de clase, una profunda arrogancia, característicos de cierta derecha local. Por otro, un revisionismo histórico infamante e impropio de quien se haga llamar historiador. Por último, y por enésima vez, una incapacidad manifiesta para entender que la memoria histórica no es ni revanchista ni guerracivilista, sino reparadora.

No es necesario acudir a ninguna versión elegíaca ni edulcorada de la historia del socialismo en España para desmentir la afirmación de la Sra. Álvarez de Toledo.

El PSOE fue, en el tiempo de la Segunda República Española, un partido con una fuerte implantación entre el proletariado industrial, salvo allí donde el anarcosindicalismo había arraigado con fuerza, así como entre el campesinado y algunos sectores de las clases medias y los profesionales e intelectuales.  Los resultados electorales obtenidos por el socialismo en las elecciones celebradas durante el período republicano son clarificadores al respecto.

Durante la Guerra Civil, fueron muchos miles de socialistas los que se incorporaron, junto a otros, a la defensa de la República frente a la sublevación fascista. También fueron muchos miles los que perecieron, asesinados en sacas sistemáticas, allí donde las tropas sublevadas, los falangistas o los requetés iban imponiendo su dominio. También muchos miles los que sufrieron represalias de todo tipo o tuvieron que exiliarse. Entre los que se quedaron, como a todos los sospechosos de haber sido rojos, hubo aún al fin de la guerra, y durante muchos años, prisión, torturas, confinamiento, depuración de los empleados públicos, internamiento en campos de concentración, o trabajos forzados en batallones disciplinarios, y hasta robo de bebés.

Entre los que se fueron, los hubo en los campos de concentración franceses, en sus batallones de trabajo en Francia o en Argelia, los hubo que se incorporaron al Ejército francés y lucharon con él contra la invasión nazi. Los hubo que se incorporaron a las redes de resistencia. También los hubo entre los españoles republicanos deportados a los campos de concentración nazis, con la complicidad de la dictadura franquista.

Me viene a la cabeza una foto de unos compañeros, supervivientes del campo de Dachau, mostrando a la cámara su bandera del PSOE, con el yunque, el tintero y el libro que forman el histórico logotipo del socialismo español. También me viene a la memoria Ramón Rubial, que encabezó los esfuerzos por organizar la agrupación socialista en el Penal del Puerto de Santa María, en Cádiz. Él fue sólo uno de los cientos de socialistas que en los años más duros de la dictadura mantuvieron vivas las organizaciones del socialismo español.

Pese a que la guerra, el exilio y la represión desbarataron en gran medida tanto al PSOE como a la UGT y las Juventudes Socialistas, hubo desde el mismo fin de la Guerra Civil intentos de reorganizar sus estructuras, tanto en el interior como en el exilio. Sucesivas caídas de los compañeros que trabajaban para la reorganización de estas tres organizaciones socialistas, en distintos puntos del país y en distintos momentos históricos, lo atestiguan. También se pueden consultar las muchas fuentes sobre la implicación local de militantes socialistas y ugetistas en la lucha contra el franquismo.

Nadie con un mínimo rigor puede discutir que, en la lucha contra la dictadura, en la que participaron distintas tendencias políticas, se destacaron por su capacidad organizativa y por su capacidad de influencia el PCE, o el PSUC en Cataluña, así como, a partir de su formación, las Comisiones Obreras. Al tesón y a la resistencia de los luchadores y luchadoras comunistas contra el franquismo este país debe mucho.

Ello no resta ni un ápice de mérito, ni debería restarlo de reconocimiento, a las muchas otras personas u organizaciones que, adhiriendo a otras corrientes de pensamiento, entre las cuales también al socialismo democrático, arriesgaron su seguridad, su vida o su libertad por oponerse en las más variadas formas a la Dictadura franquista.

Los nombres de los compañeros y compañeras socialistas que en los años 40, 50 o 60 mantuvieron vivas y luchando contra Franco a las organizaciones socialistas no sonarán de nada a la Sra. Álvarez de Toledo, lo puedo suponer. Pero en las Casas del Pueblo, en las agrupaciones socialistas locales que contribuyeron a reconstruir, se recuerda a los que ya no están, y se respeta como a pocos a los que siguen con nosotros repartiendo octavillas en las calles.

Es la memoria de todos ellos la que quiero reivindicar, y lo hago por todos ellos en la persona del ya desaparecido Juan José López Vecino, un militante ugetista y socialista desde 1923, teniente de alcalde de Madrid por la UGT durante la Guerra Civil, que participó en la reorganización clandestina del PSOE y la UGT en Madrid y en Barcelona, y a quien tuve la suerte de llegar a conocer, ensobrando las cartas que mi agrupación local mandaba a sus militantes, siempre dispuesto a ofrecer su experiencia, su consejo, y su trabajo.

Ferran Pedret i Santos

 

Malgrat tot

27 oct.

parlem hablemos 2019

Ahir la plataforma Parlem-Hablemos va tornar a convocar una concentració a la Plaça de Sant Jaume. Vaig tornar a assistir-hi, amb un grup de companys i companyes socialistes, i també amb gent de Federalistes d’Esquerres. En aquesta ocasió, la concentració va ser un fracàs sense pal·liatius, absolutament testimonial, irrellevant en tots els sentits. Potser érem més d’un centenar de persones, com alguns mitjans han dit, però a tot estirar el doble d’aquesta xifra.

Fa dos anys, el 7 d’octubre del 2017, enmig d’un clima de forta tensió política i social a Catalunya, vaig participar en una concentració convocada per la plataforma ciutadana Parlem-Hablemos a la Plaça de Sant Jaume. Aquell 7 d’octubre vam ser milers les persones aplegades, a Barcelona i a molts altres municipis, al voltant de la idea del diàleg entre les diverses posicions polítiques per sortir de la cada cop més complexa situació en la que ens havíem anat endinsant.

La concentració, ja aleshores, va ser força més modesta que la celebrada el 3 d’octubre, de signe independentista i de rebuig a la intervenció policial durant la jornada de l’1-O, i que la celebrada el 8 d’octubre en oposició a la fase culminant del procés. Tot i així, va tenir la seva rellevància, permetent a molta gent expressar un punt de vista que no sempre trobaven plenament reflectit en un context de forta polarització.

Hi havia, ahir, qui intentava explicar el fracàs pels problemes de difusió de la convocatòria, o de tipus organitzatiu, o encara per la malfiança respecte a l’interès en apropiar-se de la convocatòria per part d’algun novíssim partit amb dificultats per trobar un espai electoral . Mals pretextos i males excuses, fins i tot si tot plegat té quelcom de cert.

El més cert és que, en un context de forta polarització que ja fa anys que dura, no s’ha sabut crear un marc de mobilització d’un tercer espai entre blocs. Hi ha molts motius pels quals això no s’ha sabut o no s’ha pogut fer. Des de la dificultat per establir una anàlisi compartida de la situació per part de diferents actors polítics i socials que podrien estar cridats a impulsar-ho, fins a la dificultat, que n’és conseqüència indefectible, de formular una proposta federadora de voluntats, més enllà de l’apel·lació benintencionada al diàleg, que per necessària que sigui no pot sinó ser infecunda, si no s’acompanya de proposta i de predisposició a renúncies i concessions.

Així les coses, en ocasions l’independentisme ha estat capaç d’atreure a les seves mobilitzacions a organitzacions polítiques, sindicals i socials que diuen no compartir les seves tesis, tot i que, pel caràcter de cadascuna d’aquestes mobilitzacions, la seva presència ha pogut ser computada com un suport a l’independentisme.

En d’altres ocasions, l’espai polític i social que podia haver conformat i alimentat aquest tercer espai del que es parlava, ha participat en manifestacions de rebuig al procés. Es tracta d’un espai en part superposat, sobretot per la base, amb les entitats polítiques, sindicals i socials que han acudit a manifestacions independentistes, però que va força més enllà.

Amb la manifestació independentista d’ahir, i amb la manifestació de signe contrari d’avui — aquestes sí, rellevants — es torna a produir aquesta situació. Aquest és l’efecte de la polarització i de l’aprofundiment del conflicte.

Front al tsunami, el dic.

Malgrat tot,  per divisiva que sigui la qüestió de la secessió, la societat catalana, en tota la seva diversitat i complexitat, no pot ser reduïda a dues posicions, certament antagòniques.

En qualsevol de les sortides imaginables a l’actual empat d’impotències, resulta clar que és inviable la victòria sense més d’una meitat del país sobre l’altra meitat. Això és tant com dir, ras i curt, que és inviable la secessió unilateral de Catalunya respecte de la resta d’Espanya. També és tant com dir, ras i curt, que és inviable cap solució que pretengui obviar l’existència d’un bloc polític i social a favor de la independència que ha aplegat el suport de vora de la meitat del país.

No sembla que la situació política i social a Catalunya estigui encara madura per assumir-ho.

Malgrat tot, no ens podem permetre molt temps més d’infligir-nos el dany que ens estem infligint, i més aviat o més tard s’obriran pas les propostes capaces d’aglutinar al seu voltant àmplies majories, en lloc de dividir-nos per la meitat, teixint així nous consensos bàsics.

Serà necessària, això sí, la dosi imprescindible de valentia política per posar peu en paret i dir “fins aquí hem arribat“.

Ferran Pedret i Santos

Dejà vu

18 oct.

Escons

Davant el Ple del Parlament, i amb aparença de solemnitat, el Sr. Torra va presentar la seva particular resposta a la sentència del Tribunal Suprem: un nou referèndum i una Constitució per un Estat català independent, abans que acabi la present legislatura.

La reacció de perplexitat entre els rengles dels grups que donen suport parlamentari al Govern era il·lustrativa de la desorientació, de la incomunicació i de l’escassa sintonia existent no tan sols entre els dos principals partits independentistes, sinó també entre els membres del mateix Govern.

De fet, pocs minuts després de pronunciat solemnement el compromís del President, el portaveu d’ERC en el debat va despatxar l’assumpte amb notable fredor i sense preocupació per tan pública i estratègica discrepància: “no és el moment de posar dates”, vam sentir que deia. La única concessió va consistir en afirmar que ho valoraran.  En el discurs del portaveu de JxCAT, la formació del President, ni una menció al tema.

És que ni la CUP va recollir el guant. Al contrari, com va fer la totalitat de les altres forces que no s’asseuen al Consell Executiu, cadascuna per motius diferents, li van demanar a Torra que plegués.

Si el Sr. Torra pretenia, per elevació o amb una passada llarga, superar el desconcert estratègic del seu Govern i dels partits independentistes, les seves dissonàncies cognitives i les seves mancances, no ho ha aconseguit.

No és estrany que no hagi reeixit, ja que la seva proposta consisteix en submergir-nos en un dejà vu.

Recordin que alguns van pretendre que amb la consulta del 9N del 2014 la ciutadania catalana ja s’havia pronunciat a favor de la secessió i tan sols calia dur a terme la “desconnexió”.

Recordin que ens van dir que les eleccions del 2015 tenien un caràcter plebiscitari. Tot i que la CUP va discrepar inicialment de tal valoració, tot seguit ens van imposar el relat segons el qual havien guanyat l’inexistent plebiscit i, al novembre del 2015, van aprovar la Resolució 1/XI, que ja declarava “solemnement l’inici del procés de creació d’un Estat català independent” i es proclamava “l’obertura d’un procés constituent”.

Després van seguir mesos de fulls de ruta que mutaven constantment, però al final van decidir, aparentment, que ni la consulta del 9N del 2014, ni el pretès plebiscit del 27S del 2015 eren prou vàlids.

Així, malgrat que amb la citada resolució del 2015 ja havien pres la decisió de constituir un Estat independent, es van llançar a organitzar un pseudo-referèndum de cara a l’1-O del 2017, que no acomplia ni amb les recomanacions de la Comissió de Venècia en matèria de referèndums, ni amb els estàndards internacionals en matèria de processos electorals, a més d’haver-ne estat anul·lada la convocatòria pel Tribunal Constitucional i de trobar-se condicionat tant per la decisió ja presa el novembre del 2015, com per la presa el propi setembre del 2017, amb l’aprovació de textos articulats que pretenien derogar la Constitució i l’Estatut, i amb l’aprovació d’una pseudo-constitució de tints autoritaris, abans fins i tot de simular un referèndum.

Les jornades del 6 i del 7 de setembre —nefastes— i el cúmul d’errors i de despropòsits que van seguir en el mes i mig successiu, han deixat ferides de les que la societat catalana trigarà molt en guarir. Entre d’altres, una profunda divisió, ja no sols sobre la qüestió de la secessió en sí, sinó també sobre el que va ocórrer en aquelles tràgiques setmanes.

Si ara el Sr. Torra considera necessari un nou pseudo-referèndum, per què tanta insistència en el suposat mandat de l’1-O? Per què s’hi va basar una declaració unilateral d’independència, si ara es considera insuficient? Per què el dany causat a rel d’això a la nostra cohesió social i a la nostra unitat civil?

Ara pla! El Sr. Torra el que ens vol imposar és repetir-ho, reviure-ho, però aquest cop en condicions molt pitjors, amb una societat més dividida i amb molta més tensió, mentre ell atia el que va batejar com “una fase de confrontació”.

Hi ha persones, en diversos espais polítics, apostant-ho tot al “com pitjor, millor”. El Sr. Torra n’és un, ara ja sense cap dubte.

Al marge de la ideologia de cadascú, fins i tot al marge de la posició de cadascú pel que fa a la qüestió de la secessió, cadascú de nosaltres s’hauria de preguntar si abona aquesta estratègia pitjorista i recolza als qui la promouen o si, en canvi, promou l’entesa i recolza als qui treballen, des de diverses opcions polítiques, a fi de cercar-la i de no aprofundir en els problemes.

Ferran Pedret i Santos  

El Paso

5 ag.

Va passar amb ocasió de l’assassinat de desenes de joves socialdemòcrates a Utøya. També en el cas de l’atac contra els assistents a una sinagoga de Pittsburgh i en el cas de l’atac contra els assistents a una mesquita de Christchurch. Està passant ara també amb ocasió dels assassinats a El Paso.

En tots aquests casos, i en molts d’altres, s’intenta presentar un acte de terrorisme de l’extrema dreta com l’acte d’un pertorbat i prou. En el cas més recent ha estat el propi President dels Estats Units, Donald Trump, qui s’ha apuntat a l’intent de rebaixar tot plegat a l’acte de follia d’una persona malalta, malgrat el manifest racista publicat pel terrorista just abans de cometre l’atemptat.

No podem deixar-nos entabanar. El terrorisme d’extrema dreta o del nacionalisme blanc té com una de les seves característiques actuals que els atacs els perpetrin tot sovint individus radicalitzats. Però aquests llops no són necessàriament tan solitaris com ens voldrien fer creure els que els titllen de bojos. Sempre hi ha un entorn que nodreix i fa créixer els seus prejudicis i discursos que alimenten el seu odi. Sovint hi ha organitzacions amb les que han simpatitzat, de les que han estat membres, i que no sempre queda prou clar fins a quin punt poden ser el suport necessari per la realització d’aquests atemptats.

El recent atemptat ha fet ressorgir el debat sobre el control de la venda d’armes als Estats Units (especialment de les armes de guerra com els fusells d’assalt). També ha impulsat el debat sobre la responsabilitat dels qui propaguen el discurs de l’odi en la comissió de crims com aquests.

Dissortadament, als Estats Units, quan parlem de responsables del discurs de l’odi, no podem limitar-nos a explorar la subcultura de l’extrema dreta, les milícies o l’anomenada eufemísticament alt-right. Aquest discurs es propaga des de la més alta magistratura de la República, com quan es titlla els immigrants mexicans de violadors i se’ls acusa de portar amb ells crim i drogues, quan es parla d’invasió o d’infestació dels Estats Units per referir-se al fet migratori, o quan Trump riu i fa broma com a tota resposta quan, a un dels seus mítings, un participant crida shoot’em!, a continuació de la seva pregunta retòrica sobre com aturar una caravana migratòria.

El discurs de l’odi, pronunciat des de càrrecs institucionals, així normalitzat i legitimat, amplificat per la cobertura dels mitjans de comunicació i la força de la polèmica, esdevé un propulsor dels crims d’odi. Cal combatre’l arreu.

Ferran Pedret i Santos

%d bloggers like this: