
No coneixem, per ara, altre racó de l’inabastable Univers en el que hagi sorgit la vida. És de tal complexitat i densitat la sèrie de condicions i causalitats que la va possibilitar, que els profans no podem concebre-ho sinó com un extraordinari atzar, encara que tal cosa no existeixi.
Extraordinari, aquesta és la paraula. La vida és extraordinària. Cadascuna d’elles, tota en el seu conjunt. Entre tots els éssers animats, en aquest racó que bull de vida, després d’eons d’evolució, ha sorgit la nostra espècie. Una més, no ho oblidem. Però extraordinària també. Dotada de consciència, intel·ligència, sensibilitat, empatia i, per això, capaç per la simpatia amb l’altre. Hàbil, destra, capaç de transformar el seu entorn per adaptar-lo a les pròpies necessitats. Dotada de la capacitat per comunicar, per transmetre coneixement, per crear una cultura, dotada per l’art i per la ciència. Capaç de cooperar en societats de complexa organització, alhora que és capaç d’infligir-se mals inefables.
Cadascuna de les persones que ens envolten, amb el seu conjunt únic d’experiències, capacitats i limitacions, és també extraordinària. Sense excepció.
La vida és fràgil. El nostre mode de vida, també. Ens ho ha recordat amb cruesa un virus, fora dels regnes i els dominis de la vida, estenent-se i matant arreu. Ell tot sol s’ha bastat per colpejar l’economia global i aturar progressivament la vida social.
Les nostres vides estan en un parèntesi. Passi el que passi ara, està clar que ens trobem davant un punt d’inflexió. Les conseqüències econòmiques, socials i polítiques del que està passant s’estan congriant encara, però la bona notícia es que no són necessàriament un fat al que estiguem condemnats fem el que fem. Al contrari, de la disposició social que adquirim i de les decisions polítiques que haurem de prendre en aquests mesos en depèn que prenguem una o altra sortida.
Les crisis accentuen les contradiccions inherents a la vida en societat. Hem vist la por ser més encomanadissa que el propi virus. Mostres de xenofòbia. L’acaparament que buidava les lleixes de les grans superfícies o, fins i tot abans, esgotava gels hidroalcohòlics i mascaretes. També el desconeixement de les raonables recomanacions de restringir els moviments, per part d’alguns que s’han desplaçat a segones residències des de centres urbans.
Al seu costat, hem vist els precaris fulls penjats als ascensors per veïns i veïnes que s’ofereixen a atansar queviures o a fer encàrrecs pels qui estiguin impedits o en grups de risc. Hem vist sorgir als barris xarxes de suport mutu. Hem vist l’abnegació i esperit de servei de molts treballadors i treballadores, des del sector sanitari al de l’alimentació, conscients del caràcter fonamental de la seva tasca pel sosteniment de la vida. Hem sortit als balcons a aplaudir-los, en modest però sentit homenatge.
Hem vist els Estats, també a la Unió Europea, prendre decisions cadascun pel seu compte i amb criteris no sempre idèntics. També els estem veient cooperar. Hem vist la comunitat científica escarrassant-se compartint informació per accelerar el coneixement del nou virus, de la patologia que provoca, i la recerca de tractaments eficaços i d’una vacuna. També els intents d’algunes companyies farmacèutiques per assegurar-se el lucre davant qualsevol descoberta.
Hem vist encerts i errors en la gestió de la crisi. Hem vist responsables públics que actuaven com a tals, n’hem vist d’oportunistes i n’hem vist alguns que han perdut el contacte amb la realitat i el sentit d’una mínima decència.
Hem vist la vida en societat, amb totes les seves contradiccions, que es condensen i acreixen en temps de crisi. Patim, temem, i és normal que així sigui.
Trigarà encara, però tornaran a la vida els carrers i comerços, tornarà a sentir-se la remor del trànsit i de les veus al carrer, a la que els urbanites estem tan avesats que el relatiu silenci d’ara ens incomoda i inquieta, més que no pas en gaudim.
Tornarà, probablement, la seva cadència apressada i, amb les ganes de recuperar el temps perdut, potser no serem prou conscients de la pugna per redefinir com vivim.
Alguns ens oferiran la melassa enganyosa d’una falsa seguretat, incitant i gestionant aquests temors per conduir-nos a acceptar polítiques d’excepció permanent, majors sacrificis de les classes populars i treballadores, mal disfressades de remeis per sortir de la crisi, i un tancament comunitari homogeneïtzador, que aporti un simulacre, un miratge, de control.
La societat seguirà essent inherentment plural i complexa, interconnectada i interdependent a nivell global.
Però si alguna cosa acredita el temps de crisi econòmica, social, ambiental i sanitària que vivim és la necessitat d’establir, i amb urgència, mecanismes de governança i de cooperació globals que tinguin la capacitat real d’abordar aquests reptes. Això voldrà dir un canvi en les polítiques públiques. Una inversió a nivells mai vistos. Una coordinació i una cooperació internacional en grau mai vist. Sens dubte, requerirà una relaxació dels límits del dèficit i de l’endeutament. Una mobilització de recursos materials i d’energies socials extraordinària, un esforç per no deixar ningú enrere.
Perquè l’equitat importa. I, posats a redefinir com hauríem de reprendre la vida, centrem-nos en això, que és una de les millors garanties de seguretat.
Cadascuna de les vides que el virus ens ha arrabassat era única, extraordinària, com ho són les que llevarà encara. També ho són les que preservarem, perquè la vida és fràgil, sí, però tossuda com ella sola, i sempre empeny endavant.
És per tot això que alguns creiem que cal remoure tots els obstacles i desigualtats que impedeixen als nostres congèneres desplegar tot el seu potencial, gaudir de les condicions materials que permeten a cadascú una igual llibertat per viure, i fer-ho en un planeta al que no sostraguem la seva capacitat de sostenir la vida. En som capaços. La vida, cada vida, ho mereix.
Ferran Pedret i Santos
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...