Niça

15 jul

Nice-Cours-Saleya-Market-at-Evening

El fanatisme gihadista ha colpejat, de nou, i durament, a Niça. Més de 84 morts, i desenes de ferits, quan escric aquestes ratlles. Anteriorment ho ha fet a Nova York, Londres, Madrid o Brussel·les. Com a Istambul, Bagdad, Lahore, Islamabad, a la Universitat de Garissa, al nord de Nigèria, i a una dissortadament llarga llista d’indrets.

Entre els anys 2000 i 2014, fins a 72.000 persones han perdut la vida en atemptats d’organitzacions gihadistes. Segons aquestes mateixes dades, el 87% de les víctimes professaven la fe musulmana.

L’embogida barbàrie desfermada en aquests atemptats, les accions abjectes perpetrades en nom d’una ideologia aberrant, totalitària, profundament anti-il·lustrada, en nom d’un dogmatisme que pren com a pretext una determinada interpretació rigorista —i gens docta— de la fe musulmana, no ens han d’encegar respecte a l’objectiu que realment cerquen.

L’objectiu últim dels terroristes no és, principalment, el dolor i la pèrdua irreparable que causen amb la seva execrable violència. Ni tan sols la confusió i el terror que en segueixen, o la sensació de vulnerabilitat i d’impotència que encara segueixen a aquestes. El seu objectiu últim és provocar efectes socials i polítics d’abast profund.

Com sapadors medievals, pretenen soscavar les bases de la nostra convivència en llibertat, encendre sota les precàries democràcies que amb tan d’esforç hem edificat el foc subterrani del recel mutu, de l’odi a l’altre, a fi d’afonar-les. Les seves millors armes som nosaltres mateixos, si ens deixem dominar per la por o la ràbia, si caiem en l’exacerbació securitària i en una resposta aïrada i militaritzada, si ens refugiem en el replegament identitari, i ens mostrem disposats a sacrificar la llibertat i la pluralitat de les nostres societats en favor de la falsa promesa de seguretat de les Patriot Act.

Per això, avui, no puc evitar reiterar algunes idees:  si responem al terror aïllant-nos, amb gasiveria cap als que fugen de l’horror, amb filferro espinós, amb literals i metafòriques tanques i murs, si responem  extramurs tan sols amb la força, i intramurs suspenent garanties i amb desconfiança cap a l’altre, si a la ferida del terror hi afegim el càstig auto-imposat del domini de l’extrema dreta populista i xenòfoba, ens hauran vençut.

Per això, al marge de tots els esforços que cal fer per evitar la reproducció com aquests,  la nostra millor resposta com a societat, el que més frustra el propòsit dels apòstols de la mort i el no-res, és la de mantenir-nos amb fermesa, junts, lliures, diversos, iguals, solidaris i sense por.

Ferran Pedret i Santos

 

Europa

24 jun

Des del Tractat de París de 1951, que va donar naixença a la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, i des dels Tractats de Roma de 1957, que van establir la Comunitat Econòmica Europea i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica, el projecte europeu havia anat aprofundint-se, i ampliant els Estats que en formaven part.

Anteriorment, Noruega, Suïssa i Islàndia havien paralitzat els seus respectius processos d’adhesió al projecte europeu, com a resultat del vot negatiu, en referèndum, per part de la seva ciutadania. Però mai fins ara un Estat membre no n’havia sortit. La ciutadania del Regne Unit així va decidir-ho, ahir mateix. Les conseqüències de la decisió són de tot ordre, i no tan sols econòmiques, aquestes darreres, amb tota seguretat, negatives per a tots nosaltres, britànics inclosos.

En la política interna del Regne Unit, ja hi ha conseqüències immediates, i la distribució territorial de les preferències entre el remain i el leave augura futures dificultats. Cal prendre nota de les preferències a Irlanda del Nord i Escòcia, però també del vot ben diferent que han emès algunes de les grans ciutats britàniques, o el nord d’Anglaterra respecte al sud, per exemple.

En la política europea, el Brexit suposa un terratrèmol. Està per veure quines en seran les rèpliques, però les forces polítiques que cavalquen sobre la tendència al replegament identitari que recorre el continent han acollit eufòriques el resultat, i s’han apressat a reclamar referèndums per seguir l’exemple del Regne Unit.

No és la meva intenció aquí, però, provar d’establir un catàleg exhaustiu de les previsibles conseqüències de la decisió, repàs de les moltes causes concomitants del resultat, ni , ja que molt se n’ha escrit i se n’escriurà encara, per persones molt més autoritzades que jo mateix.

El que modestament vull fer és cridar l’atenció sobre la necessitat de refer un projecte europeu que superi els bloquejos i inèrcies actuals, de doblar els esforços per plantejar des de l’esquerra un model d’Europa que venci les dècades de domini neoliberal que, a ulls vista, han anorreat fins ara l’ambició de construir una autèntica federació europea, compartida per tants —de Jean Monnet a Altiero Spinelli— .

Aquesta ambició del federalisme europeu no es limitava a construir simplement un espai de lliure circulació de treballadors, béns, serveis i capitals. Suposava mecanismes d’integració econòmica, sí, en els que s’ha avançat molt, però havia de suposar també mecanismes d’integració política i social, la progressiva construcció d’un demos europeu que és encara massa feble per sobreposar-se a la pulsió nacionalista que repunta a Europa.

Se’ns gira molta feina, però no podem defallir en el combat per una Europa democràtica, social i federal, a l’escala de la qual podem bastir solucions compartides a molts dels grans problemes que afecten a les nostres vides.

Ferran Pedret i Santos

Ignomínia

16 Gen

La guerra civil siriana porta en marxa prop de cinc anys. L’extraordinària complexitat política del conflicte, convertit a la vegada en guerra subsidiària regional i internacional, i la situació militar sobre el terreny, fan preveure que l’allau de mort i destrucció que sepulta el país ha de durar molt encara.

Si estudiem l’evolució de les confrontacions bèl·liques des de la industrialització fins ara, veurem com la proporció de víctimes civils en les guerres ha anat creixent, i el conflicte sirià no n’és pas l’excepció. Les estimacions situen el nombre de civils que han estat víctimes mortals de la guerra en aproximadament 260.000. Però la mort no és l’única manera de convertir-se en víctima del conflicte. Per escapar-ne, qui té la possibilitat de fer-ho, fuig. Nacions Unides calcula que al juliol de 2015 hi havia 7,6 milions de desplaçats interns a Síria, i més de 4,6 milions de refugiats al desembre de 2015. D’aquests darrers, la immensa majoria s’estan, en condicions molt dures, a Turquia (2,5 milions), Líban (1,1 milions), Jordània (o,6 milions) i l’Iraq (0,3 milions), mentre que entre Egipte i Líbia es reparteixen 0,15 milions més.

Una crisi amb aquest nombre de desplaçats i refugiats  no es veia des de la Segona Guerra Mundial. Ni tan sols el conflicte dels Grans Llacs que s’inicià l’any 1994 va assolir aquestes dimensions. Però davant aquesta catàstrofe humanitària, davant dels milions de persones, incloent-hi infants, ancians, i discapacitats, que tan sols busquen la manera de salvar la vida i de reteixir-la a una terra on se sentin segurs, la reacció europea ha estat —està essent— una autèntica ignomínia.

Tard i malament, s’acordà que els diversos Estats de la Unió Europea reallotjarien 160.000 persones dels camps de refugiats. Vam assistir a una impúdica subhasta respecte a les quotes d’aquest migrat total —només cal comparar-lo amb la xifra de refugiats presents a Turquia— en un debat públic que en tot moment va obviar les obligacions internacionals contretes pels Estats part de la Convenció sobre l’Estatut del Refugiat de 1951, el posterior Protocol sobre l’Estatut del Refugiat de 1967, o la Directiva 2004/83/CE, del Consell, del 29 d’abril, en matèria de protecció internacional i de protecció subsidiària.

Aquest acord per acollir 160.000 persones es va assolir al setembre de 2015. Avui, només han estat acollides 272 persones d’acord amb aquest mecanisme. Una autèntica vergonya.

La realitat s’imposa, i les persones refugiades, empeses per la necessitat i el desig de començar una vida amb la mínima seguretat, busquen la manera d’arribar a Europa. Hem vist les imatges dels camps balcànics amb fileres de centenars i milers de persones creuant a peu el paisatge. Hem vist els rostres esgotats dels refugiats amuntegats a les estacions de tren centreeuropees. La barreja d’alegria i angoixa a les mirades. Hem vist també les arribades de precàries embarcacions a les platges de l’Egeu, hem sabut de les màfies i les estafes, hem vist la fosca nit a les aigües de Lesbos empassar-se una vida rere l’altra. Vam veure Aylan Kurdi, l’infant que ens vam commoure. Vídeo rere vídeo ens vam insensibilitzar. Veiem ara detinguts uns bombers de Sevilla que tan sols provaven d’evitar noves morts, i ens hem indignat, justament, i els volem lliures. Hem vist prosperar les tanques i els tancaments de fronteres, multiplicar-se sobre l’horitzó el filferro espinós, hem sabut que alguns governs es plantegen requisar els béns als qui hagin sobreviscut a aquest llarg i duríssim èxode. Hem vist créixer la por, hem vist atiar l’odi, eriçar-se aïrats els patriotismes. Hem vist cremar les cases-refugi, hem vist l’estigma incipient sobre la pell de l’altre, el foraster, convertit en sospitós, portador del mal, perseguit i foragitat. Un oprobi.

Per a eterna vergonya d’Europa i dels valors dels que un dia va vantar-se, hem permès que a les fosses comunes que ja són les aigües de l’Estret de Gibraltar i del Canal de Sicília, s’hi sumi ara una de nova, a l’Egeu. Molts, dissortadament, ja hi reposen. Però nosaltres no podem ni podrem trobar repòs si no som capaços d’empènyer l’acció dels nostres governs cap a una política autènticament humanitària envers els refugiats, que en protegeixi la vida, la dignitat i la seguretat, i que els tracti com el que són, éssers humans. Per ells i, goso dir, sobretot per nosaltres, si és que tal distinció té sentit.

 

Ferran Pedret i Santos

 

Jo, hiena

24 nov

hiena

Aquest diumenge, en ocasió de la presentació de la coalició Democràcia i Llibertat, que ha format CDC —juntament amb Reagrupament i Demòcrates de Catalunya—  a fi de concórrer a les eleccions generals, en una mostra clara de la seva ferma determinació per desconnectar d’Espanya, vam poder sentir el principal candidat d’aquesta coalició qualificar de hienes a les persones contràries al procés.

Qui vulgui excusar paraules tan toixes s’hi haurà d’esforçar molt. Homs va emprar quelcom més que una metàfora per referir-se als seus adversaris. Si la metàfora és recurrent i culturalment acceptada esdevé un símbol. Sens dubte, la hiena és un símbol, que evoca en la nostra ment les connotacions negatives que tradicionalment se’ls associa, per bé que la consideració pejorativa que en fem sigui injusta amb la seva naturalesa.

La hiena representa per a nosaltres una combinació de covardia, traïdoria i agressivitat, causa repulsió, i se la tem i menysprea alhora. Per als europeus occidentals, tan avesats als documentals dels que parlava Homs, la imatge que més fàcilment ens ve al cap és la que acompanya aquestes ratlles, la de la hiena tacada, que du sobre la pell mateixa l’estigma de la baixesa moral que li atribuïm.

Tenint en compte que, en el transcurs del mateix acte públic, Artur Mas havia anunciat la defunció de Convergència Democràtica de Catalunya, podem pensar que per això a Homs li va venir la hiena al cap, un animal bàsicament carronyaire. Fins i tot, tenint en compte que es referia als adversaris del procés, i donades les seves recents invectives a la CUP —formació independentista que ha estat crítica amb el processisme— podem pensar que es referia en exclusiva a aquests darrers. O a alguns dels components de la coalició Junts pel Sí, que sotgen sigil·losament Mas mentre esperen pacientment el seu torn.

Però no ho crec. Que la mediocritat del personatge, en el sentit més literal del terme, no ens enganyi. La tria de les paraules i dels tons mai és innocent. És més probable que es referís a d’altres, en aquesta ocasió. Aquells als quals, d’un temps ençà, no ens consideren demòcrates. Aquells als quals, des del seu púlpit, temps ha, els nacionalistes ens han excomunicat de la nació. Aquells que ja no formem part de la congregació del poble. Aquells als quals s’assenyala com a fre a les aspiracions del poble. Aquells que som, en definitiva, i amb certes ressonàncies ibsenianes, enemics del poble.

El procés és ben conegut. El de la construcció de l’altre. El de dotar l’altre d’atributs i connotacions negatives. El de desqualificar l’altre. El de deshumanitzar l’altre. El de cosificar l’altre. Alerta.

Ferran Pedret i Santos

La temptació de la ‘Patriot Act’

17 nov

Les imatges en bucle de la terrible violència desfermada sobre París. Novament. La narrativa descarnada i en directe de l’horror i l’esglai. Les quasi infinites iteracions del desconcert, el dolor i la pèrdua.  Podíem haver estat nosaltres. La sensació de desemparament, la por, i també l’estupor. Hem vist tot això.

Ens hem commogut. I en plena commoció, la urgència de reaccionar. D’aparentar força. De tornar a oferir el reconfortant mantell d’un Estat eriçat d’armes, de la mà ferma, de la mirada severa, de la barba decidida. Hem vist tot això.

La violència perpetrada a París és infame, és injustificable i passarà a la història de la ignomínia, però no és cega. Té propòsits, cerca efectes. Escatir-ne el telos és important, per no concedir als executors de tal actes de barbàrie una inadvertida victòria. Per no infligir-nos la més severa derrota. Per no caure en la temptació de la ‘Patriot Act‘ i totes les seves implicacions.

Cal desarborar, sí, la força aïrada que ens colpeix durament. Les democràcies liberals, per imperfectes que siguin, poden fer-ho sense disminuir la seva autoexigència, sense negar els seus principis, sense afonar-se en el fang. I no podem oblidar que aquesta força aïrada colpeix i ofega encara amb més duresa als territoris que manté sota el seu domini. I cal alliberar-nos-en.

Però resulta impossible fer-ho eficaçment si rebutgem, per pusil·lànime o bonista, qualsevol esforç per comprendre les causes mediates del fenomen gihadista, per comprendre el relatiu èxit d’una cosmovisió aberrant que mescla elements d’un rigorisme fal·laçment arcaïtzant amb una comprensió profunda de les formes postmodernes d’impactar i comunicar, i per comprendre els més prosaics i inconfessables interessos en joc que l’han permès arrelar com ha arrelat a una regió en carn viva des de fa dècades.

Si no se n’aborden les causes mediates, i responem aïllant-nos, amb gasiveria cap als que fugen de l’horror, amb filferro espinós, literals i metafòriques tanques i murs —si responem  extramurs tan sols amb la força, i intramurs suspenent garanties i amb desconfiança cap a l’altre— ens hauran vençut.

Per això la millor resposta, la fermesa que més frustra el propòsit dels apòstols de la mort i el no-res, és la de mantenir-nos junts, lliures, diversos, iguals, solidaris i sense por.

Ferran Pedret i Santos

Mistificacions

27 ago

Les eleccions novament anticipades del proper 27 de setembre són d’una innegable transcendència, per tal com algunes formacions polítiques les plantegen com el punt d’arrencada d’una secessió unilateral de Catalunya respecte de la resta d’Espanya. És per això que les habituals entrevistes als candidats en un període preelectoral, sempre interessants, susciten ara un interès extraordinari i mereixen ser analitzades amb deteniment.

El proppassat 20 d’agost hem tingut ocasió de llegir-ne dues que, per diferents motius, però amb un punt de connexió, val la pena comentar.

Una és la realitzada al candidat de la llista Junts pel Sí, Raül Romeva, publicada per Eldiario.es. L’altra és la realitzada al candidat de la llista Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell, publicada per Vilaweb.

Pel que fa a la primera entrevista, a la pregunta sobre si hi hauria marxa enrere possible després d’una hipotètica declaració unilateral d’independència, com ara una negociació amb l’Estat, que realitza l’entrevistador, Romeva responia el següent: “Hi ha qui parla d’Estat federal. Podríem arribar a parlar de federalisme, a condició que el subjecte a federar sigui una Catalunya sobirana. Sense aquesta prèvia no hi ha altra opció vàlida.”

Anem a pams. Romeva, tot i emprar el terme federalisme, deu referir-se a una solució confederal, o no tindria sentit la condició prèvia que postula. Vull suposar que no pretén enganyar els partidaris del federalisme, que no acostumem a fer passar bou per bèstia grossa. N’hi ha que juguen amb les paraules per afirmar que al federalisme només s’hi pot arribar per la prèvia secessió i la posterior federació. L’argument és fal·laç: de federalismes, per raó del seu origen, n’hi ha del tipus coming together (en els quals diversos Estats o territoris preexistents es federen i construeixen un Estat federal, perdent la plena sobirania que sembla reclamar Romeva), però n’hi ha també molts del tipus holding together (en que a la creació de l’Estat federal s’hi arriba mitjançant la transformació d’un Estat prèviament centralitzat, o descentralitzat, que adquireix aquesta condició, certament amb participació de les noves unitats constitutives de l’Estat federal).

D’altra banda, venint del primer candidat d’una llista que anuncia una declaració d’independència si assoleix la majoria absoluta al proper Parlament, sorprèn l’afirmació que s’estaria disposat a negociar la integració de Catalunya en una confederació (no pas federació, com hem vist), que la reunís de nou amb una Espanya de la que s’acaba de separar. Vull pensar que no pretén enganyar els partidaris de la independència emprant el seu vot com a simple mitjà per guanyar avantatge negociador.

En darrer lloc, podríem aturar-nos en el debat sobre si existiria tal cosa com la sobirania o com una Catalunya sobirana, en un món com el nostre, fins i tot en la hipòtesi de la secessió, però això, tot i interessant i rellevant per al debat públic existent a Catalunya sobre la seva futura organització política, ens duria a una excurs que desbordaria la pretensió d’aquestes ratlles.

Pel que fa a la segona entrevista, resulta interessant que Rabell, després d’una sèrie de preguntes mitjançant les quals l’entrevistador intenta, i aconsegueix, que el candidat de CSQP digui que votaria a favor de la independència en determinades circumstàncies, respongui primer “que la solució més raonable de l’estat espanyol seria arribar a una fórmula democràtica d’encaix de tipus federal o confederal que respectés plenament el reconeixement de la plurinacionalitat i els drets democràtics i l’expressió nacional catalana”, per tot seguit afirmar el següent:Jo no tinc cap problema amb la independència. I encara et diré més: estic convençut que ateses les característiques de la societat catalana, el pes de les classes populars, els vincles històrics, culturals, amb la resta de pobles de l’estat espanyol, una república catalana independent seria probablement el primer pas cap a una entesa federal o confederal si hi hagués les condicions per fer-la. Jo crec que aquest és el camí més natural.

Lamentablement, trobem de nou la confusió entre una solució federal o una de confederal. Només la segona és teòricament possible si estem parlant d’arribar-hi ex secessionis. Vull pensar que amb això no es pretén induir a confusió als molts federalistes que existeixen entre els potencials votants de Podem o d’ICV-EUiA, formacions integrades a la candidatura que Rabell encapçala, provant de convèncer-los que la independència és el “camí més natural” per assolir el seu objectiu.

No puc fer sinó discrepar del plantejament que suposa que una hipotètica secessió de Catalunya conduiria al naixement d’una Espanya confederal on Catalunya fos una de les seves parts constituents. Em sembla, fins i tot, d’enorme ingenuïtat pensar que aquest és un escenari plausible.

Pel que fa al plantejament que pretén que, de la secessió catalana, en podria sorgir una Espanya federal, basti dir que es tracta d’una impossibilitat ontològica, per la qual cosa cal entendre que, o bé es pretén mistificar el significat del federalisme, o bé s’insinua que la intenció és emprar un conat de secessió per obtenir leverage a l’hora de negociar un nou estatus de Catalunya dins d’Espanya, el que sembla deshonest amb els votants que aspiren a la creació d’un Estat català independent.

Que cadascú defensi la seva opció, però les coses clares: la secessió és un projecte incompatible amb la naixença d’una Espanya federal, que veurà la llum si el federalisme és vist no només com la fórmula més adient per a l’organització territorial d’un Estat plurinacional com és Espanya, sinó sobretot com la palanca per a l’aprofundiment en el seu caràcter social i democràtic, com a eina per a la transformació que tanta gent anhela, a Catalunya i arreu d’Espanya.

Ferran Pedret i Santos

Weissach im Tal, quan la serp ja no és a l’ou

25 ago

WeissachWeissach im Tal és un municipi alemany de poc més de 7000 habitants, situat a un dels Estats del sud, Baden-Württemberg, i no destaca d’altres municipis semblants del seu entorn per res en especial. Tanmateix, ahir va ser notícia, encara que molt probablement la majoria dels ciutadans de Catalunya i d’Espanya no ens n’haguem assabentat.

Ho va ser per raó de l’incendi que s’aprecia a la foto. Un incendi intencionat, fruit d’un atac xenòfob per impedir que la casa que crema es converteixi en una llar d’acollida per a refugiats que esperen la resolució de les seves sol·licituds d’asil —un tràmit que es pot estendre durant mesos o anys—.

Segons dades del Ministeri de l’Interior alemany, durant l’any 2014 es van produir 990 actes violents per part de grups d’extrema dreta a Alemanya, un increment del 24% respecte al 2013. D’aquests actes violents, 512 eren atacs xenòfobs. No tenim dades corresponents al 2015, encara. Pel que fa als atacs incendiaris contra centres d’acollida de refugiats (a voltes ja ocupades per famílies, no ho oblidem), durant el que portem de l’any 2015, s’han produït 204 atacs incendiaris, amb el que ja es superen els 198 atacs de l’any 2014.

Diverses crisis humanitàries, i molt significativament la guerra de Síria, fan que s’hagi incrementat força el nombre de sol·licitants d’asil i refugi a Europa. No es pot dir que ens trobem entre els més generosos a l’hora d’acollir-ne, ja que Turquia, el Líban, Jordània o Egipte es troben entre els principals receptors d’aquests refugiats, però a Europa és Alemanya, seguida d’Itàlia, França i Suècia, qui n’està acollint un major nombre. Front a la vergonyant actitud europea davant les penúries dels refugiats i migrants —pensem en l’Estret, les tanques de Ceuta i Melilla, Calais, la tanca entre Hongria i Sèrbia, la frontera de Macedònia o l’illa grega de Kos—, davant les seves morts abans fins i tot de poder sol·licitar asil o refugi  (provant d’arribar a Itàlia, sí, però ni el fenomen és recent ni és només en aigües italianes), i davant de notícies com la que ens arriba de Weissach im Tal, és interessant també conèixer iniciatives com les de Flüchtlinge Willkommen.

Tot i que el fenomen de l’incendi contra cases d’acollida per a refugiats a Alemanya pugui semblar un fet aïllat, el cert és que tots els informes apunten a un increment de les agressions xenòfobes, antisemites, antiziganistes o islamòfobes arreu d’Europa, coincidint amb un repunt dels discursos xenòfobs o contra la immigració en el debat públic europeu. De la diferenciació per afirmar la pròpia identitat en contrast amb l’alteritat del divers, la seva estigmatització, i sovint la seva deshumanització són els ingredients del discurs incendiari que acompanya la mà criminal que cala foc a la casa.

Trobem exemples d’aquest discurs en diverses formacions de la dreta populista de nou encuny i de l’extrema dreta arreu d’Europa. El cas més evident és el de la formació neonazi grega Alba Daurada, però des dels búlgars d’Ataka als hongaresos de Jobbik, fins al Partit Popular Danès, els Demòcrates Suecs, la Lega Nord italiana, el Partit del Progrés noruec, el Vlaams Belang belga, el partit de Geerd Wilders a Holanda,  l’FPÖ austríac, l’UKIP britànic, o el Front Nacional francès, hi ha una gradació en to i intensitat d’un mateix discurs d’incitació a una política identitària que exclogui el diferent a la idealitzada comunitat nacional que diuen representar.

Aquestes formacions ens volen com una massa compacta i homogènia, ens vol obedients al líder, ens vol uniformes i, algunes d’elles, a poder ser, ens volen també uniformats. Una breu recerca d’imatges us en farà arribar la idea. Espereu, us en faig una:

Alguns, a casa nostra, assagen formules i discursos que pretenen emular l’èxit electoral de formacions xenòfobes o anti-immigració arreu d’Europa. Des dels de “primer els de casa”, fins als que parlen de “netejar” ciutats, deshumanitzant l’altre fins al punt de convertir-lo en immundícia que cal escombrar. Parlem sobre les autèntiques causes de la crisi i les retallades, sobre les autèntiques causes dels fluxos migratoris i de l’actual increment de refugiats que malden per arribar a Europa. Barrem el pas als discursos incendiaris, desemmascarant la seva faceta xenòfoba i atiadora de l’odi.

Ferran Pedret i Santos

Editat el 26 d’agost de 2015

%d bloggers like this: