Andalucía

15 juny

Adelantó las elecciones Moreno Bonilla por lo que suelen adelantarse, por ventajismo. Confiando en deshacerse de su socio en descomposición, Ciudadanos, fagocitándolo. Confiando en pillar a su rival, el PSOE, al que no había vencido aún, sin tiempo para consolidar a su candidato. Confiando, porque siempre se puede confiar en ello, en la fuerza autodestructiva de las disputas en las formaciones de la izquierda alternativa. Confiando en contener el pronosticado crecimiento de la extrema derecha, que sin embargo siempre será su plan B, su muleta, llegada la ocasión. Confiando, por último, en contribuir a un efecto dominó que, en los mejores sueños de los estrategas del PP, debe llevarles a La Moncloa.

El ventajismo, sin embargo, no siempre recibe un premio en las urnas. La experiencia más reciente es la de las elecciones en Castilla y León, en las que es cierto que el PP ha mantenido el gobierno de la Junta, pero al precio de atraer sobre sí el oprobio de meter en él a la extrema derecha, lo que ya les ha valido perder la secretaría general del Partido Popular Europeo.

Moreno Bonilla quiere hacerse pasar por moderado, aunque el efecto de sus políticas sobre los servicios públicos es el mismo que suele caracterizar a los gobiernos de la derecha: convertirlo todo en un erial.

Para continuar con tales políticas sabe que puede contar, aunque lo niegue, con la colaboración de un VOX que, sin disimulo, pasea a la neofascista Giorgia Meloni por sus mítines. Ciertamente, corremos el riesgo de que la comunidad autónoma más poblada de España cuente con un gobierno en el que esté presente la extrema derecha. No lo cito como espantajo electoral. Tampoco tengo claro que, por sí solo, funcionara o bastara. Meramente lo constato.

Son un riesgo para la democracia, sin ningún género de dudas. Su retórica inflamada, sin ser banal, es tan sólo el menor de los problemas. Sus invectivas contra todo lo progre, apócope despectivo con el que mal disimulan su odio al progreso y a las libertades, son reveladoras de que no estamos realmente ante una nueva fuerza política, sino ante la forma política actual tomada por aquellas fuerzas sociales que, desde lo más hondo de nuestra historia, han supuesto un lastre para cualquier avance social, y a menudo le han opuesto la más violenta de las reacciones. La historia reciente nos enseña que en cada momento de crisis aparece una fuerza supuestamente rompedora, que en realidad está al servicio del gran capital y cuenta con su favor para conducir el descontento social hacia formas de orden que aseguren que no haya una salida a la crisis que suponga un cuestionamiento y corrección de las desigualdades. VOX no es otra cosa que el partido más extremo del orden neoliberal, aunque intente hacerse pasar por cualquier otra cosa, y ni tan siquiera es original al agitar el nacionalismo español para tratar de dar cobertura a lo que es su fin último.

Sin embargo, como cada vez que la ciudadanía es llamada a las urnas, le corresponde a ésta tomar la decisión. Ni a los augures demoscópicos, ni a asesores áuricos, ni a tertulianos. A cada andaluza y a cada andaluz con derecho a voto. La izquierda andaluza trata de convencer a los indecisos y de movilizar al electorado frente a un PP que quiere “dormir el partido“. No cabe la resignación ni el desistimiento. Sin duda existe un proyecto alternativo a lo que el PP y VOX pueden suponer para Andalucía y para España, y para hacerlo posible es urgente y necesario darle la vuelta a los malos pronósticos con una movilización extraordinaria de la Andalucía progresista en cualquiera de sus expresiones, y también con un respaldo masivo a la única candidatura que puede batir al binomio de las derechas, la del PSOE, con Juan Espadas al frente.

Ferran Pedret i Santos

Hi ha espai per una ‘gauche républicaine’ a França?

11 abr.

La primera volta de les eleccions presidencials franceses deixa un duel entre Macron i Le Pen per la segona volta. Mélenchon en queda fora per relativament poc. La dreta de Les Républicains implosiona, i els socialistes cauen encara més respecte l’any 2017.

L’any 2012, “només” en fa deu anys, els resultats de la primera volta eren ben diferents, amb Hollande al capdavant (28,6%), seguit de Sarkozy (27,2%), i de M. Le Pen (17,9%).

Però l’any 2017, després del quinquenni d’Hollande a la presidència de la República, el socialisme francès ja havia patit una autèntica ensulsiada. Benoît Hamon va obtenir només el 6,4% dels vots.

El resultat del 2022 no és tan preocupant per la presència de Le Pen a la segona volta (Jean-Marie Le Pen ja hi va arribar l’any 2002), com per altres factors. El primer, el previsible afebliment del “front republicà” que va propulsar Chirac del 19,8% al 82,2% entre les 2 voltes. Fa temps que, a França, aquesta acció conjunta per barrar el pas a l’extrema dreta mostra senyals d’esgotament.

Hidalgo, Jadot, Roussel i Pécresse van anunciar de seguida, i amb matisos diferents, el seu suport a Macron a la segona volta, per barrar el pas a Le Pen. Mélenchon va ser menys explícit, però més del que s’esperava: va fer una crida a no atorgar cap vot a Le Pen.

Veurem quin grau de mobilització es produeix a la segona volta, i si pren la forma de “front republicà”. A priori. és previsible una victòria de Macron, però també es pot anticipar que ni de bon tros serà tan àmplia com la de Chirac sobre JM Le Pen.

En segon terme, cal reflexionar sobre les característiques bàsiques dels tres grans espais electorals que han quedat configurats. Le Pen disposa d’una forta organització i d’un bloc ideològicament cohesionat, pacientment forjat.

L’extremisme de Zemmour ha contribuït a l’estratègia de “dédiabolisation” de l’antic Front National, que consistia, per dir-ho pel broc gros, en “espantar menys”. Veurem si això incrementa significativament o no el seu potencial de creixement entre la primera i la segona volta.

L’espai al voltant de Mélenchon és un espai activista, mobilitzat, i també bastant organitzat, però és força probable que una part important del vot que ha rebut en primera volta sigui un vot estratègic, pensat per impedir una segona volta com la que finalment hi haurà.

També és força depenent del carisma del líder, característica comprensible en un sistema presidencial, i que també trobem en l’espai que aglutina Macron, amb la diferència que el centre macronista no compta ni amb una organització pròpiament dita, ni amb especial coherència ideològica.

Macron va trencar el sistema de partits de la Vª República, o si es vol el dels darrers 45 anys, construint sobre un pretès pragmatisme desideologitzat i sobre un discurs bastant antipolític.

El de Macron segurament sigui, per ara, el bloc més susceptible d’esfondrar-se, si perd el poder a curt termini.

Potser això obre la possibilitat de reconstruir un espai a l’esquerra del centre, l’espai per la “gauche républicaine” que Anne Hidalgo apel·lava, sense èxit, a mobilitzar.

Veurem si el PS es pot recompondre de cara a les eleccions legislatives del juny d’enguany. La política d’aliances serà clau, també per albirar l’espai amb el que podria comptar d’entrada un projecte a l’esquerra del centre, alternatiu a Macron i a Mélenchon, però capaç de convèncer sectors socials que, fins ara, han optat per l’un o per l’altre.

Ferran Pedret i Santos

L’aposta Belarra-Montero

7 març
Ione Belarra i Irene Montero

Des del moment en el que el president del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, va anunciar que Espanya enviaria armes a Ucraïna no tan sols mitjançant la seva participació als fons europeus que es mobilitzaran amb aquesta finalitat, sinó també directament, s’ha anat intensificant la discrepància pública d’alguns sectors d’Unidas Podemos amb aquesta decisió.

Així, mentre la Ministra de Treball, Yolanda Díaz, en ple intent de reconstruir un espai polític força erosionat en els darrers anys, s’ha alineat amb el president del govern del que forma part, les ministres Ione Belarra i Irene Montero n’han discrepat obertament. Belarra situava el socialisme entre “els partits de la guerra“, mentre Montero aportava com a solució la “diplomàcia de precisió“, concepte tan original com completament vacu.

Alguns mitjans de comunicació han subratllat la fractura que això suposava entre el PSOE i UP. Potser sí. Crec també que, si ens quedem aquí, ens quedem amb una visió incompleta de l’aposta Belarra-Montero.

Un sector d’UP porta un cert temps posant tots els entrebancs que poden al lideratge de Yolanda Díaz. És possible que, amb declaracions tan fàcilment refutables, però incendiàries, vulguin provocar un desgast de la seva rival interna, associant-la a posicions que, creuen, provoquen rebuig en els sectors que aspira a articular políticament. Si és així, bé podria ser que l’aposta Belarra-Montero s’equivoqui en el càlcul, i resulti en un reforç de l’estratègia de Díaz de presentar-se com la representant d’una esquerra útil i pragmàtica, que tan sols matisa lleugerament les polítiques públiques socialdemòcrates.

El més destacable és l’absoluta irresponsabilitat de l’aposta Belarra-Montero.

També és possible que, alhora que l’anterior, pretenguin forçar el seu propi cessament, la ruptura de la coalició de Govern, i la precipitació d’unes eleccions anticipades que preocupen a Izquierda Unida, tot i que el propi Pedro Sánchez havia descartat aquest escenari. Per què? Potser per no donar temps a Yolanda Díaz a construir un espai propi, i forçar-la a donar-hi un major paper a UP, davant la proximitat d’una cita electoral.

Deixant de banda que em sembla una clara confessió d’impotència i d’incapacitat davant la seva rival interna, el més destacable és l’absoluta irresponsabilitat de l’aposta Belarra-Montero.

No hem superat plenament la pandèmia. Rússia, una potència militar autocràtica, desferma una guerra d’agressió a gran escala, fonamentada en una visió política etno-nacionalista i imperialista, sobre Ucraïna. Les conseqüències d’aquesta decisió de Vladimir Putin són, per ara, incalculables. Hi ha massa causalitats trenant-se i massa interpretacions dels actes i paraules d’uns i altres que poden tòrcer encara més la situació. Però, si hi ha una cosa certa, és que la demanda d’estabilitat, prudència i solvència ha augmentat. Tant per part de la ciutadania cap als seus governants, com per part dels socis europeus cap a Espanya, que ha adquirit una rellevància estratègica superior a la seva potència relativa.

A més, especular amb la ruptura de la coalició per l’espuri interès de quedar en millor posició relativa respecte a una rival interna, vol dir arriscar-se a truncar els esforços per superar els efectes socials i econòmics de la crisi en clau de justícia social, o els esforços per aprofitar els fons europeus per transformar el model econòmic i per impulsar la transició ecològica i la digital. És més, en el context actual de la dreta espanyola, vol dir arriscar-se a alimentar un nou creixement de la influència de l’extrema dreta o, fins i tot, assumir el risc que l’extrema dreta pugui encapçalar una coalició de govern a Espanya.

El debat sobre la decisió del govern d’Espanya d’enviar ajuda militar a Ucraïna és perfectament comprensible i legítim. Només faltaria. Que es pugui fer des del propi gabinet és força més discutible. Recordem l’aforisme, que he trobat atribuït sovint a Jean-Pierre Chèvenement: “Un ministre, ça ferme sa gueule. Si ça veut l’ouvrir, ça démissionne“.

Que es faci per càlcul no ja partidista, sinó per un pols entre fraccions dins d’un espai polític, i amb tot el que hem comentat en joc, ja no és només irresponsable, sinó imperdonable.

Ferran Pedret i Santos

Quan la serp ja no és a l’ou

23 abr.

Unes tanques ominoses, propaganda de l’odi i l’assenyalament, signades sense pudor per una formació que concorre a les eleccions a l’Assemblea de Madrid, apareixen a una estació de tren.

La candidata de la mateixa formació, davant les amenaces de mort rebudes per un altre candidat, per un ministre, i per la directora de la Guàrdia Civil, no només és incapaç de rebutjar-les, sinó que amb actitud fatxenda es rebolca en la seva misèria ètica.

No es poden ignorar aquests missatges, ni aquestes actituds. Encara menys quan no provenen d’un grupuscle marginal, sinó d’una força política amb representació parlamentària. Són missatges i actituds amb un enorme poder corrosiu sobre el teixit social, que serveixen de teló de fons legitimador per polítiques i actituds discriminatòries. Fins i tot per la violència física contra les víctimes d’aquests assenyalaments. Ho sabem prou bé.

Cal combatre’ls, per tant. Per fer-ho de la manera més eficaç, cal reflexionar sobre les causes estructurals de l’auge dels nacional-populismes reaccionaris, de l’identitarisme i del replegament nacional. També sobre els efectes d’unes estratègies o altres per abordar el pes que han adquirit en la vida social i política. Aprenent dels èxits i errors de les experiències passades, aquí i arreu.

La introducció en el debat públic d’idees i marcs conceptuals extrems, sovint apuntalats en falsedats i fal·làcies, com ho fa Vox i han fet abans altres, acompleix diversos objectius.

D’una banda, genera interacció i notorietat, augmentant la capacitat d’influència social de l’emissor. Això ha estat cert sempre, però ho és més encara en el temps del clickbait i la ferotge competició per les audiències, cosa que ha de conduir també a una reflexió en l’àmbit de la premsa democràtica.

En segon terme, la insistència i la repetició d’aquests missatges, per bé que en si mateixos generin un important grau de rebuig, desplaça el rang d’allò que es considera moderat i socialment acceptable. Per contrast amb la puixança de les idees de l’extrema dreta, algunes idees que abans es consideraven extremes comencen a semblar més assumibles a part de la ciutadania.

Alhora, la competició electoral desplaça els discursos i programes dels seus principals rivals cap a posicions contemporitzadores, que acaben legitimant o donant una pàtina de respectabilitat al discurs més extrem. Això darrer s’aguditza si, a més, l’extrema dreta esdevé fonamental per la formació de governs de dreta. Només cal veure l’evolució del PP, i en concret del PP de Madrid.

Les concessions discursives o programàtiques als nacional-populismes reaccionaris no minoren la seva competitivitat electoral ni la seva influència social, sinó que l’alimenten

Les concessions discursives o programàtiques als nacional-populismes reaccionaris no minoren la seva competitivitat electoral ni la seva influència social, sinó que l’alimenten.

L’establiment d’un cordó per aïllar l’extrema dreta, per sí sol, tampoc no és una panacea i troba dificultats i limitacions. Ho veiem a França, on l’estratègia ha viscut moments millors i pitjors durant els darrers trenta anys. Davant les presidencials del 2022, hi ha una notable polèmica al país veí sobre l’anomenat “barrage républicain”. Sovint permet a les forces objecte de l’aïllament presentar-se a si mateixes com l’única opció alternativa a un conjunt de partits tradicionals dels que es pretén que són una amalgama.

Això darrer, en el cas del nacional-populisme reaccionari i d’arrel identitària o nativista, a casa nostra, és del tot paradoxal. En el terreny econòmic i fiscal, les seves expressions polítiques majoritàries formulen una proposta plenament neoliberal. Els missatges xenòfobs, masclistes o homòfobs, la seva construcció d’un enemic exterior i d’un enemic interior, acompleixen la funció de provar de desviar el debat públic de la qüestió social o, si es vol, de provar de canalitzar el conflicte social vertical en un conflicte horitzontal.  

La irrupció de l’extrema dreta al Parlament de Catalunya ha reobert, aquí, el debat sobre com afrontar el seu relatiu, però ben preocupant, èxit electoral.

Alguns grups parlamentaris, a l’inici d’aquesta incerta legislatura, van subscriure un acord per abordar la presència de l’extrema dreta al Parlament. La iniciativa, el clàssic cordó front a l’extrema dreta, naixia afeblida per la negativa de liberals i conservadors a subscriure-la, però també per la diferent interpretació dels acords que n’han fet els grups signants.

Mentre alguns grups han volgut arribar a l’extrem de negar la representació al Senat dels electors d’una formació amb posicions polítiques certament abjectes, alguns dubtem que sigui aquesta la posició més congruent amb la defensa del principi democràtic que es pretén protegir i que, fins i tot, pot ser contraproduent des de la perspectiva del combat contra les posicions polítiques de VOX, atès que li permet una victimització de la que obté rèdit.

No s’aconseguirà afeblir electoralment l’extrema dreta a través d’una competició entre forces democràtiques, o entre les persones que les representen, per aparentar ser les més fermes. Ni amb gesticulacions o escandalitzant-se.

L’aïllament que cal establir al voltant de VOX és el que el separi del cos social del que pretén nodrir-se

L’aïllament que cal establir al voltant de VOX és el que el separi del cos social del que pretén nodrir-se. El que li impedeixi convertir la política en un fangar. El que l’arraconi a les urnes. A ells i als que els segueixen el joc o els imiten impúdicament. La ciutadania de la Comunitat de Madrid es troba davant un repte majúscul. Les conseqüències del que hi passi, atès que s’ha convertit en el laboratori d’idees del neoliberalisme, de l’extrema dreta i d’un identitarisme reaccionari, depassen de molt les fronteres de Madrid. Podem imaginar on ens condueix una victòria d’Ayuso i Monasterio. La seva desfeta, que pot arribar de la mà de la mobilització dels sectors de progrés, és vital.   

Cal replicar amb arguments a les falsedats. Cal contraposar, davant els abrandats discursos que  assenyalen bocs emissaris, un discurs que pugui generar adhesió no només racional, sinó també emocional, a un projecte de societat que construeixi un nosaltres sense enemics. Cal superar la política identitària. Per damunt de tot, cal segar-los l’herba sota els peus, afavorint polítiques públiques de combat contra les desigualtats, de transformació social, que evitin sensacions d’abandonament o greuge.

Ferran Pedret i Santos

Senyals que precediran la fi de la legislatura

8 abr.

Junts, la formació postconvergent que ha encapçalat els darrers governs processistes, no ha acabat de pair bé la seva doble desfeta electoral. En termes generals, a mans del PSC, guanyador de les eleccions del 14 de febrer, i en el camp independentista, a mans d’ERC, sòcia i acèrrima enemiga.

D’aquí que, prop de dos mesos després de celebrades les eleccions no hi hagi un acord entre els partits independentistes.

Tenia tota l’aparença d’impostat, el triomfalisme del camp independentista, que celebrava en la nit electoral un guany que es pot reduir al rèdit de 5 escons suplementaris obtingut per la CUP, tercer braç en el pols intern que lliura l’independentisme, pel fet de no haver perdut centenars de milers de vots respecte al 2017, sinó tan sols uns pocs milers.

I és que es coneixen prou bé, i saben bé com han arribat les seves relacions a ser com són. I l’impacte paralitzador que les seves disputes i la seva mútua vigilància tenen sobre les tasques de Govern. Ho va veure tothom a la darrera legislatura, i les conseqüències seran pregones i duradores fins i tot si finís ara mateix la causa. Entre ells, que té la seva importància, però sobretot pel conjunt de la societat catalana, que en té molta més.

Tot i l’esgotament de la fórmula, hi insisteixen, amb la prou aclaridora pretensió, tant per part d’ERC com de Junts, de fer veure que no tenen res a veure amb l’etapa immediatament anterior. Només calia sentir-los en campanya. Només calia atendre als discursos dels dos debats fallits d’investidura.

Com no poden dur a bon terme els objectius que proclamen, no tenen projecte polític, que es va esgotar i consumir el 2017. Com no tenen projecte polític, no poden tenir estratègia compartida. Ni, de fet, cap estratègia que no passi per una cosa tan esquemàtica com mantenir-se en el poder, que no sempre és còmode de compartir, i confiar en la generació de nous clixés retòrics que mantinguin la mobilització electoral. Ja ho deia Jean Jaurès, que “quan els homes no poden canviar les coses, canvien les paraules“. I quin fart d’encunyar clixés, en aquest llarg procés!

Les senyals que hem vist fins ara condueixen, totes, a observar que, ni obtenint ERC una avantatge sobre el rival de Junts, no pot desempallegar-se d’una certa vocació subsidiària respecte a la vella dreta nacionalista, convertida fa relativament poc a l’independentisme, i que pretén amagar sota apel·lacions a la transversalitat ideològica dosis importants d’etnonacionalisme i pulsions reaccionàries.

Les senyals que hem vist fins ara condueixen, totes, a pensar que, fins i tot si Junts finalment investeix Aragonès, i fins i tot si acaben formant un govern de coalició, la vella dreta nacionalista farà tot el possible per erosionar ERC i precipitar unes eleccions en el moment que estimin convenient. Sense cap mirament pel soci i, no cal dir-ho, per la ciutadania de Catalunya.

Una de les senyals més clares que precediran el final de la legislatura ja s’han produït, potser precipitades per la loquacitat d’un veterà murri. La sortida de la Mesa de Jaume-Alonso Cuevillas, que va declarar públicament no estar disposat a fer-se inhabilitar fútilment, dóna pistes sobre com vol Junts emprar la Mesa i, per extensió, la seva presència a les institucions, per decidir en quin moment es provoca una crisi que precipiti el final de la legislatura.

Si no s’obre pas una alternativa, només quedarà per saber si això serà abans o després que s’arribi a formar un govern.

Ferran Pedret i Santos

Abasso Tutti!

2 març

Fa poc esdevenia viral el vídeo en el que una molt jove falangista reproduïa les mefítiques consignes antisemites del nazisme. Ara ha esdevingut viral un vídeo protagonitzat per una menys jove aïrada, amb un discurs no menys falangista. A aquestes alçades, el nefand discurs del vídeo s’ha reproduït almenys en set milions d’ocasions.

No cal ser especialment intuïtiu per entreveure la pulsió antidemocràtica dels qui han impulsat el vídeo. Al cap i a la fi, acaba clamant per un capità que prengui les regnes d’Espanya. Un cabdill, un conducător, un duce, això és el que creu la narradora del vídeo que ens cal.

El mite de l’home fort, del salvapàtries, tan característic dels corrents de pensament autoritaris, tan a la moda darrerament, arreu del món, ja hauria de fer saltar totes les alarmes. Però no és l’únic element que ens hauria de posar en guàrdia: L’intent de presentar el conjunt dels espanyols com un tot homogeni, com una massa sense interessos contraposats ni visions del món contradictòries. El fet de presentar l’autora del discurs com a portaveu i intèrpret autoritzada de la voluntat d’aquesta massa homogènia. El fet de contraposar aquest poble, dipositari de totes les virtuts, a una casta política incapaç, sense distinció d’adscripció ideològica. L’apel·lació emfàtica, i buida alhora, a l’honor. La simplificació extrema dels problemes. Tot apunta en una mateixa direcció: un nacional-populisme reaccionari que, sense complexes, proposa una solució autoritària.

Es tracta d’una versió actual, que no moderna, de la proclama qualunquista de l’Abasso Tutti! No ens podem prendre a la lleugera l’amenaça de discursos barroers com el de la jove falangista, ni encara menys el discurs més subtil, però encara fàcilment identificable pel que és, que s’ha fet viral en els darrers dies. Especialment quan hi ha una extrema dreta rampant, que el va introduint, mica en mica, a les institucions i al debat públic.

Ferran Pedret i Santos

Ara i aquí comença

15 febr.
Banderes del PSC en un Primer de Maig

El PSC ha guanyat les eleccions al Parlament. Ara i aquí comença el canvi a Catalunya. Els socialistes no renunciarem a intentar encapçalar el Govern de la Generalitat. Un observador neutral podria pensar que això es digui i es faci tan sols per distingir-se de la pèssima gestió del resultat electoral que al seu dia va fer C’s.

No seria un argument menor, però no és ni tan sols el principal. El principal és que, malgrat que l’aritmètica parlamentària resultant de les eleccions pugui mantenir una aparença d’alternativa política a la que proposa el PSC (un acord del PSC amb els comuns per governar plegats), el cert és que aquesta alternativa política és inexistent.

Els socialistes disposem d’un candidat, Salvador Illa, i d’un programa electoral que es pot traduir fàcilment en un programa de govern, previ acord amb una formació amb notables afinitats programàtiques.

En el camp independentista, els que serien cridats a l’entesa es detesten obertament, i no han perdut ocasió de demostrar-ho en els darrers mesos i anys, fins i tot si això suposava causar greus entrebancs al desenvolupament de la seva acció de govern (per dir-ne d’alguna manera). A més, no disposen d’una orientació estratègica compartida, ni la poden assolir, perquè en realitat el problema és més profund: no disposen realment d’un programa. L’esgotament del seu projecte polític ve de lluny. De l’intent de dur a terme els seus objectius màxims per la via de fet, i fer palesa així la inviabilitat del seu projecte.

D’aleshores ençà no tenen res a oferir a la ciutadania, que no sigui merament retoricisme i logomàquies. Fins i tot això, en el que han esdevingut mestres, ja no dóna gaire més de sí.

Ferran Pedret i Santos

La Gran Decisió

31 gen.

Dos han estat els factors estructurals que, en el passat, i fent abstracció d’altres consideracions, han contribuït a l’èxit electoral de les formacions del nacionalisme català en les eleccions al Parlament de Catalunya. L’abstenció diferencial i la creixent infrarepresentació d’una part significativa de la ciutadania catalana.

L’abstenció diferencial, com tot fenomen social, és un fenomen complex i multifactorial, des de la perspectiva de la causa. S’ha estudiat molt, i no és la meva intenció estendre-m’hi, però pel broc gros es pot dir que, per diverses característiques sociodemogràfiques, una part del potencial electorat socialista tenia major tendència a l’abstenció quan era cridat a participar en les eleccions al Parlament que quan era cridat a participar en les eleccions generals.

La creixent polarització de la política catalana respecte a la qüestió de la secessió, ha fet créixer la participació electoral en les eleccions al Parlament, ja des del 2012 (67,76%), però especialment en les eleccions del 2015 (77,46%), i del 2017 (81,94%). Fins aleshores, la participació en eleccions al Parlament s’havia mogut en valors entre el 54,8 % i el 64,3%. Malgrat l’increment de participació, els estudis postelectorals encara acrediten que la majoria dels abstencionistes eren potencials votants d’opcions no independentistes.

Pel que fa a la creixent infrarepresentació d’una part dels nostres conciutadans i conciutadanes, l’explicació és més clara. Mentre l’evolució demogràfica de Catalunya ha concentrat la major part del creixement del cens electoral a la circumscripció de Barcelona, la distribució d’escons entre les quatre circumscripcions segueix congelada en la que es va fer l’any 1979, magnificant cada cop més, amb el pas del temps, una infrarepresentació que ja es produïa en origen.

Donada la diferent implantació territorial de les opcions polítiques, això ha tendit a atorgar majories en escons que no es corresponien prou amb l’expressió del vot popular. El cost, en termes de vot popular, és significativament més alt per obtenir un escó per la circumscripció de Barcelona que no pas en cap de les altres tres circumscripcions. En el cas de les eleccions al Parlament del 2017, costà uns 38.500 vots obtenir cada escó a Barcelona, mentre que a Lleida eren uns 16.000 vots.

Alguns compten amb aquests dos factors per revalidar les majories parlamentàries que ens han dut a la lamentable situació actual, sense res de nou a oferir fora d’una repetició, entre la farsa i la tragèdia, de la concatenació d’errors polítics, paràlisi, retrets i desgovern que ja coneixem.

S’exposa tot el que s’ha dit fins ara, però, no pas com a pretext o plany, ni amb fatalisme, sinó a tall de crida.

Dues enquestes publicades avui mateix, de Sigma Dos i de Gesop, apunten a una possible victòria electoral del PSC, encapçalat per Salvador Illa, a les eleccions del proper 14 de febrer. La participació és essencial per assegurar-la, i per trencar la majoria absoluta de la que ha gaudit durant la darrera dècada l’independentisme. Aquesta és la Gran Decisió que afronta tot ciutadà i tota ciutadana de Catalunya que vol obrir una nova etapa: resignar-se o fer-lo possible gràcies a la seva participació.

Ferran Pedret i Santos

L’estratègia i el pànic

24 gen.

Temps era temps, allà pel juny del 2015, el vent de la història semblava afavorir la confluència de forces progressistes que s’aplegaven en l’espai que avui coneixem com els comuns. La irrupció de Podemos a les eleccions europees del 2014 era recent, i l’ajustada victòria d’Ada Colau a Barcelona encara ho era més.

Es publicava aleshores una enquesta que assenyalava que una hipotètica candidatura d’una confluència progressista podia disputar la victòria a Artur Mas en les eleccions al Parlament.

Moltes coses han passat, d’aleshores ençà i, avui, com diu el conegut aforisme, no hi ha vent favorable per a qui navega sense rumb.

Aparentment, la direcció dels comuns havia fiat la sort del seu projecte polític, un xic resignadament, a una estratègia de col·laboració amb una part de l’independentisme, amb l’esperança que els resultats electorals produïssin una victòria d’ERC a les eleccions al Parlament, i que aquesta formació els triés com a socis en un govern de coalició.

Per algun raonament màgic que se m’escapa, això havia de passar malgrat la intenció, anunciada ara i adés per ERC, de repetir la seva mal avinguda coalició amb JxCAT, fins i tot si això significava haver d’investir de nou a un candidat o a una candidata postconvergent a la presidència de la Generalitat. A més, per un nou raonament màgic, aquesta conjunció ERC-Comuns havia de rebre suport parlamentari dels socialistes, vagin vostès a saber per què.

Més que una estratègia, amb tants imponderables, semblava que fessin volar coloms. Això no els ha impedit una legislatura sencera d’intentar aplanar el terreny per aquesta hipotètica futura col·laboració. No cal dir que els gestos i complicitats tangibles els posaven sempre els comuns, mentre ERC seguia cultivant la idea de mantenir el bloc independentista, canviant tan sols de pilot.

L’exemple palmari d’això és l’acord assolit per JxCAT, ERC i els comuns per tal de facilitar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, a canvi d’una immediata convocatòria electoral. Els pressupostos es van aprovar, sí, malgrat que estaven completament superats, tant en la vessant d’ingressos, com en la de despeses, per la realitat de la pandèmia. Sobre la convocatòria electoral, ja veuen vostès on som.

Malgrat totes les senyals de l’asimetria de la relació que mantenien els comuns i ERC, els primers han seguit apostant per una col·laboració que els convertia en una opció subalterna dels de Pere Aragonès, fins al punt que els ha trasbalsat enormement que els socialistes estiguin en condicions de disputar la victòria a ERC, partit sobre la victòria del qual pivota tota la fantasiosa estratègia dels comuns d’avui.

El pànic s’ha estès als rengles dels comuns, entre d’altres coses, en comprovar com es desploma la fidelitat dels votants que els van fer confiança el 2017, i com un 41% dels que van votar els comuns l’any 2017 diuen ara preferir en Salvador Illa com a president de la Generalitat, i no pas a na Jèssica Albiach.

En general, la reacció del conjunt de les candidatures ha estat de notable neguit. Algú més agosarat diria que el resum gràfic de la reacció seria la imatge de tot de gent corrent en cercles, mans enlaire i xisclant. En lloc d’això, direm que totes les candidatures han apuntat els seus metafòrics canons contra els socialistes i contra Salvador Illa, convertint-lo en el centre de la conversa pública i de la campanya, per ara.

Resulta curiosa l’adhesió dels comuns a la il·lusòria estratègia prefixada, malgrat totes les admonicions de la pròpia ERC, i la seva defensa a ultrança d’una Generalitat presidida per Pere Aragonès. Especialment, tenint en compte que, des del PSC, s’ha assenyalat la seva preferència per arribar a acords, privilegiadament, amb els comuns.

La darrera ocurrència ha estat la de sumar-se a la infamant acusació als socialistes de pretendre arribar a acords amb l’extrema dreta, malgrat que els representants d’aquesta havien deixat clar que això impossible i que volien empresonar el candidat socialista, malgrat que això del que ens acusen mai no s’ha produït, i malgrat que aquesta mateixa extrema dreta regurgita odi constantment contra el govern de coalició, aquest sí realment existent, que conformen el PSOE i UP.

Potser hauran assolit l’objectiu de situar-se uns instants dins una campanya en la que malden, pel que sembla, per no quedar en el darrer lloc d’entre les formacions amb representació parlamentària, però crec que el pànic els ha impedit avaluar bé els costos: reforçar la idea que Salvador Illa pot guanyar les eleccions, estimulant la concentració del vot estratègic en la seva candidatura; erosionar els ponts amb un potencial soci; alienar amb la seva infàmia una part dels qui encara dubtaven entre votar els comuns o el PSC; i atorgar a l’extrema dreta un protagonisme que no tenia, ni ha de tenir, en aquesta campanya.

Ferran Pedret i Santos

Esperança

9 gen.

Hi ha qui diu que són tres les grans motivacions existents a l’hora de votar: la por, l’enuig i l’esperança.

A grans trets, l’èxit electoral de l’independentisme en la darrera dècada ha consistit en saber bastir un procés d’acumulació de forces que va alimentar l’enuig, primer, i després va saber transformar-lo en esperança —o il·lusió, podria dir algú. Aquesta il·lusió o esperança s’ha anat esvaint.

Ens en parla, per exemple, el sondeig de l’ICPS del 2020. Davant un 44% de les persones enquestades que responen que votarien a favor de la secessió en un hipotètic referèndum, trobem en canvi un 31,9% que responen que els agradaria que el procés finalitzés amb la secessió com a resultat, mentre que són només el 9,1% les que responen que creuen que aquest pot ser el resultat del procés.

L’èxit de C’s a les eleccions del 21 de desembre de 2017, en canvi, s’explica per la seva capacitat de capitalitzar l’enuig i la por de la ciutadania contrària a la secessió. Del caràcter estèril d’aquella victòria electoral en parla de manera ben eloqüent l’estat actual de les seves expectatives, a les quals tampoc són alienes decisions que aquesta formació va prendre més enllà de la política catalana.

Ves per on, a les properes eleccions al Parlament seran els electors del PSC, socialistes o no, els qui aniran a votar impulsats per damunt de tot per l’esperança

Ves per on, a les properes eleccions al Parlament seran els electors del PSC, socialistes o no, els qui aniran a votar impulsats per damunt de tot per l’esperança d’afavorir un canvi que molta gent sap que és necessari.

La designació d’en Salvador Illa com a candidat ha actuat com a catalitzador d’unes expectatives electorals del PSC que ja es movien a l’alça. Les darreres enquestes semblen indicar que molta gent que pensava que calia un canvi, però no el creia possible, ha trobat un punt de referència.

Alguns pretenien que en aquestes eleccions tan sols es podria decidir quin dels dos socis mal avinguts que han governat els darrers anys prendria el timó.

Però ja hem vist que tant és si el pilot és de JxCAT o d’ERC. Ja hem vist el que dóna de sí la cosa. No ens podem permetre més temps de nefasta gestió, d’obviar el país en allò que té de tangible, de material, ni més temps d’ajornar amb un o altre pretext la qüestió social. Tampoc podem permetre’ns una divisió com la que ara ens separa.

Per la tasca de reconstruir el país, socialment  i econòmica, des d’una perspectiva d’equitat i justícia social, i per la tasca de superar la profunda divisió dels darrers anys, el PSC s’ha aprestat.

Tens a les teves mans fer possible aquest canvi.

Ferran Pedret i Santos

A %d bloguers els agrada això: