Al canvi social, per la república federal

 

“No se da fácil forma al hierro sino cuando está candente”

José María Orense, que fou dirigent del Partit Demòcrata

 

El moment és ara. Cal un projecte que ens pugui treure de l’actual decadència de la nostra democràcia. Un projecte que pugui ésser compartit, del qual ens en puguem sentir partícips. Un projecte que superi el bloqueig institucional i reverteixi l’anorreament de les conquestes socials. Un projecte com el que, a parer nostre, representa el d’una República Federal, Democràtica i Social. Creiem que cal obrir el debat amb serenor i amb rigor, i alhora creiem que ha arribat el moment de tornar a posar dempeus un ampli moviment republicà i federalista, amb la determinació que ens exigeix la urgència del present.

A aquestes alçades de la Gran Recessió, no descobrim res si afirmem que la crisi que ens ha canviat la vida és certament pregona, sistèmica. Probablement tampoc no sorprenem si afirmem que es tracta d’una triple crisi: econòmica, social i institucional. A totes tres volem trobar sortida. És menys compartida en canvi, almenys fora de l’àmbit de l’esquerra, l’opinió que consisteix en afirmar que la gestió de la crisi per part de les elits ha cercat activament dinamitar els romanents de l’Estat social i democràtic. Nosaltres la sostenim, plenament convençuts que la insistència en l’austeritat dogmàtica, en el draconià programa de consolidació fiscal i devaluació interna a la qual se’ns condemna, respon únicament a una intensificació del procés d’acumulació per despossessió que caracteritza al capitalisme, un cop s’ha desfet dels darrers mecanismes efectius de control democràtic. Per adonar-se’n, només cal consultar les dades sobre els efectes que està tenint l’actual crisi, en termes de divergència social, en gran part degut a les mesures aplicades teòricament per combatre-la.

A ningú se li escapa que els grans desequilibris de riquesa són també grans desequilibris de poder. Si allò que ha de caracteritzar una democràcia, per fer-ne quelcom més que una mera isonomia, és posar en marxa un programa social tendencialment igualador, que és tant com dir un programa social tendencialment emancipador, està clar que en els darrers anys s’ha desvirtuat aquesta aspiració, devaluant la nostra democràcia i convertint-la quasi, a la pràctica, en un predicat formal –que no està exempt, fins i tot en aquest aspecte, de notables deficiències.

Els durs costos, sobre les classes populars i treballadores, que infligeix la manera de regir aquesta crisi estan provocant un profund malestar social arreu d’Europa, i especialment als Estats meridionals de la Unió Europea, castigats doblement per la feblesa estructural de les seves economies, i per la disciplina prussiana de la troika. En la nostra conjuntura específica, al fet que se’ns ha furtat el programa social de la democràcia, cal afegir altres factors generadors de frustració respecte a la qualitat de la nostra democràcia. Sense ésser exhaustius, podem citar una important crisi de representació, les dificultats polítiques per integrar el caràcter plurinacional de l’Estat, o la corrupció, com a factors que accentuen el malcontent a la nostra societat.

Aquesta darrera qüestió, en haver-se estès la sospita fins a la institució de la monarquia, ha contribuït a revifar el debat sobre la forma de l’Estat, juntament amb algunes decisions qüestionables i maldestres per part del mateix Cap d’Estat. En aquest context, el Primer Secretari del PSC ha manifestat que, en la seva opinió personal, l’actual monarca hauria d’abdicar en el seu successor. Però també hem vist com el PSOE afirma que obrirà el debat sobre la forma d’Estat en la important conferència política que té previst celebrar a l’octubre de 2013, en el transcurs de la qual pretén renovar completament el programa del socialisme democràtic espanyol.

Ja que hem estat convidats al debat, i que vivim el moment políticament més obert de les darreres dècades, nosaltres volem proposar una oberta aposta per la construcció d’una república federal conseqüentment democràtica i definitivament laica. Compartim la convicció que el projecte republicà pot ser la palanca per produir un nou avanç del moviment democràtic, per revitalitzar-ne el seu programa social, desenvolupant la lògica democràtica fins a les seves darreres conseqüències en el camp polític, en l’econòmic i en el social. Essent aquesta l’aspiració, el projecte republicà per al nostre cas no pot ser sinó federal. L’aspiració del moviment per la república federal ha de ser també, perquè resulta fonamental per al seu triomf, l’enfortiment del federalisme i la seva praxi en el cos social, el desenvolupament d’una cultura i una pràctica republicana, democràtica i federal –si és que no expressem, amb aquests tres termes, un únic anhel– , que superi l’actual bloqueig.

Creiem que aquest projecte republicà ha de servir a la transformació social en sentit igualitari, però també que ha de servir per articular la constitució materialment diversa de l’actual Estat en una constitució formal que assumeixi plenament el seu caràcter plurinacional. No pas tractant-ho com a problema que calgui solucionar, sinó com una mostra més d’una pluralitat interna que es preserva i fomenta com a factor enriquidor del comú.

República. Federació. Democràcia.

Albert Deusedes i Perelló, David Escudé i Rodríguez, Òscar J. García i Cubiña, Sara Jaurrieta i Guarner, Javier López i Fernández, Ferran Pedret i Santos, i Joan R. Riera i Alemany.

Tot es mou

Avui es publica una interessant enquesta a El Periódico, duta a terme per l’empresa d’estudis d’opinió Gesop. Aquesta enquesta d’àmbit estatal pot cridar l’atenció pels indicadors de vot: una caiguda de fins a 53 escons del PP (abans de saber-se els detalls sobre el cas Bárcenas), o una lleugeríssima recuperació del PSOE, de fins a 13 escons, juntament amb els notables creixements d’IU i, sobretot, d’UPyD.

Però, al meu parer, hi ha dades molt més interessants a l’enquesta. En general, les que la converteixen en una més de la sèrie d’estudis d’opinió que van confirmant el col·lapse del que ja hem parlat aquí. En concret, les dades que confirmen que, en una situació tan complexa i dura com l’actual, les certeses són poques i tot es mou a una velocitat vertiginosa, posant de manifest l’existència de corrents de fons i moviments tel·lúrics que, d’una o altra forma, afloraran.  Entre aquestes, en vull destacar les que indiquen que el 50,8% de la ciutadania espanyola es mostra favorable a una reforma de la Constitució Espanyola de 1978 en un sentit federal, i la que indica que el 50,7% es mostra favorable a que els catalans i les catalanes puguin votar en referèndum sobre si volen o no constituir un Estat independent.

Segur que les dificultats i els obstacles seran molts, però el que l’enquesta indica és que hi ha camp per córrer i que vivim en un d’aquells moments històrics en els quals es poden produir canvis en profunditat que haurien estat impensables fa només uns anys. El que indica és que resulta possible plantejar les modificacions legals necessàries per tal que es pugui celebrar sense impediments un referèndum en què es consulti a la ciutadania de Catalunya si vol o no un Estat independent. El que indica, també, és que resulta possible plantejar un Estat plenament federal, que compta amb més partidaris a mida que avança la triple crisi que vivim.

Segons el meu parer, l’opció d’una transformació constitucional en clau federal ha de representar l’oportunitat per la transformació en profunditat de la nostra democràcia. per la qual clama una bona part de la ciutadania, aquí i arreu. Si s’assoleix que una majoria significativa de la ciutadania del conjunt de l’Estat ho vegi des d’aquesta perspectiva, em compto entre els convençuts que és possible ampliar les aliances que ara s’apunten en l’enquesta. Una aliança de les classes populars i treballadores per produir una ruptura democràtica front a l’intent de furtar-nos-la en molts aspectes, però sobretot en allò que més la buida de contingut, com és l’anorreament del seu programa social igualador i emancipador. És moment d’intentar una reforma que serveixi per donar ple sentit als conceptes de Federació, Democràcia i Justícia Social.

Ferran Pedret i Santos

Mentrestant

L’any 1979  Manuel Sacristán i Giulia Adinolfi van fundar una revista de pensament polític, a la qual van posar per capçalera Mientras Tanto.  Mai no he tingut ocasió de preguntar-ho a cap de les persones directament involucrades en aquest interessant projecte, però sempre he tingut la sensació que la capçalera pretenia al·ludir a la necessitat d’elaborar teoria i exercir una determinada praxi política mentre no arribava el moment que en moltes de les tradicions de l’esquerra s’ha tendit a convertir en un mite: el de la Revolució.

A Catalunya, qui governa ara mateix sembla fiar-ho tot al procés que anomenen de construcció nacional (quan més aviat s’han dedicat a la desconstrucció nacional en tot allò que és tangible i concret), com si la mera culminació de l’esmentat procés obrés la solució a tots els problemes del país. No entraré ara en el debat sobre aquest punt en concret, perquè avui el que vull subratllar és que cal que deixin d’emprar aquest procés, en el qual tants esforços esmercen, com a excusa per no assumir les seves responsabilitats sobre l’ara i l’aquí.

El problemes del país són els problemes de les dones, dels homes i dels infants que viuen ara i aquí, i no és admissible que els remetin a un futur incert (dies incertus an, incertus quando), que és tant com dir-los que el seu regne no és d’aquest món. Tampoc no és admissible que s’excusin en l’acció o omissió d’altres instàncies per emparar les seves moltes omissions i les seves accions. Si cal respectar-los que defensin el projecte polític que vulguin per a Catalunya, és també exigible que s’ocupin del nostre mentrestant, dels nostres aquí i ara, però el que fan és tot el possible perquè ni tan sols se’n parli.

Però la realitat és tossuda, perquè mentrestant, a Catalunya, hi ha 885.000 persones a l’atur, un 52,14% dels menors de 25 anys han perdut la feina o no en troben, la taxa de risc de pobresa infantil és del 23,8%, una cinquena part dels catalans i les catalanes viu sota el llindar de la pobresa, es produeixen una mitjana de 102 desnonaments al dia, ha tornat el barraquisme a diversos indrets, i la gent als barris pateix doblement per la situació econòmica i per les retallades en educació, sanitat, i serveis socials. I se’n parla. Se’n parla més del que a alguns els agradaria, i molt menys del que caldria.

Mentrestant, a Catalunya, quasi un milió de treballadors i treballadores corren el risc de quedar-se sense conveni col·lectiu el proper 8 de juliol, degut al bloqueig per part de la patronal de la negociació col·lectiva sectorial, i amb l’enorme conflictivitat que això pot produir. Mentrestant, els pensionistes ja quasi han esgotat la possibilitat de mantenir els seus fills i néts amb unes magres pensions que van perdent poder adquisitiu. Mentrestant, a Catalunya, la majoria de la gent troba ja insuportable, i una burla grotesca, la successió de casos de corrupció d’ençà i d’allà, que recorden l’Itàlia de Tangentòpoli. I el més trist és que aquest breu repàs no pot ser sinó reflex molt parcial dels molts treballs pels que passa el país.

Mentre arriba o no la independència, que a parer d’alguns solucionaria màgicament tots els problemes del país, què pensa fer el Govern de la Generalitat? Què els dirà als ciutadans i ciutadanes quan els hagi d’explicar un nou pressupost amb 4.000 milions d’euros de retallades, que de ben segur recauran de nou en aspectes molt sensibles socialment? Molt em temo que el que pretén aquest Govern és ajornar indefinidament la resposta, ja que per ara no en té.

Mentrestant, mar de fons. Caldrà articular les alternatives per tal que el que es produeixi no sigui un esclat social, sinó, tal vegada, una autèntica rupura democràtica.

Ferran Pedret i Santos

Alguns apunts sobre dret a decidir i sobirania

Catalunya és un subjecte polític i jurídic, tal com es desprèn del text constitucional (Títol VIIIè), i estatutari (Títol Preliminar).

Ara bé, l’afirmació de la seva sobirania no és, en absolut, apodíctica. La sobirania d’aquest subjecte polític i jurídic està en qualsevol cas vinculada a l’abast que li han donat aquests dos textos que formen part del bloc de constitucionalitat, és a dir, que està delimitada pel seu marc competencial, i per tant no es pot predicar com a existent en termes absoluts, amb tots els atributs que en el marc de la Teoria Política o del Dret Internacional Públic es confereix al concepte de sobirania que, en forma molt resumida, podem expressar com a facultat sobre les facultats o, si es vol, com a facultat il·limitada i exclusiva sobre l’exercici de l’autoritat política (legislativa, judicial, executiva), sobre un territori o grup de persones.

Cal recordar, a més, que han estat els propis catalans i catalanes, en ús del dret d’autodeterminació en la seva vessant interna, els qui han establert l’abast d’aquesta sobirania, en el moment constituent de l’actual Estat, però també en el moment de recuperació de l’autonomia política de Catalunya i, en dates més recents, també en el moment en què s’aprovà àmpliament la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Pel que fa al dret a l’autodeterminació en la seva vessant externa, la Resolució 2625 (XXV), de 24 d’octubre de 1970, de l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides no l’empara en Estats com ara l’espanyol [1].

De fet, és perquè Catalunya no ho és actualment, de plenament sobirana (si és que en puritat existeixen sobiranies plenes en un món com el nostre), que els partidaris de la independència de Catalunya volen exercir allò que en el debat polític català s’anomena dret a decidir, per tal que els ciutadans i ciutadanes expressin si volen o no accedir a aquesta sobirania plena.

També és per això que els i les federalistes plantegem una idea que propugna la distribució de poder i per tant un sistema de sobiranies compartides, entre d’altres qüestions sobre les quals ara no m’estendré però en les que persistim i sobre les quals insisteixo.

Declarar d’entrada la plena sobirania de Catalunya és tant com prefigurar allò que la ciutadania encara no ha expressat.

Tanmateix, la situació política existent a Catalunya exigeix que, si es planteja la qüestió de la separació de Catalunya respecte d’Espanya, aquesta qüestió es dirimeixi de conformitat al principi democràtic, formulant una pregunta directa, concisa i senzilla a la ciutadania, que es pugui respondre de manera inequívoca.

Pel que fa a la determinació del démos, en aquesta decisió hi haurien de participar les persones que, de conformitat a l’article 7 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, tinguin la condició política de catalanes [2], i exclusivament aquestes.

No resulta necessari recórrer al concepte de sobirania per afirmar que la decisió sobre el futur col·lectiu dels catalans i les catalanes, pel que fa als vincles que vulguin mantenir o no amb la resta de pobles d’Espanya, correspon als primers i primeres.  N’hi ha prou amb apel·lar a una concepció radical de la democràcia. La postura contrària, en termes de respecte al principi democràtic, no es pot plantejar sense que esdevingui clarament una limitació de facto d’aquest principi democràtic.

Aquest, al meu entendre, pot ser i hauria de ser el punt de trobada dels qui creiem que la via democràtica és l’adient per dirimir la qüestió.

Per tal de dur a terme un procés amb totes les garanties, i que absolutament tots els actors implicats, incloent-hi el conjunt de la ciutadania, en reconeguin qualsevol possible resultat com a vàlid i legítim, que és l’únic escenari desitjable en cas que el procés es dugui a terme, la licitud d’aquest procés ha de ser incontestable.

A aquests efectes, cal explorar els espais d’acord possibles dins el marc legal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i del conjunt de l’Estat s’han atorgat.

Una de les fórmules possibles, però no la única, és la reforma de la Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, sobre Regulació de les Diferents Modalitats de Referèndum, a fi de permetre la celebració d’un referèndum vinculant sobre la qüestió de la secessió. Aquesta fórmula, no exempta de dificultats, és certament és menys complexa políticament i menys lenta que una reforma constitucional que contemplés directament la possibilitat de la secessió d’una part del territori.

Prescindir total i absolutament del marc legal existent és una opció que aboca el procés al fracàs. En primer lloc, perquè des de qualsevol de les instàncies necessàriament implicades en podrien discutir fàcilment la licitud i, fins i tot, bloquejar-lo absolutament. En segon lloc, pel fet que una part dels actors necessàriament implicats, incloent-hi una part significativa del cos electoral, podria sentir-se no vinculat per qualsevol resultat que acabés expressant-s’hi, o fins i tot no sentint-se cridat a participar-hi (com de manera molt òbvia va ocórrer, mutatis mutandis, en el conjunt sistemàtic de consultes sobiranistes que es van iniciar a Arenys de Munt i es van estendre pel territori). Seria, per tant, una greu irresponsabilitat sotmetre el país a les tensions i a la inestabilitat que sens dubte qualsevol procés d’aquesta mena genera, sense tenir assegurat que el resultat es consideri vinculant per totes les parts implicades.

De fet, i aquesta és una possibilitat que sembla remota i impensable, però que no es pot obviar, un capteniment del Govern de la Generalitat que prescindís total i absolutament del que prescriuen la Constitució, l’Estatut i les lleis, podria comportar l’aplicació de l’article 155 de la CE de 1978 [3]. Aquest és un escenari que cal combatre i evitar a tot preu, i per això cal exigir responsabilitat al President de la Generalitat, Sr. Artur Mas, tot demanant-li, en primer lloc, que no faciliti un pretext a qui pugui tenir temptacions recentralitzadores per concretar la major amenaça a l’autogovern de Catalunya des de la recuperació de la Generalitat.

Ferran Pedret i Santos

---

[1] Text del penúltim incís de l’apartat titulat El principi d’igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles, corresponent a l’Annex de la resolució 2625 (XXV) de l’ONU:

“Cap de les disposicions dels paràgrafs precedents s’entendrà en el sentit que autoritza o fomenta cap acció encaminada a trencar o menyscabar, total o parcialment, la unitat territorial  d’Estats sobirans i independents que es captinguin de conformitat amb el principi d’igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles abans descrit, i estiguin, per tant, dotats d’un govern que representi a la totalitat del poble del territori, sense distinció per raó de raça, creences o color.”

[2] Article 7 de l’EAC de 2006:

ARTICLE 7. LA CONDICIÓ POLÍTICA DE CATALANS

1. Gaudeixen de la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya els ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s’exerceixen d’acord amb aquest Estatut i les lleis.
2. Gaudeixen, com a catalans, dels drets polítics definits per aquest Estatut els espanyols residents a l’estranger que han tingut a Catalunya el darrer veïnatge administratiu, i també llurs descendents que mantenen aquesta ciutadania, si així ho sol·liciten, en la forma que determini la llei.

[3]  Article 155 de la CE de 1978:

1.  Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

El col·lapse

Avui, 6 de desembre, es recorda la fita que va suposar la Constitució de 1978. En el cinquè any d’una crisi de cicle capitalista que ha estat aprofitada per dinamitar el que quedava del pacte social sorgit de la segona guerra mundial, i per aplicar a marxes forçades un canvi de model social que està anorreant les conquestes socials dels darrers 150 anys, tenim certament poques coses a celebrar.

La demolició d’aquest pacte social de la segona postguerra mundial, al qual vam arribar aquí tard i malament a causa de la pervivència de la dictadura feixista de Franco, està suposant un procés d’intensa contrareforma social, amb la involució democràtica que li és inherent.

El consens constitucional que aquí va reflectir, amb tots els matisos i les carències que es vulguin, aquell pacte social, està per tant avui fortament erosionat, i per veure-ho només cal constatar el fet que amplis sectors socials se’n van sentint cada cop més allunyats. Ens trobem enmig d’una catàstrofe social, que l’austeritat cega i dogmàtica, sota el pretext de la crisi, no fa altra cosa que aprofundir i allargar, en el que no és altra cosa que un autèntic procés de despossessió material i de poder polític de les classes populars i treballadores del continent.

Al damunt de la catàstrofe, el marasme. Ens trobem davant d’un triple col·lapse. Tenim, d’una banda, el col·lapse financer i econòmic, amb el que sembla la definitiva negació del programa social emancipador i igualador que hauria de ser inherent a tota democràcia que vulgui fer-se digna de tal nom. De l’altra, i en bona part a causa de l’anterior, un col·lapse institucional-democràtic, en què el principi democràtic entra en conflicte amb les institucions que en teoria l’han d’encarnar, per tal com aquestes no només no han aprofundit plenament en la lògica democràtica, sinó que estan experimentant notòries involucions. Per últim, i també amb arrels en els dos primers, patim un col·lapse del model territorial d’autogovern que havia de permetre la formació d’un Estat plural des del punt de vista nacional, provocat pel bloqueig a les vies que havien provat de desenvolupar plenament la lògica federalitzant que emanava del sistema autonòmic configurat des de 1978.

Amb l’esberlament i col·lapse del pacte social i el consens constitucional que, mal que bé, el reflectia, estan col·lapsant també totes les institucions amb les que aquest s’havia identificat. Els governs, els parlaments, les institucions econòmiques i els poders financers, la justícia, la monarquia, els partits i sindicats que van participar de la construcció del pacte, veuen com cada cop més persones impugnen la seva representativitat i, més encara, la seva legitimitat. Dissortadament, en situacions com aquesta, existeix un risc cert d’involució democràtica, fins i tot més enllà de la que a hores d’ara ja s’està produint, per l’aparició dels qui creuen que la solució al nus gordià és sempre l’espasa, el puny de ferro o la mà dura, per molt que els representants actuals d’aquesta pulsió hagin après que les solucions autoritàries semblaran més assumibles si se’ls dóna l’aparença —només l’aparença— de democràcies.

Tal cosa només és possible, però, per la nostra inacció. Només és possible si l’esquerra social i política no troba la forma d’articular políticament un ampli moviment per l’aprofundiment democràtic, que en el fons és dir un ampli moviment per la plena llibertat i per la igualtat social. Essent com és absolutament necessari fer-ho, no ens podem conformar amb organitzar les resistències a l’actual Termidor, sinó que cal construir en cada lluita social i política les solidaritats que permetin construir aquesta aliança de les classes treballadores i populars, en un procés amb voluntat de superar el marasme en els que ens trobem, anant a l’arrel dels problemes que ens afecten, ja que la lògica capitalista és intrínsecament incompatible amb la lògica democràtica.

El moment actual se’ns presenta, per tant, també com a oportunitat històrica de produir un canvi profund i estructural en el nostre model social, en una direcció ben oposada al que ens imposa l’agenda neoliberal.S’imposa per tant, i no em reca dir-ho en aquests termes, una ruptura democràtica.

En el moment actual, aquesta ruptura democràtica a escala estatal passa per refer el projecte col·lectiu sobre noves bases, sobre uns fonaments democràtics més sòlids. Al meu entendre, passa per assolir la Constitució d’un Estat republicà, federal, realment democràtic i social, que afirmi el seu caràcter plurinacional i que serveixi com a palanca per canviar la constitució material de la nostra societat en un sentit plenament democràtic.

Ferran Pedret i Santos

Encara sobre el federalisme

Avui el diari digital El Plural ha publicat l’article “Nosotros, los federalistas“, del company Ferran Pedret. El podeu llegir mitjançant aquest enllaç o,  en PDF, a la secció d’articles en castellà que recopila aquest blog.

Un Món a Guanyar

Llàstima dels obiter dicta !

Me l’he empassat sencera, la resolució per la que el jutge del Jutjat Central d’Instrucció número 1 de l’Audiència Nacional acorda l’arxiu de les actuacions iniciades en les Diligències Prèvies 105/2012 pels aldarulls que es van produir durant la concentració convocada en zones properes al Congrés dels Diputats el passat 25 de setembre.

Cal dir que, en la meva opinió, és una resolució ben fonamentada, que fa un repàs de totes les circumstàncies de fet, processals i de legislació material que porten a una conclusió jurídicament impecable, com és la de l’arxiu de les actuacions.

Vagi per endavant que sóc plenament contrari, des del punt de vista polític, tant per raons de discrepància sobre continguts bàsics de la convocatòria, com per raons tant tàctiques com estratègiques, de l’organització dels fets del 25 de setembre, encara que pugui entendre les raons que van portar a convocar la concentració.

La concentració estava comunicada i n’havia pres coneixement la Delegació del Govern a Madrid, no hi havia convocatòria de presa del Congrés, no hi ha constància de relació organitzada entre les diferents persones detingudes i posades a disposició de Jutjats diferents, en un recorregut policial que la resolució descriu tan detalladament que no ens queda més remei que compartir els retrets a l’actuació acusatòria policial que formula en jutge en qüestió.

D’altra banda la sessió parlamentària no va ser pertorbada en el seu desenvolupament i no es va impedir en cap moment ni l’entrada ni la sortida dels diputats, sense que es veiés afectada la seva lliure dedicació a les tasques parlamentàries que es van realitzar amb normalitat segons resulta del Diari de Sessions del Congrés dels Diputats de data 25 de setembre de 2012, públicament disponible a la pàgina web del Congrés.

No es donaven, per tant, els elements de fet imprescindibles per a l’existència d’un delicte contra les altes institucions de l’Estat, que seria el que podia haver determinat la competència de l’Audiència Nacional.

He conegut amb la lectura de la resolució l’increïble activitat processal de la policia – no em referiré a l’actuació al carrer, que són figues d’un altre paner – amb la pretensió de decidir quin Jutjat s’havia de fer càrrec de les persones detingudes, que supera el que puguem haver vist en les velles pel·lícules sobre repressió política que ens van fer estremir, i que ens porta el record de quan la policia decidia qui portava al TOP, el vell Tribunal d’Ordre Públic d’infausta memòria.

He vist també, en llegir la resolució, com la policia no atribueix actes concrets a cadascuna de les persones detingudes, ni acusa de delicte determinat, sinó que fa un capmàs en el que posa totes les persones i tots els delictes dels que les acusa en un mateix cistell sense compartiments interns.

L’extensió i la intensitat dels drets fonamentals de reunió i de manifestació estan profusament definides per abundants resolucions judicials de tot tipus i, com he llegit recentment “el dret de manifestació s’exerceix molestant” i jo afegiria que el de vaga també, per sortir al pas dels defensors d’estranyes “modulacions” d’aquests drets.

Fins aquí, un resum lleugerament comentat de les rationes decidendi, les raons de decidir de la resolució en qüestió, que em semblen impecables.

Llàstima dels obiter dicta!

Ai, aquesta temptació! Massa sovint hi cauen els jutjadors, que demostren en gran nombre una flaca excessiva per aquests “sigui dit de passada” que són els obiter dicta, que no formen part de les raons per les que es pren una decisió judicial determinada, però que consten en les resolucions i no sempre amb efectes benèfics.

En aquest cas discrepo absoluta i totalment de l’únic obiter dictum que es conté en la repetida resolució, que és el que es refereix a la impossibilitat jurídica de prohibir l’expressió d’opinions subjectives “máxime ante la convenida decadencia de la clase política”.

La meva discrepància és fonamentada, i ho explicito a continuació.

No existeix una classe política. Les classes socials són una altra cosa, clàssicament definides per la seva relació amb la propietat dels mitjans de producció, ara possiblement per la seva capacitat de decisió sobre el funcionament dels mecanismes econòmics més que no per la propietat.

Hi ha polítics al servei entregat d’una classe social, i hi ha polítics que treballen en defensa dels interessos de les classes populars. No tots són el mateix, ni formen una classe, per descomptat.

En parlar de “convenida decadència” el jutge està adherint-se a una opinió política sobre els polítics. Partim de la base de que qualsevol jutge té tot el dret a tenir opinions polítiques o a adherir-se o no a pensaments més o menys únics, o a rebre acríticament allò que els francesos defineixen com “idées reçues”, tot prescindint del que cadascú pugui pensar sobre la justesa de l’acusació de decadència.

El que no pot fer un jutge, i aquest ho ha fet, és expressar les seves opinions polítiques en una resolució en que es prenen decisions jurisdiccionals.

Això va més enllà d’un innocu obiter dictum. Això posa en innecessari perill tota l’argumentació jurídica impecable que precedeix. Això fa que es puguin fonamentar sospites de que la decisió, jurídicament impecable, ha estat presa per raons polítiques i no jurídiques. Això és un error.

Les raons que ens porten a tots plegats a cometre errors són múltiples i variades, no n’hi ha cap mena de dubte. Em temo, però que en aquest cas ens puguem trobar davant d’un error provocat per la necessitat sentida pel jutge de respondre a una imatge pública que no hauria d’existir, pel bé de la Justícia.

Els jutges – i els magistrats, per descomptat – haurien de ser coneguts només pel contingut de les seves resolucions, no per les seves opinions sobre altres matèries o per les seves actuacions en la vida social. Aquesta seria una gran aportació al prestigi de la Justícia, en contra de la carrera a la notorietat que fa massa anys que afecta alguns membres de la carrera judicial.

Recordo quan- fa massa anys – era un jove advocat i vaig sentir un experimentat procurador dels tribunals com deia “El nom del bon jutge només l’ha de conèixer el procurador, i encara!”

Ben al contrari que ara, amb la desbocada carrera a la fama d’alguns que els porta a enterbolir amb infumables obiter dicta impecables resolucions judicials.

Jordi Pedret i Grenzner